Per ser coherent amb l’autor de Cementiri de Sinera, de qui celebrem el
seu Any, estava a punt de titular-ho En
el cementiri d’Uirpse. No sé si hauria quedat massa obvi, o tot el
contrari, no s’hauria entès gens ni mica. Però hauria sonat, penso, a ciutat
del nord enllà, on diuen que la gent... Fa 28 anys, gairebé exactes, dia per
dia, jo era una de les (moltes) persones presents en l’enterrament de Salvador
Espriu, dissabte 23 de febrer del 1985, a Arenys de Mar. He recordat aquests dies
que se’m veia en una fotografia d’El
Periódico i he anat a buscar, a l’hemeroteca del diari, l’exemplar de
l’endemà, el diumenge 24. I rellegint aquest diari he anat rememorant aquella
jornada i els dies anteriors i posteriors.
Aleshores
feia poc, només un mes, que treballava com a periodista a Televisió Espanyola,
als estudis de Sant Cugat, en el programa Recull,
que era l’informatiu de cap de setmana del circuit català de TVE. M’ocupava,
com tots els redactors i redactores del programa, de qualsevol tema, però en
especial dels de cultura. Com al llarg d’enguany tindreu ocasions de recordar,
el 22 de febrer va morir Espriu, un dels grans escriptors catalans, poeta,
dramaturg, autor d’obres com El caminant
i el mur i La pell de brau. El
director del programa, Josep Maria Balcells, em va encarregar la peça de
l’endemà.
Vaig trucar al
crític literari Àlex Broch, per acabar de situar la personalitat i importància
de la producció del poeta, i vaig escriure’n un petit reportatge, d’uns set
minuts, amb música, poemes, imatges del cementiri de Sinera-Arenys,
declaracions d’Espriu, etc. La veritat és que, per la durada habitual d’una
peça televisiva d’aquestes característiques, que és com a molt d’un parell de
minuts, era d’una llargada excessiva, i que cap informatiu de tele ho admetria.
Però, què hi voleu fer, érem joves, inconscients, els periodistes que aleshores
començaven, i crec honestament que no em va quedar malament del tot. Josep
Maria Balcells es va posar les mans al cap quan li vaig dir la durada –Josep
Maria, em sap greu, espero que m’ho hagis perdonat– però, en honor seu i de la
veritat, he de dir que va revisar el reportatge i el va trobar prou apte per
emetre.
L’endemà,
dissabte, i com a periodista, però també, en el més íntim, com a lector i seguidor
de l’obra d’Espriu, vaig anar a Arenys per assistir tant al funeral, a
l’església parroquial, com a l’enterrament. TVE hi havia desplaçat, per a la
cobertura, diversos periodistes. Vaig passar per l’església, on moltes persones
van quedar al carrer, sense poder-hi entrar, i em vaig dirigir cap al
cementiri. Aquest, que ja haurà quedat per sempre, gràcies al poeta, com el
cementiri de Sinera, també era ja ple, d’arenyencs, o forasters, i de fotògrafs
i periodistes com jo. Recordo especialment, i les fotografies dels diaris m’hi
ajuden, les desenes o centenars de persones que es trobaven damunt de les
parets de nínxols, alguns de molt antics, amb perill real que s’enfonsessin.
Però al centre del cementiri ja no hi cabia ningú, i no sé com la comitiva fúnebre
va poder fer-se lloc.
Si la
cerimònia a l’església havia estat molt austera, el nínxol destinat a acollir
Espriu també era, és, molt senzill. Moltes de les persones presents, que en
molts casos el coneixien personalment, del poble, li portaven flors, i el
silenci i l’emoció del moment són dels més grans que recordo en tota la meva
vida. Hi havia persones més conegudes, com Raimon, que n’havia musicat força
poemes. La música va ser present en la jornada, però igualment de manera
austera, precisa. La cantant Marina Rossell va cantar El cant dels ocells. La Vanguardia
ho esmenta senzillament així, mentre El
Periódico explica que el que va interpretar va ser el Nou cant dels ocells. Segurament això segon és més exacte, perquè la Marina , en el seu disc del 1982
Cos meu, recorda, hi cantava una
versió de la cançó tradicional, amb aquest títol. Jo hauria de ser un testimoni
d’excepció de la interpretació al cementiri arenyenc, sense acompanyament
instrumental, plena de sentiment, i de com va esqueixar el gran silenci, perquè
era davant mateix de la cantant, a poc més de dos pams, literalment, com es pot
apreciar a la fotografia d’El Periódico.
Quan va acabar
la interpretació de Marina Rossell, i mentre introduïen en el nínxol el fèretre
de Salvador Espriu, el públic, la gent que sentia el poeta com a propi, tant en
el sentit de patrimoni cultural com gairebé en el de membre de la família, es
va posar a cantar Els segadors. En la
meva trajectòria professional, i fins i tot personal, dubto que torni a viure
gaires moments tan emotius, sentits i històrics, com aquell dia.
Tanmateix, jo,
com vosaltres, tindré un any d’excepció per tornar a llegir l’obra d’Espriu, i
rememorar amb els mots aquells moments, i d’altres associats a la veu, les
paraules i la música de l’obra espriuana. I a més de l’obra i del senzill
nínxol del cementiri de Sinera, sempre ens quedaran possibilitats de
visitar-lo, el cementiri, de la mà dels textos del poeta, i de les explicacions
de guies únics com l’amic Pep Quintana. Pep, si llegeixes això, a veure si
quedem un dia per visitar i reviure Salvador Espriu!
