Teresa Pàmies: “La burocratització del periodisme li ha tret l’impuls de la curiositat, l’audàcia i el risc”

Recordo que el dia que la vaig entrevistar, fa uns vint anys, plovia molt. Havíem quedat al davant de l’Hospital Clínic de Barcelona. Quan va arribar, jo, sense paraigua, em sembla, ja anava mullat de cap a peus. Ella, que sí que portava paraigua, caminava amb una calma i una dignitat enormes, com si caigués un plugim. A ella, que ha viscut una guerra i l’exili, vaig pensar, tòpicament si voleu, això li deu semblar una broma. Vam anar a un bar proper, l’entrevista va ser llarga i reposada, vam parlar dels seus fills i del pater familias, com ella en va dir. Avui ha mort la Teresa Pàmies; a mi, gràcies a ella i d’altres persones de gran dignitat com ella, ja no em fa por la pluja. No en sé res de boleros, però n’hi deu haver algun que parli de la pluja i les persones que trobarem a faltar, oi, Teresa?

ENTREVISTA

CARLES MARQUÈS

(Avui, 11 de juliol del 1993)

“Dones maltractades, mares solteres, parelles en crisi, infants abandonats o prostituïts, incest, racisme, homosexuals discriminats, dones grans amb homes joves, suïcides, presons, vells... Són una mostra de les coses de la vida, algunes sòrdides però totes quotidianes, que Teresa Pàmies (Balaguer, 1919) comenta, amb sinceritat i sense morbositat, a la seva crònica setmanal de ràdio. Una crònica contrapuntada pel ritme agredolç del bolero, una música sempre viva amb temàtica d’amors i odis. Una tria del sentiment i el pensament d’aquesta autora ha estat recollida al llibre Coses de la vida a ritme de bolero (Empúries).

- Per què aquesta crònica, i per què a ritme de bolero?

- La crònica és un gènere molt indicat per comentar les coses de la vida, allò que en castellà en diuen sucesos. Són coses que passen a diari; no em falten mai els temes, desgraciadament. Em va semblar que totes aquestes truculències podrien anar acompanyades d’un bolero. És el gènere musical de la meva joventut, que explica històries molt semblants a les coses de la vida. La veritat és que la primera idea va ser de Josep Cuní, que em va suggerir parlar de boleros, quan em va demanar de fer una col·laboració setmanal al seu programa; la idea es va elaborar, i el bolero es va convertir en l’acompanyant de la crònica. Ja fa més de cinc anys que dura, i he anat descobrint que moltes de les coses que ens entestem a explicar de manera elevada, el bolero ja les ha dit des de fa un segle en un to que no té res a veure amb la carrincloneria, el sentimentalisme barat que se li atribuïa. No és únicament nostàlgic, sinó que té valors contemporanis; el públic jove hi connecta.

- La gent, jove i no tan jove, li deu explicar les seves històries...

- Les dones que passen experiències gairebé idèntiques a les de les cròniques, i que tenen quaranta, cinquanta anys, o la meva edat, són les que m’escriuen i de vegades em diuen: “deixi’m que li expliqui el meu bolero”. Els joves no escriuen, em telefonen. No són un públic constant; generalment m’han escoltat casualment a la ràdio del cotxe i s’han aturat, i tot, a algun telèfon de la carretera per trucar. Em truquen per dir que la seva mare cantava boleros, però que els ha colpit que expliquin històries tan actuals; perquè sempre són històries d’amor, desamor, amors contrariats, desitjos insatisfets, frustracions... He rebut trucades molt maques de joves homosexuals, sobretot nois, que se senten molt agraïts que algú en parli de manera tan natural.

- I com tria els boleros? Què és primer, la crònica o el bolero?

- Primer és la crònica, perquè me la dóna l’actualitat. L’elaboro a partir de tot el més recent que recullo sobre un tema. En acabat, com que conec tots els boleros que tinc, que són molts, ja sé on he d’anar a buscar; de vegades n’he d’escoltar deu o dotze i tot, per veure quin li va millor. M’ho passo molt bé amb aquesta part de la feina. Seria inviable que digués als de la ràdio que em posessin aquell bolero de Cheo Feliciano o de Toña la Negra... de vegades, alguns oients me’n demanen algun per gravar-lo i els dic que no els el deixo, però que –si vénen a casa–, el poden gravar.

- Crisi de la parella. La dona és sempre la víctima en disputes i separacions matrimonials?

- No, no sempre; precisament una de les innovacions del tractament d’aquest tema és que també procuro situar algunes de les responsabilitat de la dona. La dona, amb el cert nivell d’emancipació que ha assolit, corre el risc d’oblidar la diferència –jo sóc d’un feminisme que en diuen de la diferència– i caure en la falsa igualtat, en la imitació d’allò pitjor de l’home. Un altre problema lligat a la crisi de la parella és la sexualitat, que ha evolucionat fins al punt que comença a ser una mica alarmant la pèrdua del misteri de la sexualitat personal. El sexe s’està convertint en una cosa completament banal, exhibicionista; em puc equivocar, perquè és una intuïció, però em sembla que això contribueix perquè la relació íntima d’un home i d’una dona hagi perdut consistència.

- Racisme. Vostè opina que “ens amenaça la decadència biològica, econòmica i cultural, i el mestissatge ho podria evitar”; sembla, però, tret d’excepcions, que gran part de la societat s’atrinxera contra la decadència en el racisme, culpant-ne els de fora?

- El racisme, a cada país, té motivacions pròpies; al nostre és fonamentalment econòmic. La por de l’estranger és la por que ens prengui el treball. Mai no he sentit queixes, com a França, a les pràctiques culturals i religioses dels emigrants. L’absència de racisme real ens hauria d’enorgullir. La desigualtat s’acaba amb el temps, i nosaltres ja ho sabem per altres emigracions; primer ve la integració i després el mestissatge. Del que no sóc partidària és que entri tothom; seria allò ideal, però tenim uns límits, unes possibilitats, que hem de repartir. Alhora, també sóc crítica amb comportaments dels que vénen, i no accepto el fals antiracisme, les campanyes aquestes de pseudo-protecció que arriben a justificar l’ablació del clítoris. Hi tinc una posició activa, i polèmica, perquè tenim una esquerra molt pura, molt vigilant, amb un enfocament molt còmode de la qüestió. És molt fàcil no pensar que aquesta vegada els emigrants no tenen raó, i no per això jo els deixo de respectar.

- Homosexuals. Realment els comportaments són ara més tolerants?

- Sí. No solament tolerants: és més important que la tolerància. Gràcies al coratge d’alguns homosexuals, s’està produint el fenomen de la naturalitat. Espanya és un dels llocs on més s’ha assumit. Fa deu anys era impensable que els homosexuals exposessin públicament la qüestió amb la dignitat i el rigor, polític i intel·lectual, amb què ho fan ara.

- Per què la preocupen tant els mitjans de comunicació?

- Perquè no tenen res a veure amb el que passa en aquest país. No se’n pot donar la culpa només als que hi treballen, sinó al sistema de propietat, que és cada cop més anònim. No es parla mai d’allò que veig a les fàbriques, als carrers, als grups de dones... Diuen que no interessa. Com ho saben? A més, i em costa de dir, el nivell dels periodistes, almenys dels que jo conec, ha baixat. La burocratització del periodisme li ha tret aquell impuls que venia de la curiositat, l’audàcia i el risc.”