L’any 1994, per a un
especial Sant Jordi del diari Avui,
centrat en els programes culturals que feien aleshores els mitjans
audiovisuals, vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar Emili Teixidor. Teixidor
dirigia, des de feia quatre anys, un espai diari de cinc minuts al Canal 33, Mil paraules. L’escriptor desaparegut fa
pocs dies defensava que amb els llibres es poden fer programes divertidíssims.
He recuperat de l’arxiu les seves lúcides i provocatives reflexions, o si més
no com jo les vaig entendre:
‘Mil paraules’
Canal 33
De dilluns a divendres, a tres quarts i mig de vuit del
vespre
Emili Teixidor, director
“Si hi ha gent que és més feliç sense llegir, no l’atabalem més”
“Amb els llibres es poden fer
programes divertidíssims”, defensa Emili Teixidor. “Hi ha la idea que la
cultura és avorrida i no és cert. L’art serveix per intensificar la vida. Si
no, és museu, i el museu és una altra cosa, compte. No fem museu.”
Amb
aquest concepte de fons, pensa que a la televisió s’haurien de fer dues menes
de programes culturals. Una, d’espais breus d’informació, com el mateix Mil paraules. Els cinc minuts que dura
“són suficients i, per a mi, ja van bé. El que passa –es queixa– és que haurien
de ser en una hora que la gent ho pogués seguir. Quan anàvem abans de
l’informatiu de Josep Cuní ens seguia més gent”. Tanmateix, la idea li continua
semblant bona: “Ens l’ha copiada tothom, cosa que vol dir que és encertada.”
L’altra
mena de programes culturals se la reserva, de moment, però si que revela que
haurien de ser, òbviament, divertits: “Tinc moltes idees, però no las diré,
perquè hi ha aquests depredadors d’idees i me les robarien... Les televisions
s’haurien d’atrevir. El que passa és que la cultura els fa por.”
I
fa por perquè hi ha una visió errònia, “fetitxista”, de la cultura: “A la
televisió es fan programes recreatius, que haurien de ser més culturals, en el bon sentit de la
paraula. Tinc un gran respecte per Chicho Ibáñez Serrador, que fa vint-i-cinc
anys que s’aguanta demanant los afluentes
del Ebro. Això vol dir que no és cert que el públic no accepti certes
qüestions.”
Mil paraules porta quatre anys
ininterromputs d’emissió –“sortim també als estius”– parlant de llibres i
lluitant contra l’esmentat fetitxisme cultural: “No ens centrem només en
literatura, perquè pensem que al país hi ha un fetitxe-literatura. S’ha arribat
a dir que l’any tal havia estat dolent per a la literatura catalana, quan
resulta que estaven vius Jaume Vicens Vives i tota una sèrie d’escriptors que
no escrivien novel·la, o poesia.”
Per
tant, tot i que sí que la majoria són literaris, “que poden arribar més al
públic”, parlen de tot gènere de llibres, i no fan crítica, sinó informació. I
una informació que digui quins llibres ho faran passar bé al lector: “Penso que
els grans mitjans no han de fer crítica. Ja hi ha revistes especialitzades que
poden fer-ho més a fons. La gent el que vol avui dia és informació i, per tant,
informem que es divertiran molt llegint La
roca de Tànios, o Cames de seda.”
En
la feina prèvia a l’emissió hi treballen poquíssimes persones. És un programa
dels més lleugers, com el mateix
Teixidor indica: “Per als llibres de poesia, tinc l’ajut de l’Escola Universitària
de Vic, i els de novel·la els faig jo, Enric Gomà o Joaquim Roglan. Més que un
informe, el que fem ja és el guió.” I de la complicada tasca de portar un guió
sobre un text literari a unes imatges televisives s’encarrega la realitzadora,
Maria Eugènia Pujalà, que intenta més suggerir que no donar a l’espectador tot
mastegat visualment. Ha de poder imaginar.”
Per
Teixidor, en aquest programa n’hi ha prou dient de què tracten els llibres: “La
gent és molt sàvia i ja sap què vol. La lectura és per fer més feliç la gent.
Si n’hi ha que són més feliços sense llegir, és un atabalament dir-los que
llegeixin.”
