Recordant Joan Triadú

Quan fa poc més d’un any de la mort del crític literari Joan Triadú, vull recordar-lo amb una entrevista que li vam fer a l’Avui just fa divuit anys. De fet, la idea de recuperar textos antics em va venir per les ganes de reveure entrevistes com aquella.

Joan Triadú

“La capacitat de creació que té la persona és el valor principal de la literatura”

DAVID CASTILLO / CARLES MARQUÈS

Avui, 31 d’octubre de 1993

Joan Triadú (Ribes de Freser, 1921) es queixa que la primera pregunta de pràcticament totes les entrevistes que li han fet aquest mes sigui sobre la polèmica entre el català i el castellà. El primer crític literari que ha estat nomenat Escriptor del Mes per la Institució de les Lletres Catalanes té moltes més coses a dir, ja sigui sobre literatura, pedagogia, o sobre la crítica, com a comunicació didàctica amb el lector i també com a feinada d’hores. L’autor de volums de referència obligada com l’Antologia de la poesia catalana (1900-1950) (Selecta, 1951), Antologia de contistes catalans (1850-1950) (Selecta, 1950) o La poesia catalana de postguerra (Edicions 62, 1985), després d’anys de treball constant i en silenci, obligat per les circumstàncies històriques, viu, des que va fer els setanta anys, moments de reconeixement. L’any passat li van concedir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, i just aquests dies coincideixen a veure la llum quatre obres, entre pròpies i dedicades a la seva vida i trajectòria: reedició de 40 sonets de Shakespeare (Proa, Els llibres de l’Óssa Menor), Per comprendre Carles Riba (Parcir), la Miscel·lània (Publicacions de l’Abadia de Montserrat) i la biografia escrita per Agustí Pons L’impuls obstinat (Fundació Jaume I).

- Com valora el fet de ser el primer crític que nomenen Escriptor del Mes?

- Crec que calia fer-ho, perquè cal que la crítica sigui considerada, i encara més al nostre país, un complement pràcticament indispensable de la literatura i de la vida literària. La nostra vida literària és força minsa i els escriptors no tenen el ressò que haurien de tenir, però és important que els crítics hi contribuïm d’alguna manera. El que he vist en els dies que porto d’experiència ha estat molt positiu, sobretot pel que fa als alumnes de les escoles d’arreu on he anat a fer conferències. En lloc de parlar només de l’obra d’un autor, ho han pogut fer de la literatura en general, i preguntar-me a mi perquè he parlat d’un escriptor concret, què penso de Carles Riba, o quina coneixença vaig tenir amb Salvador Espriu. De manera que ha estat com un fòrum amb els estudiants, sobre literatura catalana, i també sobre literatures estrangeres.

- La seva nominació coincideix amb el centenari de Carles Riba, que ha fet que ara se’n parli molt. Això permet reflexionar sobre el fet que hi ha autors molt anomenats en el seu moment i altres que queden eclipsats, mentre que al cap d’uns anys s’inverteixen els termes. Per què creu que es dóna aquest fenomen?

- En el cas concret de Riba, ha estat un escriptor poc conegut, potser perquè és com si fos d’una altra galàxia. El país, la cultura, que el van acollir no són ben bé els que ell necessitaria al seu voltant, i per això es va trobar descol·locat. Els seus models eren uns altres i el públic a qui li semblava que s’adreçava també. Malgrat tot, i per sort, no va ser un escriptor amargat i marginat, ni es va dedicar a escriure en una altra llengua, com podria haver fet perfectament, perquè resulta que era allò que en diuen un patriota. Una cosa semblant passa amb Foix, que la gent no valorava. El tenien per un excèntric que feia uns versos estrambòtics. A l’Antologia de 1951 li vaig dedicar un capítol i hi va haver una mena d’astorament, perquè es pensaven que jo feia avantguardisme crítics, i això no corresponia a la realitat. Ara, Foix ha passat a uns àmbits tan amplis que ja, sobre ell, s’han fet fins i tot sortides turístiques. Per tant, recuperar autors, i valorar-los, és útil.

- No ha tingut la sensació de viure en una mena de desert, per la manca d’infraestructura, de circuit, que patim tots els que ens hem dedicat a la literatura catalana?

- He viscut la crítica com un fet, no al marge, però sí parcial de la meva vida, perquè jo em dedico a l’ensenyament. Hi havia força gent amb la qual treballava des de feia anys que ignorava que fes crítica literària. Les dues Antologies van provocar un cert soroll entre les persones que podíem dir afectades, però l’altra gent ni se’n va assabentar. Sí que senties aleshores que, a part d’un cercle molt petit, tot el país funcionava per un altre camí; sobretot als anys cinquanta i seixanta, fins que van començar a aparèixer els premis literaris, la Selecta o Òmnium Cultural... També notaves, com havia notat Riba abans, que els nivells de cultura i preparació amb les quals la gent se t’acostava no tenien res a veure amb els teus, perquè nosaltres, aleshores, llegíem en italià, francès i anglès allò que estava sortint fora, que aquí no es podia traduir.

- També ha coincidit ara l’aparició de diversos llibres seus o sobre vostè. Com es veu a vostè dins d’aquest conjunt de reconeixements, que s’han concentrat en aquests últims anys?

- Doncs m’hi veig com en una mena de festa major, totalment inesperada. L’efecte que em fa, per exemple, això de l’Escriptor del Mes és que es confirma la profecia de Francesc Pujols, que va dir que un dia els catalans ho tindrien tot pagat. Doncs, jo em trobo que aquest mes ho tinc tot pagat... També tinc la impressió que en aquesta vida tot és qüestió d’esperar, de viure. Si m’hagués mort fa deu anys, probablement no s’hauria reeditat res, i fins qui sap quan no se n’hauria tornat a parlar. He tingut aquesta sort, i em fa molta il·lusió; veig que hi ha més gent que no em pensava que segueix el que he fet. Hem millorat força.

- Aquests fets contrasten amb la feina sorda del crític, sobre la qual escriu en una carta que apareix a L’impuls obstinat: “Hi passo estones dolentes, de debò. Només me’n vaig sortint a base de llegir-ho tot i de tenir tots els llibres al davant a mesura que hi treballo, dies sencers”. Com la fa, aquesta feina feixuga?

- Primer de tot m’haig d’imbuir del llibre, i llegir-lo més d’una vegada, endavant i endarrere. De vegades he de posar un cert ordre, però no gaire estructurat; em moc per impulsos, intuïcions, comparances... És la meva manera de fer. No té cap mèrit, és una manera com una altra. La meva crítica parteix també d’intuïcions, cosa que m’ha fet, per exemple, ser el primer a escriure en una revista gairebé desconeguda sobre un noiet que es deia Baltasar Porcel. No ho vaig fer quan ja era un valor reconegut sinó que, com deia Jean Cocteau, el crític se l’ha de jugar amb els que comencen. M’ha passat el mateix amb apostes com la de Quim Monzó, en recuperacions com les de Mercè Rodoreda o Pere Calders, o la inclusió de Perucho, Palau i Fabre i Sarsanedas en l’Antologia. El crític no ha d’esperar que un autor es consagri.

- Ha comentat diverses vegades que no li interessa la crítica teoritzant ni tampoc la que adoctrina el lector. Aleshores, quina és la funció que per a vostè ha de tenir la crítica?

- No la puc separar de la meva funció educativa, la de professor. En la crítica hi busco comunicació amb el lector, però no amb el meu, sinó amb el lector del llibre o de l’autor de què parlem. Per tant, per a mi, la funció de la crítica és incitar a la lectura. Per això evito parlar de llibres que no m’agraden, que hauria de rebentar. Llevat que es tracti d’un llibre que té parts positives i negatives, i pugui dir a l’autor alguna cosa de profit. Com que hi ha una part didàctica, també procuro situar històricament l’obra, sempre que l’autor s’hi presta. Tot això vol dir una crítica no sistemàtica, i encara menys dogmàtica, que no té com a funció imposar uns models únics de cap on ha d’anar la literatura, sinó observar com és el llibre, i aleshores situar-lo en el lloc que sembla que li correspon.

- Quina aposta faria en aquests moments de nous escriptors o escriptores joves, dels últims quatre o cinc anys?

- Així, de memòria, no me’n voldria deixar cap... però diria que m’interessen molt Antoni Puigverd, Antoni Marí, Josep Maria Fonalleras... Són gent que val, i que escriu bé. Algunes vegades, si no he tingut ocasió de fer-ne una crítica, els he dit en una carta l’interès que tenen per a mi les seves obres. L’altre dia parlava amb Maria Mercè Roca, a Girona, de la impressió que m’havia fet la seva obra La casa gran. Amb tot això, un procura que aquests valors vagin tirant endavant i es vagin manifestant, que agafin una certa confiança en ells mateixos, si no la tenen. No em voldria descuidar d’altres joves interessants com Jaume Subirana, de qui m’agrada tot el que fa, tant la crítica, com bona part dels contes aquells de No som perfectes, o d’un pensador com Francesc Torralba, un bon estudiós de Nietzsche. Veig tot un moviment, i continuaria apostant per ells. Ara espero una novel·la d’Antoni Puigverd, que sortirà aviat. L’important és que això dóna alegria i confiança, no ja en la nostra literatura, sinó en la persona, en la capacitat de creació que té, que, en definitiva, és el valor principal de la literatura.

En la mort de Jordi Dauder

Ha mort un dels millors actors, amb una de les millors veus, que he conegut, Jordi Dauder. El vam entrevistar fa uns quinze anys en el programa de Catalunya Ràdio El món s'acaba, del qual jo era guionista. Preguntàvem a tots els entrevistats quina cosa farien si els diguessin que el món s'ha d'acabar ara mateix. Ell, amb aquella veuassa, ens va contestar: "l'amor". Vagi amb tu tot el nostre, d'amor, Jordi!!!

Els Pets, fa 21 d’aquests 25 anys

Enguany que Els Pets fan 25 anys, me n’he recordat que el 1990, en fa 21, vaig fer un reportatge sobre el grup per al programa Teledues, de Televisió Espanyola. Aquest és el guió de la part en què parlava dels Pets, perquè també hi sortia un altre grup. Els Pets continuen aquí, hi ha coses del que deien que potser subscriurien i altres que han canviat força. Per molts anys més, Lluís, Joan i Falin.

(Terra-Billy) “En el Camp de Tarragona vivim damunt d’un polvorí. Defensem l’aire i la terra, que aquí ens hi van parir! Oh, trist racó d’aquest Mediterrani mort! Oh, trist racó d’aquest Mediterrani mort! Desperta’t, espavila’t! Que ara és el teu torn!”

Canten perquè s’espavili un tros de món, com diuen ells, emmerdat per fums, pudors i nuclears. Són quatre, de Constantí, al Tarragonès, es diuen Els Pets i fa poc que han publicat el primer elapé. A les actuacions els acompanyen dues noies que fan veus, les Llufes, i una secció de vent, els Vents de Baiona. Tot i que cada cop els criden de més llocs per fer concerts, no viuen de la música ni aspiren, per ara, a fer-ho.

JOAN: “En aquest país... Catalunya és petita... la cultura catalana és petita... viure del rock... és una mica difícil.”

De moment, aquests quatre xicots, entre 25 i 27 anys, treballen, dos al poble i els altres a Tarragona. Lluís, el cantant, després de fer de forner als Estats Units, on va anar a perfeccionar l’anglès, dóna classes d’aquest idioma en una acadèmia. El Ramon, a més de guitarra, és periodista en un setmanari. El Joan, bateria del grup, és pagès, però diu que com que l’avellana no dóna prou, ha de treballar en un magatzem, a la mateixa empresa que el Falin, el baixista.

Després de pencar, Els Pets assagen aquí, amb la idea de fons de fer rock en català, com volen que hi hagi de tot en català.

LLUÍS: “El nostre rotllo és cantar en català. Si cantéssim en castellà... es notaria forçat... només parlem en català. Durant 40 anys s’han donat pel cul (Intervé JOAN). No ens dóna la gana de passar per l’aro. Que aprenguin català o, si no, que els bombin.”

JOAN: “Catalunya està rodejada... no claudicar i no cantar en castellà... no és re contra la cultura castellana, ni molt menys.”

LLUÍS: “La gent ara surt de treballar... estava preparat això de la sirena.”

Encara que tenen algunes lletres radicals políticament, no ho són totes, ni els agraden els concerts de míting. Faran sempre el que voldran i no volen aprofitar el nacionalisme per vendre més discos.

(No n’hi ha prou amb ser català) “Quin muermo, quin rotllo, quina merda de “sis milions”. No es mullen, no es mouen, no els molestis, no siguis plom. Mentre tinguin la botigueta i un bon xec a final de mes, els és igual que mani Fraga, Pujolet o el Rei.”

RAMON: “El que està clar... no volem anar de grup etiquetat ideològicament... no volem ser el Kortatu català... en un moment donat.”

FALIN: “Sempre reivindicant l’entorn nostre... aquestes merdes.”

Tot i l’entorn malmès, estan orgullosos de ser de poble, d’aquest poble d’uns cinc mil sis-cents habitants, a qui han dedicat una cançó, “Constantí, molta merda i poc vi”. El rock agrícola que fan no és tant un estil musical com una manera de veure la música que ara es fa a Catalunya.

LLUÍS: “Rock agrícola... no té etiquetes... no vol dir res... no toquem amb aixades... som de poble, estem orgullosos, encara que tinguem aquestes merdes... creiem que és tan vàlid un rock rural com urbà... no s’ha d’anar a Barcelona per triomfar.”

JOAN: “Hi ha el tòpic que el rock’n’roll ha de ser urbà... als pobles també es pot fer ballar la gent.”

La canya dels Pets rebutja el pop light i bavós que, per ells, es fa a Barcelona. Una Barcelona que denuncien que només envia a les comarques tarragonines refineries, nuclears i els pobres que li fan nosa quan s’ha de “posar guapa” per als Jocs Olímpics.

LLUÍS: “No és perquè sigui de Barcelona... Volem trencar imatge rock català, gent ben vestida, molt macos tots... (“Cony” de sorpresa quan es para la sirena)... li faltava sang i fetge.”

(Tu de què vas?) “Ignasi Pla és el cantant de Los Aromas. En la vida diària sols parla català. Però amb el conjunt han decidit canviar d’idioma. Sobretot el que ells volen és triomfar.” (...)

(TELEDUES – CIRCUIT CATALÀ DE TVE – MAIG DEL 1990)

Quatre notes sobre Jorge Semprún

Juny 2011. Ha mort Jorge Semprún, i he recordat quan era ministre de Cultura a Madrid, i el vaig poder entrevistar, potser en ocasió del nomenament. Va ser una de les entrevistes que m’ha fet més il·lusió de fer, per la trajectòria i la personalitat de Semprún. No he trobat en els meus papers el text de la peça de Televisió Espanyola per a la qual li vaig fer l’entrevista; podria ser que no la redactés jo, no ho recordo. El que sí que recordo és una breu i casual conversa que vam tenir a l’ascensor del Ministeri quan l’anava a entrevistar. Sí que he trobat altres notícies que hi fan referència, entre les quals dues que mostren la voluntat d’entesa amb Catalunya que com a ministre va tenir, després d’una etapa de males relacions del Ministeri i la Conselleria de Cultura; una altra peça parla d’una inauguració d’una exposició a Suïssa, en record de l’exili, que també van patir algunes obres d’art durant la Guerra Civil. Per a Semprún, com a antic exiliat, devia ser una ocasió molt especial, emotiva. També és emotiu ara per mi recordar ni que sigui la breu coneixença que en vaig tenir. À toujours, Jorge!

La Generalitat no vol que desaparegui el Ministeri de Cultura. Pel nou conseller de Cultura, Joan Guitart, no es pot interpretar literalment la declaració que va fer el president Pujol, sinó que era una denúncia de la invasió de competències que ha fet fins ara el Ministeri.

Tant el conseller com el també nou ministre Jorge Semprún volen acabar amb els elements de conflicte de l’etapa anterior. Per Guitart, aquesta etapa es va caracteritzar per la poca relació i la incomprensió entre uns i altres.

DECLARACIÓ JOAN GUITART

El conseller ha trobat en Semprún voluntat de respectar la representació de la cultura catalana a l’estranger, que ha estat sempre cavall de batalla entre les dues institucions.

Aquesta primera conversa ha estat molt breu i amb la presència de l’escriptor i senador Carlos Barral, amic de tots dos. Els problemes menors els han deixat per reunions vinents. La primera serà a Barcelona els dies 27 o 28 d’aquest mes, quan el ministre anirà a la inauguració del saló del llibre Liber.

(L’Informatiu Vespre, TVE Catalunya, 20 de setembre del 1988)

El Ministeri de Cultura col·laborarà econòmicament amb la Generalitat per solucionar les mancances d’infraestructura cultural que té Catalunya, especialment de biblioteques públiques. En uns deu o dotze dies, el conseller de Cultura Joan Guitart enviarà al ministre Jorge Semprún una llista de prioritats, a partir de la qual s’arribarà a un acord per uns quatre o cinc anys.

En la reunió d’avui, la segona que mantenen tots dos, el ministre Semprún s’ha mostrat d’acord amb la idea que a la delegació espanyola a l’UNESCO hi hagi un representant de la cultura catalana.

En aquesta nova etapa de les relacions Ministeri-Conselleria, segons Guitart, es reflectirà més la identitat i personalitat pròpies de la cultura catalana, de la qual Semprún és coneixedor.

El conseller de Cultura ha dit que hi havia un bon clima polític per a la relació, però que hi podia haver problemes per portar a terme els projectes.

DECLARACIÓ GUITART (Sobre els problemes de tres tipus que hi poden haver i la solució possible)

(L’Informatiu Vespre, TVE Catalunya, 17 de novembre del 1988)

Durant la Guerra Civil, el fons de pintures més important del Museu del Prado es va conservar a la ciutat suïssa de Ginebra. Cinquanta anys més tard, aquesta ciutat torna a exposar, com a record i agraïment, una col·lecció d’obres mestres de la pintura espanyola, del Greco a Goya.

Només vuit de les pintures que es van salvar aleshores gràcies a la Societat de Nacions han pogut tornar a fer el viatge: tres de Velázquez, tres del Greco, una de Goya i una de Murillo. La fragilitat de la majoria de les altres ha desaconsellat que acudissin a aquest deute històric, com la va qualificar ahir el ministre de Cultura, Jorge Semprún, que ahir va inaugurar l’exposició Del Greco a Gota.

Exposició de les vuit obres esmentades i d’unes altres seixanta-cinc obres mestres de la pintura espanyola que s’exhibeixen en les mateixes sales del Museu d’Art i Història de Ginebra que el 1939 van acollir els tresors més importants del Museu del Prado.

Les circumstàncies d’aquesta exposició commemorativa són totalment diferents de la primera, que van visitar més de quatre-centes mil persones. Aleshores, malgrat les dificultats de l’evacuació, que va realitzar l’exèrcit republicà, les més de dues-centes pintures van arribar en condicions immillorables.

Del Greco a Goya forma part de l’Estiu espanyol de la ciutat suïssa, que compta també amb una retrospectiva d’Antonio Saura.

(Telediario 1, TVE, 18 de juny del 1989)

Penélope Cruz, divuit anys després: esperit i sensualitat

Maig 2011. S’acaba d’estrenar Pirates del Carib. En marees misterioses, la quarta pel·lícula d’aquesta saga, amb Penélope Cruz en el paper de filla del pirata Barbanegra. Fa divuit anys, quan Penélope en tenia només dinou i només havia interpretat quatre pel·lícules, vaig publicar al dominical del diari Avui aquest perfil. Ha passat molt de temps des d’aleshores, mitja vida de la Penélope, i moltes coses en la seva vida. En queda alguna cosa de la Penélope Cruz d’aquest perfil?

Penélope Cruz

Esperit i sensualitat

Carles Marquès

(Avui Diumenge, 8 d’agost de 1993)

Ulls molt foscos i profunds, mirada mística però també múrria, rostre d’aparença ingènua, però tota sencera coronada per una aura de sensualitat, de nena-dona amb molta vida a dins i a fora. Hi han vist la Verge Maria adolescent, i ella havia de ser-ho. Perquè diu que des de petita ha estat amiga de Déu. Havia de ser la Verge Maria, encara que la pel·lícula no tingui èxit. Com havia de ser actriu, per passió del cine, per amor. Per amore, solo per amore, que és el títol del film que roda ara a Tunísia.

Penélope Cruz té dinou anys. La temptació, quan parlem d’edats tan joves, és dir només. Però els dinou anys d’aquesta inquieta actriu madrilenya fan feredat només de llegir-ne un breu resum.

La trajectòria a la pantalla és molt ràpida, però ja plena d’èxits, i abans del cine hi ha força anys de preparació amb una ferma meta. La Penélope de catorze anys, que s’assemblava al seu personatge, Luz, del film Belle Époque, ja feia temps que sabia què volia.

Però la dolça i externament ingènua promesa encara no podia fer el seu primer gran paper, precisament perquè només tenia catorze anys. I, amb tot el dolor del seu cor, Bigas Luna la va haver de descartar com a protagonista de Las edades de Lulú. Però tres anys després, quan Penélope encara no podia ni votar, el director la reclamava per fer de Sílvia a Jamón, jamón.

En aquest quadre simbòlic de la Ibèria actual, Sílvia era la noia pernil, amb gust de truita de patates, que representava el desig. La resta de repartiment també era totalment desitjable, per a algú que acaba de començar. La seva mare a la ficció, una prostituta de carretera, era Anna Galiena; el noi de bona família amb qui surt, Jordi Mollà; els pares del noi, propietaris d’una empresa de calçotets, Stefania Sandrelli i Juan Diego; i el carregador de pernils contractat per lligar-se-la, Javier Bardem.

I el mateix any – el passat, tot plegat – a Penélope Cruz li arribava la seva Belle Époque. En aquest sainet coral, dirigit per Fernando Trueba, brodava la quarta germana, la més petita i presumptament innocent, amb tres germanes de luxe: Miriam Díaz-Aroca, Maribel Verdú i Ariadna Gil. Els altres papers també eren d’upa: Jorge Sanz, Gabino Diego, Fernando Fernán Gómez, Agustín González, Chus Lampreave i Mary Carmen Ramírez.

O sigui, gairebé sense temps de respirar, els dos títols espanyols probablement més taquillers de la temporada passada. D’aleshores ençà, ha desaparegut del mapa. Del peninsular, almenys. Ha viscut a Nova York. Hi ha viscut, que ja és tota una experiència, però també hi ha estudiat anglès, i ballet. El ball el practica des que tenia quatre anys, no l’ha deixat mai, i, en el cas improbable que no hagués aconseguit ser actriu, hauria estat ballarina.

En acabat, com en el cas de les dues pel·lícules espanyoles, dues d’italianes gairebé seguides. Primer, La rebel, d’Aurelio Grimaldi, on fa un tercer gir a la seva carrera. Ara, en aquest film que s’estrenarà a Itàlia a finals de gener, és una adolescent de caràcter difícil i tancat. Tot i la timidesa que ella assegura que carrega, un personatge que és la seva antítesi.

I ara, a Tunísia, Per amore, solo per amore, el paper que més l’ha emocionada. L’actriu, enamorada tant de la seva feina com de l’espiritualitat, volia aquest paper, l’havia de fer. Pot semblar sorprenent que una noia tan jove tingui tant interès pel més enllà com Penélope. Però ella confessa que sempre ha tingut amb Déu una relació molt estreta. I el seu interès ha anat molt més enllà que el de la simple i tradicional pràctica. Fa uns dos anys que va acostar-se al budisme zen amb la seva parella. Tots dos es van iniciar en la meditació transcendental.

I aquesta espiritualitat, que transpira amb naturalitat, acompanyada d’altres sensacions més terrenals, era el que buscava precisament Giovanni Veronesi, el director de la pel·lícula. S’havia imaginat així Maria, i ella s’imagina que la pel·lícula és un regal que li ha fet Déu. Però és una Maria mediterrània, normal, és una història humana d’amor entre un home i una dona.

Tot i que sembli una gran paradoxa, aquella expressió del desig que dèiem, que exemplificava a Jamón, jamón, un desig més sensual que no purament carnal, és pròxima a la jove Maria. Una adolescent, encara lluny de ser protagonista d’una història mitològica, que sap clarament el que desitja. I desitja un Josep més gran que ella, que n’està enamorat, però que, festejador de mil noies, dubta a l’hora de casar-s’hi.

Penélope afirma que és la història més coneguda del món, però que mai no s’havia explicat encara de la forma que ho fa Veronesi. La seva Maria és una dona com qualsevol altra, però amb alguna cosa que la fa diferent, divina. En un sentit molt més quotidià, el mateix que li passa a ella. No és gens habitual que una actriu jove, i més si és insultantment jove, gosi parlar amb tanta franquesa dels seus sentiments i experiència espirituals.

Però no per això és una noia estranya, distant. Sí que li agrada estar sola, i ha après precoçment a dir que no a les pel·lícules que no van amb els seus principis, però alhora és una noia hiperactiva i sagaç, que gaudeix de cada treball.

Esperit i sensualitat, Penélope Cruz.

L’interior de Penélope, el que vol desvelar, és encara més profund que els seus ulls. Els últims cinc anys, ha viatjat a la velocitat de la llum, molts cops patint. Però només considera important allò que s’aprèn amb dolor.

Alfons López, Pepe Gálvez i Joan Mundet, Premi Nacional de Cultura en Còmic

2 d'abril del 2011

L'Alfons López, amb Pepe Gálvez i Joan Mundet, i amb qui havíem compartit, entre altres aventures, la revista d'humor Angelitos negros, el 1999, acaba d'aconseguir el Premi Nacional de Cultura en l'apartat de Còmic; diu el veredicte: "Del Premi Nacional de Cultura en la disciplina de Còmic, el Jurat destaca que l’obra “Miguel Núñez. Mil vidas más, d'Alfons López, Pepe Gálvez i Joan Mundet, és un llibre punyent que recupera una part de la nostra memòria històrica amb una obra plena d’intel·ligència i emoció, en la qual els vibrants textos i les acurades il·lustracions van acompanyats d’unes historietes amb una força narrativa i gràfica excepcional”. Alfons, Pepe, Joan, enhorabona!

En record d'aquells temps, adjunto una col·laboració, traduïda, en un dels números que van sortir de la revista Angelitos negros:

Consells pràctics d’autoajuda per a casos desesperats

EL NOU POLÍTIC POPULISTA

- Mira al futur i oblida el passat. La democràcia la van inventar els grecs fa prop de tres mil anys. Mira tu si deu estar passada...

- En campanya electoral, no vagis als mercats a demanar el vot. El teu és un altre mercat del vot, el que es compra.

- Llegeix molt. Biografies, sobretot. Col·lecciona les dels teus rivals, amb tot luxe de detalls escabrosos: desfalcs, infidelitats matrimonials, opcions sexuals, etc. Amb el seu exemple, et faràs millor i els mantindràs callats.

- Encara els teus problemes amb seguretat. Abans de ser elegit, amb seguretat privada i, després, amb policia local. És més econòmica.

- Sigues solidari. Comparteix amb els teus semblants. Això sí, només amb els semblants.

- No faltis al respecte als teus amics. No els diguis mafiosos ni narcotraficants, sinó inversionistes.

- No perdis els estreps. Sigues tu qui controla el cavall.

- No divideixis la teva vida en compartiments tancats: amb els diners de la teva institució pública pots fer negocis privats, i amb els “ingressos atípics”, embellir la teva ciutat amb un monuments a tu mateix.

- Aprèn a escoltar. Sempre trobaràs qui vulgui delatar algú altre.

- Fes bones obres. La millor manera és concedint les obres municipals a constructors amics.

- Sigues bo amb els que són bons amb tu. Dóna els llocs de treball als teus partidaris. T’ho sabran agrair.

- No facis cas del judici dels altres. En última instància, sempre pots amenaçar al jutge, i al tribunal sencer.

- Tingues cura de la teva higiene i la del teu entorn: neteja els carrers d’indesitjables i blanqueja els teus diners.

- Pren exemple dels ecologistes, actua localment i pensa globalment. Actua des de la teva localitat pensant en les eleccions generals.

Una carta d'Albert Manent al diari 'Avui' sobre un article meu