Des de Baix a Mar, David Nel·lo

L'escriptor David Nel·lo, molt vinculat al meu poble, Torredembarra, i al barri de pescadors de Baix a Mar, acaba de guanyar el premi de literatura infantil Edebé, amb La nova vida del senyor Rutin. Fa cinc anys, vaig cometre l'agosarament de fer una adaptació per a lectura teatral d'una part d'una novel·la seva, La geografia de les veus, que havia guanyat un altre premi, l'Andròmina de Narrativa, el 2006. Només en vaig adaptar una part, la que feia referència al seu, i meu, poble, i a un altre dels nostres barris, Els Munts. La lectura va córrer a càrrec del grup teatral torrenc, el Grup d'Aficionats a l'Art, dirigit per la Maria-Rosa Wennberg. Aquí en teniu la presentació que en vaig escriure, per als assistents. Li dedico a la Maria-Rosa, i al David. Gràcies a tots dos.

Presentació lectura teatral Des dels Munts, Rosalia

A partir de la novel·la La geografia de les veus, de David Nel·lo

Sant Jordi 2009 (24 d’abril)

Carles Marquès

Fa dos anys, els lectors i lectores del Club de Lectura feien una tertúlia a la Biblioplatja sobre la novel·la de David Nel·lo La geografia de les veus. L’autor, vinculat des de petit amb la nostra vila i, per tant torrenc, podríem dir, amb el seu permís, havia guanyat amb aquest llibre el premi de narrativa Andròmina el 2006. De David Nel·lo i Colom, autor de moltíssims títols per a lectors joves, coneixíem altres obres com Retorn a Budapest, un assaig autobiogràfic en què explica l’estada, el 1988, per ampliar estudis de música a Hongria, i la tornada, el 2000, a un país canviat, aleshores ja un estat capitalista.

En La geografia de les veus, el David parteix d’un mite clàssic, el de Baucis i Filemó, els únics en donar hospitalitat a dos déus grecs, Zeus i Hermes, i qui després de la seva mort, el déu Zeus va convertir en dos arbres: ell, Filemó, en un roure, i ella Baucis, en un til·ler. Però com escrivia fa dos anys el mateix Nel·lo, aquest mite era “només la llavor, el punt de partida. Després les coses, com sol passar, es van anar complicant.” Com es van complicar, ho començareu a escoltar ara, tot i que us recomano que llegiu la novel·la sencera. També us vull proposar un petit joc, que descobriu quins personatges de l’obra corresponen als del mite grec. Us en recordo els noms: Filemó i Baucis.

Només hem adaptat la primera de les quatre parts que formen la novel·la, la que té lloc aquí, a la Torre. De les quatre parts, les quatre veus interiors, de la novel·la, la primera pertany a la Rosalia, una dona de la Torre a qui el passat torna, en forma de més veus, com cops d’onada al Roquer, fins al seu xalet dels Munts. Un passat ple de sentiments, dolors i frustracions, una xarxa estripada, com en diu ella mateixa. Un passat en què, entre personatges imaginaris, hi reconeixerem una Torre, la dels anys 50-60-70, fins avui, i un paisatge que David retrata perfectament: els Munts, el carrer Nou, els balls de festa major, la carretera de la Riera, el programa de ràdio La Voz de Torredembarra...

La Rosalia, el personatge central, és un personatge molt ric, ple de matisos i amb un caràcter tràgic, plenament universal, però alhora quotidià, molt reconeixible. Una persona normal i corrent, que, quan llegeixes l’obra, sembla que tinguis al davant. Com es llegia al fulletó del Club, David Nel·lo construeix amb les paraules i el ritme de les oracions una imatge molt viva, la d’aquesta Rosalia, tant que podem sentir el so de la seva veu. I d’aquí a intentar fer sentir en públic aquesta veu hi havia un pas. Un pas que demanava a crits la pròpia obra, i que em va semblar, des de la primera lectura, que tenia un fons teatral, que la feia molt adaptable, no sé si a un muntatge teatral convencional, però sí a una lectura o un guió radiofònic. Recordem que el David és fill d’un director teatral, Francesc Nel·lo, i que potser això li dóna una teatralitat, d’argument i personatges, que feia fàcil ajudar a fer el pas de novel·la a text teatralitzat.

Un pas que donem avui, amb el consentiment de l’autor, que ha llegit l’adaptació i l’ha aprovada, fent sonar el monòleg íntim de la Rosalia, poblat de veus, en forma gairebé de coral polifònica, per correspondre la formació musical del David, i convertint la veu complexa d’aquesta dona, Rosalia, la seva xarxa esquinçada, en la de tres intèrprets que, com qualsevol de nosaltres, són i no són la mateixa persona al llarg de tota una vida.

És per això que Rosalia s’ha convertit, en la nostra lectura, en tres dones, tres actrius: una Rosalia jove, del passat; la dona gran de l’actualitat; i la veu d’una narradora, més enllà del temps, una mena de veu del record o de la consciència. A aquestes tres dones, vestides de blanc, se’ls va afegint una geografia de veus, ombres del passat, i alguna veu del present, de la realitat plurinacional de la nostra vila. Veus fosques, que no sabem si només existeixen en la ment dividida de la protagonista. Unes veus que van dibuixant una vida, interpretades per les actrius i actors del nostre elenc.