Carles Marquès
Avui Diumenge – (Maig?) 1994
Com els grans filòsofs
de les ciutats-Estat de l’antiga Grècia, Oriol Bohigas ha sabut sempre que el
poder el necessitava. Però, com tot autèntic intel·lectual, també ha estat
conscient que era massa incòmode per als polítics.
Va dimitir el passat 5 d’abril
com a regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona. L’arquitecte Oriol
Bohigas, quan va ser delegat d’Urbanisme d’aquest mateix Ajuntament, de la Barcelona d’aquests
últims anys, va intentar també programar les infraestructures culturals que de forma urgent faltaven, i encara
falten, a la ciutat. El programa està fet, però les restriccions en el
pressupost l’han anat frenant. Aquests motius econòmics de la dimissió són el
teló de fons de l’entrevista, però interessava igualment saber quin serà el seu
futur, i com veu ell el futur de la ciutat i del país. I és que les opinions de
Bohigas, una persona que és incòmoda per a un poder que tanmateix el necessita
són clares, meditades i sinceres. Com quan, per exemple, diu que la democràcia
està en crisi, que està en contra del capitalisme i a favor de la independència
de Catalunya. Seria un altre programa de Bohigas, el de la seva planificació
com a persona.
Com
sempre passa, la conversa amb Oriol Bohigas és llarga. Alguns dels temes, a
part dels que es desenvolupen més endavant, no poden quedar, per la seva
importància, sense un breu resum, com a mínim. Bohigas, a part de les
prioritats culturals de la ciutat, també ha comentat que n’hi ha que no ho són
i, en canvi, s’han fet: el Centre de Cultura Contemporània, l’Auditori, el
Teatre Nacional...
També
hi ha prioritats, per a ell, que corresponen no a l’Ajuntament, sinó a la Generalitat : “El
problema de Barcelona és que és una ciutat que durant molts anys s’ha hagut de
fer a ella mateixa, s’ha hagut de pagar la capitalitat de Catalunya”, afirma.
Del que no vol parlar és del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), amb
la fundació del qual no s’ha entès mai: “És tan evident el que passa amb això
que ja no tinc gaires ganes de parlar-ne...” Sí que té ganes, en canvi, de
parlar de molts altres temes, de present i passat però sobretot de futur.
-
I ara què, a què
es dedicarà, quins plans té?
-
Tota la vida m’he dedicat al mateix, que és fer
d’arquitecte. Només en dos períodes, d’aproximadament tres anys i mig cada un,
he passat per l’administració pública: un com a delegat de serveis d’Urbanisme
i l’altre com a regidor de Cultura. I abans havia tingut un altre període de
dedicació intensa, si bé en un camp més específicament professional, quan vaig
ser director de l’Escola d’Arquitectura. Però tret d’aquests parèntesis, que no
ho són tant, sinó simples reduccions d’activitat, sempre torno a fer
d’arquitecte. És el que m’agrada, i em sembla que m’hi sento més competent que
en altres coses.
Com a personatge actiu, no. Entre altres coses, perquè a la meva edat
ja no entra en les possibilitats normals. Però això no vol dir que la política
no continuï sent un tema important per a qualsevol ciutadà, i per a mi en
especial, perquè torno a fer política des de fora de l’Administració, amb més
eficàcia que no des de dintre.
-
Molts diuen de
vostè que seria un bon conseller de Cultura...
-
És una cosa impossible de constatar. Jo m’hi veuria o
no, segons el context, l’oferta... és una visió molt llunyana de la meva
realitat actual. No sé què faria.
-
Ser regidor de
Cultura li ha deixat regust positiu o negatiu?
-
Depèn de com es miri. M’he convençut que costa molt que
la cultura es converteixi en un tema prioritari, amb les polítiques d’avui en
dia a Espanya. A França i molts altres països europeus i americans és molt
evident, però aquí no hi entra. Hi entra lleugerament l’educació, amb un cert
interès però encara mal orientat des del pressupost. Però la cultura no entra
en cap dels estaments, ni Estat, ni autonomies, ni ciutats. I això és més greu
que en altres països, perquè en aquest portem un gran endarreriment en les
grans infraestructures culturals. És l’aspecte més negatiu d’aquest país, i
m’he convençut que té molt poc remei: la ciutadania no se n’adona de la
importància de no fer-ne, de cultura, perquè no és un element que faci moure
vots.
-
I els aspectes
positius, si n’hi ha?
-
N’hi ha molts. Un d’estrictament personal, que és estar
tres anys prop d’una gran administració local i entendre per on van les coses.
Després d’aquest període les veig diferents, entenc més bé per on van els
problemes i les prioritats. I n’hi ha un altre, que ja no és només personal,
sinó col·lectiu; veig que, malgrat tot, s’han fet algunes coses positives, de
les quals estic molt satisfet. Per exemple, s’ha fet un programa. Potser és una
pretensió, però no conec que hi hagi cap programa cultural, ja no de la ciutat,
sinó un document sencer amb referència als problemes globals de Catalunya. És
una aportació que d’alguna manera o altra quedarà, com va quedar el programa
que vam fer quan vaig ser a Urbanisme, que es va desenvolupar fins al 92.
-
Quins problemes
específics tenia l’àrea? Eren principalment econòmics?
-
Aquí també hem fet algunes coses positives. S’ha
reordenat molt l’àrea, que venia terriblement desornada, amb molts errors
anteriors, molt greus. Un era haver començat tantes infraestructures sense
tenir un programa de previsions. No pot ser que, per acabar les feines
començades, es necessitessin a la vora de 60.000 milions de pessetes; només
d’inversió, no de manteniment, que això no ha calculat encara ningú... ¿Com es
poden programar seriosament unes inversions, quan el pressupost d’inversió de
l’àrea són 900 milions de pessetes l’any? Una de dues, o es lluitava per un
canvi de pressupost, o es feia una programació.
-
Quines continuen
sent les prioritats més urgents, doncs?
-
Les institucions culturals que no existeixen. Quan
estiguin ben acabades, s’ha de pensar tota la programació cultural. I quines
són? És evident que les teníem i hem perdut, les que ja tenen un contingut
assegurat i les que tenen una prioritat, reconeguda arreu del món. Són tres
criteris molt clars. En primeríssima línia hi hauria el Museu Nacional d’Art de
Catalunya (MNAC), un dels museus modèlics a Europa que, amb la guerra i el
franquisme, va quedar molt destruït. A més a més, té un contingut immillorable
i ja fa deu anys que està tancat. Això és una vergonya, que no passa en cap
país civilitzat del món.
Una altra prioritat és el Liceu, que ja abans de l’incendi era
urgentíssim, com s’ha demostrat. Quan es diu per què s’ha cremat el Liceu...
doncs s’ha cremat perquè s’han endarrerit les obres. Una altra tan important
com aquestes dues, per a mi, són les biblioteques populars. Hem de pensar que,
per llei, l’Ajuntament, a allò que està realment obligat no és a tenir museus
ni teatres d’òpera, sinó biblioteques. I a Barcelona només n’hi ha una de
pública, de popular, a part de les especialitzades. La ciutat necessita una
biblioteca a cada districte, i d’uns tres mil metres quadrats. Per a mi és un
tema bàsic, i he de dir que he fracassat, a l’hora d’entusiasmar la gent de
l’Ajuntament en favor de les biblioteques, perquè només n’he aconseguit una de
nova, i jo pensava sortir d’aquests quatre anys almenys amb tres o quatre. No
hi ha hagut manera que me’n sortís.
(Continuarà)
