Presentació ‘A la tardor... poemes’, de Josep Lleixà

Divendres 14 de març, a la biblioteca de Torredembarra vam presentar el llibre de Josep Lleixà 'A la tardor poemes' Us adjunto el text que vaig llegir, tot i que hi falten les inevitables improvisacions, la intervenció del Lleixà i la lectura dels seus poemes.

No cal presentar l’autor, perquè Josep Lleixà, tots ho sabeu, és un pocavergonya. No dic que sigui un sinvergüensa. No és “sense”, sinó “poca”. Una mica de vergonya li queda. Però en aquest segon llibre, després d’Haikus, tankes i colors, es despulla de vergonyes, com pocs de nosaltres gosaríem, i parla de sentiments, relacions, persones, vivències... D’una manera descarnada, valenta, i sense embuts. Perquè el Fifo no és dels que passa per l’embut. També hi reflexiona, i molt, sobre ell, les persones, i l’ofici d’escriure.

            Després de tota una vida que, com passa a molta gent, o a tothom, potser no ha acabat de llançar-se del tot, com volia, ara, A la tardor, poemes, que és com és titula el llibre. Un títol que ens remet a un refrany tan nostrat com “a la vellesa, verola”.  Però més val un llibre de poemes, és més útil i agradable. El llibre, com dic, és agosarat, i, com el Lleixà afirma, no hi ha un estil definit. Als que puguin criticar la manca d’estil, i dir per exemple que no fa poemes, sinó versos, els dedica un poema que es diu La raó no sé si molt pura. Crítica a la crítica. No es pot dir millor i per això, i per complementar la presentació, l’he triat per llegir-lo jo ara. Privilegis del presentador.

            Ens acompanyaran en aquesta lectura altres amistats. Ja sabeu que això és molt important per al Josep. L’Eva-Maria Sans, la seva neboda, la del Fifo, Anna, i el Jana. I, des de les pàgines del llibre, l’acompanyen, com en l’anterior, les imatges. Els quadres de tres pintors, Perecoll, Francesc Subirats i Joan Ciuró Gatell, que, amb una foto de l’escultura Alfa i Omega, de Rafael Bartolozzi, encapçalen les quatre parts de l’obra. Quatre apartats que són: poemes filosòfics; romàntics; de la mar i altres coses, i eròtics.

            Quatre enfocaments que vull resumir, i que s’acabaran d’entendre en la lectura. Com que diuen que per les seves obres (literàries) els coneixereu, el que he fet és agafar algunes frases dels poemes per mirar de fer-ne un comentari de text. Una crítica, si en voleu dir així, i d’aquesta manera, tan pocavergonya com ell, m’exposo a les vostres crítiques. I, al que és pitjor, o millor, a les del propi autor. Al final ja em diràs el què.

Poemes filosòfics

(Iod-hé-vau-hé) “I torna a començar”. Doncs això, Josep, prepara’ns ja un nou llibre.

(Tot és efímer) “Trepitja fort on estàs”. Trepitja fort la Torre, ja ho fas, però compte, mira de no trepitjar-nos a nosaltres, els que estem aquí, eh.

(Estem lligats a la sínia) “Ets únic en la teva història, ningú la pot viure per tu”. Pensava que això de “la sínia” era una referència local, per allò de la revista La Sínia, i el que he entès, per tant, és que ets únic en la nostra història, la local.

(L’univers) “Es pot veure algun indici (estrelles blanques, forats negres) del final d’aquest procés?” Si et refereixes al procés que vivim a Catalunya, no sé si hi ha algú que hi pugui veure algun indici del final. Forats negres, i antimatèria, sí que en veiem. I també algunes estrelles blanques, i vies làcties grogues, no siguem pessimistes...

(Misteris) “Som una madeixa de fil”. Aquí també hi veig una clara referència torrenca. Potser per això presentem aquest llibre a la biblioteca. Però aleshores no em queda clar què vol dir això de la madeixa de fil. No l’hauries d’haver presentat en una merceria?

(Viure) “Explicar-ho, potser sí. Fer-ho entendre...” Va, posem-nos seriosos. Aquesta frase és la mare dels ous de tot acte de comunicació, i de la literatura, sobretot. Sempre passa allò que tu expliques una cosa, i cada lector ho entén segons la seva experiència.

(La felicitat) “És tan maca que ens fa por”. No tinc res a afegir, és exactament així.

(El silenci) “Et pot ensenyar el camí, per encertar la drecera”. I aquí tampoc tinc res a dir, els silencis sovint expliquen més coses que les paraules. I en els poemes, ho veureu en la lectura que seguirà, hi ha paraules, i silencis que no amaguen, sinó que exhibeixen.

(Solitud) “Estàs sol en companyia, però en la teva”. Segueixo amb els silencis.

(La llibertat) “Si no hem pogut decidir”. Una altra clara referència política: no hi ha llibertat si no hem pogut decidir. Ja sabem tots de quin peu calça l’amic Lleixà...

(Viure en present) “Converteix la tardor en primavera”. Quedem-nos amb aquest vers, és l’essència del poemari, penso jo. I del mateix Fifo.

(Paraules buides) “Recitades sense sentiment”. Aquí ens repta als que després llegirem. Intentarem recitar amb sentiment. I vosaltres, quan llegiu el llibre, feu-ho també així.

(Records) “No en sobra cap, ans poder en falta algun que al subconscient no ha agradat”. No et preguntarem ara, Josep, quins records amaga el teu subconscient. Això ho haurà de completar cada lector amb els seus propis records.

(La buidor és necessària) “La roda (...) és el buit del centre, el que li dóna utilitat”. Atenció! No sé què en diria l’Eudald Carbonell, però per a mi és la idea central i més brillant del llibre. Les rodes, les reals, i les metafòriques, no tenen sentit sense el forat.

Poemes romàntics

(La teva llum) “Després va créixer l’ombra”. En què quedem, Josep, és la llum o l’ombra? Potser ens ho acabarà d’aclarir el següent poema.

(Com la teva ombra) “No vull ser un estrany” Noi, doncs més aviat t’esforces en el contrari! Però això és justament el que apreciem en tu. De gent normal ja n’hi ha massa.

(Vivian) “Poesia ets tu” M’ha enviat un whatsapp un tal Gustavo Adolfo Becquer que us vol demandar a tots dos per plagi. Tot i que tu canvies la “pupila azul” per la mirada “trista però profunda” de la Vivian.

(Somni amb l’amor impossible) “Ens separa l’edat”. Però Josep, on ha quedat aquell altre vers d’un poema d’abans, “Converteix la tardor en primavera”?

(Plor de joia) “Estic content, acabo de plorar”. Frase brutal, ho veureu en la lectura.

(Dóna’m la mà) “La por a un servitud, a un amo desconegut.” Josep, no tinguis por, tu no tens altre amo que tu mateix. /  D’aquest poema, n’he triat dues:“Necessito protecció contra aquest enemic, que sóc jo, que m’empeny a sortir del guió.” Surt del guió, home, surt del guió, i t’ho diu el guionista que has triat per conduir l’acte!

(Si et busco no et trobo) “Si ets un somni o una ficció, fes-m’ho saber, amor”. Digue’m realista, però com carai vols que t’ho faci saber, si és justament una ficció.

(No plora ningú esperant la nit) “Tot i que la nit sigui fosca, tothom espera la seva arribada”. Punyetero, això és una metàfora, no et refereixes pas a la nit-nit, no? O sí?

Poemes d’altres coses, com la mar

Quan fas un poemari i ets de la Torre, el mar, i la Torre, hi han de sortir per força. És un peatge, la cançó obligada d’un concert.

(El mar de la Torre) “Percebràs aquell perfum, que va deixar l’última sirena”. I aquesta sirena, és una metàfora, la realitat d’una turista, o el nom d’un càmping?

(Sonet imperfecte) “Sols sentir-te prop i escoltar la teva veu” Un poema de nota, musical. Aquest “sols” es podria millorar, però en qualsevol cas tot el poema està molt més ben lligat amb les notes que no la traducció al castellà de Sonrisas y lágrimas.

(Hotel Fantasia) “Sempre amb molta fantasia i alguna o altra orgia... Això no ho creu ni el menys sensat, que per cert, sóc jo.” Per molts anys ho siguis, Fifo, per molts anys!

(Artistes) “L’artista està atent / El pintor està atent”. Potser que saber estar atent sigui precisament la millor qualitat de qualsevol artista?

(La raó no sé si molt pura. Crítica a la crítica) “La crítica és la força de l’impotent.” Allò que dèiem abans. D’aquí una estona hi tornarem.

Poemes eròtics

(Sospirs) “Ens tornarem a veure?”. Jo d’ella, sigui qui sigui, no patiria gens. Sempre et trobarà al carrer Nou, la coral, o la plaça de la Font... els de la Torre sabem on veure’t.

(Sonet del cava) “El raig de cava marxava, la meva llengua el seguia”. Esperem que no s’estigui referint al boicot al cava, això de “marxava”. I que “la meva llengua el seguia”, no parli de la desaparició del català.

(Agafats de la mà) “Ho fan poc a poc, com afinant una guitarra”. Diuen que el Fifo toca la guitarra, però deu ser una llegenda urbana, perquè és molt car de deixar-se veure tocant-la en públic.

(Les teves olors) “És el moment de la gran obra, convertir les teves olors en una de sola” Un poema d’olors, i no de lletres, aquesta és una bona idea.

(Quan em deixaràs que et mossegui l’orella?) “Els mossos, més que mossos seran llepades”. Per un moment pensava que es referia als mossos d’esquadra. I m’he preguntat si una llei del ministre Fernández Díaz ha prohibit mossegar les orelles. Però, “mos” vol dir justament “mossegada”. I aquest poema no és gens llepat, precisament.

Després d’aquesta anàlisi, que em sabreu perdonar, ara ve el torn de rèplica del Lleixà.

'Tarragona amb Carles Marquès' (Ricard Huerta, 'Lletres de ciutats')

El professor d'educació artística de la Universitat de València, i sobretot amic, Ricard Huerta acaba de publicar el llibre 'Lletres de ciutats', un passeig a través d'un seguit de ciutats a través de les lletres, enteses gràficament, que en poblen els carrers. En aquests trajectes l'acompanyava una persona de la ciutat. En el cas de Tarragona vaig tenir la sort, i el plaer, de ser jo aquest acompanyant. Us ofereixo els primers paràgrafs del capítol corresponent. La resta del text el podreu trobar en el llibre, que ha publicat la Universitat de Lleida. Un passeig per totes les lletres de Tarragona.


Carles Marquès és un altre dels convidats a aquest banquet de les ciutats que, tot i no viure al lloc del qual ens fa d’amfitrió, sí que hi manté una relació tan íntima com permanent. No solament això. L’amic Carles Marquès ha escrit un dels llibres clau per a la bibliografia local: la guia de Tarragona editada per Triangle. Possiblement un dels llibres més venuts i traduïts de la història tarragonina. Amb Carles ens uneixen dècades de cerimònies i altres sacrificis. Ens vam conèixer a la meravellosa illa de la Palma, a les Canàries. Érem joves, i el clima allà és d’una monòtona placidesa. Tots els dies plovia i feia sol. Tots els dies de l’hivern podies banyar-te a la mar de bon matí i pujar a la neu per la vesprada. Per poder, podies fins i tot divisar, si la climatologia acompanyava al vespre, l’enigmàtic raig verd que tan bé va retratar Erich Rohmer a la seua curiosa i preciosista pel·lícula Le Rayon Vert. En aquells temps a les Illes Canàries s’anava a comprar rellotges i d’altres tecnologies electròniques, així com tabac i begudes. La botella de whisky, depenia d’on i quan, era més barata que una ampolla d’aigua. En aquelles estranyes circumstàncies vam iniciar una amistat que a hores d’ara perdura majestuosament.
Vaig continuar coneixent a Carles en l’època que vivia a Madrid, quan treballava per a Televisió Espanyola, mentre jo indagava per biblioteques i hemeroteques buscant material per a la tesi. Després a Barcelona, redactant els guions d’alguns programes de gran audiència per a Catalunya Ràdio. I en la seua faceta com a director del Caixaforum Tarragona, l’entitat que organitza events culturals i socials a la capital. Una màquina, aquest home, que a més a més, i si tot això fóra poca cosa, es dedica a escriure peces de teatre i a dirigir un grup local que he pogut degustar en alguns assajos. La mare de Carles és proteïcament activa, i es desfà en atencions quan passem per Torredembarra a saludar a la resta de l’equip familiar, que es mou entre Saragossa i el Tarragonés. Una vida lúcida, la de l’amic Marquès.

Des de Baix a Mar, David Nel·lo

L'escriptor David Nel·lo, molt vinculat al meu poble, Torredembarra, i al barri de pescadors de Baix a Mar, acaba de guanyar el premi de literatura infantil Edebé, amb La nova vida del senyor Rutin. Fa cinc anys, vaig cometre l'agosarament de fer una adaptació per a lectura teatral d'una part d'una novel·la seva, La geografia de les veus, que havia guanyat un altre premi, l'Andròmina de Narrativa, el 2006. Només en vaig adaptar una part, la que feia referència al seu, i meu, poble, i a un altre dels nostres barris, Els Munts. La lectura va córrer a càrrec del grup teatral torrenc, el Grup d'Aficionats a l'Art, dirigit per la Maria-Rosa Wennberg. Aquí en teniu la presentació que en vaig escriure, per als assistents. Li dedico a la Maria-Rosa, i al David. Gràcies a tots dos.

Presentació lectura teatral Des dels Munts, Rosalia

A partir de la novel·la La geografia de les veus, de David Nel·lo

Sant Jordi 2009 (24 d’abril)

Carles Marquès

Fa dos anys, els lectors i lectores del Club de Lectura feien una tertúlia a la Biblioplatja sobre la novel·la de David Nel·lo La geografia de les veus. L’autor, vinculat des de petit amb la nostra vila i, per tant torrenc, podríem dir, amb el seu permís, havia guanyat amb aquest llibre el premi de narrativa Andròmina el 2006. De David Nel·lo i Colom, autor de moltíssims títols per a lectors joves, coneixíem altres obres com Retorn a Budapest, un assaig autobiogràfic en què explica l’estada, el 1988, per ampliar estudis de música a Hongria, i la tornada, el 2000, a un país canviat, aleshores ja un estat capitalista.

En La geografia de les veus, el David parteix d’un mite clàssic, el de Baucis i Filemó, els únics en donar hospitalitat a dos déus grecs, Zeus i Hermes, i qui després de la seva mort, el déu Zeus va convertir en dos arbres: ell, Filemó, en un roure, i ella Baucis, en un til·ler. Però com escrivia fa dos anys el mateix Nel·lo, aquest mite era “només la llavor, el punt de partida. Després les coses, com sol passar, es van anar complicant.” Com es van complicar, ho començareu a escoltar ara, tot i que us recomano que llegiu la novel·la sencera. També us vull proposar un petit joc, que descobriu quins personatges de l’obra corresponen als del mite grec. Us en recordo els noms: Filemó i Baucis.

Només hem adaptat la primera de les quatre parts que formen la novel·la, la que té lloc aquí, a la Torre. De les quatre parts, les quatre veus interiors, de la novel·la, la primera pertany a la Rosalia, una dona de la Torre a qui el passat torna, en forma de més veus, com cops d’onada al Roquer, fins al seu xalet dels Munts. Un passat ple de sentiments, dolors i frustracions, una xarxa estripada, com en diu ella mateixa. Un passat en què, entre personatges imaginaris, hi reconeixerem una Torre, la dels anys 50-60-70, fins avui, i un paisatge que David retrata perfectament: els Munts, el carrer Nou, els balls de festa major, la carretera de la Riera, el programa de ràdio La Voz de Torredembarra...

La Rosalia, el personatge central, és un personatge molt ric, ple de matisos i amb un caràcter tràgic, plenament universal, però alhora quotidià, molt reconeixible. Una persona normal i corrent, que, quan llegeixes l’obra, sembla que tinguis al davant. Com es llegia al fulletó del Club, David Nel·lo construeix amb les paraules i el ritme de les oracions una imatge molt viva, la d’aquesta Rosalia, tant que podem sentir el so de la seva veu. I d’aquí a intentar fer sentir en públic aquesta veu hi havia un pas. Un pas que demanava a crits la pròpia obra, i que em va semblar, des de la primera lectura, que tenia un fons teatral, que la feia molt adaptable, no sé si a un muntatge teatral convencional, però sí a una lectura o un guió radiofònic. Recordem que el David és fill d’un director teatral, Francesc Nel·lo, i que potser això li dóna una teatralitat, d’argument i personatges, que feia fàcil ajudar a fer el pas de novel·la a text teatralitzat.

Un pas que donem avui, amb el consentiment de l’autor, que ha llegit l’adaptació i l’ha aprovada, fent sonar el monòleg íntim de la Rosalia, poblat de veus, en forma gairebé de coral polifònica, per correspondre la formació musical del David, i convertint la veu complexa d’aquesta dona, Rosalia, la seva xarxa esquinçada, en la de tres intèrprets que, com qualsevol de nosaltres, són i no són la mateixa persona al llarg de tota una vida.

És per això que Rosalia s’ha convertit, en la nostra lectura, en tres dones, tres actrius: una Rosalia jove, del passat; la dona gran de l’actualitat; i la veu d’una narradora, més enllà del temps, una mena de veu del record o de la consciència. A aquestes tres dones, vestides de blanc, se’ls va afegint una geografia de veus, ombres del passat, i alguna veu del present, de la realitat plurinacional de la nostra vila. Veus fosques, que no sabem si només existeixen en la ment dividida de la protagonista. Unes veus que van dibuixant una vida, interpretades per les actrius i actors del nostre elenc.

Sergi Pàmies: “Les estructures narratives no funcionen amb l’esquema clàssic, ja no hi ha temps” (1992)

Sergi Pàmies acaba (el 2013) de ser guardonat amb el premi de periodisme esportiu Vázquez Montalbán. Fa més de vint anys publicava la novel·la L’instint i li fèiem aquesta entrevista. Conserva el mateix instint, de saber veure les coses extraordinàries que hi ha en les ordinàries.

Avui, 26 de setembre del 1992

David Castillo/Carles Marquès

Després de publicar dos llibres de narracions breus, ‘Infecció’ i ‘T’hauria de caure la cara de vergonya’, Sergi Pàmies es va decidir per la novel·la amb ‘La primera pedra’. Dos anys després, publica ‘L’instint’, la seva segona novel·la. Es tracta d’un text que sorprendrà per la seva qualitat i pel domini del ritme i la progressió qualitativa que l’escriptor està aconseguint.

Per Sergi Pàmies, nascut el 1960, ja no hi ha temps. En la novel·la, el temps ja no és el de Flaubert, temps d’escriure amb plantejament, nus i desenllaç, temps per dedicar-se a escriure, i a llegir, amb aquest esquema. Ara és el temps del zàping, el que marca la televisió i, en la novel·la, el temps de trencar el temps, de dinamitar-lo. El temps sempre ha preocupat Pàmies. En una de les seves primeres redaccions escolars, va decidir que ell mateix era un rellotge. Ara acaba de publicar la segona novel·la, L’instint, que és el quart llibre que edita, després de dos de contes i la novel·la La primera pedra, tots a Edicions dels Quaderns Crema.

            L’instint li ha fet deixar tot un poble sense llum per seguir les petites misèries diàries dels habitants, portades a l’extrem per la foscor. Però l’instint també li diu com cal ser un escriptor d’aquest temps, sense prejudicis contra els clàssics de la literatura catalana, però. “L’interès dels de la nostra edat per la literatura catalana és absolutament accidentat. Si haguéssim tingut uns avis amb una biblioteca collonuda, i una torre a Viladrau on anar els caps de setmana i follar-nos les nostres cosines, haurien canviat moltes coses a les nostres vides, i una de les coses que haurien passat és que hauríem llegit Foix, Sagarra i Pla. Sobretot els dos primers, que em semblen uns escriptors extraordinaris, completament vàlids avui dia”. L’instint de Sergi Pàmies, que sap veure l’extraordinari en l’ordinari.

-          En L’instint, tot i que comença amb un fet diguem-ne extraordinari, un caçador que tomba a trets una torre d’alta tensió, no hi passa res més, aparentment, que no sigui corrent, quotidià. Tanmateix, crea una sensació d’angoixa, gairebé terrorífica. La quotidianitat pot ser terrorífica?

-          Sí, qualsevol cosa ho pot arribar a ser, depèn de com ho expliquis. La gent atabalada, per exemple, t’explica les coses més meravelloses com si fossin una desgràcia absoluta i terrorífica. Aquest sistema és molt útil, primer com a element de tensió de la història, i després per anar creant un suspens. La quotidianitat va molt bé, perquè no expliques res espectacular i fas que el lectir cregui que passarà alguna cosa greu, perquè encara no ha passat. Sempre hi ha una expectativa, amb elements quotidians. En canvi, si ja comences en el primer capítol fent sortir un drac d’una nevera, hi ha un element molt fantàstic, que et situa en un altre pla. Fent avançar la novel·la amb petites misèries, si arribes al final, i no ha passat res, és com una trampa. A més, jo tinc la tendència a parlar sempre de cosetes, de detalls, d’aquestes coses que tots veiem, però de les quals normalment no es parla a les novel·les.

-          Hi ha una necessitat, ja en els contes i en l’altra novel·la, i també en els seus articles, de partir d’una anècdota, una anècdota que moltes vegades pot passar desapercebuda. Per què incideix sempre en aquest punt?

-          Perquè necessito un suport. Si no, a part d’unes quantes reflexions que puguis anar introduint, com una obsessió, necessites alguna ossada on aguantar-te. Aleshores les anècdotes, els detalls, són de vegades més significatius que el que tothom veu. Per exemple, si ara entrés en aquest bar un senyor i caigués desmaiat a terra, i comencés a treure baves per la boca, segur que no em fixaria en això; estaria pendent dels cordons de les sabates, de si li ha caigut un bitllet de mil de la butxaca, de si porta una pestanya d’un color o d’un altre. Jo parteixo de la base que d’allò essencial ja se n’ocupen altres. Sóc una mica carronyer.

-          Normalment la literatura és transcendentalista, grandiloqüent, i en una novel·la ens trobem amb l’estructura clàssica de plantejament, nus i desenllaç, provinent del segle dinou. Les seves obres, i les d’alguns altres narradors, estan més en contacte amb altres corrents d’Europa que es desenvolupen més a través de la tècnica?

-          Aquesta estructura de novel·la no té res a veure amb el que faig jo. El d’escriptor és un dels pocs oficis que queden que pots fer el que vols, i més en un país que figura que tot es pot editar, que no hi ha censura. Censura oficial, vull dir. Per tant, posar-se límits és una estupidesa molt gran. Si jo partís de la base que només es pot escriure una novel·la amb plantejament, nus i desenllaç, és com si digués que a Mataró només hi puc anar amb burro. No, s’hi pot anar amb cotxe, amb avió, amb helicòpter, nedant... i jo trio l’opció que m’agrada, me’n responsabililtzo, és a dir, que si hi vaig a peu, em cansaré. Amb la novel·la em passa el mateix: si jo agafo l’estructura clàssica no me la noto com a meva. Per exemple, un telefilm ja fa molts anys que no funciona amb aquesta estructura. Quan vénen aquí els senyors que fan màsters de guions, t’expliquen allò de: conflicte més acció més obstacle, més publicitat, pam!, pausa... Tot aquest ritme és el meu, és el que he viscut. A mi, què feia Flaubert m’és igual: no he tingut el gust de coneixe’l. Segurament, si hagués viscut aleshores, els elements sí que serien aquests, però abans a Mataró només s’hi podia anar d’una o dues maneres, i ara s’hi pot anar de vint-i-cinc. Utilitzo molt les dreceres, amb absoluta llibertat, perquè l’ofici m’ho permet. És clar que t’arrisques que sigui un bunyol, però jo sempre busco que hi hagi molts elements i no tinc un model. No dic: ara vaig a fer una novel·la com Peter Handke, que ara és un pallisses, o com Echenoz... Echenoz em smebla un cas de novel·lista en absoluta llibertat; no té cap problema, agafa el fum de la pipa d’un tio que va amb vaixell a Tailàndia, el segueix i fa un zoom fins a un bar de París. Això seria intolerable per a Flaubert però ara s’entèn. Depèn de la gràcia que tinguis a fer-ho. Per això dic que no entenc les estructures que em diuen que he de respectar, no són les meves, no són les del meu temps. Em sembla que les estructures narratives actuals, que consumim cada dia, no funcionen amb l’esquema clàssic, ja no hi ha temps.

-          Sembla que, com vostè ha dit, funcionen bastant pel ritme que dóna la televisió. En la seva novel·la, estan molt marcats els personatges pel mitjans de comunicació?

-          Sí, i també pel cinema. La barreja de cinema i ràdio és en aquesta novel·la més present que mai. Si tens un convidat a la ràdio, n’has d’explicar la vida en tres ratlles: aquest senyor ha fet això, pim, pam, pum... Generalment, hi ha un error, que el convidat te temps de corregir, i, immediatament, l’estructufra que tu havies somiat és transgredida. A més, de cop i volta, hi ha una publicitat, que també hi és a la novel·la: hi vaig introduint elements com ara publicitat, notícies, com si fes zàping. La idea meva era posar-ho tot, explicar les coses com es fa ara, que no es pot fer linealment, perquè en passen moltes.

-          La majoria dels petits capítols de la novel·la acaben amb una idea, una situació, o una paraula, que és la mateixa amb què comença el següent. Això potser va lligat amb aquesta idea de zàping, però no hi ha també un cert fatalisme, de situació sense sortida?

-          És més formal que de contingut. Em recordava un truc cinematogràfic: l’escena d’un senyor que penja el telèfon i immediatament, en l’escena següent, veiem una senyora que l’aixeca en un altre lloc. És a dir, que el telèfon serveix de nexe d’unió entre dues escenes. És un recurs estilístic, d’anar encadenant les escenes, i fer que passi el corrent que uneix aquestes situacions, com si un lampista hagués connectat una cosa amb l’altra. No vull dir que no hi hagi sortida, sinó que m’interessa que la narració sigui com un cuc, que es vagi movent, però que el moviment del cap afecti la cua.

-          Però, en aquest cuc de la novel·la, es van produint uns quants fets que es repeteixen més endavant. Aquesta mena de retorns, o més ben dit de tornades, també és un recurs formal?

-          No, això sí que seria més de contingut: fins i tot en un poble petit i miserable, en què hi ha tres tios desperts, a tots tres els passa el mateix. És per anar creant un ambient de claustrofòbia: a la gent li passa el mateix, pensa el mateix, diu el mateix, amb les mateixes paraules sovint. Ho he fet per demostrar la poca imaginació que de vegades tenim tots plegats, però també és alhora com un joc, propi de la música. En un tema de jazz, tots van tornant. Vuit compassos te’n vas sol, i després tornes al tema.

-          Aquesta potser és la idea que el distingeix d’altres narradors més rústecs, aquesta lleugeresa que van imposant les cadències. Des de les seves primeres obres, T’hauria de caure la cara de vergonya i Infecció, hi ha una necessitat de buscar un estil propi. Pot agradar o no, però hi ha una recerca d’aquesta diferenciació, quan altra gent l’única cosa que ha fet és buscar paral·lelismes i mestratges. Com definiria aquest estil?

-          Encara que sonarà una mica pedant, a mi el que m’interessa és tenir veu pròpia, que la gent digui: “això és Pàmies, només ho pot escriure ell”, perquè parteixo de la base que explicar una història nova, descobrir la sopa d’all el 1992, és difícil, és pelut. En canvi, explicar que algú va descobrir la sopa d’all a la meva manera sí que em veig amb cor de fer-ho. Tornant a la música, em passa exactament el mateix: els que hem tocat algun instrument, o hem intentat acostar-nos al món de la música, sabem que no tocarem la guitarra com cinc milions de guitarristes que toquen de puta mare. L’única cosa que es pot fer és dominar prou la pròpia tècnica, per expressar allò que només tu tens a dins. Jo he anat en aquesta direcció; només m’interessa explicar històries que s’adaptin a la meva tècnica per poder explicar allò que em ve de gust. Si tots aquests elements es donen, sortirà un Pàmies. Si fujo d’això i faig un projecte de paròdia, ja em perdo. Per això, segurament es diu L’instint.

-          En començar les dues parts en què la divideix, hi ha dues notes que fan referència a les rates-pinyades. Aquestes rates-pinyades, són només els personatges de la novel·la, o bé li sembla que tothom vola per la foscor per intuïció?

-          La rata-pinyada és la metàfora de la gent en una situació en què no hi ha llum. No és que tots ho siguem sempre, sinó que en una situació d’apagada, sí que ho som. Però em feia molta gràcia a la primera part dir això, que hi ha aquest instint de moure’s en una situació sense llum, i començar la segona part dient que les rates-pinyades se la foten constantment, que són un absolut desastre. És a dir, que el tòpic que s’aclareixen a la foscor, tampoc no és cert. Sempre tinc aquestes dues idees: en parteixo d’una més o menys positiva, i vaig cap a la negativa. Creiem que, en una situació de foscor, ens en sortirem amb un sisè sentit, i topem contra els mobles, contra els cantells, i ens fem mal, i ens caguem en Déu.

-          Tota la novel·la manté un llenguatge molt planer, amb frases simples, i després, dos o tres cops, hi ha unes erupcions de llenguatge mèdic i científic. Per què?

-          És el que deia del zàping. Tu veus un concurs, un culebró, un telenotícies, i de cop i volta, saltes a un programa on un tio fot un rotllo increïble sobre els micos de Tanganyika, i aleshores especialitzes moltíssim el llenguatge. D’altra banda, em venia molt de gust també treballar amb el llenguatge dels prospectes de les enciclopèdies. En el símil de la música, seria “estic tocant com toca aquell”. Imites, però ho fas també teu. S’ha fet molt, no és cap invent: agafes un llenguatge que no hi correspon i l’utilitzes. És molt divertit de fer, i m’imagino que de llegir. A més a més, és un descans, perquè aquest estil tal sec, de vegades pot fer-se molt feixuc.

-          Li dóna vida a objectes vulgars, com una maleta, per exemple, que li passen coses, que pateix... Els personatges diguem-ne humans tenen una gran càrrega de moralitat en la seva obra. N’hi ha de bons i de dolents. Els objectes, els de la novel·la, són bons o dolents?

-          No m’ho havia plantejat mai, hauria de pensar-ho. Per exemple, la maleta és bona, la bombeta i l’espelma també. Segurament hi ha més compassió amb els animals i amb els objectes que amb les persones. Els tracto més bé, són més inofensius. La idea de fer això amb els objectes, d’una banda, em ve dels dibuixos animats, i de l’altra, d’una redacció que vaig fer que es deia Soy un reloj. La vaig fer quan estudiava i va tenir molt d’èxit. A part que en aquest cas hi venia molt bé, no ho pots fer sempre.

-          Tot l’ús del llenguatge que fa, precís, sense ornaments, fa la impressió, sobretot al començament, de ser el guió d’una pel·lícula a punt de filmar. Té vostè una mirada cinematogràfica, de càmera, d’enquadrament, de la realitat?

-          Sí i no. enquadro després; miro normal, com tothom i després ho estructuro en plans. Més que mirar com el cinema, el que faig és ordenar les coses que passen com el cinema. Si segueixo una seqüència, per exemple, si veig un tio que va cap a la bossa d’una iaia i l’arrossega pel carrer, ho estic veient normalment, però ja ho estic estructurant cinematogràficament: ja veig els plans de la iaia caient... hi ha fins i tot càmera lenta. Tinc un ull molt educat per veure les coses d’aquesta manera. La primera impressió és cinematogràfica.

-          El seu estil, en la part del llenguatge, és molt periodístic, molt en la línia de Hemingway, o Fitzgerald, o altres novel·listes que van guanyar-se la vida en els mitjans. I, pel que a l’estructura, hi ha un aspecte de trencament del temps, fins i tot també de l’espai, que recorda una mica la novel·la europea després dels anys cinquanta i seixanta, l’herència del nouveau roman, de Robbe-Grillet... Hi pot haver alguna relació amb aquestes dues tendències, de llenguatge i d’estructura?

-          No, jo ho veig bastant més senzill. L’obsessió pel llenguatge sense complicacions és de lògica personal: si pots explicar-ho senzill, no tens per què complicar-te la vida. Però això en tot: si m’enfilo a un arbre, no crido un helicòpter i em llenço des de dalt, sinó que m’enfilo a l’arbre i ja està. Quin és el llenguatge que va més al gra, i que et permet una certa personalitat, que no és fred? Per a mi, és el del periodisme per una raó òbvia: i és el que s’ha dedicat a explicar les coses durant un segle, aquest és el llenguatge bo. I en l’altre aspecte, el de l’estructura, estic molt més a prop. De Robbe-Grillet, n’he llegit només algunes pàgines a la meva vida, de Hemingway, dos llibres, de Fitzgerald no he llegit res... Em guio molt més per la tele, pel cinema, per la ràdio que per tots aquests autors. El que sí que admiro molt dels escriptors que llegeixo és la llibertat de què parlava abans. I l’estructura de temps, l’estan trencant constantment el cinema i la televisió. Si algú tenia problemes amb el trencament del temps fa trenta anys, és un problema d’ell. Jo tinc la sort que el temps en què vivim no hi ha cap problema en trencar-lo. El dinamitarem si cal, però tampoc per postura estètica, per pertànyer a l’avantguarda de res.

Oriol Bohigas: “Crec en la independència de Catalunya. Una Catalunya independent funcionaria molt més bé que no una d’integrada dintre d’un Estat gran com Espanya” (i 2)

Carles Marquès

Avui Diumenge – (Maig?) 1994

(Continua)

-          Com han quedat les relacions amb Pasqual Maragall?

-          Molt bones. Després de la dimissió no hem tingut temps de veure’ns, però les relacions són bones. Cal pensar que quan vaig ser delegat d’Urbanisme també vaig dimitir; això vol dir que ja hi estem acostumats, no passa res... Continuem sent tan amics com abans, quan em va demanar que anés de regidor. És una persona que admiro molt, que estimo molt sobretot, i trobo que és un alcalde històric. No tan sols és l’alcalde més important del segle XX, que això és evident, sinó probablement dels últims tres segles. Però això no té res a veure amb el fet que, si en la forma de treballar un no s’hi entén, ha de plegar...

-          Potser hi ha hagut, com s’ha dit, una falta d’entesa entre un alcalde modernista i un regidor noucentista?

-          Em sembla una frase simpàtica i ocurrent, però crec que una mica fora de lloc; són dues idees que no corresponen a l’actualitat. De tota manera, estaria més d’acord amb la qualificació de noucentista per a mi que no de modernista per a l’alcalde. No sé ben bé què vol dir modernista... té menys definició actual. Noucentista, sí que ho entenc; perquè traient-li l’època, el que vol dir és afeccionat a institucionalitzar la cultura i fer un país amb normalitat, dintre d’uns ideals cívics. Això ho entenc, ho accepto i, a més, és la meva preocupació i voluntat.

-          Així com es parla de la Barcelona de Cerdà, es pot parlar de la Barcelona de Bohigas?

-          No és que se’n pugui parlar, és que se’n parla arreu del món, crec que exageradament... S’ha convertit en una forma de parlar d’un cert urbanisme i una certa ciutat, en els àmbits culturals que conec. Als àmbits populars no crec que hi arribi... És equivocat, perquè una ciutat no la fan els arquitectes. Hi són una peça important, però primer, no es tracta d’un, sinó d’un conjunt d’arquitectes ja que tots hi vam treballar molt; i segons, els que defineixen el procés d’una ciutat són els polítics, uns de tan personals i actius com Serra i Maragall. Però encara diria més, la ciutat a la llarga l’acaben fent els ciutadans... La ciutat no és mai el resultat directe i total d’una planificació. Tampoc no és correcte dir la Barcelona de Cerdà, perquè la projectada per ell té poc a veure amb el resultat.

-          Barcelona, en aquests moments, què li sembla?

-          Sóc absolutament optimista, i estic totalment en contra d’aquesta gent, com el meu estimat amic Felix de Azúa, que sempre fa aquests discursos catastrofistes sobre la ciutat...

-          Però algú ha de fer d’advocat del diable...

-          Quan els discursos estan tan equivocats crec que no serveixen. És clar que és molt útil fer una crítica, tothom l’ha de fer-la, però quan la crítica diu coses que tothom que va pel carrer veu que no tenen res a veure amb la realitat... No entenc què vol dir quan diu que la ciutat està absolutament malament, que tornem a ser el Titanic... Crec que aquesta ciutat està fantàstica; està passant un període de recessió econòmica, però no és només aquesta ciutat, és tot Europa... Urbanísticament, és la ciutat que ha fet, en els últims deu anys, la transformació més important del món. I també n’ha fet una d’importantíssima en l’oferta cultural; no ens les institucions, però.

Azúa, per tant, fa unes crítiques molt simpàtiques però molt absurdes. És un novel·lista excel·lent, però les boutades que diu sobre Barcelona les trobo absolutament inoperants. La ciutat millor d’Europa, tant en confortabilitat climàtica com cultural... Ja sabem que no és París, però els que es pensin que Barcelona ha de ser París són tontos.

-          Parlant de crítiques, que n’opina de les de Manuel Vázquez Montalbán?

-          Aquestes sí que les trobo bé. Les seves crítiques no són catastrofistes; estan fetes des del punt de vista d’una persona que vol criticar i trobar sortides. De vegades són exagerades, com correspon a un bon escriptor i periodista, però la posició crítica de Vázquez Montalbán la comparteixo en molts punts.

-          Passem a les seves opinions. Vostè creu que ha acabat la crisi econòmica i que comença una etapa de reactivació?

-          Sí que ho crec, absolutament. Però ja fa temps que ho dic. Aquesta crisi ha estat important, però no tan profunda com la gent s’ha entestat a dir. El problema fort a Europa no és la crisi econòmica, és la crisi de la democràcia, que s’està acabant. I quan dic la crisi de la democràcia, vull dir la crisi del capitalisme, del que en diuen l’estructura econòmica basada en les lleis del mercat. Un factor que em deixa sorprès és el problema de l’atur. Evidentment, en l’estructura capitalista l’atur és indispensable. Si algú es pensa que baixarà, va equivocat.

-          Però això sonarà molt fort als aturats...

-          Per això estic en contra del capitalisme. Les estructures de les lleis del mercat parteixen del fet que és indispensable l’atur. Per tant, la crisi no és que hi hagi atur, la crisi és que hi hagi un sistema econòmic que exigeixi la presència de l’atur.

-          I quin pot ser el model alternatiu?

-          No ho sé, jo el que sé és que la democràcia s’està acabant, i que s’ha d’inventar un altre sistema en què el poder del poble sigui real, i no com ara, que no ho és. Les lleis de mercat no tenen res a veure amb la democràcia, són lleis imposades des d’un sistema que està per sobre de la participació del poble en el poder. No sóc polític, ni tinc idees polítiques generals, però crec que l’única manera que el poder estigui a prop del poble, que no funcioni a través de macroestructures econòmiques, és trencar l’Estat, els Estats, en Estats molt petits.

-          Com per exemple?

-          Bé, jo crec en la independència de Catalunya. Una Catalunya independent funcionaria molt més bé que no una d’integrada dintre d’un Estat gran com Espanya. El poder des de Madrid no es pot exercir seriosament i honestament, sinó que ha d’existir en nuclis de no més de cinc o sis milions d’habitants.

-          Però no creu que canviarien, aquests països més petits? No podria ser el mateix, a escala més petita...?

-          És clar que podria ser, però un canvi d’escala ja és important, d’entrada. La corrupció a nivell d’Estat i a nivell de província és una mica diferent. També ho seria el control d’aquests problemes, a nivell petit. D’altra banda, hi ha una altra cosa que em sembla encara més important: la crisi de la democràcia no està tan sols en la predominança del sistema de les lleis de mercat, sinó també en la predominança dels professionals de la política, i dels partits polítics. Una democràcia basada sobre les grans màquines de partit, que només es poden mantenir a través de la corrupció, no pot continuar. En un Estat petit es pot arribar a pensar que els partits polítics siguin modestos, petits, i que hi podrien haver cada vegada menys professionals de la política. Que la gent hi entrés cada quatre, cinc o sis anys, però que fossin escriptors, arquitectes, descarregadors del moll, paletes... que no hi entressin com una professió, sinó com una participació en el benestar de la col·lectivitat.

-          Però fins ara l’entrada dels intel·lectuals en política ha estat un fracàs. Però de qui, dels intel·lectuals o dels polítics?

-          Evidentment, per a mi no hi ha cap dubte: és un fracàs de la política. Estem en mans d’alguns polítics que encara no entenen la importància de la cultura. I no tan sols de la importància de la gent que treballa dins del camp de la cultura, sinó de la importància d’aquesta gent en el camp general de la política. I això és de les coses greus, i que tendeixen a empitjorar.

Oriol Bohigas: “La democràcia s’està acabant” (1)

Carles Marquès

Avui Diumenge – (Maig?) 1994

Com els grans filòsofs de les ciutats-Estat de l’antiga Grècia, Oriol Bohigas ha sabut sempre que el poder el necessitava. Però, com tot autèntic intel·lectual, també ha estat conscient que era massa incòmode per als polítics.

Va dimitir el passat 5 d’abril com a regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona. L’arquitecte Oriol Bohigas, quan va ser delegat d’Urbanisme d’aquest mateix Ajuntament, de la Barcelona d’aquests últims anys, va intentar també programar les infraestructures culturals  que de forma urgent faltaven, i encara falten, a la ciutat. El programa està fet, però les restriccions en el pressupost l’han anat frenant. Aquests motius econòmics de la dimissió són el teló de fons de l’entrevista, però interessava igualment saber quin serà el seu futur, i com veu ell el futur de la ciutat i del país. I és que les opinions de Bohigas, una persona que és incòmoda per a un poder que tanmateix el necessita són clares, meditades i sinceres. Com quan, per exemple, diu que la democràcia està en crisi, que està en contra del capitalisme i a favor de la independència de Catalunya. Seria un altre programa de Bohigas, el de la seva planificació com a persona.

            Com sempre passa, la conversa amb Oriol Bohigas és llarga. Alguns dels temes, a part dels que es desenvolupen més endavant, no poden quedar, per la seva importància, sense un breu resum, com a mínim. Bohigas, a part de les prioritats culturals de la ciutat, també ha comentat que n’hi ha que no ho són i, en canvi, s’han fet: el Centre de Cultura Contemporània, l’Auditori, el Teatre Nacional...

            També hi ha prioritats, per a ell, que corresponen no a l’Ajuntament, sinó a la Generalitat: “El problema de Barcelona és que és una ciutat que durant molts anys s’ha hagut de fer a ella mateixa, s’ha hagut de pagar la capitalitat de Catalunya”, afirma. Del que no vol parlar és del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), amb la fundació del qual no s’ha entès mai: “És tan evident el que passa amb això que ja no tinc gaires ganes de parlar-ne...” Sí que té ganes, en canvi, de parlar de molts altres temes, de present i passat però sobretot de futur.

-          I ara què, a què es dedicarà, quins plans té?

-          Tota la vida m’he dedicat al mateix, que és fer d’arquitecte. Només en dos períodes, d’aproximadament tres anys i mig cada un, he passat per l’administració pública: un com a delegat de serveis d’Urbanisme i l’altre com a regidor de Cultura. I abans havia tingut un altre període de dedicació intensa, si bé en un camp més específicament professional, quan vaig ser director de l’Escola d’Arquitectura. Però tret d’aquests parèntesis, que no ho són tant, sinó simples reduccions d’activitat, sempre torno a fer d’arquitecte. És el que m’agrada, i em sembla que m’hi sento més competent que en altres coses.

Com a personatge actiu, no. Entre altres coses, perquè a la meva edat ja no entra en les possibilitats normals. Però això no vol dir que la política no continuï sent un tema important per a qualsevol ciutadà, i per a mi en especial, perquè torno a fer política des de fora de l’Administració, amb més eficàcia que no des de dintre.

-          Molts diuen de vostè que seria un bon conseller de Cultura...

-          És una cosa impossible de constatar. Jo m’hi veuria o no, segons el context, l’oferta... és una visió molt llunyana de la meva realitat actual. No sé què faria.

-          Ser regidor de Cultura li ha deixat regust positiu o negatiu?

-          Depèn de com es miri. M’he convençut que costa molt que la cultura es converteixi en un tema prioritari, amb les polítiques d’avui en dia a Espanya. A França i molts altres països europeus i americans és molt evident, però aquí no hi entra. Hi entra lleugerament l’educació, amb un cert interès però encara mal orientat des del pressupost. Però la cultura no entra en cap dels estaments, ni Estat, ni autonomies, ni ciutats. I això és més greu que en altres països, perquè en aquest portem un gran endarreriment en les grans infraestructures culturals. És l’aspecte més negatiu d’aquest país, i m’he convençut que té molt poc remei: la ciutadania no se n’adona de la importància de no fer-ne, de cultura, perquè no és un element que faci moure vots.

-          I els aspectes positius, si n’hi ha?

-          N’hi ha molts. Un d’estrictament personal, que és estar tres anys prop d’una gran administració local i entendre per on van les coses. Després d’aquest període les veig diferents, entenc més bé per on van els problemes i les prioritats. I n’hi ha un altre, que ja no és només personal, sinó col·lectiu; veig que, malgrat tot, s’han fet algunes coses positives, de les quals estic molt satisfet. Per exemple, s’ha fet un programa. Potser és una pretensió, però no conec que hi hagi cap programa cultural, ja no de la ciutat, sinó un document sencer amb referència als problemes globals de Catalunya. És una aportació que d’alguna manera o altra quedarà, com va quedar el programa que vam fer quan vaig ser a Urbanisme, que es va desenvolupar fins al 92.

-          Quins problemes específics tenia l’àrea? Eren principalment econòmics?

-          Aquí també hem fet algunes coses positives. S’ha reordenat molt l’àrea, que venia terriblement desornada, amb molts errors anteriors, molt greus. Un era haver començat tantes infraestructures sense tenir un programa de previsions. No pot ser que, per acabar les feines començades, es necessitessin a la vora de 60.000 milions de pessetes; només d’inversió, no de manteniment, que això no ha calculat encara ningú... ¿Com es poden programar seriosament unes inversions, quan el pressupost d’inversió de l’àrea són 900 milions de pessetes l’any? Una de dues, o es lluitava per un canvi de pressupost, o es feia una programació.

-          Quines continuen sent les prioritats més urgents, doncs?

-          Les institucions culturals que no existeixen. Quan estiguin ben acabades, s’ha de pensar tota la programació cultural. I quines són? És evident que les teníem i hem perdut, les que ja tenen un contingut assegurat i les que tenen una prioritat, reconeguda arreu del món. Són tres criteris molt clars. En primeríssima línia hi hauria el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), un dels museus modèlics a Europa que, amb la guerra i el franquisme, va quedar molt destruït. A més a més, té un contingut immillorable i ja fa deu anys que està tancat. Això és una vergonya, que no passa en cap país civilitzat del món.

Una altra prioritat és el Liceu, que ja abans de l’incendi era urgentíssim, com s’ha demostrat. Quan es diu per què s’ha cremat el Liceu... doncs s’ha cremat perquè s’han endarrerit les obres. Una altra tan important com aquestes dues, per a mi, són les biblioteques populars. Hem de pensar que, per llei, l’Ajuntament, a allò que està realment obligat no és a tenir museus ni teatres d’òpera, sinó biblioteques. I a Barcelona només n’hi ha una de pública, de popular, a part de les especialitzades. La ciutat necessita una biblioteca a cada districte, i d’uns tres mil metres quadrats. Per a mi és un tema bàsic, i he de dir que he fracassat, a l’hora d’entusiasmar la gent de l’Ajuntament en favor de les biblioteques, perquè només n’he aconseguit una de nova, i jo pensava sortir d’aquests quatre anys almenys amb tres o quatre. No hi ha hagut manera que me’n sortís.

(Continuarà)

Entrevista a Manuel Vázquez Montalbán, “Hem vist com s’han reproduït en el poder actual les normes i tendències del règim anterior” (i 3)

(Entrevista. AVUI, 10 d’abril del 1994)

DAVID CASTILLO / CARLES MARQUÈS

 (Continuació)

-          ¿Vostè mateix dubta dels mites de l’esquerra?

-          Un dels eslògans de la nostra generació va unir Marx i Rimbaud: “El canvi de la història canvia la vida”. De sobte, ens hem trobat com s’han reproduït en el poder actual totes les normes i tendències de l’antic règim, en les relacions personals, en les relacions de domini sexual, de domini sentimental, de domini psicològic. Tot demostra que la cultura del poder és molt més forta que els que entren dins del poder. Els que entren al poder no reformen res, és el poder el que els adapta.

-          ¿Coincideix amb Juan Goytisolo quan deia que part de l’antifranquisme pertanyia d’una forma indissoluble al mateix franquisme?

-          Sí, és un estigma que afecta dues o tres generacions que, realment, van fer antifranquisme. Evidentment, Franco condiciona els antifranquistes, és el que crea el marc, la capacitat de reacció. La mateixa forma de mort del franquisme i de com es va produir la successió va impedir fer una catarsi, una neteja a fons del que significava l’antic règim. El més greu és que en el moment de recuperar el poder, un sector que històricament era innocent, és a dir, que no havia guanyat ni havia perdut la guerra, ha reproduït normes de conducta i pautes de llenguatge del poder de sempre; per exemple, en el moment en què s’ha donat resposta pública a una vaga. El llenguatge que han utilitzat és el típic d’un governador civil de l’època de Franco, la de Primo de Rivera, la de la Restauració o la d’Isabel II. Hi ha un llenguatge d’un amo, el de la repressió de l’Estat. Els socialistes no són res més que rellogats d’aquest poder.

-          Per què molts autors de la seva generació com Marsé, Mendoza, els germans Goytisolo o vostè mateix han buscat la complicitat del lector amb els herois llibertaris, perdedors i desheretats?

-          És el que dèiem de l’imaginari de la ciutat. És una Barcelona no creada exclusivament des de la literatura, des del món de la cultura, sinó de l’experiència vital. De petit ja sabia quins havien estat els anarquistes del meu carrer o sabia quan sortia de la presó un militant d’esquerres. En el cas de Marsé o de Mendoza és igual. Existeix una mitificació i una mitologia lligada a aquest imaginari, el de la Barcelona Rosa de Foc. Ha arribat un moment, però, que ha començat a estar tan distanciat de la realitat actual que no sé quin valor de canvi, quin valor d’ús tindrà. En clau de tango he fet una conya: “La memoria siempre se va con otro”. La nova generació té l’obligació de dir que la nostra és una memòria envellida. És el que tots hem fet.

-          Què en pensa de la novel·la La saga de los Marx de Juan Goytisolo?

-          És una mena de novel·la-movie, una reacció de la intel·ligència europea davant de la grolleria de la nova dreta, davant l’actitud del nou liberalisme quan s’havia precipitat després de la caiguda del Mur a dir que la història s’havia acabat, que tot era meravellós, que animava una suposada democràcia urbi et orbi. Es volien unes regles del joc amb mercat únic, amb exèrcit únic, amb una única veritat. Es pensava que l’harmonia del món estava establerta sense adonar-se que el món de les ciutats obertes representa només un 3 per cent de la humanitat. I, fins i tot, dintre d’aquestes ciutats només determinats barris poden viure. La resta és desordre. Ja no es pot creure en l’imperi del mal o en l’imperi del bé. Has de veure el desordre pel teu compte. No vull utilitzar els antics llenguatges, ni els marxistes, ni cap altre, però el desordre existeix. I la novel·la de Goytisolo és una denúncia de la cultura de la prepotència dirigida als guanyadors de la caiguda del Mur de Berlín.