Un rèquiem per Antonio Tabucchi, amb aquesta entrevista de fa divuit anys, en què parla molt de la mort, dels morts i del record. Un rèquiem, com ell volia la seva obra d’aquest mateix títol, que no és maestoso, ni arrogant, ni impressionant, sinó, “molt modest, molt casolà”, un “Réquiem tocat en sordina, i tocat tot sencer als carrers de Lisboa, un Réquiem popular”. Subscric les seves paraules: “sento molta nostàlgia per les persones que van formar part de la meva vida, i que ja no existeixen. I l’única manera de fer-los reviure és el record i també la literatura.”
ENTREVISTA – Carles Marquès (Avui, 12 de maig de 1994)
“L’escriptor italià Antonio Tabucchi (Pisa, 1943) acaba de veure publicada la versió castellana de la seva novel·la portuguesa, Réquiem. Una alucinación (Anagrama). Rèquiem, però per qui? “Per qui? Pels meus records, pels meus fantasmes...”, respon. L’autor de L’àngel negre i Nocturn a l’Índia (les dues a Bromera) també ha publicat Petits equívocs sense importància i El fil de l’horitzó a l’editorial Pòrtic. A Réquiem ha recuperat algun dels seus personatges de L’àngel negre per construir, amb d’altres, una jornada a Lisboa, dins del seu propi món de referències, que en aquesta ocasió reclamava ser escrit directament en portuguès. El Réquiem que Tabucchi interpreta pels seus morts més estimats – el seu pare, l’escriptor Fernando Pessoa...– no és maestoso, ni arrogant, ni impressionant, sinó, com el descriu Tabucchi, “molt modest, molt casolà. El meu és un Réquiem tocat en sordina, i tocat tot sencer als carrers de Lisboa, un Réquiem popular”.
- Diu que ha escrit el llibre en portuguès perquè una part de la seva ànima el parla. Què n’ha descobert, d’aquesta part?
- He descobert el costat fosc, i, a més, crec que és el primer cop que he fet una anàlisi de mi mateix. Perquè escriure en una altra llengua és una gran aventura, significa tocar una zona que normalment no coneixem i no visitem, que tenim amagada dins de la nostra ànima. El fet de visitar-la, ni que sigui en l’espai d’un llibre, que significa, al cap i a la fi, dos o tres mesos d’escriptura, significa tenir el coratge de visitar la part amagada de nosaltres mateixos.
- La novel·la arrenca d’una lectura estival que el narrador fa del Livro do desassossego, de Pessoa. Hi ha algun lligam entre les dues obres?
- Sí, llunyanament n’hi ha algun, perquè el Livro do desassossego és un pseudo-diari, i també la meva novel·
- Vostè es defineix com una persona lliure, que sempre diu el que pensa. En aquest llibre, com s’ha traduït aquesta llibertat?
- S’ha traduït deixant completa llibertat a l’escriptura. Jo no sabia quina història naixeria de la meva experiència. Vaig començar vagament a pensar en un recorregut per la ciutat de Lisboa en un diumenge de juliol, d’un narrador italià, però no sabia exactament quins eren els personatges que
- Té algun sentit això que estem fent, reflexionar sobre una obra després d’haver-la escrit? Vostè ho acostuma a fer?
- Li puc contestar amb les paraules de Joseph Conrad, que deia que primer es crea l’obra, i només després s’hi reflexiona; i que és una ocupació divertida i egoista, que no serveix a ningú i que normalment porta a falses conclusions. Però... jo crec que té alguna utilitat, reflexionar sobre allò que s’ha fet, perquè la reflexió és important per prendre consciència. Quan s’escriu una novel·la, no es pren del tot consciència de la novel·la: la novel·la gaudeix d’una vida autònoma, seva, separada de la nostra. Aleshores, per això és just d’agafar-la quan s’ha tornat un cos, un ésser, independent, és a dir, quan s’ha transformat ja en llibre, agafar-la un mateix, com un simple lector, i poder-la prendre d’una manera més crítica, o més autocrítica, d’allò que podia fer mentre l’estava escrivint.
- Per reprendre una conversa de la novel·la, vostè creu que, com diu un dels personatges, té ànima, com els mediterranis de sempre, o ja li ha picat el virus centreeuropeu de l’inconscient?
- Jo crec que tinc una ànima; no sé ben bé on està situada, ni els antics no ho sabien, si a l’estómac, al cervell, al cor... hi va haver una gran discussió en l’antiguitat sobre el lloc en què estava situada l’ànima... No sé si la meva ànima és eterna, si és una ànima singular, o plural, però estic segur que la tinc. L’inconscient pot ser un moment de pas, un additiu, una cosa que s’afegeix. Però no crec que sigui, com ho diria... aquesta ànima gran que tots tenim, sinó un símbol, una metàfora, d’aquesta ànima. Crec que l’inconscient és una representació externa del fons de l’ànima. I és també una representació molt literària. La psicoanàlisi és molt interessant des d’un punt de vista literari.
- Dins de l’aventura vital del narrador, els encontres amb els successius fantasmes o aparicions, aquesta al·lucinació, com indica el subtítol del llibre, què representen?
- Els fantasmes són una mena d’enyor del protagonista. És a dir, són el seu desig de fer reviure les persones que ja no existeixen. Sento molta nostàlgia per les persones que van formar part de la meva vida, i que ja no existeixen. I l’única manera de fer-los reviure és el record i també la literatura. Gràcies a la literatura, les persones que jo he conegut a la meva vida que són mortes poden tornar a viure. Així doncs, utilitzo la literatura com a evocació, record, memòria, i com a rememoració.
- Com diu un dels personatges, és aconsellable parlar amb els fantasmes o, en tot cas, és millor escriure sobre ells?
- Jo crec que escriure i parlar amb els fantasmes és, essencialment, la mateixa cosa. Crec que és important parlar amb els morts, en comptes d’amagar-los dins d’un armari. No hem de tenir els esquelets dins de l’armari. Cal que ens acostumem a parlar amb els morts. És una cosa que fa bé al nostre cor i que fa bé fins i tot als morts, perquè l’única possibilitat que tenen els morts de tornar a viure és si algú els crida, si algú els evoca.
- Un dels personatges del llibre és el venedor d’històries. Vostè s’hi sent pròxim? En altres paraules, per què creu que les persones tenim aquesta necessitat d’històries, de ficció?
- Perquè, com havia dit Fernando Pessoa, amb la vida no n’hi ha prou. En segon lloc, perquè crec que, per explicar-nos la nostra vida, per entendre-la, tenim la necessitat d’explicar-la. Si la vida no l’expliquem a algú o a nosaltres mateixos, aquesta vida no existeix, perquè... que és? Un conjunt de temps, de fets, d’esdeveniments, que no tenen un desenvolupament lògic. Al capdavall, narrar significa fer la història de la vida, i fer la història de la vida significa comprendre-la. Crec que és molt important narrar... i també és molt important escoltar...
- El Pessoa de la ficció opina, al final del llibre, que la literatura ha de procurar desassossec, i que ell prefereix l’angoixa a la pau “pútrida”. Hi coincideix, vostè?
- Sí, completament. En aquest cas, poso en boca de Pessoa el que jo penso. A mi no m’ha agradat mai la literatura que tranquil·litza les consciències, la literatura que dóna pau i que dóna respostes. Prefereixo una literatura interrogativa, que posa preguntes, qüestions, i que inquieta les consciències. Crec que, si en l’època dels mitjans de comunicació, la literatura té encara una funció, és pròpiament aquesta de desvetllar les consciències, de torbar la consciència de la gent, i de posar-li interrogants. Perquè de respostes en tenim moltes, en la nostra vida, fins i tot massa. És millor tenir preguntes.
- I quines preguntes es fa a vostè mateix?
- Crec que les preguntes eternes que l’ésser humà es posa, i que la literatura es posa a ella mateixa, són sempre les mateixes: qui sóc, d’on vinc i on vaig? Són les tres preguntes que cadascú de nosaltres, per tota la vida, ens posem a nosaltres mateixos, i a les quals, d’alguna manera, la literatura intenta donar una resposta, sense poder-la donar."
