diumenge, 3 d’abril de 2011

Agustí Villaronga, d'El niño de la luna a Pa negre

Gener - Febrer 2011 - Quan el director Agustí Villaronga ha guanyat tretze premis Gaudí i nou Goya, amb la pel·lícula Pa negre, vull aportar-hi dos textos meus, dues notícies de televisió sobre la presència al festival de Canes del 1989 de la segona pel·lícula de Villaronga, El niño de la luna. A Canes 1989 no va guanyar-hi cap premi, però als premis Goya de 1990 aquesta pel·lícula aconseguiria tres guardons, un dels quals al millor guió original.
Enhorabona, Agustí! Per Pa negre i per les anteriors pel·lícules!



"La lluna, símbol d’un destí, el de ser el déu encarnat en un nen que espera des de l’antiguitat una tribu africana, és l’objectiu i el somni de David, que està convençut de ser aquest fill de la lluna.

Agustí Villaronga està convençut que aquest somni és real, i que la realitat, representada per una secta meitat científica meitat ocultista, es converteix en la falsedat. Amb una posada en escena no habitual ni en les històries fantàstiques ni pròpia del realisme, Villaronga ens situa en una màgia fílmica on la lluna és alguna cosa real, interior, i la pantalla el mitjà per accedir-hi.

TALL DE VEU AGUSTÍ VILLARONGA

El director compta amb un còmplice dins de la pel·lícula, Victoria, que interpreta Maribel Martín, per tal que travessi el subtil marge entre la història que s’explica i la que s’intueix, i ajudi David, el nen Enrique Saldaña, a ser el nen de la lluna."

(Telediario, TVE, 9 de maig del 1989. Traduït del castellà)



"El niño de la luna és l’única pel·lícula espanyola en competició al festival de Canes. Fora de concurs, a l’apartat Una certa mirada, hi participa la coproducció hispano-cubana Barroco, de Paúl Leduc.

Amb aquesta segona pel·lícula seva, Villaronga surt en part de la marginalitat i del cercle maleït de la polèmica Tras el cristal. El niño de la luna és, malgrat tot, una història molt poc convencional. Des de fa milers d’anys, una tribu d’Àfrica espera l’arribada del seu déu reencarnat en un nen blanc. David (Enrique Saldaña) creu que és aquest nen, i intenta arribar com sigui al seu destí. Per la seva banda una secta científico-esotèrica intenta engendrar d’una parella escollida (David Sust i Lisa Gerrard, cantant del grup australià Dead can dance, que ha compost la música de la pel·lícula) el seu “fill de la lluna”, que David veurà com un impostor. La secta, i la seva directora (Lucía Bosè) obstaculitzen el camí del nen cap a Àfrica, però Victoria (Maribel Martín), que pertany a la secta, acabarà ajudant-lo.

La posada en escena és molt diferent a qualsevol pel·lícula fantàstica, perquè no utilitza cap més element fantasiós que la imatge i la imaginació."

(L’Informatiu Vespre, 10 de maig del 1989)