Entrevista a Manuel Vázquez Montalbán, “Destruint els referents barcelonins s’ha destruït una matèria narrativa” (2)

(Entrevista. AVUI, 10 d’abril del 1994)

DAVID CASTILLO / CARLES MARQUÈS

 (Continuació)

-          Carvalho, que ha estat un observador de la realitat social i política, una mena de voyeurista, hi manté una distància. Amb el temps ha acabat vivint situacions més conjunturals com les Olimpíades a Sabotaje olímpico, o la corrupció a El hermano pequeño. ¿Hi ha un cansament?

-          El món de Carvalho s’ha trencat totalment. La trencadissa de Barcelona i la destrucció de tots els referents barcelonins no són un atzar sinó que s’ha destruït una matèria narrativa, una memòria. Carvalho pateix com les putes dels carrers de Sant Oleguer o Sant Rafael, on han tret les façanes. Ara no saben on col·locar el cul. Passejant pel barri xino veus totes aquestes prostitutes tan velles, amb les cames plenes de varices, que sempre havien tingut un espai, ara la piqueta l’ha enderrocat. Hi ha una destrucció d’uns referents barcelonins que representen la destrucció del paisatge carvalhià i, al mateix temps, un atemptat contra el personatge. No ho dic en un sentit crític defensant que el barri s’havia de conservar, sinó constatant la pèrdua d’un món de referències èpiques, de referències polítiques. En un món que ha estat, definitivament, trencat, com un mirall trencat en el qual Carvalho ja no es pot observar. Això reflecteix la crisi del personatge. No és que jo estigui cansat d’ell sinó que ell ja no pot estar tan segur de si mateix, no pot dir les coses tal com les deia. No pot decidir, moure’s, opinar, acariciar amb la seguretat pessimista o optimista de fa deu anys. Des d’El laberinto griego fins a El hermano pequeño es reflecteix la destrucció d’un món de referents.

-          Coincideix amb Félix de Azúa quan deia que havien destruït el paisatge de la seva infantesa, en el seu cas referint-se a Sarrià? Com veu la desaparició sistemàtica de zones com les antigues del Somorrostro, el sud del Poblenou o l’apocalipsi del xino?

-          Sobretot afecta quan un veu que un lloc que era de la perdició de Barcelona es converteix en locals de la Universitat Pompeu Fabra. T’adones que ha passat alguna cosa. La ruta que anava des del Seminari fins al Liceu suposa una ferida, des del punt de vista positiu, sobre el teixit urbà de la Barcelona més canalla. Això, lògicament, ha de repercutir a la consciència de la ciutat, sobre el seu saber i el seu sentiment.

-          Però no creu que la destrucció de la Barcelona canalla dels Morand, Genet, Miller, Sagarra o Mandiargues no acabarà definitvament amb un paisatge ric, atractiu, viu...?

-          Hi ha poquíssims casos de ciutat amb tant imaginari com Barcelona. Ha tingut una selecció increïble dels millors escriptors de tots els temps, des de Soldati al premi Nobel Claude Simon. De Thomas Mann fins a Jean Genet, la llista és inabastable, impressionant. A la ciutat que han construït no li trobo, de moment, una capacitat d’imaginari. Les pròximes generacions d’escriptors tindran una memòria molt diferent a la meva. L’imaginari i la mitologia de la ciutat pertanyen al territori de la memòria.

-          ¿S’ha complert l’herència dels alcaldes tecnòcrates?

-          Diria que això parteix d’una teoria higienista del segle XIX, quan obrir la ciutat significava obrir corrents d’aire, acabar amb les aigües residuals, trencar el tancament. Darrere d’això ve l’especulació immobiliària i fer vies d’entrada a la ciutat de les revoltes. De la mateixa manera que es va fer l’eixample de París després de la Comuna, aquí es van fer la Via Laietana o el Poblenou. Pertot arreu, la ciutat ha estat vigilada des de Montjuïc fins a la Ciutadella. Hi ha una intenció higiènica, positiva, i una altra especulativa, de reciclar el centre, donar-li un valor nou i així canviar de població. La gent torna al centre quan el centre queda net de misèria. Això comporta que s’acabi amb la ciutat de les barricades, de la insubmissió, amenaces que ja no són actuals però sí que ho van ser fa unes dècades. És el preu que hem de pagar. Barcelona tenia un imaginari que s’ha de reconstruir.

-          Però, ¿no hi ha una tendència a oblidar, a l’amnèsia, a tractar esdeveniments del passat com si fossin fenòmens invisibles?

-          Ja ho crec. Forma part d’una ofensiva cultural dominant, de la dèria de la filosofia hegemònica, d’aquesta filosofia neodeterminista, neopositivista, neoliberal, de desqualificar al mateix temps tot el que significa memòria i utopia. La memòria els sembla inútil perquè és un model que ja no serveix, i la utopia, una bestiesa. Per a ells, l’única evidència que tenim és el present i el que hem de fer és reconduir i administrar el present. Desqualificar el passat i el futur implica la no-obligació de tenir uns referents d’allò que hauria estat possible i no ha estat, és a dir, del model que s’ha perdut o que s’ha traït. ¿Com poden defensar un món que està predestinat per forces tan terribles?,  ¿com es pot lluitar contra el determinisme d’un present en nom d’un futur alternatiu? Això entra dins l’estratègia cultural dominant, allò que Sciascia anomenava el present com a inquisició.

-          I, parlant d’inquisicions, ¿què en pensa d’aquests llibres que es publiquen, que el qualifiquen com un numantí, com un leninista o com un nostàlgic?

-          De què em parla?

-          Per exemple, dels llibres de Porta Perales.

-          I què diu aquest senyor? M’havien dit que s’havia mort, que es tractava d’un ex-jesuïta, un ex-militant de Bandera Roja que s’havia mort durant la Guerra del Golf.

-          ¿Per què introdueix dins l’argument d’El hermano pequeño tot el món del tràfic d’influències, de l’Espanya de les corrupcions? ¿Vol se cronista, crear una novel·la que constati aquest estat de coses?

-          No vull que sigui exclusivament el missatge de l’ampolla del nàufrag. Intento reflectir la sorpresa, aquella frase que moltes vegades cito d’Eduardo Mendoza, quan va dir que entre els somnis de la nostra generació no hi figurava un somni de poder. Però si alguna vegada havíem somiat el poder crèiem que, a les nostres mans, seria un poder molt diferent. Seria un poder transparent, sense una doble moral, sense raons d’estat, sense corrupció. I la sorpresa ha estat veure la corrupció de l’esquerra. Però en aquest llibre no es parla només de la corrupció de l’esquerra des d’un punt de vista econòmic sinó de l’abandó dels principis com a elements intocables. Assumint, també, que els principis s’han de reformar i que moltes vegades s’han d’oblidar. La facilitat amb la qual tota una generació, com a coartada d’una nova conducta, ha utilitzat la remodelació i la reconversió ideològica i moral, ha provocat la justificació de ser corruptes. S’han justificat certes actituds reproduint els rols i els tics de conducta de certa classe dominant. Això ha implicat un nivell de corrupció, encara que sigui per una qüestió de pressió econòmica o biològica. Als nivells que ha arribat en aquest país el canvi de jaqueta, en el sentit més ampli de la paraula –no parlo del canvi de partit o de virar cap a la dreta– ha portat a certs personatges a convertir-se en caps de la repressió en nom de la llibertat, a convertir-se en torturadors al·legant raons d’estat o a enviar comandos de policia paral·lela a matar un home a San Juan de Luz en nom de la democràcia. Això és el que m’emprenya, que ho hagi fet l’esquerra i que ho justifiqui, fins i tot des del punt de vista moral. Són aquestes les corrupcions que surten a la novel·la. A més d’una corrupció que afecta els sentiments. (Continuarà)