divendres, 9 de març de 2018

Quim Monzó “No m’importa tenir o no un estil literari propi” (Diari Avui, 28 de febrer de 1993)

ENTREVISTA

Diari Avui, 23 de febrer de 1993


Quim Monzó

“No m’importa tenir o no un estil literari propi”

CARLES MARQUÈS


Des de la novel·la L’udol del griso al caire de les clavegueres (Ed. 62, 1978) fins al recull de contes El perquè de tot plegat (Quaderns Crema), tot just sortit al carrer, Quim Monzó (Barcelona, 1952) ha publicat dotze llibres de narrativa. Entre ells, altres novel·les, com La magnitud de la tragèdia (Quaderns Crema, 1989), altres reculls de contes – Uf, va dir ell (Quaderns Crema, 1978), per exemple –, però també de llibres de narrativa periodística, tries de col·laboracions als diaris, com La maleta turca (Quaderns Crema, 1990). Les preocupacions temàtiques són diferents en els dos primers i en l’últim cas, com explica en l’entrevista. Pel que fa al llibre més recent, l’escriptor ha sintetitzat al màxim els recursos i ha endurit la perspectiva i la dissecció dels representants de l’espècie humana.

-          Molt  definitiu el títol, oi?
-          Això dels títols és una cosa molt curiosa: no saps mai quan un llibre té un títol determinat i d’on surt. Quan tenia els contes gairebé enllestits vaig trobar que aquest era que més s’hi adeia. Per què? Doncs perquè no vol dir absolutament res; té un cert to de burla de les explicacions grandiloqüents que busquen la “resposta definitiva”. M’agradava perquè és pretensiós, i els contes no aclareixen res, són contes d’incertesa i dubte.
-          Aquest llibre és encara més dur i càustic que els anteriors. Ja tenia vostè aquesta intenció o és aquest “tot plegat” que ens envolta que ha fet que li sortís així?
-          La idea no la tenia; quan faig articles, sí que tinc clar cap on ha d’anar la idea, a qui fotré garrotada o què lloaré. Però quan escric narrativa, no tinc clar l’objectiu. No pensava que faria uns contes molt crus; senzillament sortien més crus, més eixuts, ara. No sé si és que m’estic fent més gran, o què. I pel que fa al “tot plegat”, jo crec que el món no avança ni retrocedeix; estem igual que fa cent anys, en les coses bàsiques. Em sembla que aquesta època no és més amarga i dura que altres.
-          En quin moment de la seva evolució com a narrador creu que està?
-          M’és molt més fàcil mirar cap enrere, com tothom, però crec que aquest llibre és un graó més dels llibres de contes que he anat fent. Hi ha una evolució d’estil; les narracions són més sintètiques i més fredes cada vegada. D’aquí a vint anys, com que hauré escrit més coses, podré veure en quin punt se situen. Ara ja puc situar l’Uf, va dir ell i l’Olivetti..., per exemple.
-          I l’Uf..., concretament, quin punt representaria?
-          Va ser el primer llibre que vaig escriure intentant fer contes que s’entenguessin. Fins aleshores havia cregut molt a escriure aquelles novel·les sense comes, amb barres, amb el mig textualisme de l’època. I l’Uf... va ser el detonant per a escriure coses clàssiques, amb un principi i un final.
-          Podria definir algunes característiques comunes dels seus contes, sobretot els d’aquest llibre, que facin que se’ls reconegui com a escrits per vostè?
-          A mi no m’importa tenir o no un estil propi. Jo els faig, els refaig i els refaig, i quan en quedo satisfet és quan els dono per bons. Procuro que cada conte sigui vàlid per ell mateix, que tingui l’estructura i l’estil que li convingui.  En aquest mateix recull, n’hi ha alguns que són molt, molt breus, i d’altres que no tant, perquè era l’estructura que creia que els corresponia. Al capdavall, però, com que els escric jo, sí que deuen tenir algun tret comú.
-          En el conte L’admiració, a un dels personatges “la literatura li semblava una cosa arnada, un art de segles pretèrits. El futur, el present, no és als llibres, que ja ningú no llegeix, sinó als diaris, a la televisió, a la ràdio”. Ho comparteix?
-          Encara que sigui una afirmació del personatge, hi estic bastant d’acord. Els narradors estem ocupant una posició com la dels poetes fa unes quantes dècades. No és que es llegeixi ara menys; sempre s’ha llegit poc. Crec que faré narrativa tota la vida, perquè m’agrada molt, em permet treballar sol, fer el que vull. L’escriptor pot fer altres coses: teatre, cine, ràdio, televisió... però en aquests camps entres en contacte amb una altra gent i el producte que surt el fan moltes persones. I si no tens un caràcter molt, molt dur acabes cedint en moltes coses, fastiguejat. L’única parcel·la en què ho domines tot és escrivint narrativa. Aquesta és la part bona, agradable, i per això no morirà mai. Però, en canvi, cal tenir clar que no serà mai més l’art central, que ara és la televisió, i tot hi gira al voltant. Fins i tot el cine: els directors estan fent les pel·lícules perquè siguin passades per televisió, que és la que hi posa diners. Però ja està bé que la narrativa no sigui l’art central, no cal patir. Guillermo Cabrera Infante deia que l’escriptor ha de treballar fent guions de cinema, fer-ho tan bé com pugui i recollir les peles per pagar-se les hores, o dies, o mesos, que dediqui a la narrativa.
-          Com sembla també en aquest conte, el triomf és imperdonable en literatura?
-          Sí, sí, és inevitable tenir enemics: d’una banda, hi ha els que et busques, perquè els tens mania, o no estàs d’acord amb el que fan, i, de l’altra, te’n surten pertot arreu. No sé per què surten, però hi ha enveges, rivalitats, guerres de guerrilles... En el teatre, passa el mateix: es fan petons, però quan es giren l’esquena, ganivetada. I en el cine, igual; i a tot arreu... És lògic i és humà, i tampoc no és tan greu.
-          Hi ha contes del llibre que semblen partir d’una simple frase.
-          És perquè a mi m’agrada molt jugar amb els tòpics. N’hi ha un que és una conversa telefònica; va arrencar d’una frase que he sentit a cinquanta mil telefilms, que em fascina, que és quan l’amant truca a casa de la persona casada i aleshores aquesta li diu: “T’he dit mil vegades que no em truquessis aquí.” Aquests tòpics que es repeteixen a moltes pel·lícules m’entusiasmen; són el motor que em fa engegar. A La magnitud de la tragèdia n’hi sortia un altre, el de l’home que té els dies comptats. Són clixés amb què el col·lectiu es deu identificar;  si no, no es repetirien tant.
-          Hi ha algun altre tòpic?
-          Sí, el del gat i el ratolí; a totes les pel·lícules de dibuixos animats els gats sempre perden. A mi el que més m’agrada és el gat Silvestre; en aquest cas no persegueix un ratolí, sinó un canari, repugnant i repel·lent. Segur que mig planeta desitja que el gat un dia l’enxampi i el massacri. Hi ha un tipus italià que es diu Massimo Mattioli, que fa còmics, on les històries de gats i ratolins acaben de forma molt cruel.
-          Parlant de tòpics, dels que li han aplicat a vostè – escriptor jove, postmodern, urbà, etcètera –, en queda encara algun?
-          Jo vaig atacant-los, com també ataco les etiquetes, les idees fàcils per reduir i tenir controlat qui sigui. A mi m’han dit de tot: quan vaig començar era textualista; després em van dir, a l’Uf..., que feia realisme màgic – ja m’explicareu! –. Més tard, em van penjar l’etiqueta d’urbà, que encara hi ha gent que me la manté. Tot és urbà: què feien sinó Pedrolo, Sagarra...? Des de fa una quantitat de temps bastant considerable, tot passa a les ciutats. Després els va agafar la dèria de parlar de costumisme, i el perquè no l’acabo d’entendre. Quan vaig anar a Nova York, vaig fer un parell de cròniques en què em burlava del postmodern; immediatament, en van etiquetar d’escriptor postmodern. Si un dia escric, no sé, del Barça, diran que sóc un jugador del Barça, cosa que econòmicament potser m’aniria bé. Després de postmodern, em van etiquetar de dirty realism, o de minimalista, que és precisament el moviment contrari de l’altre; una cosa absurda, vaja. Allò de jove, d’escriptor jove, encara m’ho diuen. És fantàstic, perquè el dia que entraré al casal Sant Jordi encara seré un escriptor jove.
-          Quan escriu una columna als diaris, quines són les tres o quatre coses que l’interessen més?
-          Sóc bastant, no monotemàtic, però si obsessiu amb els petits... errors. Fer articles sobre política m’atipa molt; en vaig fer bastants, amb ironia, distància i tot això, però ara ja no en faig gairebé mai, tret d’alguna cosa molt determinada, perquè, sinó, és avorridíssim. I aleshores, què vaig buscant? Doncs bestieses d’aquestes; m’he convertit gairebé en un de l’OCU, de l’Organització de Consumidors i Usuaris. Agafo les coses que fallen en els mecanisme. Per exemple, tinc una ceba amb els restaurants, perquè m’he passat mitja vida menjant-hi; visc als restaurants i als bars. Amb els taxistes, en tinc una altra. Aleshores, em fixo amb els errors, la hipocresia, i tinc una gran obsessió, en els articles, amb tot allò que es dóna per fet sense demostrar-ho. Tinc una foto d’un diari, del mes de gener, que és fantàstica: ha tocat la loteria del Nen a Oviedo, i hi surt un bar, i a sota hi diu que els premiats “regaron la fiesta con la tradicional sidra asturiana”. Si et mires la foto, veus un tipus que es fot una copa de fino; un altre, una cervesa, i un altre, una copa de conyac. No n’hi ha cap que es foti sidra; aleshores, per què collons diuen que s’estan fotent sidra? Per què són asturians? Haurien d’agafar el periodista i fotre’l a escombrar el terra. El tòpic és constant, i m’enerva. El gremi de periodistes d’aquí té un lèxic que a altres països només el fan servir els politics; un lèxic suat, de dir moltes coses i no dir res, un lèxic ple de circumloquis. En castellà passa més, perquè el català no ha generat encara aquests circumloquis. La premsa de Madrid és fascinant; si una cosa es pot dir complicada, no la diuen senzilla, quan aquesta era una de les normes bàsiques de l’Orwell: s’ha d’escriure de la forma més senzilla possible; millor una paraula simple i curta que no una de llarga; si ho pots dir amb una, no ho diguis amb dues. En català no es fa perquè no hi ha escola, però s’està creant, i s’estan copiant literalment del castellà aquests circumloquis.


divendres, 7 de juliol de 2017

Retorn a Belchite


Josep M. Lladó

Avui, 21 de juny de 1992


Per a la realització d’un programa de televisió he estat, no fa gaires dies, a Belchite, per primera vegada cinquanta anys després de la nostra guerra; d’aquell tràgic estiu de 1937, en què l’exèrcit republicà, ja organitzat, enquadrat i dirigit per professionals, conqueria, entre altres pobles d’aquell sector del front d’Aragó, el de Belchite. Va ser, aquell, un esforç molt costós, sobretot en vides, però també un esforç heroic dels combatents. A Belchite les nostres tropes s’hi van mantenir fins al dia 11 de març de 1938, que és quan aquell front va ser trencat per les tropes franquistes, que tres setmanes després, el 4 d’abril, ocupaven la ciutat de Lleida.
                El cas és que, entre uns i altres, Belchite va quedar totalment destruït, fins al punt que, quan a l’agost de 1937, calgué trobar un lloc per instal·lar-hi els dipòsits d’intendència que servien les brigades internacionals en el sector, això no va ser possible, perquè no hi havia cap casa sencera; totes destruïdes sense sostre ni finestres. Davant d’això es va pensar en Lécera, un altre poble que havíem conquerit. Però tampoc. Va ser necessari recórrer a Moyuela i després a Muniesa, on encara s’hi podien trobar alguns edificis en condicions.
                A partir d’aleshores – de l’atac dels uns i dels altres – Belchite es va convertir en una plaça inhabitable, desolada, que va obligar, un cop acabada la guerra, a construir un poble nou, mentre es va prendre la decisió de conservar el que havíem destruït.
                No hi havia estat mai més des d’aleshores. Hi vaig tornar el dia 21 de maig, amb els companys de televisió, Carles Marquès i Agustí Miquel Ropero, als quals es va afegir, a Belchite mateix, dos càmeres de la delegació de TVE a Saragossa.
                Tots ells, molt joves, van quedar impressionats davant aquell espectacle, d’un poble en ruïnes i en el silenci més absolut. Per la meva part, en reviure aquells anys de la guerra, vaig sentir una gran tristesa i fins i tot una certa sensació de vergonya aliena, tant pels promotors de la rebel·lió militar de 1936, que a la llarga (dos anys i mig després) resultaren vencedors, com també pels que, de la nostra banda, en lloc d’organitzar des del primer moment, un exèrcit coherent, disciplinat i ben dirigit, ho confiaren a l’atzar, a mercè de voluntaris, que si bé eren coratjosos i valents, fins a donar la vida, no obeïen – i no en tenien la culpa – directrius concretes: les que els Estats Majors estan en condicions de donar.
                Perquè, quan un any després d’iniciada la guerra, les forces republicanes es van enquadrar militarment, ja era massa tard. I malgrat la victòria aconseguida a Terol, i alguns avenços en aquell mateix front de l’Aragó, les nostres possibilitats militars es van anar reduint.
                Després de cinquanta-cinc anys, la imatge i el record de soldats i oficials que hi van perdre la vida, se’m va fer molt present enmig del silenci d’un poble destruït. A les parets, totalment desfetes, de l’església de Sant Agustí, hi ha moltes inscripcions. Moltes de fetes per catalans , que a més del nom, hi feren constar el del seu poble. Una d’elles és: “Mai més una guerra a casa nostra ni enlloc".

divendres, 19 d’agost de 2016

Víctor Mora: “La nova generació està marcada per un materialisme terrible” (Diari ‘Avui’, 16 de maig del 1993)

Carles Marquès


A Víctor Mora (Barcelona, 1931) li preocupa la situació de la joventut actual, víctima de l’atur, de les drogues i de la desorientació. L’Escriptor del Mes de maig ja ha reflectit en novel·les anteriors les diverses generacions joves que ha anat trobant al llarg de la seva pròpia vida. Membre de la generació de postguerra i protagonista, a França, de l’esclat d’il·lusions del Maig del 68, veu com la joventut d’ara conviu amb un teló de fons ple de corrupcions, injustícies i violència. És el retrat coral de la seva última novel·la, La dona dels ulls de pluja (Edicions 62), una visió realista i dura de la Barcelona pre-olímpica. La cínica i cruel actuació d’alguns personatges, ben reconeixibles, no implica que Mora hagi abdicat de les seves esperances, sinó que s’ha d’entendre com un crit d’alerta que li dicta la seva consciència ètica. Una consciència que pren forma novel·lada.

-          En les seves obres sempre hi és present la realitat, en diferents moments històrics. En aquesta novel·la fa un retrat desesperançador de la Barcelona pre-olímpica. És vostè realment tan pessimista o creu que hi ha altres realitats més positives?
-          Jo no tinc aquesta impressió que el retrat que s’hi dóna sigui absolutament desesperançador;  tampoc no crec que els personatges siguin tots cínics. Hi ha personatges, com el llibreter Bellcaire, que no és un home perfecte, però que sí que té una dimensió ètica. Tenim personatges, com la Marina Giralt, una treballadora social que ajuda els vells, com el pare Delmàs, que són personatges positius. La mateixa Araceli, ‘la dona dels ulls de pluja’, és una noia amb una profunda dignitat.
-          D’acord, però aquests personatges ho passen força malament, per culpa dels cínics, que els trepitgen.
-          Això, més que desesperançador, em sembla realista. La definiria com una novel·la realista, però que deixa oberts tots els camins de salvació que hi ha a la realitat. El que passa és que, efectivament, aquests personatges resulten molt trepitjats, pateixen moltíssimes coses, i hi ha gent realment dolenta, per dir-ho així, en realitat seria gent que fa el mal amb coneixement de causa. Però vaja, crec que són elements de la realitat.
-          Respecte a les novel·les que ha anat fent, quines novetats representa aquesta?
-          Novetats, no n’hi veig; l’única novetat que hi ha (riu) és més aviat desgraciada, que sóc més vell i, com que tinc, per pura vellesa, més coneixements sobre el que se’n diu la realitat, sobre el cor humà, sobre una sèrie de coses, potser hi ha una maduresa que en textos anteriors no existeix. Però novetats, no n’hi ha; no he tingut mai la pretensió d’aportar novetats de tipus formal.
-          Un dels factors que hi intervé és una nova generació, però també dóna la impressió que ha arribat en un moment en què pot aportar poques coses, en què s’ha de limitar a fer la viu-viu.
-          Aquesta nova generació, com queda reflectit a la novel·la, em sembla que té elements millors i pitjors, com totes, però se’n vol sortir, vol treballar, vol realitzar-se; un personatge com la Fina Vilalta està disposada a sortir endavant en un present que li desagrada, i a fer-ho d’una forma neta i completament clara. La veig com totes les generacions, com persones positives i d’altres que tenen la pretensió de triomfar passant per damunt dels altres, utilitzant procediments bruts... No veig que hi hagi una diferència tan gran entre les generacions. El que sí que hi ha és que la nova està marcada per un materialisme terrible, per la pèrdua d’il·lusions sobre un canvi social que ens tornés a tots més persones, i per la pèrdua de valors que implica aquest materialisme, que ha imposat uns criteris de jo per davant de tot, “el que s’ha de fer és guanyar peles i la resta tant fa.”
-          En aquest panorama, quin ha de ser el compromís de l’intel·lectual, que sempre li ha interessat de sintonitzar en les seves obres, i, concretament, el de vostè? Cal dir que no hi apareix, en aquesta novel·la, un món intel·lectual que actuï.
-          No, en efecte, no hi ha cap personatge d’intel·lectual que faci aquestes reflexions. En Bellcaire no és un intel·lectual d’aquest tipus; és més aviat amargat i vençut, encara que conserva la dimensió ètica. No hi he intentat retratar-hi cap intel·lectual compromès, però sí que crec que continuen essent necessàries persones – intel·lectuals o no – amb capacitat de fer una reflexió crítica sobre que els passa a ells i a la societat on viuen. No diria que aquest compromís hagi de ser propi de l’intel·lectual, sinó de tothom; ha de ser un compromís cívic. L’intel·lectual potser sempre hi ha jugat un paper més destacat, perquè ha tingut més informació i més capacitat de difusió d’aquesta informació. De tota manera, estem en una situació curiosa: malgrat que la quantitat d’informació que hi ha en aquesta fi de segle, veiem que amb la informació no n’hi ha prou perquè no es repeteixin els mateixos errors de sempre i no sorgeixin coses que semblava que la humanitat havia descartat.
-          A quines coses es refereix?
-          A l’enorme desil·lusió que significa per als homes i les dones de la meva generació veure que tornen els fantasmes d’aquest nacionalisme ultra i agressiu; en una paraula, després de tant parlar del final de la història i del crepuscle de les ideologies, veiem que ressorgeixen ideologies absolutament antihumanes, i que porten als fets terribles que estan passant a l’ex-Unió Soviètica i a l’ex-Iugoslàvia. Aquesta fi de segle és, doncs, desesperançadora, però jo crec que darrera la desesperança sempre hi ha una nova esperança. Crec que cal que aquella gent que se senti més capacitada faci un treball de reflexió crítica. Si no, no sé on anirem a parar... Bé, sí que ho sé, fins i tot a una tercera guerra mundial... No em sembla un moment perquè la gent es dediqui a desmobilitzar-se, i a mirar-se només el llombrígol. Ara, que cadascú ha de fer sempre el que vol i el que desitja, és clar.
-          Aquesta situació mundial, com es podria traduir a Catalunya, a Barcelona, que és l’escenari de la novel·la?
-          A l’Estat espanyol i a Catalunya hi ha situacions d’injustícia i de corrupció, però no més que a qualsevol altre lloc on hi hagi aquest tipus de societat, és a dir, una societat on els diners són el valor suprem. En el llibre hi ha una cita de Thomas More que ho diu: “en un món on el valor suprem és el diner no hi pot haver ni justícia ni felicitat”. Ara, que els problemes de l’Europa occidental no són res comparat amb els que he dit abans, o els que crea la terrible dialèctica Nord-Sud, amb aquest fossar de desigiualtat que es fa cada vegada més gran, amb aquest Sud cada dia més pobre i més explotat. No vol dir això que aquí no s’hagin de resoldre problemes com el de la justícia social, però la meva visió de Catalunya és més aviat optimista. Ha de ser-ho: cal pensar d’on vinc jo, del franquisme. No he conegut mai el meu país amb tanta estabililitat i llibertat com ara.
-          Vostè no ha defugit mai una forma o altra d’alter ego, de vegades molt clara, d’altres a través de dades autobiogràfiques. En aquest retrat coral, on cal situar-lo?
-          En aquesta obra, no hi ha un alter ego meu; un personatge que s’assembla a mi, en algunes coses, com en les il·lusions que té, és en Bellcaire. Però no sóc ell, jo sóc una mica més combatiu. Realment, el Víctor Mora d’aquí és el que escriu la història. Em situaria amb els personatges que amb el seu exemple i la seva lluita estan encarnant una mena de regeneració ètica, i que encarnarien uns valors laics i cristians, que no hi ha dubte que han de trobar-se junts en aquesta regeneració. Cal buscar uns altres valors que no siguin els de la publicitat televisiva, del consum i de la competitivitat. Cal ser competitiu, però no ha de ser la fita màxima, sinó la de ser un ésser humà complet, solidari.
-          Dóna també molta importància a la relació entre els homes i les dones, i la situació de la dona. Com les veu?
-          No acaba de tenir els mateixos drets i la mateixa consideració que l’home. Les diferències no acaben d’eliminar-se i fan que la dona sigui encara molt unavíctima d’una sèrie de coses, entre elles de la brutalitat masculina, que és molt present en el llibre, del menyspreu i de l’odi cap a la dona. Hi ha una mena d’homes que no han pogut reflexionar sobre això, o no troben a la societat un ensenyament adequat.




dissabte, 13 de febrer de 2016

Maria-Antònia Oliver: “Ara, pel carrer, et miren malament si et veuen fumant”

LA CONFESSIÓ (Avui, 14 de novembre del 1993)

Maria-Antònia Oliver

“Ara, pel carrer, et miren malament si et veuen fumant”

CARLES MARQUÈS

Negroni de Ginebra
·        Edicions 62
·        Teatre

Maria-Antònia Oliver (Manacor, 1946) ha publicat ara la primera obra teatral, Negroni de Ginebra (Edicions 62). Aquesta obra, sobre què passa quan la filla d’una família benestant s’enamora d’un negre, va estrenar-se fa dos anys a Terrassa. La va dirigir Josep Maria Mestres, ajudat per Helena Ramada, amb aquest repartiment: Ginebra – d’aquí el nom –, la filla, Ariadna Gil; Joana, la tieta anarco daurada, Muntsa Alcañiz; Maria, la Mare, Teresa Lozano; Ernest, el pare, Jaume Vernet; i la Iaia – l’única que fuma –,  Teresa Cunillé. L’autora diu que no ha volgut fer “cap experiment, sinó una comèdia, senzillament”.
-          Recepta del Negroni de Ginebra-
-          Saps que no la sé! L’hauré de demanar a l’Helena Ramada, que em va donar el títol. Però el còctel es diu només Negroni.
-          Em referia a la comèdia, no al còctel.
-          No n’hi ha cap, de recepta. Era una història que sabia que havia passat a Londres, a casa d’uns laboristes, i vaig fer-la, canviant algunes coses, com aquesta tieta tan divertida.
-          Una referència planiana, és clar. A Josep Pla li agradava molt el Negroni...
-          Primera notícia. Ara entenc per què van fer-me tan males crítiques.
-          Has volgut fer un remake verídic, és a dir cruel, d’Endevina qui ve a sopar?
-          No, només una història divertida que, quan s’anava fent, vaig veure que s’hi assemblava. Vaig posar la referència perquè la gent sabés que jo sabia que existia aquesta pel·lícula.
-          Escriure teatre... Que vols passar gana?
-          No escric mai per guanyar diners, mai. Jo sóc una professional que escriure no per viure de la literatura, sinó per a la literatura. Ara, que m’hi vaig divertir moltíssim; això ja paga.
-          Les velles progres, com la Joana, mai no moren; o és que les noies d’ara són molt light?
-          La Joana no és una vella progre, és una vella boja, i diu beneitures. Ara bé, potser sí que les velles progres ens tornem una mica boges. I les noies d’ara... hi ha de tot, però em sembla que n’hi ha més de light que de heavies.
-          De mare només n’hi ha una, i tan possessiva com la de l’obra?
-          N’hi ha moltes: possessives, geloses, egoistes, mares que no són mares, com jo, i bones. I n’hi ha que no mereixen ser-ho, perquè travessen els semàfors en vermell amb l’infant per davant.
-          “En aquest país nostre no hi ha lloc per a la discriminació de raça” (Ernest) fins que ens toca a la família?
-          En aquest, i en molts altres països, hi ha discriminació de raça, de sexe, de religió... Però jo no m’ho creia quan molta gent em deia que hauria fet el mateix que la família de l’obra.
-          L’Ariadna Gil va ser una ginebra seca anglesa?
-          Va ser ginebra Bombay, que és bona, però també gin Xoriguer, que també és bo. Sap ser dolça i, quan cal, seca. És una noia preciosa, i molt intel·ligent.
-          De debò que les dones, quan no hi ha homes al davant, parleu del sexe dels homes, per dir-ho finament?
-          I tu què et creies? Sí, de debò. I de moltes altres coses...
-          Ja només fumem les iaies i els iaios, pel que expliques.
-          Que fumi només la Iaia no va ser una idea meva, sinó de Josep Maria Mestres. Però ara, pel carrer, et miren malament si et veuen fumant.
-          M’has dit tota la veritat o, com diu un personatge teu, “sempre dic mentides, que ve a ser el mateix?
-          Quan vas a entrevistar un escriptor o una escriptora, què et penses que et diran? La veritat? Jo sempre dic mentides.

-          Que ve a ser el mateix.

diumenge, 7 de febrer de 2016

Carles Hac Mor: “No he practicat mai ni la provocació ni el terrorisme cultural”

LA CONFESSIÓ (Avui, 26 de maig del 1994)

Carles Hac Mor

“No he practicat mai ni la provocació ni el terrorisme cultural”

CARLES MARQUÈS

La fi del món
·        Empúries
·        Narrativa

Carles Hac Mor (Lleida, 1940), autor d’una desena de llibres i d’una nombrosa obra narrativa, poètica i d’assaigs dispersa en publicacions, revistes i diaris, entre ells l’AVUI, ha publicat una novel·la, La fi del món (Empúries). Evidentment, amb la Fi del Món, hi ha el Judici Universal i ell mateix s’autoacusa en el llibre d’una quantitat enorme de delictes i pecats, comesos en escriure la novel·la, dels quals ara li donem l’oportunitat de defensar-se. El veredicte d’aquest judici serà de cada lector. Per part del confessor, només caldria afegir-hi un càrrec de desacatament a l’autoritat d’aquest tribunal públic, perquè ja en el pròleg afirma que “la resposta a qualsevol interrogació sobre aquesta novel·la cal cercar-la en la seva lectura”.
-          Carles, les acusacions que tu mateix t’has buscat són aquestes: això del textualisme és una cosa dels anys 70, i minoritària...
-          ... i una referència que, fora de context, resulta absurda.
-          ... no ets gens realista.
-          Sóc antirealista. Solament ignorant la realitat, en podem copsar els mínims aspectes interessants que pot tenir l’escriptura.
-          ... fas invents incomprensibles, com aquest de l’escriptura paraparèmica... “per a” què?
-          Per escriure sense voler dir (o sigui, paraparèmicament), amb la certitud que, així, allò que ineluctablement és dit esclata en un feix de significacions.
-          ... goses dir que l’art, com a mitjà de coneixement, ha estat superior, en el segle passat, a la literatura...
-          I tant! L’art contemporani, en lluitar contra el sentit, va creant significances noves. En canvi, generalment l’escriptor repeteix, més o menys brillantment, coses ja conegudes.
-          ... el teu humor és ple de comicitat poca-solta...
-          Conreo l’estètica de la poca-solta, sobre la qual tinc publicat un assaig. Zenó, Nietzsche, Wittgenstein, Duchamp, Artaud, Lacan, i d’altres, en són profetes, de l’atzucac il·lògic i engrescador que és mostrat mitjançant aquesta presa de posició ontològica.
-          ... a la novel·la, t’hi amagues a tu mateix sota el nom evident de Carles Quovadis. Quo vadis, Carles? Més ben dit, de què vas?
-          Sincerament, m’esforço per no anar de res: voldria ésser i prou. I val a dir que no he practicat mai ni la provocació ni el terrorisme cultural.
-          ... l’arrencada de la novel·la consisteix en un deliri esquizofrènic...
-          ... que no para en tot el llibre i que reflecteix l’actitud del lector.
-          ... primer et vols passar a l’enemic prosaic i vas lligant una novel·la com si fos allioli; t’assembles a Francesc Trabal.
-          De Trabal tot just m’atreu L’any que ve.
-          ... i després acabes fent una novel·la sense cap ni peus, és a dir, que ni comença ni acaba...
-          ... però que acaba i alhora torna a deixar inacabada la novel·la sense final de Novalis Heinrich von Ofterdingen, la qual, de fet, tampoc no té començament.
-          ... té una estructura de film pornogràfic, sense argument ni desenvolupament dramàtic...
-          És l’exaltant manca de carcassa assolida amb el nihilisme creatiu.
-          ... no hi ha qui s’aclareixi, amb tants de personatges en metamorfosi promíscua i constant...
-          És que no hi ha res a aclarir-hi. I entès això, hi emergeix el vessant filosòfic de l’obra, tan cabdal com els altres nivells de lectura que permet.
-          ... les paraules que fas servir (oronells, jaquit, arrilladet, grifolda...) no les entendria ni Pompeu Fabra.
-          I del dret a l’ideolecte, què? Altrament, d’aquests quatre mots, només un nou fou introduït per Fabra al seu diccionari: arrillat, força corrent a Ponent on, com és sabut, tenim un lèxic molt ric.
-          ... pretens ser original, qual l’originalitat, al cap darrer, no existeix...
-          Pretenc no pretendre res. Potser sí que en aquest afany hi ha una originalitat relativa, la qual cosa, tanmateix, no té cap importància.

-          T’has defensat bé, però encara no sé si t’enviaran al cel o a l’infern. La resposta també cal cercar-la llegint la novel·la...

divendres, 13 de juny de 2014

'L'altre Manuel Valls' (Presència, 8/6/14), reportatge sobre Anton de Sartine (i 3)

Reportatge de Marta Monedero al dominical 'Presència' (El Punt Avui) sobre el polític francès Anton de Sartine (Barcelona 1729-Tarragona 1801) i la peça de teatre i música que n'he escrit.  Tercera, i última, part.