Catalanisme, cosmopolitisme, mediterraneïtat i modernitat a la segona àrea metropolitana de Catalunya
Revista de Catalunya, número 294, any 2016
Carles Marquès
Territori invisible, mal conegut per la resta de Catalunya, el Camp de Tarragona torna a ser
l’espai de creixement necessari per assolir l’èxit, la pedra de toc del futur, polític i econòmic,
del país. Com afirma contundent Jordi Jaria, professor de dret constitucional de la Universitat
Rovira i Virgili, “si aquest territori no se’n surt, Catalunya no se’n sortirà. En relació amb la
independència, el Nord, els antics comtats feudals, són Virgínia. Nosaltres, el Sud, som
Massachusetts. Ells miren cap el passat, nosaltres som el futur.” De l’únic futur possible, de la
lluminositat mediterrània, de què és, sociològicament, políticament, culturalment, el Camp de
Tarragona, n’hem parlat amb algunes persones, sense pretensió exhaustiva ni demoscòpica.
Només per destriar què signifiquen conceptes com catalanisme, cosmopolitisme i modernitat,
ara i aquí. Per començar, hem de definir què entenem per “aquí”, i no confondre’l amb altres
espais superposats amb què se sol confondre: tot i que la paraula “Sud” hi apareixerà sovint –
és inevitable – el subjecte d’estudi no és la caduca ‘provincia’ de Tarragona. Les Terres de
l’Ebre, com a realitat diferenciada, mereixen un article a part. Ni ho és la dialèctica limitadora
Reus – Tarragona, que hem intentat evitar, i que, omnipresent com una pesant llosa, acaba
traient sempre el cap. Ni la regió històrica de les tres comarques. No, tractarem de l’àmbit
territorial ‘Camp de Tarragona’, que defineix el Pla territorial general de Catalunya (Alt Camp,
Baix Camp, Conca de Barberà, Priorat i Tarragonès, amb la comarca-ròtula del Baix Penedès,
que el 2010 va ser adscrita a l’àmbit funcional del Penedès), terra de frontera, menystinguda,
que s’estima poc, però que, més que mai, és una peça imprescindible, la mesura de l’èxit.
Una primera prova d’aquesta mesura, més enllà d’opcions polítiques, la tindrem aviat
amb la decisió sobre el complex turístic BCN World: si es fa o no referèndum, el resultat i,
sobretot, l’àmbit electoral del referèndum: municipis afectats, el Camp, Catalunya..., marcaran
profundament com es veu aquest territori a si mateix, i com creu que és vist per tot el país.
Catalanisme polític i espanyolisme sociològic
La catalanitat d’això que la mandra terminològica anomena “Tarragona” i la distància mental
que manté amb “Barcelona” i “Girona” ha estat objecte de broma en algun programa televisiu
recent, com el Polònia de TV3. Però com es viu avui el catalanisme al Camp de Tarragona, més
enllà dels tòpics? El del dia a dia, de reconeixement de la majoria de la població en un conjunt
de país català – és a dir, de sentir-se molt, o poc, catalans – , però també en el discurs polític,
reivindicatiu, del territori? El citat Jordi Jaria, en un article a la revista Fet a Tarragona, detalla
tres factors interns, propis, que comprometen la projecció exterior del Camp: “la manca d’un
relat metropolità, els esforços mútuament anul·ladors que provoca aquesta mancança, i la
perspectiva gallinàcia de les nostres elits, no només polítiques, sinó en la majoria d’àmbits de
la societat, entre els quals cal destacar el món empresarial i el món de la comunicació.”
El mateix Jaria, en conversa amb l’autor d’aquest article, confirma que existeix un
acomplexament d’aquest territori en relació a la resta de país, i que és un acomplexament que
cal dir, com a missatge de país, que té un cert sentit: “és la manifestació d’una Catalunya
incompleta, insuficient, que no arriba al seu objectiu, i que en el fons genera impotència.” Des
del punt de vista de la catalanitat d’aquest territori, hi ha la sensació de no sentir-te reconegut,
segons aquest professor universitari de la URV: “i més quan ets tu, aquest territori, qui aporta
històricament el sentit del triomf de Catalunya, amb la conquesta de la Catalunya Nova.” És a
dir, el Principat actual, el que deixen les conquestes territorials de Ramon Berenguer IV. “Per
què Catalunya va créixer cap al Sud, i no cap al Nord, després de la batalla de Muret? El Sud
representa l’èxit, el creixement: Catalunya té èxit només quan creix cap al Sud.” continua Jaria.
I encara rebla: “aquest territori suposa, per tant, la mesura de l’èxit de l’actual procés
polític. La independència només és possible amb el Sud”, entenent Sud com el Camp i l’Ebre.
“Nosaltres tenim l’únic projecte de país possible. Si no ens escoltes a nosaltres, no hi ha país.
L’altra, la del Nord, és una Catalunya imaginària. Només assumint la Catalunya Mediterrània
ens en podrem sortir, no amb la Catalunya Pirenaica.” Tornarem a parlar de la mediterraneïtat.
De tota manera, cal fer un discurs autocrític des del Camp de Tarragona, cosa en què
coincideixen totes les persones entrevistades. Autocrític amb l’acomplexament, que conforma,
segons Jordi Jaria, un discurs circular: Catalunya mira poc cap al Sud, i des del Sud es mira poc
a Catalunya. És el discurs que el periodista Ricard Lahoz, director de la ja citada revista Fet a
Tarragona, col·loca en la ment de les “elits més conservadores, espanyolistes i identificades
amb els símbols de la capitalitat de la província”, amb motiu, per posar un exemple, que un
“gironí” sigui el nou president de la Generalitat: “el missatge victimista d’aquests sectors,
encara amb molts ressorts de poder, es pot resumir en: “la culpa sempre és de Barcelona i de
més al nord (mai de Madrid), la Generalitat fustiga el sud i els que governen no ens estimen.”
Ara bé, el discurs victimista és cosa de petits sectors immobilistes o, com afirma certa
brama, hi ha un espanyolisme sociològic estès? Per a Jaria, l’acomplexament acosta a Espanya
un cert nombre de gent, però no de forma entusiasta. De forma reactiva probablement, hi
afegim. Per a la historiadora Montserrat Duch, sí que existeix un sentiment identitari espanyol,
que es manifesta de forma poc grandiloqüent i que no afecta en gran manera la convivència,
però que es mostra en realitats com la correlació entre llengua i identitat. Els estudiants de la
URV, on Duch dóna classes, exemplifiquen la “famosa diglòssia”, que és un tabú: “escriuen un
català perfecte, però la llengua de referència al carrer, entre ells, és el castellà.” Aquest
espanyolisme tou, i constatable, prové de diverses causes, o es manifesta de diverses formes:
“la segregació residencial a les grans ciutats d’aquest territori fan que els fenòmens existents a
l’Àrea Metropolitana de Barcelona es donin aquí corregits i augmentats.” Fenòmens de
fragmentació social per procedència que no podem obviar autocomplaentment. Cal dir,
tanmateix, que la identificació interessada de ‘Tarragona’ – amb la confusió recurrent entre
ciutat i provincia – com a capital de la presumpta ‘Catalunya espanyola’ no acaba de funcionar,
com va demostrar l’escàs èxit de la manifestació unionista de l’11 de setembre del 2014. O
com revelen els resultats de les eleccions del 27 de setembre, que donen al Camp uns
percentatges entre partits independentistes i no independentistes igual al del conjunt del país.
En el cas universitari, els fenòmens de fragmentació s’evidencien, segons la professora
Duch, en una manifestació de la “síndrome de Sud”: “molts estudiants universitaris del Camp
de Tarragona se’n van a estudiar fora carreres que també poden trobar-hi, a la URV. Els fills de
les classes mitjanes estudien a Barcelona, hi ha fuites de classe mitjana al nostre territori.” Una
opinió amb la que en bona part coincideix el també professor Enric Olivé Serret, director de la
Càtedra UNESCO per al diàleg cultural a la Mediterrània. Amb ell parlem de cosmopolisme.
Cosmopolitisme i mediterraneïtat
“Els estudiants que tenim a la URV” – afirma Olivé, i aquí hi ha el punt de trobada amb el que
expressa Montserrat Duch – “són la primera, o segona, generació que ha estudiat a les seves
famílies, i pocs poden permetre’s, per raons econòmiques o d’educació familiar, un Erasmus.
Un Erasmus et canvia la visió del món, i per aquesta raó, de fer-ne pocs, els nostres estudiants
són poc cosmopolites, com a regla general,.” Una visió cosmopolita que sí que es dóna més en
la comunitat universitària, que és un terme més ampli que no tan sols els estudiants: “el
professorat parla cada cop més idiomes, però encara tenim limitacions per donar classe en
anglès, en especial. De tota manera, en deu anys hi ha hagut un canvi abismal.”
Un canvi que, segons ell, encara no s’ha produït a la majoria de la població del territori.
No som gens cosmopolites, entenent cosmopolita com a una persona que “individualment, no
es posa fronteres lingüístiques ni polítiques, però no té res a veure amb allò que diuen de ser
‘ciutadà del món’. Es tracta de no posar-te límits, però de tenir els peus posats en un lloc, que
sàpigues quines són les teves coordenades.” I, un cop establert què vol dir ser cosmopolita,
Olivé Serret és molt autocrític, com ho són les altres persones amb qui hem enraonat: “La gent
del Camp de Tarragona som gent de terra endins, obtusa, de roc a la faixa.” Ni que visquem al
costat de la Mediterrània: “la vocació que el mar ens aporta alguna cosa positiva, un negoci, és
potser recent, tot i que ara està molt assumit pel comú de la gent. Però aquesta vocació no
s’ha exprimit prou des del punt de vista social i polític.” Olivé és molt crític amb els polítics,
sobretot de la seva ciutat. Però hem quedat que no parlaríem només de Tarragona ciutat. O sí,
si cal parlar de la mediterraneïtat, i en aquest punt torna a aparèixer una idea de nació
catalana, abocada a la civilització que ens va arribar per mar, i que donaria un paper nou en el
conjunt de país al Camp de Tarragona, entès com un tot. Explica Enric Olivé que “Tarradellas
[el president de la Generalitat] deia que la capital de Catalunya havia de ser Tarragona.”
Per al director de la càtedra UNESCO, aquesta era en la seva formulació una idea força
noucentista, classicista, amb dos focus, Empúries i Tàrraco. Una visió noucentista que arriba
fins als anys 30, amb un epígon neonoucentista, com el va definir, sembla ser, Joan Fuster. Del
noucentisme i neonoucentisme n’haurem de tornar a parlar. Però no és en aquest sentit
noucentista que pensa Olivé Serret que cal rescatar la idea de Tarradellas: “Tarragona ha de
fer valdre la capitalitat mediterrània clàssica, però no com a aquella capital de província de
l’imperi romà, sinó de la Mediterrània entesa com a espai de comunicació i amb un seguit de
potencialitats, i que aquí no s’han sabut utilitzar.” Contràriament, “quan se saben utilitzar
aquestes potencialitats mediterrànies, triomfes.” Un triomf que s’assembla a la idea que
aportava Jordi Jaria en relació a Catalunya, si canviem, o intercanviem, Mediterrània per Sud.
Jaria, referint-se a Sud, o la Mediterrània, assevera que cal que Catalunya s’acosti i no
se n’allunyi, però que el Sud no té discurs o, més ben dit, no té ningú que l’assumeixi en el món
polític, econòmic, cultural...: “m’agradaria que el meu territori reivindiqués la mediterraneïtat.
Quan ha reivindicat la cultura popular és quan el territori se n’ha sortit. Som castells, som
diables, som la llum... i d’aquest esperit se n’ha de fer la transició al terreny polític i econòmic.”
I com es fa la translació, en relació a Catalunya i la metròpoli? “Barcelona no és Amsterdam, és
Milà, o Marsella. Els catalans som més italians que francesos, i el que busca la gent que va a
viure a Barcelona és el sol, la Mediterrània. L’èxit de Catalunya és l’èxit lluminós, marítim,
californià, i nosaltres, al Camp de Tarragona, som l’essència mediterrània.” Conclou amb una
frase lapidària, amb ressonàncies de Torras i Bages: “Catalunya serà italiana o no serà.”
La frase porta ressons d’una altra, del cineasta Bigas Luna, que parlava de la “Toscana
catalana”, referint-se al raconet del Camp on ell vivia, la rodalia o comarca natural del Baix
Gaià. Perquè aquesta àrea metropolitana té els seus paisatges diversos, no és homogènia, com
analitza Jordi Jaria: “dins del Camp, Reus i Torredembarra, per dir dos exemples, són mons
absolutament separats. Torredembarra i els pobles del Baix Gaià, que no són ben bé ni el
Penedès, ni el Camp, representen millor que ningú aquesta llum mediterrània, aquesta
Toscana.” I insisteix que la Catalunya mediterrània, la que es va voler presentar al món durant
la Barcelona olímpica, és l’única possible, i que aquest territori, amb les diferents peces, n’és la
quintaessència: “L’única reserva espiritual de Catalunya som nosaltres. La resta és folklore.”
Neonoucentisme (?) i romanitat
Però quina manera té aquesta ‘reserva espiritual’ de fer-se veure al món, de “sortir a la foto”?
Quins actius té l’àrea metropolitana del Camp de Tarragona per aparèixer al mapa del món? I
ens referim ara als actius culturals, no turístics, tot i que de vegades uns i altres coincideixen.
Limitant-nos al terreny arquitectònic, és a dir, el que dibuixa el paisatge cultural creat per
l’ésser humà, en podem dir tres: el patrimoni romà, el modernista i el medieval – romànic i
gòtic. Tres, o quatre si ho preferiu, grans eixos atractors, distribuïts de forma desigual segons
les ciutats, o les comarques de les que parlem. Tot i que en molts casos parlem d’històries
d’èxit, com ara la associació entre Gaudí, modernisme i Reus, o el reconeixement per part de la
UNESCO del conjunt de Tàrraco com a patrimoni de la humanitat, encara hi ha mancances. Per
a la doctora Montserrat Duch, un símptoma de l’esmentada ‘síndrome de Sud’ és la manca
d’unitat entre les institucions polítiques a l’hora de potenciar, i presentar, la imatge cultural:
“aquí, i parlo sobretot de Tarragona ciutat, no hi ha un conjunt com el Museu de Lleida, que és
alhora arqueològic, diocesà i municipal. Vas per la Part Alta i et trobes que cada institució té la
seva capelleta.” Segurament és certa aquesta manca d’unitat que denuncia Duch, però cal dir
que s’han fet iniciatives positives, com la gestió conjunta de la Nit dels Museus, posem per cas.
En contraposició al desaprofitament actual de la Tabacalera tarragonina, hi situa les
tabacaleres de Donostia i Màlaga, convertides en espais culturals de referència. La mateixa
ciutat de Màlaga i la seva oferta cultural, per a Montserrat Duch, és un model on emmirallar5
se: “A Màlaga han complementat l’oferta turística de sol i platges fins a convertir-se en un pool
cultural de nivell.” La Tabacalera, la tarragonina, és un exemple igualment negatiu per a Enric
Olivé, com el Banc d’Espanya, de propietat municipal i per al qual no s’ha trobat encara ús, la
Chartreuse... Tot i que no tota la responsabilitat és de ‘Tarragona’, també n’hi ha de
‘Barcelona’, segons Olivé: “a l’inici, la Generalitat no ho va fer bé en la gestió del patrimoni de
la humanitat de Tàrraco, ho volia centralitzar tot a Barcelona. Ara dóna la impressió que es vol
fer millor, i que es vol gestionar més coordinadament.” El professor Olivé es refereix a
iniciatives com la Comissió per al patrimoni de Tàrraco, acabada de constituir, i de la qual
formen part l’ajuntament de Tarragona i la Generalitat, que coordinarà les actuacions.
Tarragona ciutat, un cop més, i sempre? Ens sortirem d’articular algun cop un discurs
unitari del territori? Si ja hem quedat que el “tot”, aquest Camp de Tarragona amb arrels a
l’ager tarraconensis, té potents arrels romanes, que en l’edat mitjana la seva conquesta és la
mesura de l’èxit de la després anomenada Catalunya i que, al segle dinou – principis del vint,
Reus és una dinàmica ciutat industrial i modernista – i que Tarragona, la ciutat, també ho és,
de modernista, com ara es reivindica – què va passar en els anys del noucentisme, i en bona
part del segle vint, perquè tots aquests potencials es perdessin, fins a l’atonia contemporània?
Tot i que el neonoucentisme és certament un terme més literari que no arquitectònic, i
ja tindrem ocasió en un article posterior de centrar-nos en la literatura, sí que ens podem
preguntar si el neonoucentisme ha arribat al Camp, i si aquest havia estat abans noucentista.
Jordi Jaria ho té molt clar: “la romanitat la vivim més a la grega que no a l’alemanya. La nostra
visió dels romans, i dels grecs, és la mediterrània, que és la que té sentit. Veure la romanitat
amb ulls del món medieval, és un fracàs, per al Sud i per al Nord. El noucentisme va fallar en
això.” I rebla: “El noucentisme és Leni Riefenstahl – la directora de cinema alemanya, que va
fer films de propaganda nazi – traslladada aquí.” En contrast, ho dèiem, la llum, la mar, el Sud.
Modernitat, la tercera punta del triangle RTV
No som, doncs, noucentistes ni neonoucentistes. I moderns, ho som gaire? Depèn del que es
vulgui entendre per modernitat, i a quin camp adscrivim el concepte: arquitectura, música,
literatura... D‘aquests camps en podem parlar en altres articles, però ara ens interessa centrarnos
en un terreny que fins fa pocs anys representava la punta de llança del territori, dirigida al
país sencer: les arts visuals. Les arts com a representacions físiques de com es vol donar a
conèixer un territori. I en aquest terreny, abans d’entrar al detall, som “poquet moderns”,
segons declara, amb precaució, la crítica d’art i comissària independent Cèlia del Diego.
Precaució, perquè sí que hi ha moltes iniciatives, molt interessants i molt poc difoses,
algunes de petites i d’altres més col·lectives, però que sovint passen desapercebudes. En
aquest sentit, l’autor d’aquestes línies, mig en broma mig seriosament, molts cops ha dit que la
cultura al Camp de Tarragona no és que sigui ‘underground’, sinó que és ‘subaquàtica’: plena
de vida, colors i moviment, però que es desenvolupa en un mitjà silenciós, amagat sota la
superfície. Als anys vuitanta, però, les arts visuals bullien, segons Cèlia del Diego: “semblava
que als 80, i uns anys més tard, Reus tirava molt, s’hi defensava molt l’autor local, i era un viver
d’artistes: Joan Rom, Francesc Vidal, Albert Macaya... i a Tarragona hi havia un espai expositiu,
amb una mirada internacional, com era el Tinglado 2”. Però això, afirma Del Diego, s’ha anat
perdent: “La picabaralla entre Reus i Tarragona” – un cop més! – “ha acabat que les dues
ciutats s’han quedat orfes, almenys d’iniciatives provinents de les administracions públiques!”
Salvades honroses excepcions, com la Biennal del Museu d’Art Modern, que existia ja d’abans.
Així doncs, tenim dos centres urbans, que no tenen una programació contemporània
estable, tot i que si que hi han aparegut un seguit d’iniciatives autogestionades – la cultura
subaquàtica que hem esmentat – que al final han estat “segrestades” d’alguna manera pel
poder públic. Hi tornarem, per veure que sí que hi ha molta vida al fons dels “mars” de
Tarragona i Reus. Però de fora només hi veiem una superfície adormida i fosca, un binomi que
trenca la que és en molts àmbits – i pensem ara també en el teatral – la tercera punta del
triangle ‘clàssic’ del Camp de Tarragona, i que li acaba donant llum: la ciutat de Valls. “A Valls –
continua la crítica d’art Cèlia del Diego – “tenim, com a referent fins i tot nacional, des del
1985, la Capella de Sant Roc, que treballa amb comissaris joves. A més, des del mateix Museu
de Valls s’organitza la Biennal, molt seriosa, i les activitats artístiques de les Decennals. Que
Valls capitalitza avui l’art contemporani des del Camp, és una cosa que cal dir.” Tanmateix,
Valls, el seu Museu, i les propostes que el seu petit staff abandera, són només el brou de
cultiu. Els artistes i comissaris del Camp de Tarragona han de sortir per créixer i donar-se a
conèixer: “un exemple són els comissaris joves, que treballen bé, com la Marina Vives, que ara
comissaria la Capella de Sant Roc”. O artistes com la vallenca Mariona Montcunill, una de les
més ben connectades a l’exterior, des del Camp de Tarragona, o Raquel Friera o Alba Sotorra...
L’art plàstic i visual, que tants cops expressa millor la realitat que no les paraules, ens
exposa una metàfora magnífica de com escapar-se del balancí malèfic Reus – Tarragona que
tenalla aquest territori: crear una àrea metropolitana amb més puntes: es diguin Valls, o
Torredembarra, o Montblanc. O també el Priorat, la comarca on, sense sortir del terreny de les
arts visuals, Francesc Vidal i Montserrat Cortadellas van activar entre els anys 2006 i 2013 el
Priorat Centre d’Art, i on ara, els mateixos artistes aixequen un nou projecte, Addend, a la
Morera del Montsant, un equipament de recerca, creació audiovisual i pensament crític.
Ara que ja hem trencat per fi la bicefàlia morbosa, obrint-nos a la llum del Camp ple. És
hora de capbussar-nos sota les aigües de les grans ciutats de l’àrea metropolitana, i veurem
que el panorama ‘subaquàtic’ no és gens trist: ho proven noms com els de la Galeria silvestre
(en minúscula), amb una altra pota a Madrid, en el carrer de les galeries d’art joves de la ciutat
madrilenya; l’espai, activíssim, The Grey Square; la programació de l’Aula d’Art, dins de la URV;
el projecte de fotografia contemporània Pàrquing; o grans artistes a reivindicar, com Marcel
Pey, al qual dedicaran dues exposicions el Museu de Valls, i el Teler de llum de Tarragona, o, i
amb això acabem aquest breu resum, la revista ‘Artiga’, impulsada des del 1997 per Assumpta
Rosés. Assumpta Rosés, un altre nom destacat a tenir en compte, s’ha rodejat d’un equip que
treu amb molt mèrit econòmic tres revistes a l’any, sense regularitat fixa però amb continuïtat.
‘Artiga’ se centra en els artistes “d’aquí”, però fa una mirada del que es produeix a l’exterior.
Una mirada que a través de la seva secció, corre a càrrec de la mateixa Cèlia del Diego.
De fora cap al Camp, i del Camp cap a fora. Això és tot, així de fàcil, així de complex.
Pot semblar que hem començat parlant de política, d’independència i del procés. I que hem
acabat parlant d’arts plàstiques i de revistes, que tenen èxit, tot i les circumstàncies difícils.
Però aquest mateix èxit dificultós ens indica que, en realitat, estem parlant del mateix: de com
el Camp de Tarragona representa l’èxit per al futur de Catalunya, i de com Catalunya ha de
travessar la frontera del Camp de Tarragona per aconseguir l’èxit, polític, econòmic i cultural.
