Lluís de Salvador, la Tarragona culta i idealista, bombardejada

Fa dos anys que vaig publicar a la Revista de Catalunya, al número 318, un article sobre el periodista tarragoní Lluís de Salvador. Aquesta és una versió més llarga, inèdita, d'aquell article.

Quan s’acompleixen noranta anys de la proclamació de la República Espanyola, i de l’efímera República Catalana, és el moment de posar de relleu la figura de Lluís de Salvador i Andrés (1893-1975), una de les persones que més bé la va representar a Tarragona. Reivindicat per diversos historiadors locals, que l’han estudiat a fons, encara és massa poc valorat a la ciutat i injustament desconegut a la resta de Catalunya, en comparació amb noms tarragonins com Rovira i Virgili o Domènec Guansé. A diferència d’aquests altres dos intel·lectuals, la pràctica totalitat de la carrera periodística i cultural de De Salvador es va desenvolupar a la seva ciutat. “Portava dins Tarragona”, en paraules de la neta, Viviana de Salvador. I, fins que va haver de marxar a l’exili, a l’inici del 1939, va dedicar escrits i iniciatives a defensar el patrimoni, l’art, la música, les entitats i institucions de Tarragona. Va ser un tarragonista militant, però universalista i gens provincià. 

Humanista preocupat per la justícia social, l’educació i la pedagogia, pretenia una societat i una ciutat millors, més cultes i que valoressin els potencials de Tarragona, la història i arqueologia, i les possibilitats de projecció, turística inclosa, a Catalunya i al món. Dialogant i molt modern per a l’època, segons la seva neta, i de mentalitat oberta i progressista, en opinió de l’historiador Joan Gisbert i Canes, l’ideari republicà del periodista va veure una oportunitat en la República. Gisbert el defineix així: “Lluís de Salvador és un intel·lectual revolucionari que vol canviar l’anterior situació d’opressió, d’injustícia i d’ignorància, per una nova societat presidida pels ideals de llibertat, de justícia i de cultura. Ell és, per damunt de tot, un home de pau”. Idealista, moderat en el fer, crític amb els enfrontaments partidistes i sagnants a la rereguarda, catalanista i d’esquerres. Com escriu el mateix De Salvador, “ésser veritablement catalanista comporta necessàriament, sentir els ideals republicans d’esquerra.” (Diari de Tarragona, DT, 10/02/1934)

No era independentista, tot i que veia “lícit el separatisme, com és lícita tota idealitat pura, que no es fonamenti en procediments d'imposició violenta.” (DT, 30/10/1932) Defensava, en contraposició, un concepte ben actual, l’hegemonia. En aquest cas, “l’hegemonia catalana sobre el territori i l’esperit d’Ibèria” en què Catalunya “senyalaria als altres països germans el camí per l’assoliment de la riquesa per l'estructuració d'una vida pròpia, basada en la democràcia i la llibertat.” Quan el 1932 l’Estatut de Catalunya es discutia a les Corts espanyoles, confiava que s’aprovaria, entre altres raons, “perquè si el poble català que votà l'Estatut l'any darrer, es vegés ara decebut amb una negativa”, advertia, “no solament no podria actuar com un fre enfront del corrent separatista, ans encara s'incorporaria a aquest corrent”. (DT, 4/5/1932)

Pel que fa a la dona, la postura de De Salvador era prou avançada i sensible, en un moment que alguns republicans temien que si la dona tenia dret a vot, el seu vot seria conservador. Ell, però, afirma que “no ens va estranyar que, un cop esclatat el moviment de reacció popular contra l’intent de les castes militars d’implantar el règim feixista a Espanya, les dones es decidissin a secundar la revolució subsegüent amb veritable entusiasme”. (‘Tarragona sota les bombes’)
La necessitat d’expressar aquestes, i altres, inquietuds, i la voluntat literària, l’havien dut a col·laborar en la premsa des de jove. El seu pare, Lluís de Salvador i Piñol , havia estat el director d’El Correo de la Provincia, diari d’orientació carlina, entre 1893 i 1896, però no sembla que la premsa fos el futur professional que volia per al seu fill, que va ser l’ovella negra d’una família benestant i terratinent, amb arrossars al delta del l’Ebre, com confirma la seva neta Viviana.
El 1911 ja formava part del cos de redacció del quinzenal bilingüe Ideal Científico Literario, que editava a Tarragona un grup d’estudiants. El 1914 va marxar a Alacant per com treballar com a oficial auxiliar del ferrocarril, i el 1920 ja era el redactor en cap d’un diari alacantí, El Tiempo. El 1919 va ser el primer periodista de l’estat espanyol en volar, en el correu aeri Tolosa – Casablanca, amb escales a Barcelona, Alacant i Màlaga, i en escriure’n un reportatge, que es va publicar en molts diaris, entre ells La Vanguardia. Les fotografies, seves, eren les primeres aèries de tot l’estat. Es va fer amic d’alguns pilots de la línia, com l’escriptor-aviador Antoine de Saint-Exupéry, l’autor d’El petit príncep, com afirma el periodista Darío Vidal. (Tele/eXpres, 1/04/1969)
Més endavant, tornat a la seva ciutat, va ser director dels diaris Tarragona, del 1925 al 1927, i Diari de Tarragona entre 1927 i abril del 1937, i altre cop el 1938. Quan la CNT-FAI va incautar el Diari de Tarragona, l’1 d’abril del 1937, va passar a ser-ne el sotsdirector, mentre Josep Alomà n’era el director,  i durant molts mesos va signar, significativament, els seus articles com L. de S.
Durant la guerra civil, va col·laborar en altres mitjans, com el diari antifeixista Llibertat (1936 – 1938), on signava com a Ludovicus. Com a curiositat, en el DT del 15/12/1936, Lluís de Salvador escrivia: “com deia fa poc a Llibertat el nostre fraternal camarada “Ludovicus”. Aquest joc de miralls, i altres articles, com els que signava com a Ludwig, ja demostren una voluntat irònica. L’estil de De Salvador, assenyala l’impressor i amic seu Josep – P. Virgili “era mordaç i agut.” Joan Gilbert diu dels seus articles que estan “escrits amb una prosa culta i clara que sovint denotava una actitud pedagògica, reflecteixen les mancances i els anhels d’aquella societat.”
De Salvador va fer de periodista, però no era vocacional, sinó un home de pensament i de lletres, que havia fet del periodisme el modus vivendi. En l’article en què s’acomiada de la professió ho expressa clarament: “el periodista – nosaltres – que s’havia hagut de consagrar, contra la seva voluntat i per imperi de les circumstàncies a la professió periodística fent-ne el seu únic mitjà de vida, l’abandona ara, després d’uns anys de ben accidentada tasca.” (DT, 9/02/1938)
Accidentada tasca que el va portar dos cops a la presó, per pocs dies. Un, després dels Fets d’Octubre del 1934, durant vuit dies. I abans, un altre, per una poesia, escrita per un suposat prevere, que el Diari va publicar durant la setmana santa del 1928. I que en realitat era un parany que li va parar un policia, Báguena, un acròstic on es podia llegir “Visca Catalunya Lliure”. El periodista es va estar deu dies a la presó de Pilats de la ciutat “por el supuesto delito contra la seguridad de la Patria por medio de la imprenta.” (DT, 28/6/1928) De l’empresonament en va treure experiències que usaria en assajos, poemes i obres de teatre, a més d’una interessant sèrie de nou articles, Entre rejas, que va publicar al Diario entre juny i juliol del mateix 1928.
Entre altres agudes observacions, s’hi pregunta: “es justo someter a un hombre, a un ser humano, culpable o no, — no hablo ya por egoísmo — al denigrante, inmundo, cruel e inhumano trato que supone la reclusión en una celda como esta, que es aun impropia para albergar seres irracionales?”  (DT, 24/6/1928) En castellà, com escrivia al Diario fins abril del 1931.
Tot i dedicar-se tants anys a la premsa, escriure no li va fer perdre l’escriure. Molts dels davantals que va publicar al DT, sota l’epígraf Els fets i els dies, són peces literàries. També hi va escriure contes, en la premsa diària. I és que escriure, escriure literatura, va ser la seva gran passió. Va ser autor, el 1922, del guió d’una pel·lícula sobre la Creu Roja, ‘Heroismos’, i va escriure, tal com recull la historiadora M. Elena Virgili (DT, 16/4/2000), diverses novel·les i obres de teatre. Com una que ens revela la seva neta Viviana, ‘El valor de los grandes silencios’, ambientada en una granja francesa durant la segona guerra mundial, on s’allotjava un oficial alemany amb el seu ordenança. Una granja com la que el mateix De Salvador i la seva família van portar durant l’exili a França, a la població occitana de Valença d’Agen. En aquesta obra, no estrenada, s’hi produeix l’aproximació de dos antagonistes, en un transfons d’un gran pacifisme.
Sempre en el món del teatre, el periodista tarragoní va ser primer actor i director de companyies de teatre a Alacant, Tarragona i a París. Moltes de les seves cròniques diàries se centren en el teatre, com les que entre el 1933 i el 1935 parlen de l’actriu Margarida Xirgu. La vocació teatral la va encomanar a la seva filla, l’actriu Montserrat Salvador, nascuda a Tarragona el 1927. En el seu matrimoni amb Concepció Deop va tenir dos fills més, Lluís, mort als 16 anys, i Ramon.
Com a director del DT, va promoure iniciatives culturals com els Concerts-Natura del Mèdol, entre 1930 i 1933, que tenien lloc en aquesta privilegiada pedrera romana, “l’auditòrium natural de Catalunya”. Uns concerts, avui irrepetibles per la condició de patrimoni protegit del Mèdol, que van tenir molt de ressò i l’assistència del president Macià, el 1932. L’any abans, el propi De Salvador havia anat a convidar Pau Casals a la seva vil·la de Sant Salvador. El músic va acceptar i fins i tot es va oferir a dirigir el concert de l’any següent, però al final no poder acudir al del 1931.
Escriure no li va fer perdre l’escriure, certament, però la dedicació quasi exclusiva al periodisme i més tard l’exili ens han privat amb seguretat de veure publicades, o representades, obres seves. I és que, tot i el comiat, el periodisme el va tornar a estirar un cop més, ni que sigui breument. Tal com esmenta l’historiador Jordi Piqué i Padró al llibre ‘La crisi de la rereguarda. Revolució i guerra civil a Tarragona (1936-1939)’, encara va dirigir un altre diari de breu vida: “la publicació del diari 19 de juliol comptarà amb el patrocini directe del delegat d’Ordre Públic Joan Rodríguez Papasseit, d’ERC, el qual nomenarà director Lluís de Salvador Andrés, que en aquells moments exercia de cronista oficial de l’Ajuntament i de la Comissaria Delegada de la Generalitat.”
Aquest encàrrec oficial ens ha donat dos volums de gran interès, que constitueixen a dia d’avui el seu gran llegat en forma de llibre. Un llegat que s’inicià quan De Salvador va ser nomenat cronista dels bombardejos franquistes a Tarragona, i que ha patit un gran nombre de vicissituds. En aquesta comesa va escriure una memòria dels atacs amb bomba dels avions alemanys i italians de l’aviació franquista sobre la ciutat, entre el 14 d’abril del 1937 i el 6 de gener del 1939, quan tot just havia hagut de passar la frontera. Una memòria detallada i precisa, on a més hi figuren reflexions sobre la guerra total i l’ensorrament de les democràcies, i històries humanes.
La documentació que ens ha arribat sabem que és una còpia de l’original que es va veure obligat a deixar a la frontera, i hi consta al peu “Camp de Barcarès. Novembre 1939.” En un full en francès, en funció de pròleg, hi explica que lliura els papers al govern francès perquè és conegui internacionalment la barbàrie que el feixisme cometia contra una ciutat pacífica, preludi i camp de proves de futurs atacs sobre la població civil d’altres ciutats i països. En les seves pròpies paraules, “Tarragona volia oferir el seu terrible sacrifici a fi d’evitar la destrucció de ciutats sobre les quals ja planava una amenaça tràgica, tristament convertida avui en crua realitat.” Aquest trist paper de ciutat sacrificada en un nou concepte de guerra contra civils indefensos va fer que, com va escriure Antoni Rovira i Virgili, “proporcionalment a la seva àrea i al nombre dels seus habitants, Tarragona és la població catalana que més ha sofert” (La Humanitat, 23/07/1937)
Tarragona no compta amb una obra d’art tan decisiva per representar l’horror com el Guernica de Picasso, però el text de Lluís de Salvador és capaç de fer arribar al lector un dolor comparable. Sobre el bombardeig de Gernika, a més, en va escriure un article, Roma i el martirologi de Guernica (22/10/1937), en què es queixa del silenci del Papa, d’una “veritable complicitat”. Un dia, 22 d’octubre del 1937, que Tarragona va rebre dos dels molts bombardejos que va patir.
En paral·lel, el periodista escrivia una crònica sobre la vida quotidiana d’una ciutat en temps de guerra. Sobre aquesta crònica, l’historiador Gisbert i Canes indica que és una “visió directa d’uns fets, a través d’un testimoni que els visqué amb passió i que, com molts d’altres, també en pagà un preu. I s’estigui d’acord amb el contingut ideològic o no, és innegable l’extraordinària vàlua de la seva aportació.” Molt probablement, l’autor la va concebre amb la intenció de publicar-la.
 Després d’endur-se’ls aquests documents en el camí d’exili, els va enterrar, durant l’ocupació nazi de França, en un camp prop del riu Garona. Una crescuda del riu va inundar els terrenys i malmetre els papers. El 1994, Ramon de Salvador, fill de Lluís, va fer donació a la Biblioteca Hemeroteca Municipal de Tarragona (des d’ara, BHMT) d’una caixa plena de documents, alguns trencats i d’altres gairebé il·legibles. La BHMT, i la seva directora, Maria Elena Virgili i Bertran, van impulsar-ne la publicació de dos llibres: ‘Tarragona sota les bombes. Crònica d’una societat en guerra (1936-1939)’, editat el 2005, i ‘Quan la mort venia del cel. Memòria dels bombardejos sobre Tarragona (1937-1939)’, l’any 2009. El primer inclou uns apunts biogràfics molt complets, escrits per Maria Elena Virgili, que ens posen sobre la pista sobre el Lluís de Salvador anterior i posterior a aquests dos textos. El dels articles de premsa i les reflexions sobre la presó, i el de l’exili.
Un exili al qual va marxar a peu. Un cotxe va portar la família des de Barcelona a Figueres, i allà el va fer tornar perquè pogués portar més refugiats a la frontera. Després de vuit mesos al camp de Barcarès, es van establir en una granja, i després en una altra més gran. Van haver de començar de zero, perquè no sabien res de com portar la terra. A més de fer de granger i pagès, va treballar a Montmartre com a secretari del pianista Josep Sentís, a qui havia dedicat alguns articles en la seva etapa al Diari de Tarragona. A París va impartir conferències sobre teatre i literatura, va escriure nombroses obres teatrals i es va dedicar a pintar, una de les seves aficions.
Segons la neta, va tornar el 1953. A Barcelona, on va fer de corrector de proves, a Tele/eXpres i a El Mundo Deportivo, fins que es va jubilar. Va vendre els arrossars de l’Ebre a les persones que els portaven, perquè defensava que “la terra és per qui la treballa”, explica Viviana de Salvador, i amb aquests diners i els de la jubilació es va comprar un pis a un barri de la ciutat, Sant Salvador.
A Tarragona, la ciutat on volia tornar, va trobar que li feien el buit, tret de comptades persones. Li dolia que el deixessin de banda per l’etiqueta política, per subversiu, però no se’n va queixar. Com afirmava al seu amic J. – P. Virgili: “Si jo no fos rojo, si m’avingués a cantar la gallina i a fer acte públic de penediment, no em faltarien protectors i padrins”. (Apunts biogràfics a ‘Tarragona sota les bombes’). No volia homenatges, ni reconeixement, ni aparences, tan sols li dolia el buit. Va aconseguir fer als primers 70 unes col·laboracions a Ràdio Tarragona, amb el pseudònim Luis de Tarragona. Els temes, els seus, els de la ciutat: Tarragona, el patrimoni, l’art, la cultura...
Va morir just un mes abans que Franco, el 20 d’octubre del 1975. Va morir als 82 anys, just els mateixos que enguany s’acompleixen de la fi de la Guerra Civil. I va deixar un llegat recuperat i un altre que caldria recuperar.
Per recuperar ara l’obra d’aquest intel·lectual tarragoní en la seva integritat, penso que, a més de reeditar els dos volums esmentats, caldria publicar-ne, com a mínim, una antologia d’articles, com ara els encapçalats amb l’epígraf Els dies i els fets, més les cròniques de la presó, per exemple, i que els apunts biogràfics escrits per Maria Elena Virgili s’editessin en un volum a part. Amb l’ampliació que la historiadora consideri convenient. I també, potser, d’altres textos inèdits. Lluís de Salvador, i la Tarragona que va ser, i que va voler ser, durant ells anys 30, s’ho mereixen. Perquè deixi de ser “un periodista gairebé anònim d’una ciutat catalana i tarragonina”.

Article inèdit

Mediterrà, cent anys de l’altre club de futbol de la Torre (1923-24)

 

Carles Marquès

Dibuix de JOAQUIM TORRENS
Cedit per RAMON LLOVERAS

 

Ramon Lloveras, de l’antiga impremta, m’ha deixat un document únic i l’hi agraeixo molt. És un dibuix a llapis dels anys 1920: el projecte de la porta i les tanques per al camp del Futbol Club Mediterrà. L’escut és rodó, amb les quatre barres, les onades del mar i un estel.

El club va tenir una vida curta però intensa. El camp era prop de la platja, entre els actuals carrers Martineta i passeig Mediterrània. Es va inaugurar per la festa major de Santa Rosalia del 1923 i la inauguració va ser accidentada. Els dies abans va ploure a bots i barrals, el terreny de joc estava impracticable i els directius van demanar al pare del Lloveras, que era paleta, que tapés amb terra els sots causats per la pluja.

El Mediterrà – escrit així, segons forma habitual de l’època – va ser fundat per Josep Maria Torrens, Pau Rovira i Antoni Olivella. L’autor Jordi Suñé afegeix als impulsors els noms de Josep Rius, Josep Cañellas i Lázaro Marquès – cap parentiu amb mi –. Suñé ha escrit també que el club va néixer al voltant de l’entitat catalanista Centre Nacionalista de Torredembarra, creat el 1921.

Un personatge clau del Centre és Josep Maria Torrens i Llanés, de Cal Manresà, un “entusiasta catalanista”, com el qualifica Suñé, i capdavanter dels avenços tècnics a la vila. El croquis del tancat del camp de la Martineta el signa l’arquitecte Joaquim Torrens, segurament parent seu. En qualsevol cas, Joaquim és un nom vinculat a aquesta família, perquè el fill de Josep Maria va ser el gran enginyer industrial Joaquim Torrens-Ibern, nascut el 1909.

Josep Maria Torrens, com es pot comprovar al Pla General del 1926, era propietari del terreny del camp de futbol. Justament la Unió Sportiva havia volgut comprar la finca del costat  a Fernando Vallmitjana per ubicar-hi el seu futur camp però aquest senyor s’hi va negar. Casualitat o havia començat la rivalitat abans d’hora? Què hauria passat amb dos camps un al costat de l’altre? Una mica ja passava: la seu del Mediterrà era al número 41 del carrer Nou i el de la UST al 15.

El mateix 1921 que el Centre Nacionalista, un any d’efervescència catalanista, es fundava a la Torre un Pomell de Joventut, entitat impulsada per l’escriptor Folch i Torres per difondre els valors catalanistes i catòlics. I contra un altre Pomell de Joventut, Amor i Germanor, de Tarragona, va jugar la Unió Sportiva un dels primers partits, el 17 de setembre de 1922.

Intueixo que aquell partit va ser l’espurna que va donar la idea de crear el Futbol Club Mediterrà. Sigui com sigui, segons les actes municipals que m’ha facilitat l’historiador Lluís Català, el 7 de juliol de 1923 el nou club tenia president, Pau Rovira, i demanava subvenció. A l’agost d’aquell any demanaven permís per construir un mur amb dues portes al voltant del camp. El de l’esbós.

L’ 1 de setembre, la Unió Sportiva convida l’ajuntament al seu partit, que s’havia de fer el dia 5. I el Mediterrà s’hi avança i convida al consistori al seu, el dia de la festa major, el 4. El del diluvi.

La inauguració valia les corredisses: s’hi va jugar un partit entre jugadors del Barça i el FC Vilafranca i la copa la va entregar el diputat catalanista Eduard Recasens. Però ja s’hi havia jugat partits, com ara un contra el Tarragona, el 25 de juliol del 23, amb aquesta alineació: Folch, Sánchez, Mateu, Mercadé I, Rull I, Rull II, Vidal, Miracle, Burrut, Roig II i Mercadé II.

El gener de 1924 es va disputar el primer “derby” entre els dos clubs locals, amb victòria de la UST per 4 a 0. Però aquella no seria la pitjor notícia de l’any per al Mediterrà: el juliol, segons el diari La Veu de Tarragona, van robar del camp l’equip dels jugadors.

Les últimes referències que n’he trobat a la premsa són del novembre de 1924. Són males notícies: una altra inundació, últims a la classificació... A més, des que el 1923 havia començat la Dictadura de Primo de Rivera, el Centre Nacionalista es mantenia en un perfil baix i aquell final d’any també devia ser el final del Mediterrà. Per a la rivalitat, llàstima!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El Periódico de Catalunya – 8/12/1984 (Traducció del castellà)

 

El drac del premi de novel·la Sant Jordi, que s’atorga divendres vinent, s’ha engolit en més d’una ocasió els autors premiats. La terrible fera que amaga crítics, escriptors i lectors s’ha cobrat fins ara dues víctimes, a més de causar algun ferit: Enric Massó i Josep M. Sonntag.

 

Dues víctimes del Sant Jordi, a la muntanya de l’oblit

 

Carles Marquès

 

Enric Massó i Urgellès va guanyar el primer Sant Jordi de novel·la el 1960, amb Viure no és fàcil. El seu triomf, tanmateix, es va convertir en caiguda espectacular quan Mercè Rodoreda, amb La plaça del Diamant, que n’havia aconseguit el tercer lloc, va accedir a la popularitat. Aleshores, algunes opinions van desqualificar el veredicte del jurat i, com a conseqüència, l’autor. Massó va caure a l’oblit i, segons el seu criteri, ha estat perseguit fins i tot en la seva vida privada i laboral. Ell veu interessos extraliteraris en aquesta confabulació, conxorxa, en la seva pròpia expressió.

“El més fàcil de dir per algú que no em conegui – exclama – és per pateixo de manies persecutòries, però en tinc proves”. Als seus 70 anys, ja jubilat, segueix escrivint i treballa més que mai. Declara que té intencions de demostrar ara, passats els anys, que és un autor de qualitat i que s’ha comès una injustícia amb ell. D’ençà de l’any del Sant Jordi, ha escrit narracions i obres de teatre i encara ha guanyat algun premi literari. Sobre el seu teatre, indica que “és el més intel·ligent que s’hagi escrit mai en català”, paraules que atribueix al conegut home de teatre Xavier Regàs.

La veu de Massó tremola d’indignació quan rememora els fets que van rodejar el premi que podia haver-lo fet famós. “Si hi va haver un encert o un desencert amb Mercè Rodoreda, això no m’afecta”, assevera. Opina, a més a més, que l’escriptora no es va portar bé amb ell, tot i que veu en la seva obra moltes virtuts, que la feien una excel·lent candidata.

 

Un “desconegut”

 

A Viure no és fàcil se l’ha acusada de ser una novel·la fàcil. El seu autor considera que no és de grans disquisicions, però que aquí una obra que té públic ja és desterrada sistemàticament. Una altra llufa penjada a l’esquena de Massó és la d’autor desconegut. Se’n defensa al·legant que “no és un demèrit, sinó que és no participar en una determinada capelleta.”

Després del, per a ell, fatídic premi, se’n va anar a Itàlia, el 1962, perquè fins i tot en el seu treball professional se li feia la vida impossible. Allà es va estar amb una beca de la Universitat de Pàdua fins que finalment, sense treball, va haver de tornar “vençut i amb el cap cot” el 1964. Sobre aquesta presumpta persecució, l’escriptor creu que es tracta d’una acció portada a terme per determinats sectors religiosos, com els jesuïtes i l’Opus Dei, en la qual el franquisme “hi jugava un factor essencial de maquiavel·lisme polític”.

S’afanya a afirmar que amb aquesta denúncia no vol molestar als qui tenen uns sentiments religiosos autèntics, perquè ells també els va tenir, tot i que ara n’estigui “escarmentat”. “Jo m’he mantingut sempre fidel a les meves conviccions – puntualitza –; en política era independentista, tot i que ara ja no soc tan radical”.

 

País de “cledes”

 

De la literatura catalana actual, Massó considera que som en un “país petit i de cledes” i que el panorama actual del teatre a Barcelona fa una mica de pena. No obstant això, li agraden alguns autors com Jaume Cabré o Vicenç Villatoro, de qui diu que és “un escriptor excel·lent, però no un narrador a l’estil que jo intento ser-ne, és a dir, buscar una trama argumental, desvetllant l’interès del lector en base al: què passarà?”

Les seves influències literàries les troba a Somerset Maugham, i qualifica el seu propi teatre de “molt cerebral” a l’estil de John B. Priestley. Especifica que, com aquest, fa un teatre dirigit a tothom, però sobretot al públic més intel·ligent. El seu autor català predilecte és Joan Puig i Ferreter, “el narrador més complet, més europeu de tots els que hem tingut, a qui s’ha volgut rebentar també”.

Enric Massó afegeix que “si m’han esborrat, jo no ho he fet, i com el que compta per a mi soc jo, estic escrivint una novel·la que Déu sap que li pot passar, però mai no em pagaré jo mateix l’edició, com d’altres. Jo he de cobrar com a escriptor o, com a molt, escriure per amor a l’art”.

L’estrena literària del novel·lista, que va començar a escriure de molt jove, es va produir als 16 anys Ràdio Associació de Catalunya li va premiar una narració. Anys més tard, Josep Janés i Olivé, amic de la infantesa, el va introduir al Diario Mercantil, que dirigia, on va coincidir amb Osvald Cardona, Avel·lí Artís-Gener i Pere Calders. Ha publicat Els dos miralls (1955), Viure no és fàcil (1961) i Mort de guerra (1981), a més de narracions curtes a revistes.

 

 

Sonntag, escriptor i aventurer

 

Del premi de Sant Jordi només recorda les circumstàncies novel·lesques que l’hi van fer presentar. Una dona l’acabava de deixar, amb l’admonició “ara vas i escrius, i guanyes el Sant Jordi”. I així ho va fer. Però, per a ell, escriure no ha estat mai professió ni carrera, sinó una aventura més, una cosa que feia per pur plaer.

Quan va esclatar l’acusació, s’ho va prendre amb filosofia i va renunciar a jugar a la gauche divine, cosa que li va portar l’enemistat amb aquesta. Ara, Sonntag treballa per a l’ONU a Ginebra, on se’n va anar amb la seva filla després del cas Nifades. Encara escriu i té una obra a l’espera que l’hi publiquin. Als 45 anys – en té 40 –, pensa emprendre la seva darrera aventura: “me n’aniré a les Garrigues a plantar corders i criar carxofes”.

El Camp de Tarragona, la frontera de l’èxit

Catalanisme, cosmopolitisme, mediterraneïtat i modernitat a la segona àrea metropolitana de Catalunya

Revista de Catalunya, número 294, any 2016

Carles Marquès

Territori invisible, mal conegut per la resta de Catalunya, el Camp de Tarragona torna a ser

l’espai de creixement necessari per assolir l’èxit, la pedra de toc del futur, polític i econòmic,

del país. Com afirma contundent Jordi Jaria, professor de dret constitucional de la Universitat

Rovira i Virgili, “si aquest territori no se’n surt, Catalunya no se’n sortirà. En relació amb la

independència, el Nord, els antics comtats feudals, són Virgínia. Nosaltres, el Sud, som

Massachusetts. Ells miren cap el passat, nosaltres som el futur.” De l’únic futur possible, de la

lluminositat mediterrània, de què és, sociològicament, políticament, culturalment, el Camp de

Tarragona, n’hem parlat amb algunes persones, sense pretensió exhaustiva ni demoscòpica.

Només per destriar què signifiquen conceptes com catalanisme, cosmopolitisme i modernitat,

ara i aquí. Per començar, hem de definir què entenem per “aquí”, i no confondre’l amb altres

espais superposats amb què se sol confondre: tot i que la paraula “Sud” hi apareixerà sovint –

és inevitable – el subjecte d’estudi no és la caduca ‘provincia’ de Tarragona. Les Terres de

l’Ebre, com a realitat diferenciada, mereixen un article a part. Ni ho és la dialèctica limitadora

Reus – Tarragona, que hem intentat evitar, i que, omnipresent com una pesant llosa, acaba

traient sempre el cap. Ni la regió històrica de les tres comarques. No, tractarem de l’àmbit

territorial ‘Camp de Tarragona’, que defineix el Pla territorial general de Catalunya (Alt Camp,

Baix Camp, Conca de Barberà, Priorat i Tarragonès, amb la comarca-ròtula del Baix Penedès,

que el 2010 va ser adscrita a l’àmbit funcional del Penedès), terra de frontera, menystinguda,

que s’estima poc, però que, més que mai, és una peça imprescindible, la mesura de l’èxit.

Una primera prova d’aquesta mesura, més enllà d’opcions polítiques, la tindrem aviat

amb la decisió sobre el complex turístic BCN World: si es fa o no referèndum, el resultat i,

sobretot, l’àmbit electoral del referèndum: municipis afectats, el Camp, Catalunya..., marcaran

profundament com es veu aquest territori a si mateix, i com creu que és vist per tot el país.

Catalanisme polític i espanyolisme sociològic

La catalanitat d’això que la mandra terminològica anomena “Tarragona” i la distància mental

que manté amb “Barcelona” i “Girona” ha estat objecte de broma en algun programa televisiu

recent, com el Polònia de TV3. Però com es viu avui el catalanisme al Camp de Tarragona, més

enllà dels tòpics? El del dia a dia, de reconeixement de la majoria de la població en un conjunt

de país català – és a dir, de sentir-se molt, o poc, catalans – , però també en el discurs polític,

reivindicatiu, del territori? El citat Jordi Jaria, en un article a la revista Fet a Tarragona, detalla

tres factors interns, propis, que comprometen la projecció exterior del Camp: “la manca d’un

relat metropolità, els esforços mútuament anul·ladors que provoca aquesta mancança, i la

perspectiva gallinàcia de les nostres elits, no només polítiques, sinó en la majoria d’àmbits de

la societat, entre els quals cal destacar el món empresarial i el món de la comunicació.”

El mateix Jaria, en conversa amb l’autor d’aquest article, confirma que existeix un

acomplexament d’aquest territori en relació a la resta de país, i que és un acomplexament que

cal dir, com a missatge de país, que té un cert sentit: “és la manifestació d’una Catalunya

incompleta, insuficient, que no arriba al seu objectiu, i que en el fons genera impotència.” Des

del punt de vista de la catalanitat d’aquest territori, hi ha la sensació de no sentir-te reconegut,

segons aquest professor universitari de la URV: “i més quan ets tu, aquest territori, qui aporta

històricament el sentit del triomf de Catalunya, amb la conquesta de la Catalunya Nova.” És a

dir, el Principat actual, el que deixen les conquestes territorials de Ramon Berenguer IV. “Per

què Catalunya va créixer cap al Sud, i no cap al Nord, després de la batalla de Muret? El Sud

representa l’èxit, el creixement: Catalunya té èxit només quan creix cap al Sud.” continua Jaria.

I encara rebla: “aquest territori suposa, per tant, la mesura de l’èxit de l’actual procés

polític. La independència només és possible amb el Sud”, entenent Sud com el Camp i l’Ebre.

“Nosaltres tenim l’únic projecte de país possible. Si no ens escoltes a nosaltres, no hi ha país.

L’altra, la del Nord, és una Catalunya imaginària. Només assumint la Catalunya Mediterrània

ens en podrem sortir, no amb la Catalunya Pirenaica.” Tornarem a parlar de la mediterraneïtat.

De tota manera, cal fer un discurs autocrític des del Camp de Tarragona, cosa en què

coincideixen totes les persones entrevistades. Autocrític amb l’acomplexament, que conforma,

segons Jordi Jaria, un discurs circular: Catalunya mira poc cap al Sud, i des del Sud es mira poc

a Catalunya. És el discurs que el periodista Ricard Lahoz, director de la ja citada revista Fet a

Tarragona, col·loca en la ment de les “elits més conservadores, espanyolistes i identificades

amb els símbols de la capitalitat de la província”, amb motiu, per posar un exemple, que un

“gironí” sigui el nou president de la Generalitat: “el missatge victimista d’aquests sectors,

encara amb molts ressorts de poder, es pot resumir en: “la culpa sempre és de Barcelona i de

més al nord (mai de Madrid), la Generalitat fustiga el sud i els que governen no ens estimen.”

Ara bé, el discurs victimista és cosa de petits sectors immobilistes o, com afirma certa

brama, hi ha un espanyolisme sociològic estès? Per a Jaria, l’acomplexament acosta a Espanya

un cert nombre de gent, però no de forma entusiasta. De forma reactiva probablement, hi

afegim. Per a la historiadora Montserrat Duch, sí que existeix un sentiment identitari espanyol,

que es manifesta de forma poc grandiloqüent i que no afecta en gran manera la convivència,

però que es mostra en realitats com la correlació entre llengua i identitat. Els estudiants de la

URV, on Duch dóna classes, exemplifiquen la “famosa diglòssia”, que és un tabú: “escriuen un

català perfecte, però la llengua de referència al carrer, entre ells, és el castellà.” Aquest

espanyolisme tou, i constatable, prové de diverses causes, o es manifesta de diverses formes:

“la segregació residencial a les grans ciutats d’aquest territori fan que els fenòmens existents a

l’Àrea Metropolitana de Barcelona es donin aquí corregits i augmentats.” Fenòmens de

fragmentació social per procedència que no podem obviar autocomplaentment. Cal dir,

tanmateix, que la identificació interessada de ‘Tarragona’ – amb la confusió recurrent entre

ciutat i provincia – com a capital de la presumpta ‘Catalunya espanyola’ no acaba de funcionar,

com va demostrar l’escàs èxit de la manifestació unionista de l’11 de setembre del 2014. O

com revelen els resultats de les eleccions del 27 de setembre, que donen al Camp uns

percentatges entre partits independentistes i no independentistes igual al del conjunt del país.

En el cas universitari, els fenòmens de fragmentació s’evidencien, segons la professora

Duch, en una manifestació de la “síndrome de Sud”: “molts estudiants universitaris del Camp

de Tarragona se’n van a estudiar fora carreres que també poden trobar-hi, a la URV. Els fills de

les classes mitjanes estudien a Barcelona, hi ha fuites de classe mitjana al nostre territori.” Una

opinió amb la que en bona part coincideix el també professor Enric Olivé Serret, director de la

Càtedra UNESCO per al diàleg cultural a la Mediterrània. Amb ell parlem de cosmopolisme.

Cosmopolitisme i mediterraneïtat

“Els estudiants que tenim a la URV” – afirma Olivé, i aquí hi ha el punt de trobada amb el que

expressa Montserrat Duch – “són la primera, o segona, generació que ha estudiat a les seves

famílies, i pocs poden permetre’s, per raons econòmiques o d’educació familiar, un Erasmus.

Un Erasmus et canvia la visió del món, i per aquesta raó, de fer-ne pocs, els nostres estudiants

són poc cosmopolites, com a regla general,.” Una visió cosmopolita que sí que es dóna més en

la comunitat universitària, que és un terme més ampli que no tan sols els estudiants: “el

professorat parla cada cop més idiomes, però encara tenim limitacions per donar classe en

anglès, en especial. De tota manera, en deu anys hi ha hagut un canvi abismal.”

Un canvi que, segons ell, encara no s’ha produït a la majoria de la població del territori.

No som gens cosmopolites, entenent cosmopolita com a una persona que “individualment, no

es posa fronteres lingüístiques ni polítiques, però no té res a veure amb allò que diuen de ser

‘ciutadà del món’. Es tracta de no posar-te límits, però de tenir els peus posats en un lloc, que

sàpigues quines són les teves coordenades.” I, un cop establert què vol dir ser cosmopolita,

Olivé Serret és molt autocrític, com ho són les altres persones amb qui hem enraonat: “La gent

del Camp de Tarragona som gent de terra endins, obtusa, de roc a la faixa.” Ni que visquem al

costat de la Mediterrània: “la vocació que el mar ens aporta alguna cosa positiva, un negoci, és

potser recent, tot i que ara està molt assumit pel comú de la gent. Però aquesta vocació no

s’ha exprimit prou des del punt de vista social i polític.” Olivé és molt crític amb els polítics,

sobretot de la seva ciutat. Però hem quedat que no parlaríem només de Tarragona ciutat. O sí,

si cal parlar de la mediterraneïtat, i en aquest punt torna a aparèixer una idea de nació

catalana, abocada a la civilització que ens va arribar per mar, i que donaria un paper nou en el

conjunt de país al Camp de Tarragona, entès com un tot. Explica Enric Olivé que “Tarradellas

[el president de la Generalitat] deia que la capital de Catalunya havia de ser Tarragona.”

Per al director de la càtedra UNESCO, aquesta era en la seva formulació una idea força

noucentista, classicista, amb dos focus, Empúries i Tàrraco. Una visió noucentista que arriba

fins als anys 30, amb un epígon neonoucentista, com el va definir, sembla ser, Joan Fuster. Del

noucentisme i neonoucentisme n’haurem de tornar a parlar. Però no és en aquest sentit

noucentista que pensa Olivé Serret que cal rescatar la idea de Tarradellas: “Tarragona ha de

fer valdre la capitalitat mediterrània clàssica, però no com a aquella capital de província de

l’imperi romà, sinó de la Mediterrània entesa com a espai de comunicació i amb un seguit de

potencialitats, i que aquí no s’han sabut utilitzar.” Contràriament, “quan se saben utilitzar

aquestes potencialitats mediterrànies, triomfes.” Un triomf que s’assembla a la idea que

aportava Jordi Jaria en relació a Catalunya, si canviem, o intercanviem, Mediterrània per Sud.

Jaria, referint-se a Sud, o la Mediterrània, assevera que cal que Catalunya s’acosti i no

se n’allunyi, però que el Sud no té discurs o, més ben dit, no té ningú que l’assumeixi en el món

polític, econòmic, cultural...: “m’agradaria que el meu territori reivindiqués la mediterraneïtat.

Quan ha reivindicat la cultura popular és quan el territori se n’ha sortit. Som castells, som

diables, som la llum... i d’aquest esperit se n’ha de fer la transició al terreny polític i econòmic.”

I com es fa la translació, en relació a Catalunya i la metròpoli? “Barcelona no és Amsterdam, és

Milà, o Marsella. Els catalans som més italians que francesos, i el que busca la gent que va a

viure a Barcelona és el sol, la Mediterrània. L’èxit de Catalunya és l’èxit lluminós, marítim,

californià, i nosaltres, al Camp de Tarragona, som l’essència mediterrània.” Conclou amb una

frase lapidària, amb ressonàncies de Torras i Bages: “Catalunya serà italiana o no serà.”

La frase porta ressons d’una altra, del cineasta Bigas Luna, que parlava de la “Toscana

catalana”, referint-se al raconet del Camp on ell vivia, la rodalia o comarca natural del Baix

Gaià. Perquè aquesta àrea metropolitana té els seus paisatges diversos, no és homogènia, com

analitza Jordi Jaria: “dins del Camp, Reus i Torredembarra, per dir dos exemples, són mons

absolutament separats. Torredembarra i els pobles del Baix Gaià, que no són ben bé ni el

Penedès, ni el Camp, representen millor que ningú aquesta llum mediterrània, aquesta

Toscana.” I insisteix que la Catalunya mediterrània, la que es va voler presentar al món durant

la Barcelona olímpica, és l’única possible, i que aquest territori, amb les diferents peces, n’és la

quintaessència: “L’única reserva espiritual de Catalunya som nosaltres. La resta és folklore.”

Neonoucentisme (?) i romanitat

Però quina manera té aquesta ‘reserva espiritual’ de fer-se veure al món, de “sortir a la foto”?

Quins actius té l’àrea metropolitana del Camp de Tarragona per aparèixer al mapa del món? I

ens referim ara als actius culturals, no turístics, tot i que de vegades uns i altres coincideixen.

Limitant-nos al terreny arquitectònic, és a dir, el que dibuixa el paisatge cultural creat per

l’ésser humà, en podem dir tres: el patrimoni romà, el modernista i el medieval – romànic i

gòtic. Tres, o quatre si ho preferiu, grans eixos atractors, distribuïts de forma desigual segons

les ciutats, o les comarques de les que parlem. Tot i que en molts casos parlem d’històries

d’èxit, com ara la associació entre Gaudí, modernisme i Reus, o el reconeixement per part de la

UNESCO del conjunt de Tàrraco com a patrimoni de la humanitat, encara hi ha mancances. Per

a la doctora Montserrat Duch, un símptoma de l’esmentada ‘síndrome de Sud’ és la manca

d’unitat entre les institucions polítiques a l’hora de potenciar, i presentar, la imatge cultural:

“aquí, i parlo sobretot de Tarragona ciutat, no hi ha un conjunt com el Museu de Lleida, que és

alhora arqueològic, diocesà i municipal. Vas per la Part Alta i et trobes que cada institució té la

seva capelleta.” Segurament és certa aquesta manca d’unitat que denuncia Duch, però cal dir

que s’han fet iniciatives positives, com la gestió conjunta de la Nit dels Museus, posem per cas.

En contraposició al desaprofitament actual de la Tabacalera tarragonina, hi situa les

tabacaleres de Donostia i Màlaga, convertides en espais culturals de referència. La mateixa

ciutat de Màlaga i la seva oferta cultural, per a Montserrat Duch, és un model on emmirallar5

se: “A Màlaga han complementat l’oferta turística de sol i platges fins a convertir-se en un pool

cultural de nivell.” La Tabacalera, la tarragonina, és un exemple igualment negatiu per a Enric

Olivé, com el Banc d’Espanya, de propietat municipal i per al qual no s’ha trobat encara ús, la

Chartreuse... Tot i que no tota la responsabilitat és de ‘Tarragona’, també n’hi ha de

‘Barcelona’, segons Olivé: “a l’inici, la Generalitat no ho va fer bé en la gestió del patrimoni de

la humanitat de Tàrraco, ho volia centralitzar tot a Barcelona. Ara dóna la impressió que es vol

fer millor, i que es vol gestionar més coordinadament.” El professor Olivé es refereix a

iniciatives com la Comissió per al patrimoni de Tàrraco, acabada de constituir, i de la qual

formen part l’ajuntament de Tarragona i la Generalitat, que coordinarà les actuacions.

Tarragona ciutat, un cop més, i sempre? Ens sortirem d’articular algun cop un discurs

unitari del territori? Si ja hem quedat que el “tot”, aquest Camp de Tarragona amb arrels a

l’ager tarraconensis, té potents arrels romanes, que en l’edat mitjana la seva conquesta és la

mesura de l’èxit de la després anomenada Catalunya i que, al segle dinou – principis del vint,

Reus és una dinàmica ciutat industrial i modernista – i que Tarragona, la ciutat, també ho és,

de modernista, com ara es reivindica – què va passar en els anys del noucentisme, i en bona

part del segle vint, perquè tots aquests potencials es perdessin, fins a l’atonia contemporània?

Tot i que el neonoucentisme és certament un terme més literari que no arquitectònic, i

ja tindrem ocasió en un article posterior de centrar-nos en la literatura, sí que ens podem

preguntar si el neonoucentisme ha arribat al Camp, i si aquest havia estat abans noucentista.

Jordi Jaria ho té molt clar: “la romanitat la vivim més a la grega que no a l’alemanya. La nostra

visió dels romans, i dels grecs, és la mediterrània, que és la que té sentit. Veure la romanitat

amb ulls del món medieval, és un fracàs, per al Sud i per al Nord. El noucentisme va fallar en

això.” I rebla: “El noucentisme és Leni Riefenstahl – la directora de cinema alemanya, que va

fer films de propaganda nazi – traslladada aquí.” En contrast, ho dèiem, la llum, la mar, el Sud.

Modernitat, la tercera punta del triangle RTV

No som, doncs, noucentistes ni neonoucentistes. I moderns, ho som gaire? Depèn del que es

vulgui entendre per modernitat, i a quin camp adscrivim el concepte: arquitectura, música,

literatura... D‘aquests camps en podem parlar en altres articles, però ara ens interessa centrarnos

en un terreny que fins fa pocs anys representava la punta de llança del territori, dirigida al

país sencer: les arts visuals. Les arts com a representacions físiques de com es vol donar a

conèixer un territori. I en aquest terreny, abans d’entrar al detall, som “poquet moderns”,

segons declara, amb precaució, la crítica d’art i comissària independent Cèlia del Diego.

Precaució, perquè sí que hi ha moltes iniciatives, molt interessants i molt poc difoses,

algunes de petites i d’altres més col·lectives, però que sovint passen desapercebudes. En

aquest sentit, l’autor d’aquestes línies, mig en broma mig seriosament, molts cops ha dit que la

cultura al Camp de Tarragona no és que sigui ‘underground’, sinó que és ‘subaquàtica’: plena

de vida, colors i moviment, però que es desenvolupa en un mitjà silenciós, amagat sota la

superfície. Als anys vuitanta, però, les arts visuals bullien, segons Cèlia del Diego: “semblava

que als 80, i uns anys més tard, Reus tirava molt, s’hi defensava molt l’autor local, i era un viver

d’artistes: Joan Rom, Francesc Vidal, Albert Macaya... i a Tarragona hi havia un espai expositiu,

amb una mirada internacional, com era el Tinglado 2”. Però això, afirma Del Diego, s’ha anat

perdent: “La picabaralla entre Reus i Tarragona” – un cop més! – “ha acabat que les dues

ciutats s’han quedat orfes, almenys d’iniciatives provinents de les administracions públiques!”

Salvades honroses excepcions, com la Biennal del Museu d’Art Modern, que existia ja d’abans.

Així doncs, tenim dos centres urbans, que no tenen una programació contemporània

estable, tot i que si que hi han aparegut un seguit d’iniciatives autogestionades – la cultura

subaquàtica que hem esmentat – que al final han estat “segrestades” d’alguna manera pel

poder públic. Hi tornarem, per veure que sí que hi ha molta vida al fons dels “mars” de

Tarragona i Reus. Però de fora només hi veiem una superfície adormida i fosca, un binomi que

trenca la que és en molts àmbits – i pensem ara també en el teatral – la tercera punta del

triangle ‘clàssic’ del Camp de Tarragona, i que li acaba donant llum: la ciutat de Valls. “A Valls –

continua la crítica d’art Cèlia del Diego – “tenim, com a referent fins i tot nacional, des del

1985, la Capella de Sant Roc, que treballa amb comissaris joves. A més, des del mateix Museu

de Valls s’organitza la Biennal, molt seriosa, i les activitats artístiques de les Decennals. Que

Valls capitalitza avui l’art contemporani des del Camp, és una cosa que cal dir.” Tanmateix,

Valls, el seu Museu, i les propostes que el seu petit staff abandera, són només el brou de

cultiu. Els artistes i comissaris del Camp de Tarragona han de sortir per créixer i donar-se a

conèixer: “un exemple són els comissaris joves, que treballen bé, com la Marina Vives, que ara

comissaria la Capella de Sant Roc”. O artistes com la vallenca Mariona Montcunill, una de les

més ben connectades a l’exterior, des del Camp de Tarragona, o Raquel Friera o Alba Sotorra...

L’art plàstic i visual, que tants cops expressa millor la realitat que no les paraules, ens

exposa una metàfora magnífica de com escapar-se del balancí malèfic Reus – Tarragona que

tenalla aquest territori: crear una àrea metropolitana amb més puntes: es diguin Valls, o

Torredembarra, o Montblanc. O també el Priorat, la comarca on, sense sortir del terreny de les

arts visuals, Francesc Vidal i Montserrat Cortadellas van activar entre els anys 2006 i 2013 el

Priorat Centre d’Art, i on ara, els mateixos artistes aixequen un nou projecte, Addend, a la

Morera del Montsant, un equipament de recerca, creació audiovisual i pensament crític.

Ara que ja hem trencat per fi la bicefàlia morbosa, obrint-nos a la llum del Camp ple. És

hora de capbussar-nos sota les aigües de les grans ciutats de l’àrea metropolitana, i veurem

que el panorama ‘subaquàtic’ no és gens trist: ho proven noms com els de la Galeria silvestre

(en minúscula), amb una altra pota a Madrid, en el carrer de les galeries d’art joves de la ciutat

madrilenya; l’espai, activíssim, The Grey Square; la programació de l’Aula d’Art, dins de la URV;

el projecte de fotografia contemporània Pàrquing; o grans artistes a reivindicar, com Marcel

Pey, al qual dedicaran dues exposicions el Museu de Valls, i el Teler de llum de Tarragona, o, i

amb això acabem aquest breu resum, la revista ‘Artiga’, impulsada des del 1997 per Assumpta

Rosés. Assumpta Rosés, un altre nom destacat a tenir en compte, s’ha rodejat d’un equip que

treu amb molt mèrit econòmic tres revistes a l’any, sense regularitat fixa però amb continuïtat.

‘Artiga’ se centra en els artistes “d’aquí”, però fa una mirada del que es produeix a l’exterior.

Una mirada que a través de la seva secció, corre a càrrec de la mateixa Cèlia del Diego.

De fora cap al Camp, i del Camp cap a fora. Això és tot, així de fàcil, així de complex.

Pot semblar que hem començat parlant de política, d’independència i del procés. I que hem

acabat parlant d’arts plàstiques i de revistes, que tenen èxit, tot i les circumstàncies difícils.

Però aquest mateix èxit dificultós ens indica que, en realitat, estem parlant del mateix: de com

el Camp de Tarragona representa l’èxit per al futur de Catalunya, i de com Catalunya ha de

travessar la frontera del Camp de Tarragona per aconseguir l’èxit, polític, econòmic i cultural.

Josep Maria Benet i Jornet: “Sóc un home carregat de terror davant del món i davant la impossibilitat d’explicar què és” (Diari Avui, 14 de març de 1993)

ENTREVISTA

Diari Avui, 14 de març de 1993

 

Josep Maria Benet i Jornet

“Sóc un home carregat de terror davant del món i davant la impossibilitat d’explicar què és”

Carles Marquès

La tradició diu que les solapes dels llibres les escriuen els mateixos autors. No sabem si és el cas del recull de notes crítiques de lectura de narrativa i teatre català que va publicar l’any passat Josep Maria Benet i Jornet, amb el títol La malícia del text (Curial). Si més no, hi ha la ironia, la relativització i fins i tot el desmenjament i una certa incomoditat que li són pròpies a l’hora de parlar de la seva extensa obra teatral. Autor de trenta peces, algunes de breus, li agrada destacar-ne Una vella, coneguda olor, Berenàveu a les fosques, La desaparició de Wendy, Revolta de bruixes, Descripció d’un paisatge, El manuscrit d’Alí Bei, Desig i Fugaç, aquesta darrera encara inèdita. Probablement, aquestes obres han estat també les que han tingut millor acollida de públic, o de crítica o han aconseguit més premis. Una vella, coneguda olor, l’obra que va donar a conèixer un jove Benet i Jornet de vint-i-tres anys, va guanyar el primer premi Josep M. de Sagarra, el 1964. Es va estrenar aquell mateix any al Romea. L’última obra que ha estrenat fins al moment, Desig, ha aconseguit el Premi Nacional de Teatre, aquest any passat. Entremig, Berenàveu a les fosques va veure la llum al Capsa el 1972. La desaparició de Wendy va estar-se esperant més de deu anys a la prestatgeria fins que van estrenar-la al Villarroel el 1985; Revolta de bruixes havia tingut més sort i sortia a l’escena del Romea el 1981; Descripció d’un paisatge, dos anys abans al mateix escenari, i El manuscrit d’Alí Bei el 1988 al Lliure.

Josep Maria Benet i Jornet explica la seva relació de passió i dolor amb el teatre, amb l’escena. “La feina que m’agrada més del món és el teatre. Sóc totalment un home de teatre, malgrat que l’única cosa que faig és escriure’n. De vegades es riuen de mi, però una de les meves maneres de sentir-me feliç és entrar en una sala buida, quan no hi ha gent, i respirar teatre. És una sensació de pel·lícula.” Un altre moment de plenitud, per a ell, “molt més bèstia, és la nit d’una estrena, quan puja el teló, i les feres estan esperant què els donaràs. És terrorífic, m’ho passo molt malament, però no em canviaria per ningú”. Entre una i l’altra sensació, hi ha tot el procés de creació d’una obra de teatre. A l’Escriptor del Mes de març li agrada ser-hi, ser als assajos, si el director el deixa. “Veure com, amb un gest del director, o un canvi de dicció dels actors, en surt una cosa que jo no hi havia vist, és una experiència única.

-          A La malícia del text afirma: “cap enyorança no hem de sentir, almenys pel que fa a l’art teatral, quan contemplem més de la meitat inicial del segle XX. La reacció que es va produir cap als anys seixanta cobra, davant d’això, una importància crucial, que el temps valorarà degudament”. Ara que ja ha passat prou temps, valori’ns aquesta reacció i el paper que hi va tenir vostè.

-          De paper, poc... m’explico. En contra del que diuen les llegendes i les mitificacions, el teatre d’abans de la guerra era espantosament dolent, en general, tret d’un bon moment a principi de segle, que es va perdre durant el Noucentisme. Es feien esforços per fer coses bones, però petits i sense transcendència. El franquisme encara agreujà més la situació. Als anys seixanta, i de fet ja als cinquanta, a partir de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, el teatre independent inicia una revolució, que molts intel·lectuals catalans no van entendre. Continuaven pensant que allò important es feia als teatres comercials, i que els altres feien cosetes. Però aquestes cosetes van acabar envaint els teatres professionals, i avui dia tot, tot el teatre que es fa a Barcelona és herència directa de l’independent. Ara, hi va haver un problema molt greu, i per això dic que el meu paper va ser molt petit: va ser un moviment de directors, actors, escenògrafs ... però en vam ser exclosos els autors. Pensaven que no érem a l’alçada del teatre que feien, perquè aprenien amb textos de Txèkhov i Shakespeare, però els hauríem pogut contestar que nosaltres tampoc no treballàvem amb grans directors de la història del teatre, els Stanislavsky, Grotowsky, etcètera. En teatre qui mana és el director i els menyspreu va ser públic. A més, hi havia un fenomen europeu, la desaparició de la figura de l’autor, del teatre de text. Malgrat tot, vaig poder anar estrenant, fins als anys vuitanta, que tornen a valorar l’autor.

-          Immediatament després del fragment citat, salva de la primera meitat de segle noms com Guimerà, Rusiñol, Puig i Ferreter que, per a vostè, “han demostrat ja, en aquest país, on un constant automenyspreu provincià i analfabet exigeix que les evidències més elementals siguin certificades, que tenien coses a dir-nos”.

-          Sóc un defensor acèrrim de la tradició catalana, de sempre. Tornant al que deia abans, no tan sols no es feien obres d’autors actuals, sinó que tampoc no s’acudia a la tradició. Hi havia gent que en feia, de clàssics, però d’una manera impossible; s’havia de veure per creure-ho. Ara, com a fenomen de museu, seria divertit. Cometien l’error provincial i garrafal de confondre allò que veien amb el text, de no mirar el text deslliurant-lo de l’espectacle. Els autors també hi estaven d’acord: es desmarcaven del teatre català anterior per salvar-se, per dir que, si aquest era dolent, ells eren bons. A més, hi havia entre nosaltres el gravíssim problema de la insolidaritat; ni tan sols no vam fer un front comú per defensar la necessitat del teatre de text. Jo, mal m’està el dir-ho, no m’he carregat mai la tradició. Suposo que és perquè vinc de l’escola Molas, que em va ajudar a fer molta lectura de la meva pròpia literatura i estimar moltes coses.

-          Què ha canviat a l’època actual, sobretot pel que fa a la possibilitat d’estrenar els autors joves, la solidaritat, o insolidaritat, la consciència de la importància del text...?

-          El gran fenomen es produeix als anys vuitanta però, alerta, no abans del vuitanta-cinc. De sobte, es necessiten textos, perquè la complexitat de la paraula s’ha de recuperar, perquè no hi ha res igual. Allò de la imatge que val per mil paraules es pot dir, a la contra, que hi ha paraules que mil imatges no les poden donar: “intel·ligència”, “raó”; això s’ha reconegut, a fora i aquí. Les circumstàncies propicien que surti una gent jove sense prejudicis contra la tradició anterior: escriuen un teatre molt divers entre ells, coses oposades, però no es barallen i no diuen que una fórmula és millor que l’altra. Tinc contactes amb ells, sobretot amb qui penso que és la figura més senyera, Sergi Belbel.

-          Parli’ns d’altres autors que vegi que tinguin futur.

-          Toni Cabré, Baulenas, que a penes han pogut estrenar. Pereira, que ha estrenat alguna vegada; diria que han trobat alguna possibilitat més d’estrenar que no pas abans. Francesc Luchetti ha trobat el seu racó; a Miquel Maria Gibert no se li ha fet justícia; hi ha també Joan Barbero... El problema d’ara és un altre, la falta d’infraestructura a Barcelona. Hi faltaria un lloc en el qual, d’una manera seguida, gent que potser no pot estrenar encara al Romea, al Tívoli, o al Poliorama, pugui vetllar les armes, anar provant i treballant. En canvi, ara, un xicot com Pereira estrena al Romea, la cosa no va gaire bé, i ell es desmunta. Havia d’haver estrenat en un altre lloc on no fos tan enorme el salt al buit.

-          De la feina mecànica, diària, de l’escriptura, se’n parla poc. Es repeteix massa encara el tòpic de la inspiració, potser.

-          La inspiració, en tant que tensió, sí que hi pot ser; és un clic inicial – fa petar els dits –: aquesta imatge, o idea, o situació, em genera dintre no-sé-què. La meva posició és sempre la de dir: que és aquest no-sé-què? Parlem-ne, raonem, i després treballem. ¿Per què m’agrada això, per què m’interessa, què em remou i per què? Què, de la meva interioritat, pot ser vàlid per a la col·lectivitat? Intento escriure així i em costa molt.

-          Després d’Ai, carai i de Desig, que són dues direccions diferents, cap a on camina la seva obra? Què escriu ara?

-          Sóc una persona que és al món: el món està fet d’una manera determinada i, davant d’aquest món, tinc molta por. Sóc un home carregat de terror davant del món i davant la impossibilitat d’explicar què és. Tinc la sospita que som formigues, que algú trepitja un bon dia, i no passa absolutament res. I trepitjar-la no vol dir trepitjar-ne una, sinó tota la terra i tota la civilització. I no haurà existit ni abans ni després; això em provoca un enorme terror, perquè en contra d’això hi ha un estrany sentit de transcendència.

-          Però, no es contradictori? Si som formigues, no cal escriure...

-          Sí que ho és, perquè, i és la meva manera de veure-ho, estic en un món al qual no veig explicació i, en canvi, dintre meu sento l’afany de sobreviure, com a persona i com a representant d’un món. Això és el que configura, en general, tota la meva obra, vist d’una o altra manera. Actualment, la meva forma instintiva d’escriure és donar-ho tot en una obra, com si fos l’ultima que escric, i en acabat ja em podria morir; després, m’he de relaxar i escriure’n una que em sigui més còmoda. Compte, no vull pecar de superb; no vull dir que el resultat d’aquestes obres sigui meravellós, sinó que la meva forma de treballar em porta que això, que potser sigui una merda, em deixi baldat. En la qualitat de les meves obres no m’hi ficaré mai, perquè no puc i en dubto. Després d’escriure Desig, que em va deixar grogui, vaig fer una obra infantil per a la meva filla, una obra escrita amb molt amor i que m’estimo molt, La Carlota i la dona de neu. En acabat, el mes de març passat, vaig acabar d’escriure Fugaç, que s’estrenarà al Romea la temporada que ve. En aquesta obra intento, d’una manera més clara que mai, amb unes tècniques determinades, i amb una estructura dramàtica no gaire convencional, plantejar-me diverses possibilitats de persones de salvar-se davant de l’horror de la vida.

-          ¿Quines serien, aquestes possibilitats?

-          Totes les que et diré les respecto: la religió, l’amor, els fills i la pròpia obra. Totes aquestes coses et donen sentit a la vida, et salven, potser més enllà de tu mateix. Hi ha una cinquena possibilitat, que és una persona tranquil·la i senzilla, que no es planteja res de tot això, que les petites coses de cada dia la salven. I encara hi hauria la sisena posició, la de la persona que no veu la salvació de cap manera. Aquests són els personatges de la meva obra i, pel que sigui, enfoco amb més força la figura de l’home que sent l’horror de no trobar cap alternativa.

Quim Monzó “No m’importa tenir o no un estil literari propi” (Diari Avui, 28 de febrer de 1993)

ENTREVISTA

Diari Avui, 23 de febrer de 1993

Quim Monzó

“No m’importa tenir o no un estil literari propi”

CARLES MARQUÈS

Des de la novel·la L’udol del griso al caire de les clavegueres (Ed. 62, 1978) fins al recull de contes El perquè de tot plegat (Quaderns Crema), tot just sortit al carrer, Quim Monzó (Barcelona, 1952) ha publicat dotze llibres de narrativa. Entre ells, altres novel·les, com La magnitud de la tragèdia (Quaderns Crema, 1989), altres reculls de contes – Uf, va dir ell (Quaderns Crema, 1978), per exemple –, però també de llibres de narrativa periodística, tries de col·laboracions als diaris, com La maleta turca (Quaderns Crema, 1990). Les preocupacions temàtiques són diferents en els dos primers i en l’últim cas, com explica en l’entrevista. Pel que fa al llibre més recent, l’escriptor ha sintetitzat al màxim els recursos i ha endurit la perspectiva i la dissecció dels representants de l’espècie humana.

-          Molt  definitiu el títol, oi?

-          Això dels títols és una cosa molt curiosa: no saps mai quan un llibre té un títol determinat i d’on surt. Quan tenia els contes gairebé enllestits vaig trobar que aquest era que més s’hi adeia. Per què? Doncs perquè no vol dir absolutament res; té un cert to de burla de les explicacions grandiloqüents que busquen la “resposta definitiva”. M’agradava perquè és pretensiós, i els contes no aclareixen res, són contes d’incertesa i dubte.

-          Aquest llibre és encara més dur i càustic que els anteriors. Ja tenia vostè aquesta intenció o és aquest “tot plegat” que ens envolta que ha fet que li sortís així?

-          La idea no la tenia; quan faig articles, sí que tinc clar cap on ha d’anar la idea, a qui fotré garrotada o què lloaré. Però quan escric narrativa, no tinc clar l’objectiu. No pensava que faria uns contes molt crus; senzillament sortien més crus, més eixuts, ara. No sé si és que m’estic fent més gran, o què. I pel que fa al “tot plegat”, jo crec que el món no avança ni retrocedeix; estem igual que fa cent anys, en les coses bàsiques. Em sembla que aquesta època no és més amarga i dura que altres.

-          En quin moment de la seva evolució com a narrador creu que està?

-          M’és molt més fàcil mirar cap enrere, com tothom, però crec que aquest llibre és un graó més dels llibres de contes que he anat fent. Hi ha una evolució d’estil; les narracions són més sintètiques i més fredes cada vegada. D’aquí a vint anys, com que hauré escrit més coses, podré veure en quin punt se situen. Ara ja puc situar l’Uf, va dir ell i l’Olivetti..., per exemple.

-          I l’Uf..., concretament, quin punt representaria?

-          Va ser el primer llibre que vaig escriure intentant fer contes que s’entenguessin. Fins aleshores havia cregut molt a escriure aquelles novel·les sense comes, amb barres, amb el mig textualisme de l’època. I l’Uf... va ser el detonant per a escriure coses clàssiques, amb un principi i un final.

-          Podria definir algunes característiques comunes dels seus contes, sobretot els d’aquest llibre, que facin que se’ls reconegui com a escrits per vostè?

-          A mi no m’importa tenir o no un estil propi. Jo els faig, els refaig i els refaig, i quan en quedo satisfet és quan els dono per bons. Procuro que cada conte sigui vàlid per ell mateix, que tingui l’estructura i l’estil que li convingui.  En aquest mateix recull, n’hi ha alguns que són molt, molt breus, i d’altres que no tant, perquè era l’estructura que creia que els corresponia. Al capdavall, però, com que els escric jo, sí que deuen tenir algun tret comú.

-          En el conte L’admiració, a un dels personatges “la literatura li semblava una cosa arnada, un art de segles pretèrits. El futur, el present, no és als llibres, que ja ningú no llegeix, sinó als diaris, a la televisió, a la ràdio”. Ho comparteix?

-          Encara que sigui una afirmació del personatge, hi estic bastant d’acord. Els narradors estem ocupant una posició com la dels poetes fa unes quantes dècades. No és que es llegeixi ara menys; sempre s’ha llegit poc. Crec que faré narrativa tota la vida, perquè m’agrada molt, em permet treballar sol, fer el que vull. L’escriptor pot fer altres coses: teatre, cine, ràdio, televisió... però en aquests camps entres en contacte amb una altra gent i el producte que surt el fan moltes persones. I si no tens un caràcter molt, molt dur acabes cedint en moltes coses, fastiguejat. L’única parcel·la en què ho domines tot és escrivint narrativa. Aquesta és la part bona, agradable, i per això no morirà mai. Però, en canvi, cal tenir clar que no serà mai més l’art central, que ara és la televisió, i tot hi gira al voltant. Fins i tot el cine: els directors estan fent les pel·lícules perquè siguin passades per televisió, que és la que hi posa diners. Però ja està bé que la narrativa no sigui l’art central, no cal patir. Guillermo Cabrera Infante deia que l’escriptor ha de treballar fent guions de cinema, fer-ho tan bé com pugui i recollir les peles per pagar-se les hores, o dies, o mesos, que dediqui a la narrativa.

-          Com sembla també en aquest conte, el triomf és imperdonable en literatura?

-          Sí, sí, és inevitable tenir enemics: d’una banda, hi ha els que et busques, perquè els tens mania, o no estàs d’acord amb el que fan, i, de l’altra, te’n surten pertot arreu. No sé per què surten, però hi ha enveges, rivalitats, guerres de guerrilles... En el teatre, passa el mateix: es fan petons, però quan es giren l’esquena, ganivetada. I en el cine, igual; i a tot arreu... És lògic i és humà, i tampoc no és tan greu.

-          Hi ha contes del llibre que semblen partir d’una simple frase.

-          És perquè a mi m’agrada molt jugar amb els tòpics. N’hi ha un que és una conversa telefònica; va arrencar d’una frase que he sentit a cinquanta mil telefilms, que em fascina, que és quan l’amant truca a casa de la persona casada i aleshores aquesta li diu: “T’he dit mil vegades que no em truquessis aquí.” Aquests tòpics que es repeteixen a moltes pel·lícules m’entusiasmen; són el motor que em fa engegar. A La magnitud de la tragèdia n’hi sortia un altre, el de l’home que té els dies comptats. Són clixés amb què el col·lectiu es deu identificar;  si no, no es repetirien tant.

-          Hi ha algun altre tòpic?

-          Sí, el del gat i el ratolí; a totes les pel·lícules de dibuixos animats els gats sempre perden. A mi el que més m’agrada és el gat Silvestre; en aquest cas no persegueix un ratolí, sinó un canari, repugnant i repel·lent. Segur que mig planeta desitja que el gat un dia l’enxampi i el massacri. Hi ha un tipus italià que es diu Massimo Mattioli, que fa còmics, on les històries de gats i ratolins acaben de forma molt cruel.

-          Parlant de tòpics, dels que li han aplicat a vostè – escriptor jove, postmodern, urbà, etcètera –, en queda encara algun?

-          Jo vaig atacant-los, com també ataco les etiquetes, les idees fàcils per reduir i tenir controlat qui sigui. A mi m’han dit de tot: quan vaig començar era textualista; després em van dir, a l’Uf..., que feia realisme màgic – ja m’explicareu! –. Més tard, em van penjar l’etiqueta d’urbà, que encara hi ha gent que me la manté. Tot és urbà: què feien sinó Pedrolo, Sagarra...? Des de fa una quantitat de temps bastant considerable, tot passa a les ciutats. Després els va agafar la dèria de parlar de costumisme, i el perquè no l’acabo d’entendre. Quan vaig anar a Nova York, vaig fer un parell de cròniques en què em burlava del postmodern; immediatament, en van etiquetar d’escriptor postmodern. Si un dia escric, no sé, del Barça, diran que sóc un jugador del Barça, cosa que econòmicament potser m’aniria bé. Després de postmodern, em van etiquetar de dirty realism, o de minimalista, que és precisament el moviment contrari de l’altre; una cosa absurda, vaja. Allò de jove, d’escriptor jove, encara m’ho diuen. És fantàstic, perquè el dia que entraré al casal Sant Jordi encara seré un escriptor jove.

-          Quan escriu una columna als diaris, quines són les tres o quatre coses que l’interessen més?

-          Sóc bastant, no monotemàtic, però si obsessiu amb els petits... errors. Fer articles sobre política m’atipa molt; en vaig fer bastants, amb ironia, distància i tot això, però ara ja no en faig gairebé mai, tret d’alguna cosa molt determinada, perquè, sinó, és avorridíssim. I aleshores, què vaig buscant? Doncs bestieses d’aquestes; m’he convertit gairebé en un de l’OCU, de l’Organització de Consumidors i Usuaris. Agafo les coses que fallen en els mecanisme. Per exemple, tinc una ceba amb els restaurants, perquè m’he passat mitja vida menjant-hi; visc als restaurants i als bars. Amb els taxistes, en tinc una altra. Aleshores, em fixo amb els errors, la hipocresia, i tinc una gran obsessió, en els articles, amb tot allò que es dóna per fet sense demostrar-ho. Tinc una foto d’un diari, del mes de gener, que és fantàstica: ha tocat la loteria del Nen a Oviedo, i hi surt un bar, i a sota hi diu que els premiats “regaron la fiesta con la tradicional sidra asturiana”. Si et mires la foto, veus un tipus que es fot una copa de fino; un altre, una cervesa, i un altre, una copa de conyac. No n’hi ha cap que es foti sidra; aleshores, per què collons diuen que s’estan fotent sidra? Per què són asturians? Haurien d’agafar el periodista i fotre’l a escombrar el terra. El tòpic és constant, i m’enerva. El gremi de periodistes d’aquí té un lèxic que a altres països només el fan servir els politics; un lèxic suat, de dir moltes coses i no dir res, un lèxic ple de circumloquis. En castellà passa més, perquè el català no ha generat encara aquests circumloquis. La premsa de Madrid és fascinant; si una cosa es pot dir complicada, no la diuen senzilla, quan aquesta era una de les normes bàsiques de l’Orwell: s’ha d’escriure de la forma més senzilla possible; millor una paraula simple i curta que no una de llarga; si ho pots dir amb una, no ho diguis amb dues. En català no es fa perquè no hi ha escola, però s’està creant, i s’estan copiant literalment del castellà aquests circumloquis.