dimarts, 7 d’abril del 2020

Josep Maria Benet i Jornet: “Sóc un home carregat de terror davant del món i davant la impossibilitat d’explicar què és” (Diari Avui, 14 de març de 1993)

ENTREVISTA

Diari Avui, 14 de març de 1993

 

Josep Maria Benet i Jornet

“Sóc un home carregat de terror davant del món i davant la impossibilitat d’explicar què és”

Carles Marquès


La tradició diu que les solapes dels llibres les escriuen els mateixos autors. No sabem si és el cas del recull de notes crítiques de lectura de narrativa i teatre català que va publicar l’any passat Josep Maria Benet i Jornet, amb el títol La malícia del text (Curial). Si més no, hi ha la ironia, la relativització i fins i tot el desmenjament i una certa incomoditat que li són pròpies a l’hora de parlar de la seva extensa obra teatral. Autor de trenta peces, algunes de breus, li agrada destacar-ne Una vella, coneguda olor, Berenàveu a les fosques, La desaparició de Wendy, Revolta de bruixes, Descripció d’un paisatge, El manuscrit d’Alí Bei, Desig i Fugaç, aquesta darrera encara inèdita. Probablement, aquestes obres han estat també les que han tingut millor acollida de públic, o de crítica o han aconseguit més premis. Una vella, coneguda olor, l’obra que va donar a conèixer un jove Benet i Jornet de vint-i-tres anys, va guanyar el primer premi Josep M. de Sagarra, el 1964. Es va estrenar aquell mateix any al Romea. L’última obra que ha estrenat fins al moment, Desig, ha aconseguit el Premi Nacional de Teatre, aquest any passat. Entremig, Berenàveu a les fosques va veure la llum al Capsa el 1972. La desaparició de Wendy va estar-se esperant més de deu anys a la prestatgeria fins que van estrenar-la al Villarroel el 1985; Revolta de bruixes havia tingut més sort i sortia a l’escena del Romea el 1981; Descripció d’un paisatge, dos anys abans al mateix escenari, i El manuscrit d’Alí Bei el 1988 al Lliure.

Josep Maria Benet i Jornet explica la seva relació de passió i dolor amb el teatre, amb l’escena. “La feina que m’agrada més del món és el teatre. Sóc totalment un home de teatre, malgrat que l’única cosa que faig és escriure’n. De vegades es riuen de mi, però una de les meves maneres de sentir-me feliç és entrar en una sala buida, quan no hi ha gent, i respirar teatre. És una sensació de pel·lícula.” Un altre moment de plenitud, per a ell, “molt més bèstia, és la nit d’una estrena, quan puja el teló, i les feres estan esperant què els donaràs. És terrorífic, m’ho passo molt malament, però no em canviaria per ningú”. Entre una i l’altra sensació, hi ha tot el procés de creació d’una obra de teatre. A l’Escriptor del Mes de març li agrada ser-hi, ser als assajos, si el director el deixa. “Veure com, amb un gest del director, o un canvi de dicció dels actors, en surt una cosa que jo no hi havia vist, és una experiència única.
-          A La malícia del text afirma: “cap enyorança no hem de sentir, almenys pel que fa a l’art teatral, quan contemplem més de la meitat inicial del segle XX. La reacció que es va produir cap als anys seixanta cobra, davant d’això, una importància crucial, que el temps valorarà degudament”. Ara que ja ha passat prou temps, valori’ns aquesta reacció i el paper que hi va tenir vostè.
-          De paper, poc... m’explico. En contra del que diuen les llegendes i les mitificacions, el teatre d’abans de la guerra era espantosament dolent, en general, tret d’un bon moment a principi de segle, que es va perdre durant el Noucentisme. Es feien esforços per fer coses bones, però petits i sense transcendència. El franquisme encara agreujà més la situació. Als anys seixanta, i de fet ja als cinquanta, a partir de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, el teatre independent inicia una revolució, que molts intel·lectuals catalans no van entendre. Continuaven pensant que allò important es feia als teatres comercials, i que els altres feien cosetes. Però aquestes cosetes van acabar envaint els teatres professionals, i avui dia tot, tot el teatre que es fa a Barcelona és herència directa de l’independent. Ara, hi va haver un problema molt greu, i per això dic que el meu paper va ser molt petit: va ser un moviment de directors, actors, escenògrafs ... però en vam ser exclosos els autors. Pensaven que no érem a l’alçada del teatre que feien, perquè aprenien amb textos de Txèkhov i Shakespeare, però els hauríem pogut contestar que nosaltres tampoc no treballàvem amb grans directors de la història del teatre, els Stanislavsky, Grotowsky, etcètera. En teatre qui mana és el director i els menyspreu va ser públic. A més, hi havia un fenomen europeu, la desaparició de la figura de l’autor, del teatre de text. Malgrat tot, vaig poder anar estrenant, fins als anys vuitanta, que tornen a valorar l’autor.
-          Immediatament després del fragment citat, salva de la primera meitat de segle noms com Guimerà, Rusiñol, Puig i Ferreter que, per a vostè, “han demostrat ja, en aquest país, on un constant automenyspreu provincià i analfabet exigeix que les evidències més elementals siguin certificades, que tenien coses a dir-nos”.
-          Sóc un defensor acèrrim de la tradició catalana, de sempre. Tornant al que deia abans, no tan sols no es feien obres d’autors actuals, sinó que tampoc no s’acudia a la tradició. Hi havia gent que en feia, de clàssics, però d’una manera impossible; s’havia de veure per creure-ho. Ara, com a fenomen de museu, seria divertit. Cometien l’error provincial i garrafal de confondre allò que veien amb el text, de no mirar el text deslliurant-lo de l’espectacle. Els autors també hi estaven d’acord: es desmarcaven del teatre català anterior per salvar-se, per dir que, si aquest era dolent, ells eren bons. A més, hi havia entre nosaltres el gravíssim problema de la insolidaritat; ni tan sols no vam fer un front comú per defensar la necessitat del teatre de text. Jo, mal m’està el dir-ho, no m’he carregat mai la tradició. Suposo que és perquè vinc de l’escola Molas, que em va ajudar a fer molta lectura de la meva pròpia literatura i estimar moltes coses.
-          Què ha canviat a l’època actual, sobretot pel que fa a la possibilitat d’estrenar els autors joves, la solidaritat, o insolidaritat, la consciència de la importància del text...?
-          El gran fenomen es produeix als anys vuitanta però, alerta, no abans del vuitanta-cinc. De sobte, es necessiten textos, perquè la complexitat de la paraula s’ha de recuperar, perquè no hi ha res igual. Allò de la imatge que val per mil paraules es pot dir, a la contra, que hi ha paraules que mil imatges no les poden donar: “intel·ligència”, “raó”; això s’ha reconegut, a fora i aquí. Les circumstàncies propicien que surti una gent jove sense prejudicis contra la tradició anterior: escriuen un teatre molt divers entre ells, coses oposades, però no es barallen i no diuen que una fórmula és millor que l’altra. Tinc contactes amb ells, sobretot amb qui penso que és la figura més senyera, Sergi Belbel.
-          Parli’ns d’altres autors que vegi que tinguin futur.
-          Toni Cabré, Baulenas, que a penes han pogut estrenar. Pereira, que ha estrenat alguna vegada; diria que han trobat alguna possibilitat més d’estrenar que no pas abans. Francesc Luchetti ha trobat el seu racó; a Miquel Maria Gibert no se li ha fet justícia; hi ha també Joan Barbero... El problema d’ara és un altre, la falta d’infraestructura a Barcelona. Hi faltaria un lloc en el qual, d’una manera seguida, gent que potser no pot estrenar encara al Romea, al Tívoli, o al Poliorama, pugui vetllar les armes, anar provant i treballant. En canvi, ara, un xicot com Pereira estrena al Romea, la cosa no va gaire bé, i ell es desmunta. Havia d’haver estrenat en un altre lloc on no fos tan enorme el salt al buit.
-          De la feina mecànica, diària, de l’escriptura, se’n parla poc. Es repeteix massa encara el tòpic de la inspiració, potser.
-          La inspiració, en tant que tensió, sí que hi pot ser; és un clic inicial – fa petar els dits –: aquesta imatge, o idea, o situació, em genera dintre no-sé-què. La meva posició és sempre la de dir: que és aquest no-sé-què? Parlem-ne, raonem, i després treballem. ¿Per què m’agrada això, per què m’interessa, què em remou i per què? Què, de la meva interioritat, pot ser vàlid per a la col·lectivitat? Intento escriure així i em costa molt.
-          Després d’Ai, carai i de Desig, que són dues direccions diferents, cap a on camina la seva obra? Què escriu ara?
-          Sóc una persona que és al món: el món està fet d’una manera determinada i, davant d’aquest món, tinc molta por. Sóc un home carregat de terror davant del món i davant la impossibilitat d’explicar què és. Tinc la sospita que som formigues, que algú trepitja un bon dia, i no passa absolutament res. I trepitjar-la no vol dir trepitjar-ne una, sinó tota la terra i tota la civilització. I no haurà existit ni abans ni després; això em provoca un enorme terror, perquè en contra d’això hi ha un estrany sentit de transcendència.
-          Però, no es contradictori? Si som formigues, no cal escriure...
-          Sí que ho és, perquè, i és la meva manera de veure-ho, estic en un món al qual no veig explicació i, en canvi, dintre meu sento l’afany de sobreviure, com a persona i com a representant d’un món. Això és el que configura, en general, tota la meva obra, vist d’una o altra manera. Actualment, la meva forma instintiva d’escriure és donar-ho tot en una obra, com si fos l’ultima que escric, i en acabat ja em podria morir; després, m’he de relaxar i escriure’n una que em sigui més còmoda. Compte, no vull pecar de superb; no vull dir que el resultat d’aquestes obres sigui meravellós, sinó que la meva forma de treballar em porta que això, que potser sigui una merda, em deixi baldat. En la qualitat de les meves obres no m’hi ficaré mai, perquè no puc i en dubto. Després d’escriure Desig, que em va deixar grogui, vaig fer una obra infantil per a la meva filla, una obra escrita amb molt amor i que m’estimo molt, La Carlota i la dona de neu. En acabat, el mes de març passat, vaig acabar d’escriure Fugaç, que s’estrenarà al Romea la temporada que ve. En aquesta obra intento, d’una manera més clara que mai, amb unes tècniques determinades, i amb una estructura dramàtica no gaire convencional, plantejar-me diverses possibilitats de persones de salvar-se davant de l’horror de la vida.
-          ¿Quines serien, aquestes possibilitats?
-          Totes les que et diré les respecto: la religió, l’amor, els fills i la pròpia obra. Totes aquestes coses et donen sentit a la vida, et salven, potser més enllà de tu mateix. Hi ha una cinquena possibilitat, que és una persona tranquil·la i senzilla, que no es planteja res de tot això, que les petites coses de cada dia la salven. I encara hi hauria la sisena posició, la de la persona que no veu la salvació de cap manera. Aquests són els personatges de la meva obra i, pel que sigui, enfoco amb més força la figura de l’home que sent l’horror de no trobar cap alternativa.