ENTREVISTA
Diari Avui, 23 de febrer de 1993
Quim Monzó
“No m’importa tenir o no un
estil literari propi”
CARLES MARQUÈS
Des de
la novel·la L’udol del griso al caire de
les clavegueres (Ed. 62, 1978) fins al recull de contes El perquè de tot plegat (Quaderns
Crema), tot just sortit al carrer, Quim Monzó (Barcelona, 1952) ha publicat
dotze llibres de narrativa. Entre ells, altres novel·les, com La magnitud de la tragèdia (Quaderns
Crema, 1989), altres reculls de contes – Uf,
va dir ell (Quaderns Crema, 1978), per exemple –, però també de llibres de
narrativa periodística, tries de col·laboracions als diaris, com La maleta turca (Quaderns Crema, 1990).
Les preocupacions temàtiques són diferents en els dos primers i en l’últim cas,
com explica en l’entrevista. Pel que fa al llibre més recent, l’escriptor ha
sintetitzat al màxim els recursos i ha endurit la perspectiva i la dissecció
dels representants de l’espècie humana.
-
Molt definitiu el títol, oi?
-
Això
dels títols és una cosa molt curiosa: no saps mai quan un llibre té un títol
determinat i d’on surt. Quan tenia els contes gairebé enllestits vaig trobar
que aquest era que més s’hi adeia. Per què? Doncs perquè no vol dir
absolutament res; té un cert to de burla de les explicacions grandiloqüents que
busquen la “resposta definitiva”. M’agradava perquè és pretensiós, i els contes
no aclareixen res, són contes d’incertesa i dubte.
-
Aquest llibre és encara més dur i càustic
que els anteriors. Ja tenia vostè aquesta intenció o és aquest “tot plegat” que
ens envolta que ha fet que li sortís així?
-
La
idea no la tenia; quan faig articles, sí que tinc clar cap on ha d’anar la
idea, a qui fotré garrotada o què lloaré. Però quan escric narrativa, no tinc
clar l’objectiu. No pensava que faria uns contes molt crus; senzillament
sortien més crus, més eixuts, ara. No sé si és que m’estic fent més gran, o
què. I pel que fa al “tot plegat”, jo crec que el món no avança ni retrocedeix;
estem igual que fa cent anys, en les coses bàsiques. Em sembla que aquesta
època no és més amarga i dura que altres.
-
En quin moment de la seva evolució com a
narrador creu que està?
-
M’és
molt més fàcil mirar cap enrere, com tothom, però crec que aquest llibre és un
graó més dels llibres de contes que he anat fent. Hi ha una evolució d’estil;
les narracions són més sintètiques i més fredes cada vegada. D’aquí a vint
anys, com que hauré escrit més coses, podré veure en quin punt se situen. Ara
ja puc situar l’Uf, va dir ell i l’Olivetti..., per exemple.
-
I l’Uf...,
concretament, quin punt representaria?
-
Va
ser el primer llibre que vaig escriure intentant fer contes que s’entenguessin.
Fins aleshores havia cregut molt a escriure aquelles novel·les sense comes, amb
barres, amb el mig textualisme de l’època. I l’Uf... va ser el detonant per a escriure coses clàssiques, amb un
principi i un final.
-
Podria definir algunes característiques
comunes dels seus contes, sobretot els d’aquest llibre, que facin que se’ls
reconegui com a escrits per vostè?
-
A mi
no m’importa tenir o no un estil propi. Jo els faig, els refaig i els refaig, i
quan en quedo satisfet és quan els dono per bons. Procuro que cada conte sigui
vàlid per ell mateix, que tingui l’estructura i l’estil que li convingui. En aquest mateix recull, n’hi ha alguns que
són molt, molt breus, i d’altres que no tant, perquè era l’estructura que creia
que els corresponia. Al capdavall, però, com que els escric jo, sí que deuen
tenir algun tret comú.
-
En el conte L’admiració, a un dels personatges “la literatura li semblava una
cosa arnada, un art de segles pretèrits. El futur, el present, no és als
llibres, que ja ningú no llegeix, sinó als diaris, a la televisió, a la ràdio”.
Ho comparteix?
-
Encara
que sigui una afirmació del personatge, hi estic bastant d’acord. Els narradors
estem ocupant una posició com la dels poetes fa unes quantes dècades. No és que
es llegeixi ara menys; sempre s’ha llegit poc. Crec que faré narrativa tota la
vida, perquè m’agrada molt, em permet treballar sol, fer el que vull.
L’escriptor pot fer altres coses: teatre, cine, ràdio, televisió... però en
aquests camps entres en contacte amb una altra gent i el producte que surt el
fan moltes persones. I si no tens un caràcter molt, molt dur acabes cedint en
moltes coses, fastiguejat. L’única parcel·la en què ho domines tot és escrivint
narrativa. Aquesta és la part bona, agradable, i per això no morirà mai. Però,
en canvi, cal tenir clar que no serà mai més l’art central, que ara és la
televisió, i tot hi gira al voltant. Fins i tot el cine: els directors estan
fent les pel·lícules perquè siguin passades per televisió, que és la que hi
posa diners. Però ja està bé que la narrativa no sigui l’art central, no cal
patir. Guillermo Cabrera Infante deia que l’escriptor ha de treballar fent
guions de cinema, fer-ho tan bé com pugui i recollir les peles per pagar-se les
hores, o dies, o mesos, que dediqui a la narrativa.
-
Com sembla també en aquest conte, el
triomf és imperdonable en literatura?
-
Sí,
sí, és inevitable tenir enemics: d’una banda, hi ha els que et busques, perquè
els tens mania, o no estàs d’acord amb el que fan, i, de l’altra, te’n surten
pertot arreu. No sé per què surten, però hi ha enveges, rivalitats, guerres de
guerrilles... En el teatre, passa el mateix: es fan petons, però quan es giren
l’esquena, ganivetada. I en el cine, igual; i a tot arreu... És lògic i és
humà, i tampoc no és tan greu.
-
Hi ha contes del llibre que semblen partir
d’una simple frase.
-
És
perquè a mi m’agrada molt jugar amb els tòpics. N’hi ha un que és una conversa
telefònica; va arrencar d’una frase que he sentit a cinquanta mil telefilms,
que em fascina, que és quan l’amant truca a casa de la persona casada i
aleshores aquesta li diu: “T’he dit mil vegades que no em truquessis aquí.”
Aquests tòpics que es repeteixen a moltes pel·lícules m’entusiasmen; són el
motor que em fa engegar. A La magnitud de
la tragèdia n’hi sortia un altre, el de l’home que té els dies comptats. Són
clixés amb què el col·lectiu es deu identificar; si no, no es repetirien tant.
-
Hi ha algun altre tòpic?
-
Sí,
el del gat i el ratolí; a totes les pel·lícules de dibuixos animats els gats
sempre perden. A mi el que més m’agrada és el gat Silvestre; en aquest cas no
persegueix un ratolí, sinó un canari, repugnant i repel·lent. Segur que mig
planeta desitja que el gat un dia l’enxampi i el massacri. Hi ha un tipus
italià que es diu Massimo Mattioli, que fa còmics, on les històries de gats i
ratolins acaben de forma molt cruel.
-
Parlant de tòpics, dels que li han aplicat
a vostè – escriptor jove, postmodern, urbà, etcètera –, en queda encara algun?
-
Jo vaig
atacant-los, com també ataco les etiquetes, les idees fàcils per reduir i tenir
controlat qui sigui. A mi m’han dit de tot: quan vaig començar era textualista;
després em van dir, a l’Uf..., que
feia realisme màgic – ja m’explicareu! –. Més tard, em van penjar l’etiqueta d’urbà,
que encara hi ha gent que me la manté. Tot és urbà: què feien sinó Pedrolo,
Sagarra...? Des de fa una quantitat de temps bastant considerable, tot passa a
les ciutats. Després els va agafar la dèria de parlar de costumisme, i el
perquè no l’acabo d’entendre. Quan vaig anar a Nova York, vaig fer un parell de
cròniques en què em burlava del postmodern;
immediatament, en van etiquetar d’escriptor postmodern. Si un dia escric, no
sé, del Barça, diran que sóc un jugador del Barça, cosa que econòmicament potser
m’aniria bé. Després de postmodern, em van etiquetar de dirty realism, o de minimalista, que és precisament el moviment
contrari de l’altre; una cosa absurda, vaja. Allò de jove, d’escriptor jove,
encara m’ho diuen. És fantàstic, perquè el dia que entraré al casal Sant Jordi
encara seré un escriptor jove.
-
Quan escriu una columna als diaris, quines
són les tres o quatre coses que l’interessen més?
-
Sóc bastant,
no monotemàtic, però si obsessiu amb els petits... errors. Fer articles sobre
política m’atipa molt; en vaig fer bastants, amb ironia, distància i tot això,
però ara ja no en faig gairebé mai, tret d’alguna cosa molt determinada,
perquè, sinó, és avorridíssim. I aleshores, què vaig buscant? Doncs bestieses d’aquestes; m’he convertit
gairebé en un de l’OCU, de l’Organització de Consumidors i Usuaris. Agafo les
coses que fallen en els mecanisme. Per exemple, tinc una ceba amb els
restaurants, perquè m’he passat mitja vida menjant-hi; visc als restaurants i
als bars. Amb els taxistes, en tinc una altra. Aleshores, em fixo amb els
errors, la hipocresia, i tinc una gran obsessió, en els articles, amb tot allò
que es dóna per fet sense demostrar-ho. Tinc una foto d’un diari, del mes de
gener, que és fantàstica: ha tocat la loteria del Nen a Oviedo, i hi surt un
bar, i a sota hi diu que els premiats “regaron
la fiesta con la tradicional sidra asturiana”. Si et mires la foto, veus un
tipus que es fot una copa de fino; un
altre, una cervesa, i un altre, una copa de conyac. No n’hi ha cap que es foti
sidra; aleshores, per què collons diuen que s’estan fotent sidra? Per què són
asturians? Haurien d’agafar el periodista i fotre’l a escombrar el terra. El tòpic
és constant, i m’enerva. El gremi de periodistes d’aquí té un lèxic que a
altres països només el fan servir els politics; un lèxic suat, de dir moltes
coses i no dir res, un lèxic ple de circumloquis. En castellà passa més, perquè
el català no ha generat encara aquests circumloquis. La premsa de Madrid és
fascinant; si una cosa es pot dir complicada, no la diuen senzilla, quan
aquesta era una de les normes bàsiques de l’Orwell: s’ha d’escriure de la forma
més senzilla possible; millor una paraula simple i curta que no una de llarga;
si ho pots dir amb una, no ho diguis amb dues. En català no es fa perquè no hi
ha escola, però s’està creant, i s’estan copiant literalment del castellà
aquests circumloquis.
