Víctor Mora: “La nova generació està marcada per
un materialisme terrible” (Diari ‘Avui’, 16 de maig del 1993)
Carles Marquès
A Víctor Mora (Barcelona, 1931) li preocupa la situació de la joventut
actual, víctima de l’atur, de les drogues i de la desorientació. L’Escriptor
del Mes de maig ja ha reflectit en novel·les anteriors les diverses generacions
joves que ha anat trobant al llarg de la seva pròpia vida. Membre de la
generació de postguerra i protagonista, a França, de l’esclat d’il·lusions del
Maig del 68, veu com la joventut d’ara conviu amb un teló de fons ple de
corrupcions, injustícies i violència. És el retrat coral de la seva última
novel·la, La dona dels ulls de pluja (Edicions
62), una visió realista i dura de la Barcelona pre-olímpica. La cínica i cruel
actuació d’alguns personatges, ben reconeixibles, no implica que Mora hagi
abdicat de les seves esperances, sinó que s’ha d’entendre com un crit d’alerta
que li dicta la seva consciència ètica. Una consciència que pren forma
novel·lada.
-
En les seves obres sempre hi és present la
realitat, en diferents moments històrics. En aquesta novel·la fa un retrat
desesperançador de la Barcelona pre-olímpica. És vostè realment tan pessimista
o creu que hi ha altres realitats més positives?
-
Jo no
tinc aquesta impressió que el retrat que s’hi dóna sigui absolutament
desesperançador; tampoc no crec que els
personatges siguin tots cínics. Hi ha personatges, com el llibreter Bellcaire,
que no és un home perfecte, però que sí que té una dimensió ètica. Tenim
personatges, com la Marina Giralt, una treballadora social que ajuda els vells,
com el pare Delmàs, que són personatges positius. La mateixa Araceli, ‘la dona
dels ulls de pluja’, és una noia amb una profunda dignitat.
-
D’acord, però aquests personatges ho
passen força malament, per culpa dels cínics, que els trepitgen.
-
Això,
més que desesperançador, em sembla realista. La definiria com una novel·la
realista, però que deixa oberts tots els camins de salvació que hi ha a la
realitat. El que passa és que, efectivament, aquests personatges resulten molt
trepitjats, pateixen moltíssimes coses, i hi ha gent realment dolenta, per dir-ho així, en realitat
seria gent que fa el mal amb coneixement de causa. Però vaja, crec que són
elements de la realitat.
-
Respecte a les novel·les que ha anat fent,
quines novetats representa aquesta?
-
Novetats,
no n’hi veig; l’única novetat que hi ha (riu)
és més aviat desgraciada, que sóc més vell i, com que tinc, per pura vellesa,
més coneixements sobre el que se’n diu la realitat, sobre el cor humà, sobre
una sèrie de coses, potser hi ha una maduresa que en textos anteriors no
existeix. Però novetats, no n’hi ha; no he tingut mai la pretensió d’aportar
novetats de tipus formal.
-
Un dels factors que hi intervé és una nova
generació, però també dóna la impressió que ha arribat en un moment en què pot
aportar poques coses, en què s’ha de limitar a fer la viu-viu.
-
Aquesta
nova generació, com queda reflectit a la novel·la, em sembla que té elements
millors i pitjors, com totes, però se’n vol sortir, vol treballar, vol
realitzar-se; un personatge com la Fina Vilalta està disposada a sortir
endavant en un present que li desagrada, i a fer-ho d’una forma neta i
completament clara. La veig com totes les generacions, com persones positives i
d’altres que tenen la pretensió de triomfar passant per damunt dels altres,
utilitzant procediments bruts... No veig que hi hagi una diferència tan gran
entre les generacions. El que sí que hi ha és que la nova està marcada per un
materialisme terrible, per la pèrdua d’il·lusions sobre un canvi social que ens
tornés a tots més persones, i per la pèrdua de valors que implica aquest
materialisme, que ha imposat uns criteris de jo per davant de tot, “el que s’ha de fer és guanyar peles i la
resta tant fa.”
-
En aquest panorama, quin ha de ser el
compromís de l’intel·lectual, que sempre li ha interessat de sintonitzar en les
seves obres, i, concretament, el de vostè? Cal dir que no hi apareix, en
aquesta novel·la, un món intel·lectual que actuï.
-
No,
en efecte, no hi ha cap personatge d’intel·lectual que faci aquestes
reflexions. En Bellcaire no és un intel·lectual d’aquest tipus; és més aviat
amargat i vençut, encara que conserva la dimensió ètica. No hi he intentat
retratar-hi cap intel·lectual compromès, però sí que crec que continuen essent
necessàries persones – intel·lectuals o no – amb capacitat de fer una reflexió
crítica sobre que els passa a ells i a la societat on viuen. No diria que
aquest compromís hagi de ser propi de l’intel·lectual, sinó de tothom; ha de
ser un compromís cívic. L’intel·lectual potser sempre hi ha jugat un paper més
destacat, perquè ha tingut més informació i més capacitat de difusió d’aquesta
informació. De tota manera, estem en una situació curiosa: malgrat que la
quantitat d’informació que hi ha en aquesta fi de segle, veiem que amb la
informació no n’hi ha prou perquè no es repeteixin els mateixos errors de
sempre i no sorgeixin coses que semblava que la humanitat havia descartat.
-
A quines coses es refereix?
-
A
l’enorme desil·lusió que significa per als homes i les dones de la meva
generació veure que tornen els fantasmes d’aquest nacionalisme ultra i
agressiu; en una paraula, després de tant parlar del final de la història i del
crepuscle de les ideologies, veiem que ressorgeixen ideologies absolutament
antihumanes, i que porten als fets terribles que estan passant a l’ex-Unió
Soviètica i a l’ex-Iugoslàvia. Aquesta fi de segle és, doncs, desesperançadora,
però jo crec que darrera la desesperança sempre hi ha una nova esperança. Crec
que cal que aquella gent que se senti més capacitada faci un treball de
reflexió crítica. Si no, no sé on anirem a parar... Bé, sí que ho sé, fins i
tot a una tercera guerra mundial... No em sembla un moment perquè la gent es
dediqui a desmobilitzar-se, i a mirar-se només el llombrígol. Ara, que cadascú
ha de fer sempre el que vol i el que desitja, és clar.
-
Aquesta situació mundial, com es podria
traduir a Catalunya, a Barcelona, que és l’escenari de la novel·la?
-
A
l’Estat espanyol i a Catalunya hi ha situacions d’injustícia i de corrupció,
però no més que a qualsevol altre lloc on hi hagi aquest tipus de societat, és
a dir, una societat on els diners són el valor suprem. En el llibre hi ha una
cita de Thomas More que ho diu: “en un món on el valor suprem és el diner no hi
pot haver ni justícia ni felicitat”. Ara, que els problemes de l’Europa
occidental no són res comparat amb els que he dit abans, o els que crea la
terrible dialèctica Nord-Sud, amb aquest fossar de desigiualtat que es fa cada
vegada més gran, amb aquest Sud cada dia més pobre i més explotat. No vol dir
això que aquí no s’hagin de resoldre problemes com el de la justícia social,
però la meva visió de Catalunya és més aviat optimista. Ha de ser-ho: cal
pensar d’on vinc jo, del franquisme. No he conegut mai el meu país amb tanta
estabililitat i llibertat com ara.
-
Vostè no ha defugit mai una forma o altra
d’alter ego, de vegades molt clara,
d’altres a través de dades autobiogràfiques. En aquest retrat coral, on cal
situar-lo?
-
En
aquesta obra, no hi ha un alter ego meu;
un personatge que s’assembla a mi, en algunes coses, com en les il·lusions que
té, és en Bellcaire. Però no sóc ell, jo sóc una mica més combatiu. Realment,
el Víctor Mora d’aquí és el que escriu la història. Em situaria amb els personatges
que amb el seu exemple i la seva lluita estan encarnant una mena de regeneració
ètica, i que encarnarien uns valors laics i cristians, que no hi ha dubte que
han de trobar-se junts en aquesta regeneració. Cal buscar uns altres valors que
no siguin els de la publicitat televisiva, del consum i de la competitivitat.
Cal ser competitiu, però no ha de ser la fita màxima, sinó la de ser un ésser
humà complet, solidari.
-
Dóna també molta importància a la relació
entre els homes i les dones, i la situació de la dona. Com les veu?
-
No
acaba de tenir els mateixos drets i la mateixa consideració que l’home. Les
diferències no acaben d’eliminar-se i fan que la dona sigui encara molt
unavíctima d’una sèrie de coses, entre elles de la brutalitat masculina, que és
molt present en el llibre, del menyspreu i de l’odi cap a la dona. Hi ha una
mena d’homes que no han pogut reflexionar sobre això, o no troben a la societat
un ensenyament adequat.
