Retorn a Belchite

Josep M. Lladó

Avui, 21 de juny de 1992

Per a la realització d’un programa de televisió he estat, no fa gaires dies, a Belchite, per primera vegada cinquanta anys després de la nostra guerra; d’aquell tràgic estiu de 1937, en què l’exèrcit republicà, ja organitzat, enquadrat i dirigit per professionals, conqueria, entre altres pobles d’aquell sector del front d’Aragó, el de Belchite. Va ser, aquell, un esforç molt costós, sobretot en vides, però també un esforç heroic dels combatents. A Belchite les nostres tropes s’hi van mantenir fins al dia 11 de març de 1938, que és quan aquell front va ser trencat per les tropes franquistes, que tres setmanes després, el 4 d’abril, ocupaven la ciutat de Lleida.

                El cas és que, entre uns i altres, Belchite va quedar totalment destruït, fins al punt que, quan a l’agost de 1937, calgué trobar un lloc per instal·lar-hi els dipòsits d’intendència que servien les brigades internacionals en el sector, això no va ser possible, perquè no hi havia cap casa sencera; totes destruïdes sense sostre ni finestres. Davant d’això es va pensar en Lécera, un altre poble que havíem conquerit. Però tampoc. Va ser necessari recórrer a Moyuela i després a Muniesa, on encara s’hi podien trobar alguns edificis en condicions.

                A partir d’aleshores – de l’atac dels uns i dels altres – Belchite es va convertir en una plaça inhabitable, desolada, que va obligar, un cop acabada la guerra, a construir un poble nou, mentre es va prendre la decisió de conservar el que havíem destruït.

                No hi havia estat mai més des d’aleshores. Hi vaig tornar el dia 21 de maig, amb els companys de televisió, Carles Marquès i Agustí Miquel Ropero, als quals es va afegir, a Belchite mateix, dos càmeres de la delegació de TVE a Saragossa.

                Tots ells, molt joves, van quedar impressionats davant aquell espectacle, d’un poble en ruïnes i en el silenci més absolut. Per la meva part, en reviure aquells anys de la guerra, vaig sentir una gran tristesa i fins i tot una certa sensació de vergonya aliena, tant pels promotors de la rebel·lió militar de 1936, que a la llarga (dos anys i mig després) resultaren vencedors, com també pels que, de la nostra banda, en lloc d’organitzar des del primer moment, un exèrcit coherent, disciplinat i ben dirigit, ho confiaren a l’atzar, a mercè de voluntaris, que si bé eren coratjosos i valents, fins a donar la vida, no obeïen – i no en tenien la culpa – directrius concretes: les que els Estats Majors estan en condicions de donar.

                Perquè, quan un any després d’iniciada la guerra, les forces republicanes es van enquadrar militarment, ja era massa tard. I malgrat la victòria aconseguida a Terol, i alguns avenços en aquell mateix front de l’Aragó, les nostres possibilitats militars es van anar reduint.

                Després de cinquanta-cinc anys, la imatge i el record de soldats i oficials que hi van perdre la vida, se’m va fer molt present enmig del silenci d’un poble destruït. A les parets, totalment desfetes, de l’església de Sant Agustí, hi ha moltes inscripcions. Moltes de fetes per catalans , que a més del nom, hi feren constar el del seu poble. Una d’elles és: “Mai més una guerra a casa nostra ni enlloc".