Entrevista a Manuel Vázquez Montalbán, “Hem vist com s’han reproduït en el poder actual les normes i tendències del règim anterior” (i 3)

(Entrevista. AVUI, 10 d’abril del 1994)

DAVID CASTILLO / CARLES MARQUÈS

 (Continuació)

-          ¿Vostè mateix dubta dels mites de l’esquerra?

-          Un dels eslògans de la nostra generació va unir Marx i Rimbaud: “El canvi de la història canvia la vida”. De sobte, ens hem trobat com s’han reproduït en el poder actual totes les normes i tendències de l’antic règim, en les relacions personals, en les relacions de domini sexual, de domini sentimental, de domini psicològic. Tot demostra que la cultura del poder és molt més forta que els que entren dins del poder. Els que entren al poder no reformen res, és el poder el que els adapta.

-          ¿Coincideix amb Juan Goytisolo quan deia que part de l’antifranquisme pertanyia d’una forma indissoluble al mateix franquisme?

-          Sí, és un estigma que afecta dues o tres generacions que, realment, van fer antifranquisme. Evidentment, Franco condiciona els antifranquistes, és el que crea el marc, la capacitat de reacció. La mateixa forma de mort del franquisme i de com es va produir la successió va impedir fer una catarsi, una neteja a fons del que significava l’antic règim. El més greu és que en el moment de recuperar el poder, un sector que històricament era innocent, és a dir, que no havia guanyat ni havia perdut la guerra, ha reproduït normes de conducta i pautes de llenguatge del poder de sempre; per exemple, en el moment en què s’ha donat resposta pública a una vaga. El llenguatge que han utilitzat és el típic d’un governador civil de l’època de Franco, la de Primo de Rivera, la de la Restauració o la d’Isabel II. Hi ha un llenguatge d’un amo, el de la repressió de l’Estat. Els socialistes no són res més que rellogats d’aquest poder.

-          Per què molts autors de la seva generació com Marsé, Mendoza, els germans Goytisolo o vostè mateix han buscat la complicitat del lector amb els herois llibertaris, perdedors i desheretats?

-          És el que dèiem de l’imaginari de la ciutat. És una Barcelona no creada exclusivament des de la literatura, des del món de la cultura, sinó de l’experiència vital. De petit ja sabia quins havien estat els anarquistes del meu carrer o sabia quan sortia de la presó un militant d’esquerres. En el cas de Marsé o de Mendoza és igual. Existeix una mitificació i una mitologia lligada a aquest imaginari, el de la Barcelona Rosa de Foc. Ha arribat un moment, però, que ha començat a estar tan distanciat de la realitat actual que no sé quin valor de canvi, quin valor d’ús tindrà. En clau de tango he fet una conya: “La memoria siempre se va con otro”. La nova generació té l’obligació de dir que la nostra és una memòria envellida. És el que tots hem fet.

-          Què en pensa de la novel·la La saga de los Marx de Juan Goytisolo?

-          És una mena de novel·la-movie, una reacció de la intel·ligència europea davant de la grolleria de la nova dreta, davant l’actitud del nou liberalisme quan s’havia precipitat després de la caiguda del Mur a dir que la història s’havia acabat, que tot era meravellós, que animava una suposada democràcia urbi et orbi. Es volien unes regles del joc amb mercat únic, amb exèrcit únic, amb una única veritat. Es pensava que l’harmonia del món estava establerta sense adonar-se que el món de les ciutats obertes representa només un 3 per cent de la humanitat. I, fins i tot, dintre d’aquestes ciutats només determinats barris poden viure. La resta és desordre. Ja no es pot creure en l’imperi del mal o en l’imperi del bé. Has de veure el desordre pel teu compte. No vull utilitzar els antics llenguatges, ni els marxistes, ni cap altre, però el desordre existeix. I la novel·la de Goytisolo és una denúncia de la cultura de la prepotència dirigida als guanyadors de la caiguda del Mur de Berlín.

Entrevista a Manuel Vázquez Montalbán, “Destruint els referents barcelonins s’ha destruït una matèria narrativa” (2)

(Entrevista. AVUI, 10 d’abril del 1994)

DAVID CASTILLO / CARLES MARQUÈS

 (Continuació)

-          Carvalho, que ha estat un observador de la realitat social i política, una mena de voyeurista, hi manté una distància. Amb el temps ha acabat vivint situacions més conjunturals com les Olimpíades a Sabotaje olímpico, o la corrupció a El hermano pequeño. ¿Hi ha un cansament?

-          El món de Carvalho s’ha trencat totalment. La trencadissa de Barcelona i la destrucció de tots els referents barcelonins no són un atzar sinó que s’ha destruït una matèria narrativa, una memòria. Carvalho pateix com les putes dels carrers de Sant Oleguer o Sant Rafael, on han tret les façanes. Ara no saben on col·locar el cul. Passejant pel barri xino veus totes aquestes prostitutes tan velles, amb les cames plenes de varices, que sempre havien tingut un espai, ara la piqueta l’ha enderrocat. Hi ha una destrucció d’uns referents barcelonins que representen la destrucció del paisatge carvalhià i, al mateix temps, un atemptat contra el personatge. No ho dic en un sentit crític defensant que el barri s’havia de conservar, sinó constatant la pèrdua d’un món de referències èpiques, de referències polítiques. En un món que ha estat, definitivament, trencat, com un mirall trencat en el qual Carvalho ja no es pot observar. Això reflecteix la crisi del personatge. No és que jo estigui cansat d’ell sinó que ell ja no pot estar tan segur de si mateix, no pot dir les coses tal com les deia. No pot decidir, moure’s, opinar, acariciar amb la seguretat pessimista o optimista de fa deu anys. Des d’El laberinto griego fins a El hermano pequeño es reflecteix la destrucció d’un món de referents.

-          Coincideix amb Félix de Azúa quan deia que havien destruït el paisatge de la seva infantesa, en el seu cas referint-se a Sarrià? Com veu la desaparició sistemàtica de zones com les antigues del Somorrostro, el sud del Poblenou o l’apocalipsi del xino?

-          Sobretot afecta quan un veu que un lloc que era de la perdició de Barcelona es converteix en locals de la Universitat Pompeu Fabra. T’adones que ha passat alguna cosa. La ruta que anava des del Seminari fins al Liceu suposa una ferida, des del punt de vista positiu, sobre el teixit urbà de la Barcelona més canalla. Això, lògicament, ha de repercutir a la consciència de la ciutat, sobre el seu saber i el seu sentiment.

-          Però no creu que la destrucció de la Barcelona canalla dels Morand, Genet, Miller, Sagarra o Mandiargues no acabarà definitvament amb un paisatge ric, atractiu, viu...?

-          Hi ha poquíssims casos de ciutat amb tant imaginari com Barcelona. Ha tingut una selecció increïble dels millors escriptors de tots els temps, des de Soldati al premi Nobel Claude Simon. De Thomas Mann fins a Jean Genet, la llista és inabastable, impressionant. A la ciutat que han construït no li trobo, de moment, una capacitat d’imaginari. Les pròximes generacions d’escriptors tindran una memòria molt diferent a la meva. L’imaginari i la mitologia de la ciutat pertanyen al territori de la memòria.

-          ¿S’ha complert l’herència dels alcaldes tecnòcrates?

-          Diria que això parteix d’una teoria higienista del segle XIX, quan obrir la ciutat significava obrir corrents d’aire, acabar amb les aigües residuals, trencar el tancament. Darrere d’això ve l’especulació immobiliària i fer vies d’entrada a la ciutat de les revoltes. De la mateixa manera que es va fer l’eixample de París després de la Comuna, aquí es van fer la Via Laietana o el Poblenou. Pertot arreu, la ciutat ha estat vigilada des de Montjuïc fins a la Ciutadella. Hi ha una intenció higiènica, positiva, i una altra especulativa, de reciclar el centre, donar-li un valor nou i així canviar de població. La gent torna al centre quan el centre queda net de misèria. Això comporta que s’acabi amb la ciutat de les barricades, de la insubmissió, amenaces que ja no són actuals però sí que ho van ser fa unes dècades. És el preu que hem de pagar. Barcelona tenia un imaginari que s’ha de reconstruir.

-          Però, ¿no hi ha una tendència a oblidar, a l’amnèsia, a tractar esdeveniments del passat com si fossin fenòmens invisibles?

-          Ja ho crec. Forma part d’una ofensiva cultural dominant, de la dèria de la filosofia hegemònica, d’aquesta filosofia neodeterminista, neopositivista, neoliberal, de desqualificar al mateix temps tot el que significa memòria i utopia. La memòria els sembla inútil perquè és un model que ja no serveix, i la utopia, una bestiesa. Per a ells, l’única evidència que tenim és el present i el que hem de fer és reconduir i administrar el present. Desqualificar el passat i el futur implica la no-obligació de tenir uns referents d’allò que hauria estat possible i no ha estat, és a dir, del model que s’ha perdut o que s’ha traït. ¿Com poden defensar un món que està predestinat per forces tan terribles?,  ¿com es pot lluitar contra el determinisme d’un present en nom d’un futur alternatiu? Això entra dins l’estratègia cultural dominant, allò que Sciascia anomenava el present com a inquisició.

-          I, parlant d’inquisicions, ¿què en pensa d’aquests llibres que es publiquen, que el qualifiquen com un numantí, com un leninista o com un nostàlgic?

-          De què em parla?

-          Per exemple, dels llibres de Porta Perales.

-          I què diu aquest senyor? M’havien dit que s’havia mort, que es tractava d’un ex-jesuïta, un ex-militant de Bandera Roja que s’havia mort durant la Guerra del Golf.

-          ¿Per què introdueix dins l’argument d’El hermano pequeño tot el món del tràfic d’influències, de l’Espanya de les corrupcions? ¿Vol se cronista, crear una novel·la que constati aquest estat de coses?

-          No vull que sigui exclusivament el missatge de l’ampolla del nàufrag. Intento reflectir la sorpresa, aquella frase que moltes vegades cito d’Eduardo Mendoza, quan va dir que entre els somnis de la nostra generació no hi figurava un somni de poder. Però si alguna vegada havíem somiat el poder crèiem que, a les nostres mans, seria un poder molt diferent. Seria un poder transparent, sense una doble moral, sense raons d’estat, sense corrupció. I la sorpresa ha estat veure la corrupció de l’esquerra. Però en aquest llibre no es parla només de la corrupció de l’esquerra des d’un punt de vista econòmic sinó de l’abandó dels principis com a elements intocables. Assumint, també, que els principis s’han de reformar i que moltes vegades s’han d’oblidar. La facilitat amb la qual tota una generació, com a coartada d’una nova conducta, ha utilitzat la remodelació i la reconversió ideològica i moral, ha provocat la justificació de ser corruptes. S’han justificat certes actituds reproduint els rols i els tics de conducta de certa classe dominant. Això ha implicat un nivell de corrupció, encara que sigui per una qüestió de pressió econòmica o biològica. Als nivells que ha arribat en aquest país el canvi de jaqueta, en el sentit més ampli de la paraula –no parlo del canvi de partit o de virar cap a la dreta– ha portat a certs personatges a convertir-se en caps de la repressió en nom de la llibertat, a convertir-se en torturadors al·legant raons d’estat o a enviar comandos de policia paral·lela a matar un home a San Juan de Luz en nom de la democràcia. Això és el que m’emprenya, que ho hagi fet l’esquerra i que ho justifiqui, fins i tot des del punt de vista moral. Són aquestes les corrupcions que surten a la novel·la. A més d’una corrupció que afecta els sentiments. (Continuarà)

Manuel Vázquez Montalbán, “L’ofensiva cultural dominant vol desqualificar tot el que significa memòria i utopia” (1)

Ara que fa deu anys de la mort de Manuel Vázquez Montalbán vull recuperar, com a petit homenatge i record, una entrevista de fa gairebé vint. Aquí en teniu la primera meitat.

(Entrevista. AVUI, 10 d’abril del 1994)

DAVID CASTILLO / CARLES MARQUÈS

“Poeta, narrador, assagista i periodista, Manuel Vázquez Moltalbán ha popularitzat la seva obra literària gràcies a les aventures de Pepe Carvalho. Exemple de l’antiheroi, outsider i escèptic, Carvalho ha viscut des dels anys 70 sota el canvi de paisatge de la societat barcelonina. Ara, Planeta acaba de publicar El hermano pequeño, un conjunt de vuit històries, la primera de les quals dóna títol al recull. Una fosca història d’especulació econòmica amb el rerefons de la corrupció política esdevé l’escenari on el detectiu investiga. A El hermano pequeño, l’autor reviu la decepció dels ideals d’una esquerra perduda entre els compromisos i l’excés de poder. El flash-back continu, l’altra cara de la veritat, formen part d’un territori d’ombres del que s’havia somiat i del que ha estat la realitat. En la conversa, l’escriptor explica les analogies entre la novel·la i l’actualitat europea mentre reivindica la construcció d’un nou imaginari maleït de la ciutat i constata les transformacions de la geografia urbana. Ens trobem en el preludi de l’anunciat final del personatge, mentre tot el que ha estat el seu àmbit s’esvaeix.

-          Fa un any va dir que jubilaria Carvalho el 1995. ¿Serà capaç d’eliminar del seu món literari aquest personatge?

-          És un compromís amb mi mateix. El vaig assumir el 1974 quan publicava Tatuaje. En aquell moment, vaig desconcertar la societat literària perquè havia editat llibres de poemes, novel·les experimentals i tota mena d’articles. Aleshores, vaig anunciar que iniciava una sèrie de duració limitada, que la realitzaria d’una manera natural i que no forçaria mai el ritme de publicació i de vida del personatge. No volia tampoc que Carvalho anés més enllà d’ell mateix. Per aquest motiu, la sèrie té una combinació de temps. Hi ha el temps narratiu lligat al temps interior i hi ha el temps històric, que és com una mena de paisatge sòcio-històric. També hi ha el temps biològic, perquè no és el mateix el Carvalho de Tatuaje que el d’El hermano pequeño, és a dir, un home gran que ja no pot fer determinades coses. Tinc el compromís de no viure d’aquest personatge amb una fidelitat total. Per aquest motiu, vaig declarar que acabaria amb ell el 1995. Ara, el temps m’ha fet distanciar el projecte. Però el 1196 o el 1997 tancaré el cicle amb les dues últimes novel·les de la sèrie, El premio i Milenio.

-          És a dir, que Pepe Carvalho no veurà el segle XXI...

-          Efectivament, Milenio serà l’última novel·la. Les característiques que té el personatge fan que ja no resulti versemblant. Un heroi fix ha de resultar versemblant. Jo mateix li he creat molts problemes perquè no sigui versemblant més enllà d’aquest temps. Maigret va ser construït l’any 1930 i era el mateix el 1936 que el 1970. Els mateixos lectors de Simenon ens vam sorprendre quan va dir que el jubilaria. El mateix passa amb Poirot o Sherlock Holmes. No tenen edat, Carvalho sí.

-          Es podria trobar alguna mena de relació amb el Maigret de Simenon per la introducció que vostè també fa de reflexions o per les dosis de poesia, cosa que contrasta amb el conductisme típic del gènere.

-          Crec personalment que tant a Simenon com a mi la part d’intriga i de tecnologia de misteri que comporta certa novel·la policíaca no ens interessa gens. Hi ha el recurs del que és el procés interior del protagonista. És un procés al qual el lector no arriba mai en la seva totalitat, però que apareix com una mena de Guadiana. Això fa creïbles els personatges. El procés d’inducció o de deducció al qual arriba el lector com a conclusió té una certa garantia lògica. De fet, però, respon a una gran arbitrarietat. La part de comprovació de nivell enigmàtic, de tecnologia de novel·la de misteri, les novel·les de Carvalho no l’aguanten. Si hi ha complicitat, s’ha d’establir en un altre àmbit, per exemple, en el viatge de la lectura arbitrari, personal, literari, dins del qual hi ha alguns elements d’interacció. Fonamentalment, ha d’haver-hi una complicitat psicològica, de mirada de la realitat. És a dir, una relació tàcita entre el lector i el personatge, el que es considera, en definitiva, el punt de vista. Això fa que Carvalho tingui més similituds amb Maigret que amb qualsevol altre personatge.

-          Però a El hermano pequeño fa un homenatge a Agatha Christie.

-          Sí, perquè sempre m’ha divertit molt aquesta escriptora. A més, va escriure una novel·la sensacional, The murder of Roger Ackroyd. Tècnicament és un cas curiosíssim de construcció narrativa. Els estructuralistes francesos la van recuperar perquè des del seu punt de vista, significava una gran aportació a l’estructura de la novel·la. Qui t’està contant la novel·la és el mateix assassí. Tota la resta és una manière de descriure, sempre gratificant. Sempre saps el que trobes i com ho trobes. Ha creat tota una sèrie d’elements semàntics, referencials, bàsics. Un gest, un majordom o una copa de Porto de l’Agatha Christie són d’ella, no poden ser de cap altre escriptor. A més, l’adjectivació sempre l’utilitza d’una manera molt precisa. Tot crea un conjunt d’ítems que crec que mereix una certa atenció, una certa valoració. Ja vaig fer una conya abans, en una col·lecció de contes, Pigmalión y otros relatos. Vaig exposar l’assassinat d’Agatha Christie. L’assassí era Poirot. La matava perquè estava fins als collons d’aquesta dona, perquè sempre l’havia descrit com un home lleig, perquè l’única cosa que li feia dir en francès era “Oh, la, la!”. Aquesta va ser la primera aproximació irònica que vaig fer. Ara s’ha ampliat amb dos relats d’El hermano pequeño que ironitzen sobre el seu món habitual i sobre l’ordre lògic intern de les seves obres.

-          Si Carvalho té més nexes amb Maigret, ¿vostè no se sent més pròxim als Chandler, Hammet o Chester Himes?

-          Sí. Miri, quan vaig publicar Tatuaje, les primeres traduccions franceses l’anmenaven el Philip Marlowe català. Jo, en realitat, havia llegit molt poc Chandler. Hammett l’havia llegit més a partir d’una recomanació de Josep Maria Castellet a L’hora del lector. Castellet parlava de Hammett com un dels introductors del behaviorisme, lligant-lo a l’experiència del nouveau roman francès d’una manera objectiva. El vaig llegir com una curiositat de lletraferit, més que com a autor de novel·la policíaca. A Chandler el vaig llegir més tard. El seu detectiu, Marlowe, que té un to davant la vida i davant la resta del món distanciat i irònic, que podia tenir algun tipus de relació amb Carvalho, té a la vegada, unes diferències abismals. Marlowe és un personatge que no té passat, ni històric ni cultural, i Carvalho sí que en té. I aquest passat forma part del seu joc i de la gràcia del personatge. Carvalho quan crema un llibre és perquè el té i, en canvi, l’única preocupació cultural que té Marlowe és saber quin equip ha guanyat un partit de beisbol, què ha fet Joe DiMaggio. La seva conversa preferida és amb l’home del quiosc. Pel posat, per la distància irònica, per un cert anarquisme mental i lúdic davant la realitat, per la seva relació amb la policia com a representació de l’ordre establert i de repressió pública, per aquestes característiques, Carvalho s’assembla a Marlowe, però per poca cosa més.

-          ¿Vostè llença els llibres a la llar de foc com fa Carvalho?

-          No, mai. Una vegada que va venir una televisió francesa per a un d’aquests programes que van de llibres, van voler filmar com cremava un llibre. Aleshores vaig anar a la biblioteca i vaig triar La República de Fraga Iribarne. I l’entrevistador, que era un paio que sabia de què anava, em va preguntar si el cremava perquè era d’un home de dretes. Li vaig explicar que el cremava, simplement, perquè el tenia repetit.” (Continuarà)