Recordant Joan Triadú

Quan fa poc més d’un any de la mort del crític literari Joan Triadú, vull recordar-lo amb una entrevista que li vam fer a l’Avui just fa divuit anys. De fet, la idea de recuperar textos antics em va venir per les ganes de reveure entrevistes com aquella.

Joan Triadú

“La capacitat de creació que té la persona és el valor principal de la literatura”

DAVID CASTILLO / CARLES MARQUÈS

Avui, 31 d’octubre de 1993

Joan Triadú (Ribes de Freser, 1921) es queixa que la primera pregunta de pràcticament totes les entrevistes que li han fet aquest mes sigui sobre la polèmica entre el català i el castellà. El primer crític literari que ha estat nomenat Escriptor del Mes per la Institució de les Lletres Catalanes té moltes més coses a dir, ja sigui sobre literatura, pedagogia, o sobre la crítica, com a comunicació didàctica amb el lector i també com a feinada d’hores. L’autor de volums de referència obligada com l’Antologia de la poesia catalana (1900-1950) (Selecta, 1951), Antologia de contistes catalans (1850-1950) (Selecta, 1950) o La poesia catalana de postguerra (Edicions 62, 1985), després d’anys de treball constant i en silenci, obligat per les circumstàncies històriques, viu, des que va fer els setanta anys, moments de reconeixement. L’any passat li van concedir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, i just aquests dies coincideixen a veure la llum quatre obres, entre pròpies i dedicades a la seva vida i trajectòria: reedició de 40 sonets de Shakespeare (Proa, Els llibres de l’Óssa Menor), Per comprendre Carles Riba (Parcir), la Miscel·lània (Publicacions de l’Abadia de Montserrat) i la biografia escrita per Agustí Pons L’impuls obstinat (Fundació Jaume I).

- Com valora el fet de ser el primer crític que nomenen Escriptor del Mes?

- Crec que calia fer-ho, perquè cal que la crítica sigui considerada, i encara més al nostre país, un complement pràcticament indispensable de la literatura i de la vida literària. La nostra vida literària és força minsa i els escriptors no tenen el ressò que haurien de tenir, però és important que els crítics hi contribuïm d’alguna manera. El que he vist en els dies que porto d’experiència ha estat molt positiu, sobretot pel que fa als alumnes de les escoles d’arreu on he anat a fer conferències. En lloc de parlar només de l’obra d’un autor, ho han pogut fer de la literatura en general, i preguntar-me a mi perquè he parlat d’un escriptor concret, què penso de Carles Riba, o quina coneixença vaig tenir amb Salvador Espriu. De manera que ha estat com un fòrum amb els estudiants, sobre literatura catalana, i també sobre literatures estrangeres.

- La seva nominació coincideix amb el centenari de Carles Riba, que ha fet que ara se’n parli molt. Això permet reflexionar sobre el fet que hi ha autors molt anomenats en el seu moment i altres que queden eclipsats, mentre que al cap d’uns anys s’inverteixen els termes. Per què creu que es dóna aquest fenomen?

- En el cas concret de Riba, ha estat un escriptor poc conegut, potser perquè és com si fos d’una altra galàxia. El país, la cultura, que el van acollir no són ben bé els que ell necessitaria al seu voltant, i per això es va trobar descol·locat. Els seus models eren uns altres i el públic a qui li semblava que s’adreçava també. Malgrat tot, i per sort, no va ser un escriptor amargat i marginat, ni es va dedicar a escriure en una altra llengua, com podria haver fet perfectament, perquè resulta que era allò que en diuen un patriota. Una cosa semblant passa amb Foix, que la gent no valorava. El tenien per un excèntric que feia uns versos estrambòtics. A l’Antologia de 1951 li vaig dedicar un capítol i hi va haver una mena d’astorament, perquè es pensaven que jo feia avantguardisme crítics, i això no corresponia a la realitat. Ara, Foix ha passat a uns àmbits tan amplis que ja, sobre ell, s’han fet fins i tot sortides turístiques. Per tant, recuperar autors, i valorar-los, és útil.

- No ha tingut la sensació de viure en una mena de desert, per la manca d’infraestructura, de circuit, que patim tots els que ens hem dedicat a la literatura catalana?

- He viscut la crítica com un fet, no al marge, però sí parcial de la meva vida, perquè jo em dedico a l’ensenyament. Hi havia força gent amb la qual treballava des de feia anys que ignorava que fes crítica literària. Les dues Antologies van provocar un cert soroll entre les persones que podíem dir afectades, però l’altra gent ni se’n va assabentar. Sí que senties aleshores que, a part d’un cercle molt petit, tot el país funcionava per un altre camí; sobretot als anys cinquanta i seixanta, fins que van començar a aparèixer els premis literaris, la Selecta o Òmnium Cultural... També notaves, com havia notat Riba abans, que els nivells de cultura i preparació amb les quals la gent se t’acostava no tenien res a veure amb els teus, perquè nosaltres, aleshores, llegíem en italià, francès i anglès allò que estava sortint fora, que aquí no es podia traduir.

- També ha coincidit ara l’aparició de diversos llibres seus o sobre vostè. Com es veu a vostè dins d’aquest conjunt de reconeixements, que s’han concentrat en aquests últims anys?

- Doncs m’hi veig com en una mena de festa major, totalment inesperada. L’efecte que em fa, per exemple, això de l’Escriptor del Mes és que es confirma la profecia de Francesc Pujols, que va dir que un dia els catalans ho tindrien tot pagat. Doncs, jo em trobo que aquest mes ho tinc tot pagat... També tinc la impressió que en aquesta vida tot és qüestió d’esperar, de viure. Si m’hagués mort fa deu anys, probablement no s’hauria reeditat res, i fins qui sap quan no se n’hauria tornat a parlar. He tingut aquesta sort, i em fa molta il·lusió; veig que hi ha més gent que no em pensava que segueix el que he fet. Hem millorat força.

- Aquests fets contrasten amb la feina sorda del crític, sobre la qual escriu en una carta que apareix a L’impuls obstinat: “Hi passo estones dolentes, de debò. Només me’n vaig sortint a base de llegir-ho tot i de tenir tots els llibres al davant a mesura que hi treballo, dies sencers”. Com la fa, aquesta feina feixuga?

- Primer de tot m’haig d’imbuir del llibre, i llegir-lo més d’una vegada, endavant i endarrere. De vegades he de posar un cert ordre, però no gaire estructurat; em moc per impulsos, intuïcions, comparances... És la meva manera de fer. No té cap mèrit, és una manera com una altra. La meva crítica parteix també d’intuïcions, cosa que m’ha fet, per exemple, ser el primer a escriure en una revista gairebé desconeguda sobre un noiet que es deia Baltasar Porcel. No ho vaig fer quan ja era un valor reconegut sinó que, com deia Jean Cocteau, el crític se l’ha de jugar amb els que comencen. M’ha passat el mateix amb apostes com la de Quim Monzó, en recuperacions com les de Mercè Rodoreda o Pere Calders, o la inclusió de Perucho, Palau i Fabre i Sarsanedas en l’Antologia. El crític no ha d’esperar que un autor es consagri.

- Ha comentat diverses vegades que no li interessa la crítica teoritzant ni tampoc la que adoctrina el lector. Aleshores, quina és la funció que per a vostè ha de tenir la crítica?

- No la puc separar de la meva funció educativa, la de professor. En la crítica hi busco comunicació amb el lector, però no amb el meu, sinó amb el lector del llibre o de l’autor de què parlem. Per tant, per a mi, la funció de la crítica és incitar a la lectura. Per això evito parlar de llibres que no m’agraden, que hauria de rebentar. Llevat que es tracti d’un llibre que té parts positives i negatives, i pugui dir a l’autor alguna cosa de profit. Com que hi ha una part didàctica, també procuro situar històricament l’obra, sempre que l’autor s’hi presta. Tot això vol dir una crítica no sistemàtica, i encara menys dogmàtica, que no té com a funció imposar uns models únics de cap on ha d’anar la literatura, sinó observar com és el llibre, i aleshores situar-lo en el lloc que sembla que li correspon.

- Quina aposta faria en aquests moments de nous escriptors o escriptores joves, dels últims quatre o cinc anys?

- Així, de memòria, no me’n voldria deixar cap... però diria que m’interessen molt Antoni Puigverd, Antoni Marí, Josep Maria Fonalleras... Són gent que val, i que escriu bé. Algunes vegades, si no he tingut ocasió de fer-ne una crítica, els he dit en una carta l’interès que tenen per a mi les seves obres. L’altre dia parlava amb Maria Mercè Roca, a Girona, de la impressió que m’havia fet la seva obra La casa gran. Amb tot això, un procura que aquests valors vagin tirant endavant i es vagin manifestant, que agafin una certa confiança en ells mateixos, si no la tenen. No em voldria descuidar d’altres joves interessants com Jaume Subirana, de qui m’agrada tot el que fa, tant la crítica, com bona part dels contes aquells de No som perfectes, o d’un pensador com Francesc Torralba, un bon estudiós de Nietzsche. Veig tot un moviment, i continuaria apostant per ells. Ara espero una novel·la d’Antoni Puigverd, que sortirà aviat. L’important és que això dóna alegria i confiança, no ja en la nostra literatura, sinó en la persona, en la capacitat de creació que té, que, en definitiva, és el valor principal de la literatura.