dissabte, 9 de novembre del 2013

Oriol Bohigas: “Crec en la independència de Catalunya. Una Catalunya independent funcionaria molt més bé que no una d’integrada dintre d’un Estat gran com Espanya” (i 2)

Carles Marquès

Avui Diumenge – (Maig?) 1994


(Continua)
-          Com han quedat les relacions amb Pasqual Maragall?
-          Molt bones. Després de la dimissió no hem tingut temps de veure’ns, però les relacions són bones. Cal pensar que quan vaig ser delegat d’Urbanisme també vaig dimitir; això vol dir que ja hi estem acostumats, no passa res... Continuem sent tan amics com abans, quan em va demanar que anés de regidor. És una persona que admiro molt, que estimo molt sobretot, i trobo que és un alcalde històric. No tan sols és l’alcalde més important del segle XX, que això és evident, sinó probablement dels últims tres segles. Però això no té res a veure amb el fet que, si en la forma de treballar un no s’hi entén, ha de plegar...
-          Potser hi ha hagut, com s’ha dit, una falta d’entesa entre un alcalde modernista i un regidor noucentista?
-          Em sembla una frase simpàtica i ocurrent, però crec que una mica fora de lloc; són dues idees que no corresponen a l’actualitat. De tota manera, estaria més d’acord amb la qualificació de noucentista per a mi que no de modernista per a l’alcalde. No sé ben bé què vol dir modernista... té menys definició actual. Noucentista, sí que ho entenc; perquè traient-li l’època, el que vol dir és afeccionat a institucionalitzar la cultura i fer un país amb normalitat, dintre d’uns ideals cívics. Això ho entenc, ho accepto i, a més, és la meva preocupació i voluntat.
-          Així com es parla de la Barcelona de Cerdà, es pot parlar de la Barcelona de Bohigas?
-          No és que se’n pugui parlar, és que se’n parla arreu del món, crec que exageradament... S’ha convertit en una forma de parlar d’un cert urbanisme i una certa ciutat, en els àmbits culturals que conec. Als àmbits populars no crec que hi arribi... És equivocat, perquè una ciutat no la fan els arquitectes. Hi són una peça important, però primer, no es tracta d’un, sinó d’un conjunt d’arquitectes ja que tots hi vam treballar molt; i segons, els que defineixen el procés d’una ciutat són els polítics, uns de tan personals i actius com Serra i Maragall. Però encara diria més, la ciutat a la llarga l’acaben fent els ciutadans... La ciutat no és mai el resultat directe i total d’una planificació. Tampoc no és correcte dir la Barcelona de Cerdà, perquè la projectada per ell té poc a veure amb el resultat.
-          Barcelona, en aquests moments, què li sembla?
-          Sóc absolutament optimista, i estic totalment en contra d’aquesta gent, com el meu estimat amic Felix de Azúa, que sempre fa aquests discursos catastrofistes sobre la ciutat...
-          Però algú ha de fer d’advocat del diable...
-          Quan els discursos estan tan equivocats crec que no serveixen. És clar que és molt útil fer una crítica, tothom l’ha de fer-la, però quan la crítica diu coses que tothom que va pel carrer veu que no tenen res a veure amb la realitat... No entenc què vol dir quan diu que la ciutat està absolutament malament, que tornem a ser el Titanic... Crec que aquesta ciutat està fantàstica; està passant un període de recessió econòmica, però no és només aquesta ciutat, és tot Europa... Urbanísticament, és la ciutat que ha fet, en els últims deu anys, la transformació més important del món. I també n’ha fet una d’importantíssima en l’oferta cultural; no ens les institucions, però.
Azúa, per tant, fa unes crítiques molt simpàtiques però molt absurdes. És un novel·lista excel·lent, però les boutades que diu sobre Barcelona les trobo absolutament inoperants. La ciutat millor d’Europa, tant en confortabilitat climàtica com cultural... Ja sabem que no és París, però els que es pensin que Barcelona ha de ser París són tontos.
-          Parlant de crítiques, que n’opina de les de Manuel Vázquez Montalbán?
-          Aquestes sí que les trobo bé. Les seves crítiques no són catastrofistes; estan fetes des del punt de vista d’una persona que vol criticar i trobar sortides. De vegades són exagerades, com correspon a un bon escriptor i periodista, però la posició crítica de Vázquez Montalbán la comparteixo en molts punts.
-          Passem a les seves opinions. Vostè creu que ha acabat la crisi econòmica i que comença una etapa de reactivació?
-          Sí que ho crec, absolutament. Però ja fa temps que ho dic. Aquesta crisi ha estat important, però no tan profunda com la gent s’ha entestat a dir. El problema fort a Europa no és la crisi econòmica, és la crisi de la democràcia, que s’està acabant. I quan dic la crisi de la democràcia, vull dir la crisi del capitalisme, del que en diuen l’estructura econòmica basada en les lleis del mercat. Un factor que em deixa sorprès és el problema de l’atur. Evidentment, en l’estructura capitalista l’atur és indispensable. Si algú es pensa que baixarà, va equivocat.
-          Però això sonarà molt fort als aturats...
-          Per això estic en contra del capitalisme. Les estructures de les lleis del mercat parteixen del fet que és indispensable l’atur. Per tant, la crisi no és que hi hagi atur, la crisi és que hi hagi un sistema econòmic que exigeixi la presència de l’atur.
-          I quin pot ser el model alternatiu?
-          No ho sé, jo el que sé és que la democràcia s’està acabant, i que s’ha d’inventar un altre sistema en què el poder del poble sigui real, i no com ara, que no ho és. Les lleis de mercat no tenen res a veure amb la democràcia, són lleis imposades des d’un sistema que està per sobre de la participació del poble en el poder. No sóc polític, ni tinc idees polítiques generals, però crec que l’única manera que el poder estigui a prop del poble, que no funcioni a través de macroestructures econòmiques, és trencar l’Estat, els Estats, en Estats molt petits.
-          Com per exemple?
-          Bé, jo crec en la independència de Catalunya. Una Catalunya independent funcionaria molt més bé que no una d’integrada dintre d’un Estat gran com Espanya. El poder des de Madrid no es pot exercir seriosament i honestament, sinó que ha d’existir en nuclis de no més de cinc o sis milions d’habitants.
-          Però no creu que canviarien, aquests països més petits? No podria ser el mateix, a escala més petita...?
-          És clar que podria ser, però un canvi d’escala ja és important, d’entrada. La corrupció a nivell d’Estat i a nivell de província és una mica diferent. També ho seria el control d’aquests problemes, a nivell petit. D’altra banda, hi ha una altra cosa que em sembla encara més important: la crisi de la democràcia no està tan sols en la predominança del sistema de les lleis de mercat, sinó també en la predominança dels professionals de la política, i dels partits polítics. Una democràcia basada sobre les grans màquines de partit, que només es poden mantenir a través de la corrupció, no pot continuar. En un Estat petit es pot arribar a pensar que els partits polítics siguin modestos, petits, i que hi podrien haver cada vegada menys professionals de la política. Que la gent hi entrés cada quatre, cinc o sis anys, però que fossin escriptors, arquitectes, descarregadors del moll, paletes... que no hi entressin com una professió, sinó com una participació en el benestar de la col·lectivitat.
-          Però fins ara l’entrada dels intel·lectuals en política ha estat un fracàs. Però de qui, dels intel·lectuals o dels polítics?

-          Evidentment, per a mi no hi ha cap dubte: és un fracàs de la política. Estem en mans d’alguns polítics que encara no entenen la importància de la cultura. I no tan sols de la importància de la gent que treballa dins del camp de la cultura, sinó de la importància d’aquesta gent en el camp general de la política. I això és de les coses greus, i que tendeixen a empitjorar.

divendres, 8 de novembre del 2013

Oriol Bohigas: “La democràcia s’està acabant” (1)

Carles Marquès

Avui Diumenge – (Maig?) 1994


Com els grans filòsofs de les ciutats-Estat de l’antiga Grècia, Oriol Bohigas ha sabut sempre que el poder el necessitava. Però, com tot autèntic intel·lectual, també ha estat conscient que era massa incòmode per als polítics.

Va dimitir el passat 5 d’abril com a regidor de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona. L’arquitecte Oriol Bohigas, quan va ser delegat d’Urbanisme d’aquest mateix Ajuntament, de la Barcelona d’aquests últims anys, va intentar també programar les infraestructures culturals  que de forma urgent faltaven, i encara falten, a la ciutat. El programa està fet, però les restriccions en el pressupost l’han anat frenant. Aquests motius econòmics de la dimissió són el teló de fons de l’entrevista, però interessava igualment saber quin serà el seu futur, i com veu ell el futur de la ciutat i del país. I és que les opinions de Bohigas, una persona que és incòmoda per a un poder que tanmateix el necessita són clares, meditades i sinceres. Com quan, per exemple, diu que la democràcia està en crisi, que està en contra del capitalisme i a favor de la independència de Catalunya. Seria un altre programa de Bohigas, el de la seva planificació com a persona.
            Com sempre passa, la conversa amb Oriol Bohigas és llarga. Alguns dels temes, a part dels que es desenvolupen més endavant, no poden quedar, per la seva importància, sense un breu resum, com a mínim. Bohigas, a part de les prioritats culturals de la ciutat, també ha comentat que n’hi ha que no ho són i, en canvi, s’han fet: el Centre de Cultura Contemporània, l’Auditori, el Teatre Nacional...
            També hi ha prioritats, per a ell, que corresponen no a l’Ajuntament, sinó a la Generalitat: “El problema de Barcelona és que és una ciutat que durant molts anys s’ha hagut de fer a ella mateixa, s’ha hagut de pagar la capitalitat de Catalunya”, afirma. Del que no vol parlar és del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), amb la fundació del qual no s’ha entès mai: “És tan evident el que passa amb això que ja no tinc gaires ganes de parlar-ne...” Sí que té ganes, en canvi, de parlar de molts altres temes, de present i passat però sobretot de futur.

-          I ara què, a què es dedicarà, quins plans té?
-          Tota la vida m’he dedicat al mateix, que és fer d’arquitecte. Només en dos períodes, d’aproximadament tres anys i mig cada un, he passat per l’administració pública: un com a delegat de serveis d’Urbanisme i l’altre com a regidor de Cultura. I abans havia tingut un altre període de dedicació intensa, si bé en un camp més específicament professional, quan vaig ser director de l’Escola d’Arquitectura. Però tret d’aquests parèntesis, que no ho són tant, sinó simples reduccions d’activitat, sempre torno a fer d’arquitecte. És el que m’agrada, i em sembla que m’hi sento més competent que en altres coses.
Com a personatge actiu, no. Entre altres coses, perquè a la meva edat ja no entra en les possibilitats normals. Però això no vol dir que la política no continuï sent un tema important per a qualsevol ciutadà, i per a mi en especial, perquè torno a fer política des de fora de l’Administració, amb més eficàcia que no des de dintre.
-          Molts diuen de vostè que seria un bon conseller de Cultura...
-          És una cosa impossible de constatar. Jo m’hi veuria o no, segons el context, l’oferta... és una visió molt llunyana de la meva realitat actual. No sé què faria.
-          Ser regidor de Cultura li ha deixat regust positiu o negatiu?
-          Depèn de com es miri. M’he convençut que costa molt que la cultura es converteixi en un tema prioritari, amb les polítiques d’avui en dia a Espanya. A França i molts altres països europeus i americans és molt evident, però aquí no hi entra. Hi entra lleugerament l’educació, amb un cert interès però encara mal orientat des del pressupost. Però la cultura no entra en cap dels estaments, ni Estat, ni autonomies, ni ciutats. I això és més greu que en altres països, perquè en aquest portem un gran endarreriment en les grans infraestructures culturals. És l’aspecte més negatiu d’aquest país, i m’he convençut que té molt poc remei: la ciutadania no se n’adona de la importància de no fer-ne, de cultura, perquè no és un element que faci moure vots.
-          I els aspectes positius, si n’hi ha?
-          N’hi ha molts. Un d’estrictament personal, que és estar tres anys prop d’una gran administració local i entendre per on van les coses. Després d’aquest període les veig diferents, entenc més bé per on van els problemes i les prioritats. I n’hi ha un altre, que ja no és només personal, sinó col·lectiu; veig que, malgrat tot, s’han fet algunes coses positives, de les quals estic molt satisfet. Per exemple, s’ha fet un programa. Potser és una pretensió, però no conec que hi hagi cap programa cultural, ja no de la ciutat, sinó un document sencer amb referència als problemes globals de Catalunya. És una aportació que d’alguna manera o altra quedarà, com va quedar el programa que vam fer quan vaig ser a Urbanisme, que es va desenvolupar fins al 92.
-          Quins problemes específics tenia l’àrea? Eren principalment econòmics?
-          Aquí també hem fet algunes coses positives. S’ha reordenat molt l’àrea, que venia terriblement desornada, amb molts errors anteriors, molt greus. Un era haver començat tantes infraestructures sense tenir un programa de previsions. No pot ser que, per acabar les feines començades, es necessitessin a la vora de 60.000 milions de pessetes; només d’inversió, no de manteniment, que això no ha calculat encara ningú... ¿Com es poden programar seriosament unes inversions, quan el pressupost d’inversió de l’àrea són 900 milions de pessetes l’any? Una de dues, o es lluitava per un canvi de pressupost, o es feia una programació.
-          Quines continuen sent les prioritats més urgents, doncs?
-          Les institucions culturals que no existeixen. Quan estiguin ben acabades, s’ha de pensar tota la programació cultural. I quines són? És evident que les teníem i hem perdut, les que ja tenen un contingut assegurat i les que tenen una prioritat, reconeguda arreu del món. Són tres criteris molt clars. En primeríssima línia hi hauria el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), un dels museus modèlics a Europa que, amb la guerra i el franquisme, va quedar molt destruït. A més a més, té un contingut immillorable i ja fa deu anys que està tancat. Això és una vergonya, que no passa en cap país civilitzat del món.
Una altra prioritat és el Liceu, que ja abans de l’incendi era urgentíssim, com s’ha demostrat. Quan es diu per què s’ha cremat el Liceu... doncs s’ha cremat perquè s’han endarrerit les obres. Una altra tan important com aquestes dues, per a mi, són les biblioteques populars. Hem de pensar que, per llei, l’Ajuntament, a allò que està realment obligat no és a tenir museus ni teatres d’òpera, sinó biblioteques. I a Barcelona només n’hi ha una de pública, de popular, a part de les especialitzades. La ciutat necessita una biblioteca a cada districte, i d’uns tres mil metres quadrats. Per a mi és un tema bàsic, i he de dir que he fracassat, a l’hora d’entusiasmar la gent de l’Ajuntament en favor de les biblioteques, perquè només n’he aconseguit una de nova, i jo pensava sortir d’aquests quatre anys almenys amb tres o quatre. No hi ha hagut manera que me’n sortís.

(Continuarà)