diumenge, 10 d’abril de 2011

Ramon Solsona, Premi Sant Jordi 2010 amb L'home de la maleta

Ramon Solsona ha guanyat el Premi Sant Jordi 2010 amb la novel·la L'home de la maleta, publicada per Proa el febrer del 2011. El 1994, amb Les hores detingudes, motiu d'aquesta entrevista, va obtenir els premis Crítica Serra d'Or, Prudenci Bertrana i la Lletra d'Or.


ENTREVISTA (Avui, 23 de gener de 1994)

Ramon Solsona

“Fer un article diari no és fer una crònica, sinó articular la pròpia perplexitat”

CARLES MARQUÈS

Ramon Solsona (Barcelona, 1950), professor, poeta satíric, guionista televisiu i articulista diari en aquest mateix AVUI, ha analitzat en la seva segona novel·la, Les hores detingudes (Quaderns Crema), un tema que ja fa temps que el preocupa, el de la viudetat. Però el de la viudetat masculina, i la d’un home jove. Conscient de la duresa i les possibilitats d’esqueixament tràgic d’un sentiment com el dolor de l’absència, Solsona l’ha detingut en un clima fred, tant meteorològicament com de comportament, com es fa en els laboratoris. Així, ha aïllat, d’una manera tan calmada com ho és ell mateix, allò que és essencial en les relacions humanes. La calidesa es percep millor deixant refredar els malentesos. Ho proven els personatges principals de la novel·la, un químic, aparentment insensible, viudo recent d’una professora de llatí, de fort caràcter literari, que viu amb el seu circumspecte sogre, viudo també.

- La limitació del punt de vista que tenim de les altres persones i els malentesos que provoca és un dels centres de la novel·la?

- No sé si és un dels centres, perquè hi ha diverses coses que hi tracto, però sí que és un punt que he treballat. El fet de situar gran part de l’acció en un ambient fred – tota no, l’altra meitat es rememora a Itàlia, a Ostia Antica, i hi ha unes circumstàncies diferents –, propens a la interiorització i al silenci...

- És un país concret?

- No, és un país nòrdic, d’una manera genèrica. Un lloc que em permet accentuar que en les persones hi ha unes parts reservades o íntimes que no es poden traspuar per la sola conducta. I que si el narrador no hi entra a dintre no es coneixen. M’interessava que fossin personatges callats, potser de manera extrema, amb un món interior molt ric. Entre ells no hi ha gaire comunicació ni permeabilitat, i per això he adoptat una roda de punts de vista.

- ¿Per què ha situat part de l’acció al món romà, que té una lectura molt determinada, condicionadora potser i tot?

- La primera vegada que vaig visitar Ostia Antica em va agradar i interessar molt. Feia temps que tenia interès a parlar d’una persona atacada d’una manera sobtada i vaig pensar que era un escenari idoni. Com que ell reflexiona molt per l’absència d’una persona, em semblava que es podia aprofitar per fer un record més enllà del personal, un record col·lectiu molt reculat en el temps. El fet que la persona morta sigui professora de llatí i que visquin en una ciutat que té una forta petja romana em permet no solament reflexionar sobre el passat individual, sinó, i em sembla més ric, situar que les arrels d’un estan en les arrels d’un altre, i que això té a la vegada una profunda significació cultural, pel que suposa l’empremta del món romà.

- ¿Què representa cadascun dels caràcters dels personatges?

- Bàsicament persones, que m’agradaria que fossin creïbles. No els he volgut fer símbols de res, sinó que m’ha interessat que tinguessin autonomia, que semblessin reals. El que sí que he procurat és relacionar-los entre ells. N’hi ha dos de viudos, de diferents edats, i això em serveix per analitzar la viudetat, des d’un punt de vista masculí. Un home viudo acostuma a quedar més coix que una dona viuda, per dir-ho d’una manera resumida. I no n’hi poso un sinó dos – tot i que el central és un – i entre ells es crea una relació especial, provocada i accentuada per la mort de la dona. Tot i que no he volgut representar res, m’interessaven certes característiques: per exemple, que la dona tingués un caràcter molt fort, perquè quan falta es noti més.

- El protagonista, en la part que se suposa que ha escrit ell, diu que haurà de fer un esforç d’exactitud, sinceritat i violència. ¿Creu que aquestes tres característiques, fins i tot la tercera, són les que s’ha d’exigir un escriptor?

- Ell ha de justificar els motius profunds pels quals escriu. Això, és aplicable a l’escriptor real? Exactitud, per a mi, sempre: la busco de manera força instintiva. La meva tendència és vigilar molt que les paraules siguin exactes. Sinceritat, no sé si el novel·lista ha de ser sincer; en el fons és un gran mentider. En la novel·la és aquest personatge el que és molt sincer. Quan fas una persona que ha patit un trasbals així, tu t’hi sents, no enganyes. Hi ha una certa correspondència de sentiments. I violència: una cosa va unida amb l’altra. Hi ha sentiments que tanquem d’una manera púdica, o bé si els volem manifestar, exigeixen un cert grau de violència. He procurat que tot fos molt contingut, que no hi hagués res d’esqueixat, excessivament violent: he evitat caure en un drama o una tragèdia fàcils.

- ¿Vostè, com la protagonista, milita només en la perplexitat?

- Ho subscric, sobretot, com a articulista. La feina d’articulista és una militància en la perplexitat. Recordo que quan escrivia això pensava que li estava transposant un sentiment que tinc jo, de cap a peus. Quan fas un article diari, no fas una crònica del món, sinó que articules la teva pròpia perplexitat.

- Una altra qüestió que surt del text de la novel·la: ¿els historiadors i biògrafs desfiguren, indefectiblement, la vida de les persones que han mort, la fantasia a què tenen dret?

- Fins i tot gratant la part oculta mai no arribarem al cent per cent del personatge. I la resposta és, una mica, en la mateixa novel·la, quan intento entrar en el punt de vista de les persones, perquè la seva conducta no es manifesta. Aquesta novel·la mai no l’hauria poguda escriure amb una tècnica conductista, com m’havia proposat al començament. Una biografia no és només unes coses que es fan, que es diuen, que es tenen, sinó que hi ha uns components emotius, secrets, que s’emporta la persona. I que són metafísicament impossibles de reconstruir. El que passa és que la feina del biògraf és acostar-s’hi al màxim, moltes vegades seguint pistes falses. Mai no es podrà entrar en la plenitud íntima, que a més, és plural i desconcertant, de les persones. No crec que els historiadors se’n puguin ofendre.

- ¿Quina és aquesta tècnica conductista que deia?

- Volia que tota la rememoració de l’últim dia d’ella estigués feta en tercera persona. La vaig desestimar, en part, perquè havia de resultar pesat; probablement s’hauria de completar amb unes dades d’erudició del lloc. Vaig pensar: horror! Ni jo sóc erudit ni vull fer una cosa indigerible. Ho vaig concentrar en el primer capítol, de presentació, perquè el lector ha de saber quin marc històric és. Sóc conscient que, en llegir aquest capítol, el lector pot arrufar el nas, però és aquesta sola vegada i després ja només hi ha notes més escadusseres. Que tota la història estigui narrada per ell, fa guanyar molt en vivència, humanitat, calidesa. Tot el que havia previst que fos fred, no em va sortir així. Crec que és un valor del personatge.

- ¿Què prefereix per treballar, el sol o el cel tapat i el fred?

- El sol. Sóc molt fredolic. L’ambient que faig a la novel·la, de boira i fred, a mi m’aniria fatal, tot i que hi ha persones que s’estimen més els dies tapats. Això li faig dir al professor de grec, ja que li agraden els dies de sol, però una cosa és el que li agrada mentalment, i una altra la que li va millor per treballar.

- ¿És una novel·la més d’introspecció que no d’acció?

- Quan em vaig enfrontar a aquesta història, que tenia moltes ganes de fer, em trobava que la història és molt curta, no n’hi ha gaire, i ja hi comptava. He procurat accentuar al màxim la tensió narrativa, agafar el petit fil narratiu i extremar-lo al màxim, provocant l’interès. He trencat, en canvi, algun dels principis bàsics de la novel·la, com aquest principi stendhalià, que siguin els personatges els que facin i que el novel·lista només mostri. No he mostrat sinó que he explicat les interioritats dels personatges, perquè he partit del principi que hi ha coses que no sempre queden explicades per la conducta.

- ¿Hi ha diferències substantives entre fer novel·la o articles?

- Caldria contrastar-ho amb altres creadors que fan el mateix que jo. Diria que el procés no és gaire diferent. El tipus d’article que faig no és estrictament periodístic; me’l prenc com una peça de creació diària; i els elements, bàsicament, són els mateixos: plantejar-te el què, el com, l’estratègia narrativa, i el to, que és fonamental. El magma de la necessitat expressiva és sempre el mateix, i pot derivar cap a un gènere o un altre.