Albert Manent, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes

El filòleg i historiador Albert Manent és Premi d'Honor de les Lletres Catalanes des del 28 de març del 2011. El 1992, en una conversa amb el filòleg Jaume Coll, publicada pel diari 'Avui' parlaven del volum 'Poesia' de Josep Carner, un llibre la publicació del qual deu li molt a Manent.

ENTREVISTA (Avui, 20 de desembre de 1992)

Jaume Coll / Albert Manent

“ ‘Poesia’, de Carner, reflecteix la sincronia del poeta que ha arribat al domini absolut del seu art”

DAVID CASTILLO / CARLES MARQUÈS

Edicions dels Quaderns Crema acaba de publicar el volum ‘Poesia’, de Josep Carner, a partir de l’edició històrica del 1957, revisada i establerta pel filòleg Jaume Coll. Trenta-cinc anys després, els lectors poden retrobar-se amb el gran llibre d’un dels mestres de la poesia europea contemporània. 896 poemes componen una edició de més de 1.300 pàgines, en un volum de luxe elaborat amb el rigor habitual de l’editorial. Amb motiu d’aquesta edició, hem reproduït una conversa entre Jaume Coll i Albert Manent, personatge fonamental en la recuperació d’aquesta obra. Els dos especialistes en l’obra carneriana comenten el procés d’elaboració d’un llibre imprescindible, que omple un buit en la bibliografia literària catalana.

Jaume Coll: Poesia, el volum de 1957, és el llibre més important de Carner i feia molt de temps que era exhaurit; per tant, convenia fer-ne una nova edició. És bo que en parlem amb vostè, senyor Manent, per la seva participació en la preparació d’aquell volum. Potser seria un bon punt de partida parlar de Poesia de 1957 com un llibre nou, més que no pas com un volum d’obres completes, perquè no ho és; el poeta va revisar i recollir gran part de l’obra publicada anteriorment. No sé quin tant per cent representaria, però en el quadre sinòptic de la meva edició es pot veure que hi ha una gran part dels poemes publicats en llibre anteriorment. Revisats, i amb un bon nombre de poemes nous, formen les seccions del nou llibre. Aquestes seccions tenen molt poc a veure, o no gens, amb els llibres anteriors. Per això s’hauria de considerar un llibre nou. Val a dir que li devem a vostè, senyor Manent, una part important dels poemes que figuren al llibre. Jo ho avaluaria en uns setanta poemes. Vostè, en l’elaboració dels índexs, es va adonar que molts poemes que ja havien estat publicats en llibres posteriors als anys vint no eren en el volum que es preparava. Gràcies a aquesta observació, al llibre hi ha poemes significatius i importants que no hi haurien figurat.

Albert Manent: Jo em vaig adonar d’això que diu, i li vaig demanar a Carner que els hi afegís, i em va dir que sí, pràcticament de tots. Aquesta edició d’ara és semblant a l’anterior, però millorada en molts aspectes, més ben organitzada, més ben editada. En fer aquella, vaig anar comprovant i compulsant cadascun dels poemes amb tots els que havia publicant, llibre per llibre. Hi anava fent un senyal, i em trobava que n’hi faltaven. I no tan sols dels primers, sinó que també n’hi faltaven d’Auques i ventalls, per exemple, i d’altres llibres en què hi havia poemes molt bons. Els va rebutjar, aquests últims, perquè era un home bastant desordenat i, senzillament, els agafava d’aquí i d’allà i en feia una revisió a la seva manera, no sistemàtica. I com que jo ho vaig fer sistemàticament, li ho vaig fer veure i ell em va donar tota la raó. Segurament encara en podria haver publicat algun altre, no incorporat en cap llibre, però això ja hauria estat una tasca molt més complexa, perquè era una certa carrera contra rellotge. Era un pou, sense fons, anar buscant poemes solts en els diaris.

J. C.: Un altre aspecte important de Poesia són les correccions que Carner va fer en els poemes; la revisió dels seus poemes, en definitiva. Al final de la meva introducció intento establir una tipologia dels diversos tipus de canvi.

A. M.: En alguns poemes, fins i tot, només hi ha un vers o dos dels originals i, per això, en la indagació que vaig fer, em va semblar que eren inèdits. I resultava que eren refets, però només hi quedaven igual un vers o dos.

J. C.: Aquests canvis es podrien generalitzar de la següent manera: com més antic és el poema, més canviat és el poema, més canviat apareix a Poesia i, naturalment, com més acostat és el poema a l’any 57, menys revisat és.

A. M.: Una altra cosa a dir és que ell sotmetia els poemes a l’opinió del meu pare, Marià Manent, i sovint a la de Carles Riba. Tots dos eren vells amics seus i de vegades no estaven d’acord en els canvis; el meu pare li deia que ja estaven bé i que no els toqués. Carner va acceptar bastant el consell dels dos. No van ser gaires, en total, els canvis dels poemes sobre els quals els va demanar el parer. El criteri de Riba el temia, l’anguniejava. Al meu pare el tenia més com un vell amic, i Riba, com que era més professoral, per dir-ho així, li feia més por. Aquesta és la impressió que tinc jo.

J. C.: En qualsevol cas, aquestes dissensions eren minúscules, i es van cenyir a molt pocs versos, set o vuit com a màxim, i segueixo estrictament la documentació que posseïm. Això, d’una banda, i, de l’altra, és significatiu de remarcar que tots els amics lectors de Carner, i entre ells Marià Manent i Carles Riba, se sabien els poemes de memòria. Per tant, un vers canviat significava un trasbals en el record d’aquell poema estimat, que ja no era com se l’havien après. Al meu entendre, Carner millora sempre el vers i, en tot cas, iguala en qualitat el vers anterior.

A. M.: Però, de vegades tenia com una mena de vergonya inconscient d’haver escrit coses massa fresques, i hi volia donar un to més retocadament intel·lectual. Aquells poemes de la seva joventut li semblaven poc. Si un lector agafava les versions antigues estic segur que, en més d’un cas, les preferiria. Però estem parlant de molt pocs versos, entre tants.

De Carner, n’hi ha algunes petites edicions, de llibres solts, però n’hi ha molts que no es troben, que són exquisidament buscats, perquè només se’n van fer dos o tres-cents exemplars. Per tant, Poesia és una eina imprescindible per a tota persona que vulgui acostar-se a Josep Carner, per tenir-ne una visió global. És el que ell va donar per bo. No vol dir que no hi hagi altres coses bones, però són inaccessibles, pel desordre que dèiem abans. Vostè quants poemes té catalogats que no siguin aquí?

J. C.: Hi ha dos-cents noranta-dos poemes publicats en llibres anteriorment que no van passar a formar part del recull i, a més a més, n’hi ha quatre-cents publicats a la premsa, o inèdits. El total de la seva obra poètica és, en extensió, més del doble del que recull Poesia: aproximadament uns cinquanta mil versos-

A. M.: Hi ha poemes seus que són molt de circumstàncies, o han quedat oblidats, o els volia incloure en algun llibre, i després no ho va fer. Aquest volum és el corpus fonamental.

J. C.: La idea de Carner en el volum, com va expressar justament en una carta adreçada a vostè, és que els poemes semblin “no pas caiguts d’un trist llibret, sinó, com hauria calgut, d’alguna mena de cel”. De manera que tots els poemes que hi figuren formen una sincronia, la del poeta que ha arribat a un domini absolut del seu art. Per això podríem dir que és el seu llibre més important, no pas per la gran quantitat de poemes que hi figuren, sinó pel que representa aquesta sincronia com a culminació de la trajectòria del poeta.

Joan Cavallé estrena 'Peus descalços sota la lluna d'agost'

Joan Cavallé ha estrenat, el febrer del 2011, una magnífica obra de teatre, Peus descalços sota la lluna d'agost, sobre la memòria, històrica i personal. L'any 1994 publicava la primera novel·la, Rei de mi, i li vaig fer aquesta entrevista.

LA CONFESSIÓ (Avui, 8 de setembre de 1994)

Joan Cavallé

“Hi ha 24 o 25 sexes: són el resultat de múltiples combinacions entre les potències humanes”

CARLES MARQUÈS

Rei de mi

• Bromera
• Narrativa

Joan Cavallé (Alcover, 1958) era conegut fins ara, sobretot, per les seves peces teatrals, com Senyores i senyors... i Entaulats (publicades en un sol volum per Edicions 62, 1990), a més de ser l’autor de narracions i traduccions. La seva primera novel·la, Rei de mi (Bromera), que ha anat escrivint durant els últims anys, ha guanyat el premi Ciutat d’Alzira de l’any passat. Cavallé hi fa un homenatge irònic a les lectures juvenils, de robinsons en illes desertes. Però el Francesc, el nàufrag contemporani nostre, no és cap heroi hàbil i afortunat, sinó això mateix, un contemporani com nosaltres, una mica sapastre, massa adaptat al medi d’on prové, un medi que ens resulta del tot familiar. Tanmateix, Rei de mi també és una metàfora humorística de la història de la humanitat, i el Frank va evolucionant...

- La pregunta més tòpica de totes les preguntes tòpiques, però en el teu cas és obligada: què t’enduries a una illa deserta?

- No sé per què no he pensat que em faries aquesta pregunta. Ho sento, no la tinc preparada.

- A més ja se sap que un nàufrag no pot triar mai... De totes les coses aparentment inútils que troba el del teu llibre dins d’una balena, quina d’aquestes coses creus que et faria més servei: un disc de marxes militars, nupcials i fúnebres, un ratolí d’ordinador o un rètol de despatx amb la indicació “Frank McGabbam, lawyer”?

- No em faria servei, però m’agradaria trobar-me el rètol. Frank McGabbam és un amic irlandès que fa molts anys que no veig.

- Ell compta els dies donant una paraula diferent a cada dia: fusta, Ànsia, borrassa... Com batejaries tu un dia com avui?

- Poma.

- Per què dóna a l’illa el curiós nom de Quetallunya?

- Perquè trobo interessant que el nàufrag se les hagués amb paraules que l’obliguessin a vocalitzar i a mantenir en forma les articulacions del llenguatge.

- Com és que és tan petulant i embafós el tal Francesc o Frank?

- Potser perquè l’he convertit en una mena de boc expiatori en el qual he concentrat tot un seguit de trets personals que no m’agraden. Però tampoc no l’he volgut condemnar del tot. Per alguns detalls, de coses que aprèn en la seva estada a l’illa, a poc a poc se’m va fent agradable.

- De totes les experiències, bones i dolentes, que li passen al pobre home, quina firmaries ara mateix que et passés a tu?

- La carta rebuda dos segles després.

- I la qüestió del sexe, com la soluciona? Contesta només el que et calgui per vendre més llibres, no ho descobreixis tot ara...

- De forma autogestionària, naturalment.

- Perdó: vint-i-quatre sexes, diu que hi ha?

- Sí, no n’estic gaire segur, vint-i-quatre o vint-i-cinc. Són el resultat de múltiples combinacions entre les diferents potències humanes.

- El nom de la noia, Juliet Vernon – ei, potser estem desvelant massa coses em sona a escriptor francès, no sé per què...

- Sí, però el cognom també és el d’un nàufrag literari; el que passa és que aquest no va fer cap a cap illa, sinó en un lloc indeterminat de la costa africana.

- Tot el llibre és ple de picades d’ullet al lector i bromes iròniques. Va, explica’ns-en una aquí que ens faci riure.

- Hi ha tres petites palmeres que, en créixer, es converteixen als ulls del protagonista en la Palmera de les Tres Soques. En una illa és més propi parlar d’una palmera que d’un pi.

- Què és això tan lleig de “labiodental fricativa sonora”?

- És un so que a mi em sap greu haver perdut. Mon pare encara el pronunciava, ma mare ja no. I jo sempre he fet més cas de les dones.

- Això: per què cap robinson en tota la història de la literatura no s’intenta salvar ell tot sol, sinó que espera que el rescatin?

- Tal vegada és perquè confia molt en els altres que, a força d’enyorar-lo, l’aniran a buscar. Conforme passa el temps, la seva confiança es dilueix i, recordant la història d’Ulisses, té por que no li facin banyes.

- Devia ser la mateixa por que va fer que el mico baixés de la palmera i comencés així la història de la humanitat?

Música de fons que proposa l’autor per llegir el llibre: “A mi em sembla que amb Miles Davis el llibre entra bé.”

Ramon Solsona, Premi Sant Jordi 2010 amb L'home de la maleta

Ramon Solsona ha guanyat el Premi Sant Jordi 2010 amb la novel·la L'home de la maleta, publicada per Proa el febrer del 2011. El 1994, amb Les hores detingudes, motiu d'aquesta entrevista, va obtenir els premis Crítica Serra d'Or, Prudenci Bertrana i la Lletra d'Or.

ENTREVISTA (Avui, 23 de gener de 1994)

Ramon Solsona

“Fer un article diari no és fer una crònica, sinó articular la pròpia perplexitat”

CARLES MARQUÈS

Ramon Solsona (Barcelona, 1950), professor, poeta satíric, guionista televisiu i articulista diari en aquest mateix AVUI, ha analitzat en la seva segona novel·la, Les hores detingudes (Quaderns Crema), un tema que ja fa temps que el preocupa, el de la viudetat. Però el de la viudetat masculina, i la d’un home jove. Conscient de la duresa i les possibilitats d’esqueixament tràgic d’un sentiment com el dolor de l’absència, Solsona l’ha detingut en un clima fred, tant meteorològicament com de comportament, com es fa en els laboratoris. Així, ha aïllat, d’una manera tan calmada com ho és ell mateix, allò que és essencial en les relacions humanes. La calidesa es percep millor deixant refredar els malentesos. Ho proven els personatges principals de la novel·la, un químic, aparentment insensible, viudo recent d’una professora de llatí, de fort caràcter literari, que viu amb el seu circumspecte sogre, viudo també.

- La limitació del punt de vista que tenim de les altres persones i els malentesos que provoca és un dels centres de la novel·la?

- No sé si és un dels centres, perquè hi ha diverses coses que hi tracto, però sí que és un punt que he treballat. El fet de situar gran part de l’acció en un ambient fred – tota no, l’altra meitat es rememora a Itàlia, a Ostia Antica, i hi ha unes circumstàncies diferents –, propens a la interiorització i al silenci...

- És un país concret?

- No, és un país nòrdic, d’una manera genèrica. Un lloc que em permet accentuar que en les persones hi ha unes parts reservades o íntimes que no es poden traspuar per la sola conducta. I que si el narrador no hi entra a dintre no es coneixen. M’interessava que fossin personatges callats, potser de manera extrema, amb un món interior molt ric. Entre ells no hi ha gaire comunicació ni permeabilitat, i per això he adoptat una roda de punts de vista.

- ¿Per què ha situat part de l’acció al món romà, que té una lectura molt determinada, condicionadora potser i tot?

- La primera vegada que vaig visitar Ostia Antica em va agradar i interessar molt. Feia temps que tenia interès a parlar d’una persona atacada d’una manera sobtada i vaig pensar que era un escenari idoni. Com que ell reflexiona molt per l’absència d’una persona, em semblava que es podia aprofitar per fer un record més enllà del personal, un record col·lectiu molt reculat en el temps. El fet que la persona morta sigui professora de llatí i que visquin en una ciutat que té una forta petja romana em permet no solament reflexionar sobre el passat individual, sinó, i em sembla més ric, situar que les arrels d’un estan en les arrels d’un altre, i que això té a la vegada una profunda significació cultural, pel que suposa l’empremta del món romà.

- ¿Què representa cadascun dels caràcters dels personatges?

- Bàsicament persones, que m’agradaria que fossin creïbles. No els he volgut fer símbols de res, sinó que m’ha interessat que tinguessin autonomia, que semblessin reals. El que sí que he procurat és relacionar-los entre ells. N’hi ha dos de viudos, de diferents edats, i això em serveix per analitzar la viudetat, des d’un punt de vista masculí. Un home viudo acostuma a quedar més coix que una dona viuda, per dir-ho d’una manera resumida. I no n’hi poso un sinó dos – tot i que el central és un – i entre ells es crea una relació especial, provocada i accentuada per la mort de la dona. Tot i que no he volgut representar res, m’interessaven certes característiques: per exemple, que la dona tingués un caràcter molt fort, perquè quan falta es noti més.

- El protagonista, en la part que se suposa que ha escrit ell, diu que haurà de fer un esforç d’exactitud, sinceritat i violència. ¿Creu que aquestes tres característiques, fins i tot la tercera, són les que s’ha d’exigir un escriptor?

- Ell ha de justificar els motius profunds pels quals escriu. Això, és aplicable a l’escriptor real? Exactitud, per a mi, sempre: la busco de manera força instintiva. La meva tendència és vigilar molt que les paraules siguin exactes. Sinceritat, no sé si el novel·lista ha de ser sincer; en el fons és un gran mentider. En la novel·la és aquest personatge el que és molt sincer. Quan fas una persona que ha patit un trasbals així, tu t’hi sents, no enganyes. Hi ha una certa correspondència de sentiments. I violència: una cosa va unida amb l’altra. Hi ha sentiments que tanquem d’una manera púdica, o bé si els volem manifestar, exigeixen un cert grau de violència. He procurat que tot fos molt contingut, que no hi hagués res d’esqueixat, excessivament violent: he evitat caure en un drama o una tragèdia fàcils.

- ¿Vostè, com la protagonista, milita només en la perplexitat?

- Ho subscric, sobretot, com a articulista. La feina d’articulista és una militància en la perplexitat. Recordo que quan escrivia això pensava que li estava transposant un sentiment que tinc jo, de cap a peus. Quan fas un article diari, no fas una crònica del món, sinó que articules la teva pròpia perplexitat.

- Una altra qüestió que surt del text de la novel·la: ¿els historiadors i biògrafs desfiguren, indefectiblement, la vida de les persones que han mort, la fantasia a què tenen dret?

- Fins i tot gratant la part oculta mai no arribarem al cent per cent del personatge. I la resposta és, una mica, en la mateixa novel·la, quan intento entrar en el punt de vista de les persones, perquè la seva conducta no es manifesta. Aquesta novel·la mai no l’hauria poguda escriure amb una tècnica conductista, com m’havia proposat al començament. Una biografia no és només unes coses que es fan, que es diuen, que es tenen, sinó que hi ha uns components emotius, secrets, que s’emporta la persona. I que són metafísicament impossibles de reconstruir. El que passa és que la feina del biògraf és acostar-s’hi al màxim, moltes vegades seguint pistes falses. Mai no es podrà entrar en la plenitud íntima, que a més, és plural i desconcertant, de les persones. No crec que els historiadors se’n puguin ofendre.

- ¿Quina és aquesta tècnica conductista que deia?

- Volia que tota la rememoració de l’últim dia d’ella estigués feta en tercera persona. La vaig desestimar, en part, perquè havia de resultar pesat; probablement s’hauria de completar amb unes dades d’erudició del lloc. Vaig pensar: horror! Ni jo sóc erudit ni vull fer una cosa indigerible. Ho vaig concentrar en el primer capítol, de presentació, perquè el lector ha de saber quin marc històric és. Sóc conscient que, en llegir aquest capítol, el lector pot arrufar el nas, però és aquesta sola vegada i després ja només hi ha notes més escadusseres. Que tota la història estigui narrada per ell, fa guanyar molt en vivència, humanitat, calidesa. Tot el que havia previst que fos fred, no em va sortir així. Crec que és un valor del personatge.

- ¿Què prefereix per treballar, el sol o el cel tapat i el fred?

- El sol. Sóc molt fredolic. L’ambient que faig a la novel·la, de boira i fred, a mi m’aniria fatal, tot i que hi ha persones que s’estimen més els dies tapats. Això li faig dir al professor de grec, ja que li agraden els dies de sol, però una cosa és el que li agrada mentalment, i una altra la que li va millor per treballar.

- ¿És una novel·la més d’introspecció que no d’acció?

- Quan em vaig enfrontar a aquesta història, que tenia moltes ganes de fer, em trobava que la història és molt curta, no n’hi ha gaire, i ja hi comptava. He procurat accentuar al màxim la tensió narrativa, agafar el petit fil narratiu i extremar-lo al màxim, provocant l’interès. He trencat, en canvi, algun dels principis bàsics de la novel·la, com aquest principi stendhalià, que siguin els personatges els que facin i que el novel·lista només mostri. No he mostrat sinó que he explicat les interioritats dels personatges, perquè he partit del principi que hi ha coses que no sempre queden explicades per la conducta.

- ¿Hi ha diferències substantives entre fer novel·la o articles?

- Caldria contrastar-ho amb altres creadors que fan el mateix que jo. Diria que el procés no és gaire diferent. El tipus d’article que faig no és estrictament periodístic; me’l prenc com una peça de creació diària; i els elements, bàsicament, són els mateixos: plantejar-te el què, el com, l’estratègia narrativa, i el to, que és fonamental. El magma de la necessitat expressiva és sempre el mateix, i pot derivar cap a un gènere o un altre.

Agustí Villaronga, d'El niño de la luna a Pa negre

Gener - Febrer 2011 - Quan el director Agustí Villaronga ha guanyat tretze premis Gaudí i nou Goya, amb la pel·lícula Pa negre, vull aportar-hi dos textos meus, dues notícies de televisió sobre la presència al festival de Canes del 1989 de la segona pel·lícula de Villaronga, El niño de la luna. A Canes 1989 no va guanyar-hi cap premi, però als premis Goya de 1990 aquesta pel·lícula aconseguiria tres guardons, un dels quals al millor guió original.
Enhorabona, Agustí! Per Pa negre i per les anteriors pel·lícules!



"La lluna, símbol d’un destí, el de ser el déu encarnat en un nen que espera des de l’antiguitat una tribu africana, és l’objectiu i el somni de David, que està convençut de ser aquest fill de la lluna.

Agustí Villaronga està convençut que aquest somni és real, i que la realitat, representada per una secta meitat científica meitat ocultista, es converteix en la falsedat. Amb una posada en escena no habitual ni en les històries fantàstiques ni pròpia del realisme, Villaronga ens situa en una màgia fílmica on la lluna és alguna cosa real, interior, i la pantalla el mitjà per accedir-hi.

TALL DE VEU AGUSTÍ VILLARONGA

El director compta amb un còmplice dins de la pel·lícula, Victoria, que interpreta Maribel Martín, per tal que travessi el subtil marge entre la història que s’explica i la que s’intueix, i ajudi David, el nen Enrique Saldaña, a ser el nen de la lluna."

(Telediario, TVE, 9 de maig del 1989. Traduït del castellà)

"El niño de la luna és l’única pel·lícula espanyola en competició al festival de Canes. Fora de concurs, a l’apartat Una certa mirada, hi participa la coproducció hispano-cubana Barroco, de Paúl Leduc.

Amb aquesta segona pel·lícula seva, Villaronga surt en part de la marginalitat i del cercle maleït de la polèmica Tras el cristal. El niño de la luna és, malgrat tot, una història molt poc convencional. Des de fa milers d’anys, una tribu d’Àfrica espera l’arribada del seu déu reencarnat en un nen blanc. David (Enrique Saldaña) creu que és aquest nen, i intenta arribar com sigui al seu destí. Per la seva banda una secta científico-esotèrica intenta engendrar d’una parella escollida (David Sust i Lisa Gerrard, cantant del grup australià Dead can dance, que ha compost la música de la pel·lícula) el seu “fill de la lluna”, que David veurà com un impostor. La secta, i la seva directora (Lucía Bosè) obstaculitzen el camí del nen cap a Àfrica, però Victoria (Maribel Martín), que pertany a la secta, acabarà ajudant-lo.

La posada en escena és molt diferent a qualsevol pel·lícula fantàstica, perquè no utilitza cap més element fantasiós que la imatge i la imaginació."

(L’Informatiu Vespre, 10 de maig del 1989)