Joan Cavallé ha estrenat, el febrer del 2011, una magnífica obra de teatre, Peus descalços sota la lluna d'agost, sobre la memòria, històrica i personal. L'any 1994 publicava la primera novel·la, Rei de mi, i li vaig fer aquesta entrevista.
LA CONFESSIÓ (Avui, 8 de setembre de 1994)
Joan Cavallé
“Hi ha 24 o 25 sexes: són el resultat de múltiples combinacions entre les potències humanes”
CARLES MARQUÈS
Rei de mi
- Bromera
- Narrativa
Joan Cavallé (Alcover, 1958) era conegut fins ara, sobretot, per les seves peces teatrals, com Senyores i senyors... i Entaulats (publicades en un sol volum per Edicions 62, 1990), a més de ser l’autor de narracions i traduccions. La seva primera novel·la, Rei de mi (Bromera), que ha anat escrivint durant els últims anys, ha guanyat el premi Ciutat d’Alzira de l’any passat. Cavallé hi fa un homenatge irònic a les lectures juvenils, de robinsons en illes desertes. Però el Francesc, el nàufrag contemporani nostre, no és cap heroi hàbil i afortunat, sinó això mateix, un contemporani com nosaltres, una mica sapastre, massa adaptat al medi d’on prové, un medi que ens resulta del tot familiar. Tanmateix, Rei de mi també és una metàfora humorística de la història de la humanitat, i el Frank va evolucionant...
- La pregunta més tòpica de totes les preguntes tòpiques, però en el teu cas és obligada: què t’enduries a una illa deserta?
- No sé per què no he pensat que em faries aquesta pregunta. Ho sento, no la tinc preparada.
- A més ja se sap que un nàufrag no pot triar mai... De totes les coses aparentment inútils que troba el del teu llibre dins d’una balena, quina d’aquestes coses creus que et faria més servei: un disc de marxes militars, nupcials i fúnebres, un ratolí d’ordinador o un rètol de despatx amb la indicació “Frank McGabbam, lawyer”?
- No em faria servei, però m’agradaria trobar-me el rètol. Frank McGabbam és un amic irlandès que fa molts anys que no veig.
- Ell compta els dies donant una paraula diferent a cada dia: fusta, Ànsia, borrassa... Com batejaries tu un dia com avui?
- Poma.
- Per què dóna a l’illa el curiós nom de Quetallunya?
- Perquè trobo interessant que el nàufrag se les hagués amb paraules que l’obliguessin a vocalitzar i a mantenir en forma les articulacions del llenguatge.
- Com és que és tan petulant i embafós el tal Francesc o Frank?
- Potser perquè l’he convertit en una mena de boc expiatori en el qual he concentrat tot un seguit de trets personals que no m’agraden. Però tampoc no l’he volgut condemnar del tot. Per alguns detalls, de coses que aprèn en la seva estada a l’illa, a poc a poc se’m va fent agradable.
- De totes les experiències, bones i dolentes, que li passen al pobre home, quina firmaries ara mateix que et passés a tu?
- La carta rebuda dos segles després.
- I la qüestió del sexe, com la soluciona? Contesta només el que et calgui per vendre més llibres, no ho descobreixis tot ara...
- De forma autogestionària, naturalment.
- Perdó: vint-i-quatre sexes, diu que hi ha?
- Sí, no n’estic gaire segur, vint-i-quatre o vint-i-cinc. Són el resultat de múltiples combinacions entre les diferents potències humanes.
- El nom de la noia, Juliet Vernon – ei, potser estem desvelant massa coses em sona a escriptor francès, no sé per què...
- Sí, però el cognom també és el d’un nàufrag literari; el que passa és que aquest no va fer cap a cap illa, sinó en un lloc indeterminat de la costa africana.
- Tot el llibre és ple de picades d’ullet al lector i bromes iròniques. Va, explica’ns-en una aquí que ens faci riure.
- Hi ha tres petites palmeres que, en créixer, es converteixen als ulls del protagonista en la Palmera de les Tres Soques. En una illa és més propi parlar d’una palmera que d’un pi.
- Què és això tan lleig de “labiodental fricativa sonora”?
- És un so que a mi em sap greu haver perdut. Mon pare encara el pronunciava, ma mare ja no. I jo sempre he fet més cas de les dones.
- Això: per què cap robinson en tota la història de la literatura no s’intenta salvar ell tot sol, sinó que espera que el rescatin?
- Tal vegada és perquè confia molt en els altres que, a força d’enyorar-lo, l’aniran a buscar. Conforme passa el temps, la seva confiança es dilueix i, recordant la història d’Ulisses, té por que no li facin banyes.
- Devia ser la mateixa por que va fer que el mico baixés de la palmera i comencés així la història de la humanitat?
Música de fons que proposa l’autor per llegir el llibre: “A mi em sembla que amb Miles Davis el llibre entra bé.”
