El filòleg i historiador Albert Manent és Premi d'Honor de les Lletres Catalanes des del 28 de març del 2011. El 1992, en una conversa amb el filòleg Jaume Coll, publicada pel diari 'Avui' parlaven del volum 'Poesia' de Josep Carner, un llibre la publicació del qual deu li molt a Manent.
ENTREVISTA (Avui, 20 de desembre de 1992)
Jaume Coll / Albert Manent
“ ‘Poesia’, de Carner, reflecteix la sincronia del poeta que ha arribat al domini absolut del seu art”
DAVID CASTILLO / CARLES MARQUÈS
Edicions dels Quaderns Crema acaba de publicar el volum ‘Poesia’, de Josep Carner, a partir de l’edició històrica del 1957, revisada i establerta pel filòleg Jaume Coll. Trenta-cinc anys després, els lectors poden retrobar-se amb el gran llibre d’un dels mestres de la poesia europea contemporània. 896 poemes componen una edició de més de 1.300 pàgines, en un volum de luxe elaborat amb el rigor habitual de l’editorial. Amb motiu d’aquesta edició, hem reproduït una conversa entre Jaume Coll i Albert Manent, personatge fonamental en la recuperació d’aquesta obra. Els dos especialistes en l’obra carneriana comenten el procés d’elaboració d’un llibre imprescindible, que omple un buit en la bibliografia literària catalana.
Jaume Coll: Poesia, el volum de 1957, és el llibre més important de Carner i feia molt de temps que era exhaurit; per tant, convenia fer-ne una nova edició. És bo que en parlem amb vostè, senyor Manent, per la seva participació en la preparació d’aquell volum. Potser seria un bon punt de partida parlar de Poesia de 1957 com un llibre nou, més que no pas com un volum d’obres completes, perquè no ho és; el poeta va revisar i recollir gran part de l’obra publicada anteriorment. No sé quin tant per cent representaria, però en el quadre sinòptic de la meva edició es pot veure que hi ha una gran part dels poemes publicats en llibre anteriorment. Revisats, i amb un bon nombre de poemes nous, formen les seccions del nou llibre. Aquestes seccions tenen molt poc a veure, o no gens, amb els llibres anteriors. Per això s’hauria de considerar un llibre nou. Val a dir que li devem a vostè, senyor Manent, una part important dels poemes que figuren al llibre. Jo ho avaluaria en uns setanta poemes. Vostè, en l’elaboració dels índexs, es va adonar que molts poemes que ja havien estat publicats en llibres posteriors als anys vint no eren en el volum que es preparava. Gràcies a aquesta observació, al llibre hi ha poemes significatius i importants que no hi haurien figurat.
Albert Manent: Jo em vaig adonar d’això que diu, i li vaig demanar a Carner que els hi afegís, i em va dir que sí, pràcticament de tots. Aquesta edició d’ara és semblant a l’anterior, però millorada en molts aspectes, més ben organitzada, més ben editada. En fer aquella, vaig anar comprovant i compulsant cadascun dels poemes amb tots els que havia publicant, llibre per llibre. Hi anava fent un senyal, i em trobava que n’hi faltaven. I no tan sols dels primers, sinó que també n’hi faltaven d’Auques i ventalls, per exemple, i d’altres llibres en què hi havia poemes molt bons. Els va rebutjar, aquests últims, perquè era un home bastant desordenat i, senzillament, els agafava d’aquí i d’allà i en feia una revisió a la seva manera, no sistemàtica. I com que jo ho vaig fer sistemàticament, li ho vaig fer veure i ell em va donar tota la raó. Segurament encara en podria haver publicat algun altre, no incorporat en cap llibre, però això ja hauria estat una tasca molt més complexa, perquè era una certa carrera contra rellotge. Era un pou, sense fons, anar buscant poemes solts en els diaris.
J. C.: Un altre aspecte important de Poesia són les correccions que Carner va fer en els poemes; la revisió dels seus poemes, en definitiva. Al final de la meva introducció intento establir una tipologia dels diversos tipus de canvi.
A. M.: En alguns poemes, fins i tot, només hi ha un vers o dos dels originals i, per això, en la indagació que vaig fer, em va semblar que eren inèdits. I resultava que eren refets, però només hi quedaven igual un vers o dos.
J. C.: Aquests canvis es podrien generalitzar de la següent manera: com més antic és el poema, més canviat és el poema, més canviat apareix a Poesia i, naturalment, com més acostat és el poema a l’any 57, menys revisat és.
A. M.: Una altra cosa a dir és que ell sotmetia els poemes a l’opinió del meu pare, Marià Manent, i sovint a la de Carles Riba. Tots dos eren vells amics seus i de vegades no estaven d’acord en els canvis; el meu pare li deia que ja estaven bé i que no els toqués. Carner va acceptar bastant el consell dels dos. No van ser gaires, en total, els canvis dels poemes sobre els quals els va demanar el parer. El criteri de Riba el temia, l’anguniejava. Al meu pare el tenia més com un vell amic, i Riba, com que era més professoral, per dir-ho així, li feia més por. Aquesta és la impressió que tinc jo.
J. C.: En qualsevol cas, aquestes dissensions eren minúscules, i es van cenyir a molt pocs versos, set o vuit com a màxim, i segueixo estrictament la documentació que posseïm. Això, d’una banda, i, de l’altra, és significatiu de remarcar que tots els amics lectors de Carner, i entre ells Marià Manent i Carles Riba, se sabien els poemes de memòria. Per tant, un vers canviat significava un trasbals en el record d’aquell poema estimat, que ja no era com se l’havien après. Al meu entendre, Carner millora sempre el vers i, en tot cas, iguala en qualitat el vers anterior.
A. M.: Però, de vegades tenia com una mena de vergonya inconscient d’haver escrit coses massa fresques, i hi volia donar un to més retocadament intel·lectual. Aquells poemes de la seva joventut li semblaven poc. Si un lector agafava les versions antigues estic segur que, en més d’un cas, les preferiria. Però estem parlant de molt pocs versos, entre tants.
De Carner, n’hi ha algunes petites edicions, de llibres solts, però n’hi ha molts que no es troben, que són exquisidament buscats, perquè només se’n van fer dos o tres-cents exemplars. Per tant, Poesia és una eina imprescindible per a tota persona que vulgui acostar-se a Josep Carner, per tenir-ne una visió global. És el que ell va donar per bo. No vol dir que no hi hagi altres coses bones, però són inaccessibles, pel desordre que dèiem abans. Vostè quants poemes té catalogats que no siguin aquí?
J. C.: Hi ha dos-cents noranta-dos poemes publicats en llibres anteriorment que no van passar a formar part del recull i, a més a més, n’hi ha quatre-cents publicats a la premsa, o inèdits. El total de la seva obra poètica és, en extensió, més del doble del que recull Poesia: aproximadament uns cinquanta mil versos-
A. M.: Hi ha poemes seus que són molt de circumstàncies, o han quedat oblidats, o els volia incloure en algun llibre, i després no ho va fer. Aquest volum és el corpus fonamental.
J. C.: La idea de Carner en el volum, com va expressar justament en una carta adreçada a vostè, és que els poemes semblin “no pas caiguts d’un trist llibret, sinó, com hauria calgut, d’alguna mena de cel”. De manera que tots els poemes que hi figuren formen una sincronia, la del poeta que ha arribat a un domini absolut del seu art. Per això podríem dir que és el seu llibre més important, no pas per la gran quantitat de poemes que hi figuren, sinó pel que representa aquesta sincronia com a culminació de la trajectòria del poeta.
