Víctor Mora: “La nova generació està marcada per un materialisme terrible” (Diari ‘Avui’, 16 de maig del 1993)

Carles Marquès

A Víctor Mora (Barcelona, 1931) li preocupa la situació de la joventut actual, víctima de l’atur, de les drogues i de la desorientació. L’Escriptor del Mes de maig ja ha reflectit en novel·les anteriors les diverses generacions joves que ha anat trobant al llarg de la seva pròpia vida. Membre de la generació de postguerra i protagonista, a França, de l’esclat d’il·lusions del Maig del 68, veu com la joventut d’ara conviu amb un teló de fons ple de corrupcions, injustícies i violència. És el retrat coral de la seva última novel·la, La dona dels ulls de pluja (Edicions 62), una visió realista i dura de la Barcelona pre-olímpica. La cínica i cruel actuació d’alguns personatges, ben reconeixibles, no implica que Mora hagi abdicat de les seves esperances, sinó que s’ha d’entendre com un crit d’alerta que li dicta la seva consciència ètica. Una consciència que pren forma novel·lada.

-          En les seves obres sempre hi és present la realitat, en diferents moments històrics. En aquesta novel·la fa un retrat desesperançador de la Barcelona pre-olímpica. És vostè realment tan pessimista o creu que hi ha altres realitats més positives?

-          Jo no tinc aquesta impressió que el retrat que s’hi dóna sigui absolutament desesperançador;  tampoc no crec que els personatges siguin tots cínics. Hi ha personatges, com el llibreter Bellcaire, que no és un home perfecte, però que sí que té una dimensió ètica. Tenim personatges, com la Marina Giralt, una treballadora social que ajuda els vells, com el pare Delmàs, que són personatges positius. La mateixa Araceli, ‘la dona dels ulls de pluja’, és una noia amb una profunda dignitat.

-          D’acord, però aquests personatges ho passen força malament, per culpa dels cínics, que els trepitgen.

-          Això, més que desesperançador, em sembla realista. La definiria com una novel·la realista, però que deixa oberts tots els camins de salvació que hi ha a la realitat. El que passa és que, efectivament, aquests personatges resulten molt trepitjats, pateixen moltíssimes coses, i hi ha gent realment dolenta, per dir-ho així, en realitat seria gent que fa el mal amb coneixement de causa. Però vaja, crec que són elements de la realitat.

-          Respecte a les novel·les que ha anat fent, quines novetats representa aquesta?

-          Novetats, no n’hi veig; l’única novetat que hi ha (riu) és més aviat desgraciada, que sóc més vell i, com que tinc, per pura vellesa, més coneixements sobre el que se’n diu la realitat, sobre el cor humà, sobre una sèrie de coses, potser hi ha una maduresa que en textos anteriors no existeix. Però novetats, no n’hi ha; no he tingut mai la pretensió d’aportar novetats de tipus formal.

-          Un dels factors que hi intervé és una nova generació, però també dóna la impressió que ha arribat en un moment en què pot aportar poques coses, en què s’ha de limitar a fer la viu-viu.

-          Aquesta nova generació, com queda reflectit a la novel·la, em sembla que té elements millors i pitjors, com totes, però se’n vol sortir, vol treballar, vol realitzar-se; un personatge com la Fina Vilalta està disposada a sortir endavant en un present que li desagrada, i a fer-ho d’una forma neta i completament clara. La veig com totes les generacions, com persones positives i d’altres que tenen la pretensió de triomfar passant per damunt dels altres, utilitzant procediments bruts... No veig que hi hagi una diferència tan gran entre les generacions. El que sí que hi ha és que la nova està marcada per un materialisme terrible, per la pèrdua d’il·lusions sobre un canvi social que ens tornés a tots més persones, i per la pèrdua de valors que implica aquest materialisme, que ha imposat uns criteris de jo per davant de tot, “el que s’ha de fer és guanyar peles i la resta tant fa.”

-          En aquest panorama, quin ha de ser el compromís de l’intel·lectual, que sempre li ha interessat de sintonitzar en les seves obres, i, concretament, el de vostè? Cal dir que no hi apareix, en aquesta novel·la, un món intel·lectual que actuï.

-          No, en efecte, no hi ha cap personatge d’intel·lectual que faci aquestes reflexions. En Bellcaire no és un intel·lectual d’aquest tipus; és més aviat amargat i vençut, encara que conserva la dimensió ètica. No hi he intentat retratar-hi cap intel·lectual compromès, però sí que crec que continuen essent necessàries persones – intel·lectuals o no – amb capacitat de fer una reflexió crítica sobre que els passa a ells i a la societat on viuen. No diria que aquest compromís hagi de ser propi de l’intel·lectual, sinó de tothom; ha de ser un compromís cívic. L’intel·lectual potser sempre hi ha jugat un paper més destacat, perquè ha tingut més informació i més capacitat de difusió d’aquesta informació. De tota manera, estem en una situació curiosa: malgrat que la quantitat d’informació que hi ha en aquesta fi de segle, veiem que amb la informació no n’hi ha prou perquè no es repeteixin els mateixos errors de sempre i no sorgeixin coses que semblava que la humanitat havia descartat.

-          A quines coses es refereix?

-          A l’enorme desil·lusió que significa per als homes i les dones de la meva generació veure que tornen els fantasmes d’aquest nacionalisme ultra i agressiu; en una paraula, després de tant parlar del final de la història i del crepuscle de les ideologies, veiem que ressorgeixen ideologies absolutament antihumanes, i que porten als fets terribles que estan passant a l’ex-Unió Soviètica i a l’ex-Iugoslàvia. Aquesta fi de segle és, doncs, desesperançadora, però jo crec que darrera la desesperança sempre hi ha una nova esperança. Crec que cal que aquella gent que se senti més capacitada faci un treball de reflexió crítica. Si no, no sé on anirem a parar... Bé, sí que ho sé, fins i tot a una tercera guerra mundial... No em sembla un moment perquè la gent es dediqui a desmobilitzar-se, i a mirar-se només el llombrígol. Ara, que cadascú ha de fer sempre el que vol i el que desitja, és clar.

-          Aquesta situació mundial, com es podria traduir a Catalunya, a Barcelona, que és l’escenari de la novel·la?

-          A l’Estat espanyol i a Catalunya hi ha situacions d’injustícia i de corrupció, però no més que a qualsevol altre lloc on hi hagi aquest tipus de societat, és a dir, una societat on els diners són el valor suprem. En el llibre hi ha una cita de Thomas More que ho diu: “en un món on el valor suprem és el diner no hi pot haver ni justícia ni felicitat”. Ara, que els problemes de l’Europa occidental no són res comparat amb els que he dit abans, o els que crea la terrible dialèctica Nord-Sud, amb aquest fossar de desigiualtat que es fa cada vegada més gran, amb aquest Sud cada dia més pobre i més explotat. No vol dir això que aquí no s’hagin de resoldre problemes com el de la justícia social, però la meva visió de Catalunya és més aviat optimista. Ha de ser-ho: cal pensar d’on vinc jo, del franquisme. No he conegut mai el meu país amb tanta estabililitat i llibertat com ara.

-          Vostè no ha defugit mai una forma o altra d’alter ego, de vegades molt clara, d’altres a través de dades autobiogràfiques. En aquest retrat coral, on cal situar-lo?

-          En aquesta obra, no hi ha un alter ego meu; un personatge que s’assembla a mi, en algunes coses, com en les il·lusions que té, és en Bellcaire. Però no sóc ell, jo sóc una mica més combatiu. Realment, el Víctor Mora d’aquí és el que escriu la història. Em situaria amb els personatges que amb el seu exemple i la seva lluita estan encarnant una mena de regeneració ètica, i que encarnarien uns valors laics i cristians, que no hi ha dubte que han de trobar-se junts en aquesta regeneració. Cal buscar uns altres valors que no siguin els de la publicitat televisiva, del consum i de la competitivitat. Cal ser competitiu, però no ha de ser la fita màxima, sinó la de ser un ésser humà complet, solidari.

-          Dóna també molta importància a la relació entre els homes i les dones, i la situació de la dona. Com les veu?

-          No acaba de tenir els mateixos drets i la mateixa consideració que l’home. Les diferències no acaben d’eliminar-se i fan que la dona sigui encara molt unavíctima d’una sèrie de coses, entre elles de la brutalitat masculina, que és molt present en el llibre, del menyspreu i de l’odi cap a la dona. Hi ha una mena d’homes que no han pogut reflexionar sobre això, o no troben a la societat un ensenyament adequat.