LA CONFESSIÓ (Avui, 26
de maig del 1994)
Carles Hac Mor
“No he practicat mai ni la provocació ni el terrorisme cultural”
CARLES MARQUÈS
La fi del món
·
Empúries
·
Narrativa
Carles Hac Mor (Lleida, 1940), autor d’una desena de llibres
i d’una nombrosa obra narrativa, poètica i d’assaigs dispersa en publicacions,
revistes i diaris, entre ells l’AVUI, ha publicat una novel·la, La fi del món (Empúries). Evidentment,
amb la Fi del Món, hi ha el Judici Universal i ell mateix s’autoacusa en el
llibre d’una quantitat enorme de delictes i pecats, comesos en escriure la
novel·la, dels quals ara li donem l’oportunitat de defensar-se. El veredicte
d’aquest judici serà de cada lector. Per part del confessor, només caldria
afegir-hi un càrrec de desacatament a l’autoritat d’aquest tribunal públic,
perquè ja en el pròleg afirma que “la resposta a qualsevol interrogació sobre
aquesta novel·la cal cercar-la en la seva lectura”.
-
Carles, les acusacions que tu mateix
t’has buscat són aquestes: això del textualisme és una cosa dels anys 70, i
minoritària...
-
...
i una referència que, fora de context, resulta absurda.
-
... no ets gens realista.
-
Sóc
antirealista. Solament ignorant la realitat, en podem copsar els mínims
aspectes interessants que pot tenir l’escriptura.
-
... fas invents incomprensibles, com
aquest de l’escriptura paraparèmica... “per a” què?
-
Per
escriure sense voler dir (o sigui, paraparèmicament), amb la certitud que,
així, allò que ineluctablement és dit esclata en un feix de significacions.
-
... goses dir que l’art, com a mitjà
de coneixement, ha estat superior, en el segle passat, a la literatura...
-
I
tant! L’art contemporani, en lluitar contra el sentit, va creant significances
noves. En canvi, generalment l’escriptor repeteix, més o menys brillantment,
coses ja conegudes.
-
... el teu humor és ple de comicitat
poca-solta...
-
Conreo
l’estètica de la poca-solta, sobre la qual tinc publicat un assaig. Zenó,
Nietzsche, Wittgenstein, Duchamp, Artaud, Lacan, i d’altres, en són profetes,
de l’atzucac il·lògic i engrescador que és mostrat mitjançant aquesta presa de
posició ontològica.
-
... a la novel·la, t’hi amagues a tu
mateix sota el nom evident de Carles Quovadis. Quo vadis, Carles? Més ben dit,
de què vas?
-
Sincerament,
m’esforço per no anar de res: voldria ésser i prou. I val a dir que no he
practicat mai ni la provocació ni el terrorisme cultural.
-
... l’arrencada de la novel·la
consisteix en un deliri esquizofrènic...
-
...
que no para en tot el llibre i que reflecteix l’actitud del lector.
-
... primer et vols passar a l’enemic
prosaic i vas lligant una novel·la com si fos allioli; t’assembles a Francesc
Trabal.
-
De
Trabal tot just m’atreu L’any que ve.
-
... i després acabes fent una
novel·la sense cap ni peus, és a dir, que ni comença ni acaba...
-
...
però que acaba i alhora torna a deixar inacabada la novel·la sense final de
Novalis Heinrich von Ofterdingen, la
qual, de fet, tampoc no té començament.
-
... té una estructura de film
pornogràfic, sense argument ni desenvolupament dramàtic...
-
És
l’exaltant manca de carcassa assolida amb el nihilisme creatiu.
-
... no hi ha qui s’aclareixi, amb
tants de personatges en metamorfosi promíscua i constant...
-
És
que no hi ha res a aclarir-hi. I entès això, hi emergeix el vessant filosòfic
de l’obra, tan cabdal com els altres nivells de lectura que permet.
-
... les paraules que fas servir
(oronells, jaquit, arrilladet, grifolda...) no les entendria ni Pompeu Fabra.
-
I
del dret a l’ideolecte, què? Altrament, d’aquests quatre mots, només un nou fou
introduït per Fabra al seu diccionari: arrillat,
força corrent a Ponent on, com és sabut, tenim un lèxic molt ric.
-
... pretens ser original, qual
l’originalitat, al cap darrer, no existeix...
-
Pretenc
no pretendre res. Potser sí que en aquest afany hi ha una originalitat
relativa, la qual cosa, tanmateix, no té cap importància.
-
T’has defensat bé, però encara no sé
si t’enviaran al cel o a l’infern. La resposta també cal cercar-la llegint la
novel·la...
