dissabte, 9 de novembre de 2013

Oriol Bohigas: “Crec en la independència de Catalunya. Una Catalunya independent funcionaria molt més bé que no una d’integrada dintre d’un Estat gran com Espanya” (i 2)

Carles Marquès

Avui Diumenge – (Maig?) 1994


(Continua)
-          Com han quedat les relacions amb Pasqual Maragall?
-          Molt bones. Després de la dimissió no hem tingut temps de veure’ns, però les relacions són bones. Cal pensar que quan vaig ser delegat d’Urbanisme també vaig dimitir; això vol dir que ja hi estem acostumats, no passa res... Continuem sent tan amics com abans, quan em va demanar que anés de regidor. És una persona que admiro molt, que estimo molt sobretot, i trobo que és un alcalde històric. No tan sols és l’alcalde més important del segle XX, que això és evident, sinó probablement dels últims tres segles. Però això no té res a veure amb el fet que, si en la forma de treballar un no s’hi entén, ha de plegar...
-          Potser hi ha hagut, com s’ha dit, una falta d’entesa entre un alcalde modernista i un regidor noucentista?
-          Em sembla una frase simpàtica i ocurrent, però crec que una mica fora de lloc; són dues idees que no corresponen a l’actualitat. De tota manera, estaria més d’acord amb la qualificació de noucentista per a mi que no de modernista per a l’alcalde. No sé ben bé què vol dir modernista... té menys definició actual. Noucentista, sí que ho entenc; perquè traient-li l’època, el que vol dir és afeccionat a institucionalitzar la cultura i fer un país amb normalitat, dintre d’uns ideals cívics. Això ho entenc, ho accepto i, a més, és la meva preocupació i voluntat.
-          Així com es parla de la Barcelona de Cerdà, es pot parlar de la Barcelona de Bohigas?
-          No és que se’n pugui parlar, és que se’n parla arreu del món, crec que exageradament... S’ha convertit en una forma de parlar d’un cert urbanisme i una certa ciutat, en els àmbits culturals que conec. Als àmbits populars no crec que hi arribi... És equivocat, perquè una ciutat no la fan els arquitectes. Hi són una peça important, però primer, no es tracta d’un, sinó d’un conjunt d’arquitectes ja que tots hi vam treballar molt; i segons, els que defineixen el procés d’una ciutat són els polítics, uns de tan personals i actius com Serra i Maragall. Però encara diria més, la ciutat a la llarga l’acaben fent els ciutadans... La ciutat no és mai el resultat directe i total d’una planificació. Tampoc no és correcte dir la Barcelona de Cerdà, perquè la projectada per ell té poc a veure amb el resultat.
-          Barcelona, en aquests moments, què li sembla?
-          Sóc absolutament optimista, i estic totalment en contra d’aquesta gent, com el meu estimat amic Felix de Azúa, que sempre fa aquests discursos catastrofistes sobre la ciutat...
-          Però algú ha de fer d’advocat del diable...
-          Quan els discursos estan tan equivocats crec que no serveixen. És clar que és molt útil fer una crítica, tothom l’ha de fer-la, però quan la crítica diu coses que tothom que va pel carrer veu que no tenen res a veure amb la realitat... No entenc què vol dir quan diu que la ciutat està absolutament malament, que tornem a ser el Titanic... Crec que aquesta ciutat està fantàstica; està passant un període de recessió econòmica, però no és només aquesta ciutat, és tot Europa... Urbanísticament, és la ciutat que ha fet, en els últims deu anys, la transformació més important del món. I també n’ha fet una d’importantíssima en l’oferta cultural; no ens les institucions, però.
Azúa, per tant, fa unes crítiques molt simpàtiques però molt absurdes. És un novel·lista excel·lent, però les boutades que diu sobre Barcelona les trobo absolutament inoperants. La ciutat millor d’Europa, tant en confortabilitat climàtica com cultural... Ja sabem que no és París, però els que es pensin que Barcelona ha de ser París són tontos.
-          Parlant de crítiques, que n’opina de les de Manuel Vázquez Montalbán?
-          Aquestes sí que les trobo bé. Les seves crítiques no són catastrofistes; estan fetes des del punt de vista d’una persona que vol criticar i trobar sortides. De vegades són exagerades, com correspon a un bon escriptor i periodista, però la posició crítica de Vázquez Montalbán la comparteixo en molts punts.
-          Passem a les seves opinions. Vostè creu que ha acabat la crisi econòmica i que comença una etapa de reactivació?
-          Sí que ho crec, absolutament. Però ja fa temps que ho dic. Aquesta crisi ha estat important, però no tan profunda com la gent s’ha entestat a dir. El problema fort a Europa no és la crisi econòmica, és la crisi de la democràcia, que s’està acabant. I quan dic la crisi de la democràcia, vull dir la crisi del capitalisme, del que en diuen l’estructura econòmica basada en les lleis del mercat. Un factor que em deixa sorprès és el problema de l’atur. Evidentment, en l’estructura capitalista l’atur és indispensable. Si algú es pensa que baixarà, va equivocat.
-          Però això sonarà molt fort als aturats...
-          Per això estic en contra del capitalisme. Les estructures de les lleis del mercat parteixen del fet que és indispensable l’atur. Per tant, la crisi no és que hi hagi atur, la crisi és que hi hagi un sistema econòmic que exigeixi la presència de l’atur.
-          I quin pot ser el model alternatiu?
-          No ho sé, jo el que sé és que la democràcia s’està acabant, i que s’ha d’inventar un altre sistema en què el poder del poble sigui real, i no com ara, que no ho és. Les lleis de mercat no tenen res a veure amb la democràcia, són lleis imposades des d’un sistema que està per sobre de la participació del poble en el poder. No sóc polític, ni tinc idees polítiques generals, però crec que l’única manera que el poder estigui a prop del poble, que no funcioni a través de macroestructures econòmiques, és trencar l’Estat, els Estats, en Estats molt petits.
-          Com per exemple?
-          Bé, jo crec en la independència de Catalunya. Una Catalunya independent funcionaria molt més bé que no una d’integrada dintre d’un Estat gran com Espanya. El poder des de Madrid no es pot exercir seriosament i honestament, sinó que ha d’existir en nuclis de no més de cinc o sis milions d’habitants.
-          Però no creu que canviarien, aquests països més petits? No podria ser el mateix, a escala més petita...?
-          És clar que podria ser, però un canvi d’escala ja és important, d’entrada. La corrupció a nivell d’Estat i a nivell de província és una mica diferent. També ho seria el control d’aquests problemes, a nivell petit. D’altra banda, hi ha una altra cosa que em sembla encara més important: la crisi de la democràcia no està tan sols en la predominança del sistema de les lleis de mercat, sinó també en la predominança dels professionals de la política, i dels partits polítics. Una democràcia basada sobre les grans màquines de partit, que només es poden mantenir a través de la corrupció, no pot continuar. En un Estat petit es pot arribar a pensar que els partits polítics siguin modestos, petits, i que hi podrien haver cada vegada menys professionals de la política. Que la gent hi entrés cada quatre, cinc o sis anys, però que fossin escriptors, arquitectes, descarregadors del moll, paletes... que no hi entressin com una professió, sinó com una participació en el benestar de la col·lectivitat.
-          Però fins ara l’entrada dels intel·lectuals en política ha estat un fracàs. Però de qui, dels intel·lectuals o dels polítics?

-          Evidentment, per a mi no hi ha cap dubte: és un fracàs de la política. Estem en mans d’alguns polítics que encara no entenen la importància de la cultura. I no tan sols de la importància de la gent que treballa dins del camp de la cultura, sinó de la importància d’aquesta gent en el camp general de la política. I això és de les coses greus, i que tendeixen a empitjorar.