Ara que fa deu anys de la mort de Manuel Vázquez Montalbán vull recuperar, com a petit homenatge i record, una entrevista de fa gairebé vint. Aquí en teniu la primera meitat.
(Entrevista. AVUI, 10 d’abril del 1994)
DAVID CASTILLO / CARLES MARQUÈS
“Poeta, narrador, assagista i
periodista, Manuel Vázquez Moltalbán ha popularitzat la seva obra literària
gràcies a les aventures de Pepe Carvalho. Exemple de l’antiheroi, outsider i escèptic, Carvalho ha viscut
des dels anys 70 sota el canvi de paisatge de la societat barcelonina. Ara,
Planeta acaba de publicar El hermano
pequeño, un conjunt de vuit històries, la primera de les quals dóna títol
al recull. Una fosca història d’especulació econòmica amb el rerefons de la
corrupció política esdevé l’escenari on el detectiu investiga. A El hermano pequeño, l’autor reviu la
decepció dels ideals d’una esquerra perduda entre els compromisos i l’excés de
poder. El flash-back continu, l’altra
cara de la veritat, formen part d’un territori d’ombres del que s’havia somiat
i del que ha estat la realitat. En la conversa, l’escriptor explica les
analogies entre la novel·la i l’actualitat europea mentre reivindica la
construcció d’un nou imaginari maleït de
la ciutat i constata les transformacions de la geografia urbana. Ens trobem en
el preludi de l’anunciat final del personatge, mentre tot el que ha estat el
seu àmbit s’esvaeix.
-
Fa un any va dir que jubilaria
Carvalho el 1995. ¿Serà capaç d’eliminar del seu món literari aquest
personatge?
-
És
un compromís amb mi mateix. El vaig assumir el 1974 quan publicava Tatuaje. En aquell moment, vaig
desconcertar la societat literària perquè havia editat llibres de poemes,
novel·les experimentals i tota mena d’articles. Aleshores, vaig anunciar que
iniciava una sèrie de duració limitada, que la realitzaria d’una manera natural
i que no forçaria mai el ritme de publicació i de vida del personatge. No volia
tampoc que Carvalho anés més enllà d’ell mateix. Per aquest motiu, la sèrie té
una combinació de temps. Hi ha el temps narratiu lligat al temps interior i hi
ha el temps històric, que és com una mena de paisatge sòcio-històric. També hi
ha el temps biològic, perquè no és el mateix el Carvalho de Tatuaje que el d’El hermano pequeño, és a dir, un home gran que ja no pot fer
determinades coses. Tinc el compromís de no viure d’aquest personatge amb una
fidelitat total. Per aquest motiu, vaig declarar que acabaria amb ell el 1995.
Ara, el temps m’ha fet distanciar el projecte. Però el 1196 o el 1997 tancaré
el cicle amb les dues últimes novel·les de la sèrie, El premio i Milenio.
-
És a dir, que Pepe Carvalho no veurà
el segle XXI...
-
Efectivament,
Milenio serà l’última novel·la. Les
característiques que té el personatge fan que ja no resulti versemblant. Un
heroi fix ha de resultar versemblant. Jo mateix li he creat molts problemes
perquè no sigui versemblant més enllà d’aquest temps. Maigret va ser construït
l’any 1930 i era el mateix el 1936 que el 1970. Els mateixos lectors de Simenon
ens vam sorprendre quan va dir que el jubilaria. El mateix passa amb Poirot o
Sherlock Holmes. No tenen edat, Carvalho sí.
-
Es podria trobar alguna mena de
relació amb el Maigret de Simenon per la introducció que vostè també fa de
reflexions o per les dosis de poesia, cosa que contrasta amb el conductisme
típic del gènere.
-
Crec
personalment que tant a Simenon com a mi la part d’intriga i de tecnologia de
misteri que comporta certa novel·la policíaca no ens interessa gens. Hi ha el
recurs del que és el procés interior del protagonista. És un procés al qual el
lector no arriba mai en la seva totalitat, però que apareix com una mena de
Guadiana. Això fa creïbles els personatges. El procés d’inducció o de deducció
al qual arriba el lector com a conclusió té una certa garantia lògica. De fet,
però, respon a una gran arbitrarietat. La part de comprovació de nivell
enigmàtic, de tecnologia de novel·la de misteri, les novel·les de Carvalho no
l’aguanten. Si hi ha complicitat, s’ha d’establir en un altre àmbit, per
exemple, en el viatge de la lectura arbitrari, personal, literari, dins del
qual hi ha alguns elements d’interacció. Fonamentalment, ha d’haver-hi una
complicitat psicològica, de mirada de la realitat. És a dir, una relació tàcita
entre el lector i el personatge, el que es considera, en definitiva, el punt de
vista. Això fa que Carvalho tingui més similituds amb Maigret que amb qualsevol
altre personatge.
-
Però a El hermano pequeño fa un homenatge a Agatha Christie.
-
Sí,
perquè sempre m’ha divertit molt aquesta escriptora. A més, va escriure una
novel·la sensacional, The murder of Roger
Ackroyd. Tècnicament és un cas curiosíssim de construcció narrativa. Els
estructuralistes francesos la van recuperar perquè des del seu punt de vista,
significava una gran aportació a l’estructura de la novel·la. Qui t’està
contant la novel·la és el mateix assassí. Tota la resta és una manière de descriure, sempre
gratificant. Sempre saps el que trobes i com ho trobes. Ha creat tota una sèrie
d’elements semàntics, referencials, bàsics. Un gest, un majordom o una copa de
Porto de l’Agatha Christie són d’ella, no poden ser de cap altre escriptor. A més,
l’adjectivació sempre l’utilitza d’una manera molt precisa. Tot crea un conjunt
d’ítems que crec que mereix una certa atenció, una certa valoració. Ja vaig fer
una conya abans, en una col·lecció de contes, Pigmalión y otros relatos. Vaig exposar l’assassinat d’Agatha
Christie. L’assassí era Poirot. La matava perquè estava fins als collons
d’aquesta dona, perquè sempre l’havia descrit com un home lleig, perquè l’única
cosa que li feia dir en francès era “Oh,
la, la!”. Aquesta va ser la primera aproximació irònica que vaig fer. Ara
s’ha ampliat amb dos relats d’El hermano
pequeño que ironitzen sobre el seu món habitual i sobre l’ordre lògic
intern de les seves obres.
-
Si Carvalho té més nexes amb Maigret,
¿vostè no se sent més pròxim als Chandler, Hammet o Chester Himes?
-
Sí.
Miri, quan vaig publicar Tatuaje, les
primeres traduccions franceses l’anmenaven el Philip Marlowe català. Jo, en
realitat, havia llegit molt poc Chandler. Hammett l’havia llegit més a partir
d’una recomanació de Josep Maria Castellet a L’hora del lector. Castellet parlava de Hammett com un dels
introductors del behaviorisme, lligant-lo a l’experiència del nouveau roman francès d’una manera
objectiva. El vaig llegir com una curiositat de lletraferit, més que com a
autor de novel·la policíaca. A Chandler el vaig llegir més tard. El seu
detectiu, Marlowe, que té un to davant la vida i davant la resta del món
distanciat i irònic, que podia tenir algun tipus de relació amb Carvalho, té a
la vegada, unes diferències abismals. Marlowe és un personatge que no té
passat, ni històric ni cultural, i Carvalho sí que en té. I aquest passat forma
part del seu joc i de la gràcia del personatge. Carvalho quan crema un llibre
és perquè el té i, en canvi, l’única preocupació cultural que té Marlowe és
saber quin equip ha guanyat un partit de beisbol, què ha fet Joe DiMaggio. La
seva conversa preferida és amb l’home del quiosc. Pel posat, per la distància
irònica, per un cert anarquisme mental i lúdic davant la realitat, per la seva
relació amb la policia com a representació de l’ordre establert i de repressió
pública, per aquestes característiques, Carvalho s’assembla a Marlowe, però per
poca cosa més.
-
¿Vostè llença els llibres a la llar
de foc com fa Carvalho?
-
No,
mai. Una vegada que va venir una televisió francesa per a un d’aquests
programes que van de llibres, van voler filmar com cremava un llibre. Aleshores
vaig anar a la biblioteca i vaig triar La República de Fraga Iribarne. I l’entrevistador,
que era un paio que sabia de què anava, em va preguntar si el cremava perquè
era d’un home de dretes. Li vaig explicar que el cremava, simplement, perquè el
tenia repetit.” (Continuarà)
