Maig 2011. S’acaba d’estrenar Pirates del Carib. En marees misterioses, la quarta pel·lícula d’aquesta saga, amb Penélope Cruz en el paper de filla del pirata Barbanegra. Fa divuit anys, quan Penélope en tenia només dinou i només havia interpretat quatre pel·lícules, vaig publicar al dominical del diari Avui aquest perfil. Ha passat molt de temps des d’aleshores, mitja vida de la Penélope, i moltes coses en la seva vida. En queda alguna cosa de la Penélope Cruz d’aquest perfil?
Penélope Cruz
Esperit i sensualitat
Carles Marquès
(Avui Diumenge, 8 d’agost de 1993)
Ulls molt foscos i profunds, mirada mística però també múrria, rostre d’aparença ingènua, però tota sencera coronada per una aura de sensualitat, de nena-dona amb molta vida a dins i a fora. Hi han vist la Verge Maria adolescent, i ella havia de ser-ho. Perquè diu que des de petita ha estat amiga de Déu. Havia de ser la Verge Maria, encara que la pel·lícula no tingui èxit. Com havia de ser actriu, per passió del cine, per amor. Per amore, solo per amore, que és el títol del film que roda ara a Tunísia.
Penélope Cruz té dinou anys. La temptació, quan parlem d’edats tan joves, és dir només. Però els dinou anys d’aquesta inquieta actriu madrilenya fan feredat només de llegir-ne un breu resum.
La trajectòria a la pantalla és molt ràpida, però ja plena d’èxits, i abans del cine hi ha força anys de preparació amb una ferma meta. La Penélope de catorze anys, que s’assemblava al seu personatge, Luz, del film Belle Époque, ja feia temps que sabia què volia.
Però la dolça i externament ingènua promesa encara no podia fer el seu primer gran paper, precisament perquè només tenia catorze anys. I, amb tot el dolor del seu cor, Bigas Luna la va haver de descartar com a protagonista de Las edades de Lulú. Però tres anys després, quan Penélope encara no podia ni votar, el director la reclamava per fer de Sílvia a Jamón, jamón.
En aquest quadre simbòlic de la Ibèria actual, Sílvia era la noia pernil, amb gust de truita de patates, que representava el desig. La resta de repartiment també era totalment desitjable, per a algú que acaba de començar. La seva mare a la ficció, una prostituta de carretera, era Anna Galiena; el noi de bona família amb qui surt, Jordi Mollà; els pares del noi, propietaris d’una empresa de calçotets, Stefania Sandrelli i Juan Diego; i el carregador de pernils contractat per lligar-se-la, Javier Bardem.
I el mateix any – el passat, tot plegat – a Penélope Cruz li arribava la seva Belle Époque. En aquest sainet coral, dirigit per Fernando Trueba, brodava la quarta germana, la més petita i presumptament innocent, amb tres germanes de luxe: Miriam Díaz-Aroca, Maribel Verdú i Ariadna Gil. Els altres papers també eren d’upa: Jorge Sanz, Gabino Diego, Fernando Fernán Gómez, Agustín González, Chus Lampreave i Mary Carmen Ramírez.
O sigui, gairebé sense temps de respirar, els dos títols espanyols probablement més taquillers de la temporada passada. D’aleshores ençà, ha desaparegut del mapa. Del peninsular, almenys. Ha viscut a Nova York. Hi ha viscut, que ja és tota una experiència, però també hi ha estudiat anglès, i ballet. El ball el practica des que tenia quatre anys, no l’ha deixat mai, i, en el cas improbable que no hagués aconseguit ser actriu, hauria estat ballarina.
En acabat, com en el cas de les dues pel·lícules espanyoles, dues d’italianes gairebé seguides. Primer, La rebel, d’Aurelio Grimaldi, on fa un tercer gir a la seva carrera. Ara, en aquest film que s’estrenarà a Itàlia a finals de gener, és una adolescent de caràcter difícil i tancat. Tot i la timidesa que ella assegura que carrega, un personatge que és la seva antítesi.
I ara, a Tunísia, Per amore, solo per amore, el paper que més l’ha emocionada. L’actriu, enamorada tant de la seva feina com de l’espiritualitat, volia aquest paper, l’havia de fer. Pot semblar sorprenent que una noia tan jove tingui tant interès pel més enllà com Penélope. Però ella confessa que sempre ha tingut amb Déu una relació molt estreta. I el seu interès ha anat molt més enllà que el de la simple i tradicional pràctica. Fa uns dos anys que va acostar-se al budisme zen amb la seva parella. Tots dos es van iniciar en la meditació transcendental.
I aquesta espiritualitat, que transpira amb naturalitat, acompanyada d’altres sensacions més terrenals, era el que buscava precisament Giovanni Veronesi, el director de la pel·lícula. S’havia imaginat així Maria, i ella s’imagina que la pel·lícula és un regal que li ha fet Déu. Però és una Maria mediterrània, normal, és una història humana d’amor entre un home i una dona.
Tot i que sembli una gran paradoxa, aquella expressió del desig que dèiem, que exemplificava a Jamón, jamón, un desig més sensual que no purament carnal, és pròxima a la jove Maria. Una adolescent, encara lluny de ser protagonista d’una història mitològica, que sap clarament el que desitja. I desitja un Josep més gran que ella, que n’està enamorat, però que, festejador de mil noies, dubta a l’hora de casar-s’hi.
Penélope afirma que és la història més coneguda del món, però que mai no s’havia explicat encara de la forma que ho fa Veronesi. La seva Maria és una dona com qualsevol altra, però amb alguna cosa que la fa diferent, divina. En un sentit molt més quotidià, el mateix que li passa a ella. No és gens habitual que una actriu jove, i més si és insultantment jove, gosi parlar amb tanta franquesa dels seus sentiments i experiència espirituals.
Però no per això és una noia estranya, distant. Sí que li agrada estar sola, i ha après precoçment a dir que no a les pel·lícules que no van amb els seus principis, però alhora és una noia hiperactiva i sagaç, que gaudeix de cada treball.
Esperit i sensualitat, Penélope Cruz.
L’interior de Penélope, el que vol desvelar, és encara més profund que els seus ulls. Els últims cinc anys, ha viatjat a la velocitat de la llum, molts cops patint. Però només considera important allò que s’aprèn amb dolor.
