LA CONFESSIÓ (Avui, 14
de novembre del 1993)
Maria-Antònia Oliver
“Ara, pel carrer, et miren malament si et veuen fumant”
CARLES MARQUÈS
Negroni de Ginebra
·
Edicions 62
·
Teatre
Maria-Antònia Oliver (Manacor, 1946) ha publicat ara la
primera obra teatral, Negroni de Ginebra (Edicions
62). Aquesta obra, sobre què passa quan la filla d’una família benestant
s’enamora d’un negre, va estrenar-se fa dos anys a Terrassa. La va dirigir
Josep Maria Mestres, ajudat per Helena Ramada, amb aquest repartiment: Ginebra
– d’aquí el nom –, la filla, Ariadna Gil; Joana, la tieta anarco daurada, Muntsa Alcañiz; Maria, la Mare, Teresa Lozano;
Ernest, el pare, Jaume Vernet; i la Iaia – l’única que fuma –, Teresa Cunillé. L’autora diu que no ha volgut
fer “cap experiment, sinó una comèdia, senzillament”.
-
Recepta del Negroni de Ginebra-
-
Saps
que no la sé! L’hauré de demanar a l’Helena Ramada, que em va donar el títol.
Però el còctel es diu només Negroni.
-
Em referia a la comèdia, no al
còctel.
-
No
n’hi ha cap, de recepta. Era una història que sabia que havia passat a Londres,
a casa d’uns laboristes, i vaig fer-la, canviant algunes coses, com aquesta
tieta tan divertida.
-
Una referència planiana, és clar. A
Josep Pla li agradava molt el Negroni...
-
Primera
notícia. Ara entenc per què van fer-me tan males crítiques.
-
Has volgut fer un remake verídic, és a dir cruel, d’Endevina qui ve a sopar?
-
No,
només una història divertida que, quan s’anava fent, vaig veure que s’hi
assemblava. Vaig posar la referència perquè la gent sabés que jo sabia que
existia aquesta pel·lícula.
-
Escriure teatre... Que vols passar
gana?
-
No
escric mai per guanyar diners, mai. Jo sóc una professional que escriure no per
viure de la literatura, sinó per a la literatura. Ara, que m’hi vaig divertir
moltíssim; això ja paga.
-
Les velles progres, com la Joana, mai
no moren; o és que les noies d’ara són molt light?
-
La
Joana no és una vella progre, és una vella boja, i diu beneitures. Ara bé,
potser sí que les velles progres ens tornem una mica boges. I les noies
d’ara... hi ha de tot, però em sembla que n’hi ha més de light que de heavies.
-
De mare només n’hi ha una, i tan
possessiva com la de l’obra?
-
N’hi
ha moltes: possessives, geloses, egoistes, mares que no són mares, com jo, i
bones. I n’hi ha que no mereixen ser-ho, perquè travessen els semàfors en
vermell amb l’infant per davant.
-
“En aquest país nostre no hi ha lloc
per a la discriminació de raça” (Ernest) fins que ens toca a la família?
-
En
aquest, i en molts altres països, hi ha discriminació de raça, de sexe, de
religió... Però jo no m’ho creia quan molta gent em deia que hauria fet el
mateix que la família de l’obra.
-
L’Ariadna Gil va ser una ginebra seca
anglesa?
-
Va
ser ginebra Bombay, que és bona, però també gin Xoriguer, que també és bo. Sap
ser dolça i, quan cal, seca. És una noia preciosa, i molt intel·ligent.
-
De debò que les dones, quan no hi ha
homes al davant, parleu del sexe dels homes, per dir-ho finament?
-
I
tu què et creies? Sí, de debò. I de moltes altres coses...
-
Ja només fumem les iaies i els iaios,
pel que expliques.
-
Que
fumi només la Iaia no va ser una idea meva, sinó de Josep Maria Mestres. Però
ara, pel carrer, et miren malament si et veuen fumant.
-
M’has dit tota la veritat o, com diu
un personatge teu, “sempre dic mentides, que ve a ser el mateix?
-
Quan
vas a entrevistar un escriptor o una escriptora, què et penses que et diran? La
veritat? Jo sempre dic mentides.
-
Que ve a ser el mateix.
