No cal presentar l’autor, perquè
Josep Lleixà, tots ho sabeu, és un pocavergonya. No dic que sigui un sinvergüensa. No és “sense”, sinó
“poca”. Una mica de vergonya li queda. Però en aquest segon llibre, després d’Haikus, tankes i colors, es despulla
de vergonyes, com pocs de nosaltres gosaríem, i parla de sentiments, relacions,
persones, vivències... D’una manera descarnada, valenta, i sense embuts. Perquè
el Fifo no és dels que passa per l’embut. També hi reflexiona, i molt, sobre
ell, les persones, i l’ofici d’escriure.
Després
de tota una vida que, com passa a molta gent, o a tothom, potser no ha acabat
de llançar-se del tot, com volia, ara, A
la tardor, poemes, que és com és titula el llibre. Un títol que ens remet a
un refrany tan nostrat com “a la vellesa, verola”. Però més val un llibre de poemes, és més útil
i agradable. El llibre, com dic, és agosarat, i, com el Lleixà afirma, no hi ha
un estil definit. Als que puguin criticar la manca d’estil, i dir per exemple
que no fa poemes, sinó versos, els dedica un poema que es diu La raó no sé si molt pura. Crítica a la crítica. No es pot dir
millor i per això, i per complementar la presentació, l’he triat per llegir-lo
jo ara. Privilegis del presentador.
Ens
acompanyaran en aquesta lectura altres amistats. Ja sabeu que això és molt
important per al Josep. L’Eva-Maria Sans, la seva neboda, la del Fifo, Anna, i
el Jana. I, des de les pàgines del llibre, l’acompanyen, com en l’anterior, les
imatges. Els quadres de tres pintors, Perecoll, Francesc Subirats i Joan Ciuró
Gatell, que, amb una foto de l’escultura Alfa
i Omega, de Rafael Bartolozzi, encapçalen les quatre parts de l’obra.
Quatre apartats que són: poemes filosòfics; romàntics; de la mar i altres coses,
i eròtics.
Quatre
enfocaments que vull resumir, i que s’acabaran d’entendre en la lectura. Com
que diuen que per les seves obres (literàries) els coneixereu, el que he fet és
agafar algunes frases dels poemes per mirar de fer-ne un comentari de text. Una
crítica, si en voleu dir així, i d’aquesta manera, tan pocavergonya com ell, m’exposo
a les vostres crítiques. I, al que és pitjor, o millor, a les del propi autor.
Al final ja em diràs el què.
Poemes filosòfics
(Iod-hé-vau-hé) “I torna a començar”. Doncs això, Josep, prepara’ns
ja un nou llibre.
(Tot és efímer) “Trepitja fort on estàs”. Trepitja fort la Torre , ja ho fas, però
compte, mira de no trepitjar-nos a nosaltres, els que estem aquí, eh.
(Estem lligats a la sínia) “Ets únic en la teva història, ningú la pot
viure per tu”. Pensava que això de “la sínia” era una referència local, per
allò de la revista La Sínia , i el que he
entès, per tant, és que ets únic en la nostra història, la local.
(L’univers) “Es pot veure algun indici (estrelles blanques, forats
negres) del final d’aquest procés?” Si et refereixes al procés que vivim a
Catalunya, no sé si hi ha algú que hi pugui veure algun indici del final.
Forats negres, i antimatèria, sí que en veiem. I també algunes estrelles
blanques, i vies làcties grogues, no siguem pessimistes...
(Misteris) “Som una madeixa de fil”. Aquí també hi veig una clara
referència torrenca. Potser per això presentem aquest llibre a la biblioteca.
Però aleshores no em queda clar què vol dir això de la madeixa de fil. No l’hauries
d’haver presentat en una merceria?
(Viure) “Explicar-ho, potser sí. Fer-ho entendre...” Va, posem-nos
seriosos. Aquesta frase és la mare dels ous de tot acte de comunicació, i de la
literatura, sobretot. Sempre passa allò que tu expliques una cosa, i cada
lector ho entén segons la seva experiència.
(La felicitat) “És tan maca que ens fa por”. No tinc res a afegir,
és exactament així.
(El silenci) “Et pot ensenyar el camí, per encertar la drecera”. I
aquí tampoc tinc res a dir, els silencis sovint expliquen més coses que les paraules.
I en els poemes, ho veureu en la lectura que seguirà, hi ha paraules, i
silencis que no amaguen, sinó que exhibeixen.
(Solitud) “Estàs sol en companyia, però en la teva”. Segueixo amb
els silencis.
(La llibertat) “Si no hem pogut decidir”. Una altra clara referència
política: no hi ha llibertat si no hem pogut decidir. Ja sabem tots de quin peu
calça l’amic Lleixà...
(Viure en present) “Converteix la tardor en primavera”. Quedem-nos
amb aquest vers, és l’essència del poemari, penso jo. I del mateix Fifo.
(Paraules buides) “Recitades sense sentiment”. Aquí ens repta als
que després llegirem. Intentarem recitar amb sentiment. I vosaltres, quan llegiu
el llibre, feu-ho també així.
(Records) “No en sobra cap, ans poder en falta algun que al
subconscient no ha agradat”. No et preguntarem ara, Josep, quins records
amaga el teu subconscient. Això ho haurà de completar cada lector amb els seus
propis records.
(La buidor és necessària) “La roda (...) és el buit del centre, el que
li dóna utilitat”. Atenció! No sé què en diria l’Eudald Carbonell, però per
a mi és la idea central i més brillant del llibre. Les rodes, les reals, i les
metafòriques, no tenen sentit sense el forat.
Poemes romàntics
(La teva llum) “Després va créixer l’ombra”. En què quedem, Josep,
és la llum o l’ombra? Potser ens ho acabarà d’aclarir el següent poema.
(Com la teva ombra) “No vull ser un estrany” Noi, doncs més aviat
t’esforces en el contrari! Però això és justament el que apreciem en tu. De
gent normal ja n’hi ha massa.
(Vivian) “Poesia ets tu” M’ha enviat un whatsapp un tal Gustavo
Adolfo Becquer que us vol demandar a tots dos per plagi. Tot i que tu canvies
la “pupila azul” per la mirada “trista però profunda” de la Vivian.
(Somni amb l’amor impossible) “Ens separa l’edat”. Però Josep, on
ha quedat aquell altre vers d’un poema d’abans, “Converteix la tardor en
primavera”?
(Plor de joia) “Estic content, acabo de plorar”. Frase brutal, ho
veureu en la lectura.
(Dóna’m la mà) “La por a un servitud, a un amo desconegut.” Josep,
no tinguis por, tu no tens altre amo que tu mateix. / D’aquest poema, n’he triat dues:“Necessito protecció contra aquest enemic,
que sóc jo, que m’empeny a sortir del guió.” Surt del guió, home, surt del
guió, i t’ho diu el guionista que has triat per conduir l’acte!
(Si et busco no et trobo) “Si ets un somni o una ficció, fes-m’ho
saber, amor”. Digue’m realista, però com carai vols que t’ho faci saber, si
és justament una ficció.
(No plora ningú esperant la nit) “Tot i que la nit sigui fosca, tothom
espera la seva arribada”. Punyetero, això és una metàfora, no et refereixes
pas a la nit-nit, no? O sí?
Poemes d’altres coses, com la mar
Quan fas un poemari i ets de la Torre , el mar, i la Torre , hi han de sortir per
força. És un peatge, la cançó obligada d’un concert.
(El mar de la Torre )
“Percebràs aquell perfum, que va deixar l’última sirena”. I aquesta sirena,
és una metàfora, la realitat d’una turista, o el nom d’un càmping?
(Sonet imperfecte) “Sols sentir-te prop i escoltar la teva veu” Un
poema de nota, musical. Aquest “sols” es podria millorar, però en qualsevol cas
tot el poema està molt més ben lligat amb les notes que no la traducció al
castellà de Sonrisas y lágrimas.
(Hotel Fantasia) “Sempre amb molta fantasia i alguna o altra orgia...
Això no ho creu ni el menys sensat, que per cert, sóc jo.” Per molts anys
ho siguis, Fifo, per molts anys!
(Artistes) “L’artista està atent / El pintor està atent”. Potser
que saber estar atent sigui precisament la millor qualitat de qualsevol artista?
(La raó no sé si molt pura. Crítica a la crítica) “La crítica és la
força de l’impotent.” Allò que dèiem abans. D’aquí una estona hi tornarem.
Poemes eròtics
(Sospirs) “Ens tornarem a veure?”. Jo d’ella, sigui qui sigui, no
patiria gens. Sempre et trobarà al carrer Nou, la coral, o la plaça de la Font... els de la Torre sabem on veure’t.
(Sonet del cava) “El raig de cava marxava, la meva llengua el seguia”.
Esperem que no s’estigui referint al boicot al cava, això de “marxava”. I que
“la meva llengua el seguia”, no parli de la desaparició del català.
(Agafats de la mà) “Ho fan poc a poc, com afinant una guitarra”.
Diuen que el Fifo toca la guitarra, però deu ser una llegenda urbana, perquè és
molt car de deixar-se veure tocant-la en públic.
(Les teves olors) “És el moment de la gran obra, convertir les teves
olors en una de sola” Un poema d’olors, i no de lletres, aquesta és una
bona idea.
(Quan em deixaràs que et mossegui l’orella?) “Els mossos, més que
mossos seran llepades”. Per un moment pensava que es referia als mossos
d’esquadra. I m’he preguntat si una llei del ministre Fernández Díaz ha
prohibit mossegar les orelles. Però, “mos” vol dir justament “mossegada”. I
aquest poema no és gens llepat, precisament.
Després d’aquesta anàlisi, que em
sabreu perdonar, ara ve el torn de rèplica del Lleixà.
