Gabriel Casas i l'enigma Arquimbau (Diari de Tarragona, 24 d'abril del 2016)

Maria-Antònia Oliver: “Ara, pel carrer, et miren malament si et veuen fumant”

LA CONFESSIÓ (Avui, 14 de novembre del 1993)

Maria-Antònia Oliver

“Ara, pel carrer, et miren malament si et veuen fumant”

CARLES MARQUÈS

Negroni de Ginebra

·        Edicions 62

·        Teatre

Maria-Antònia Oliver (Manacor, 1946) ha publicat ara la primera obra teatral, Negroni de Ginebra (Edicions 62). Aquesta obra, sobre què passa quan la filla d’una família benestant s’enamora d’un negre, va estrenar-se fa dos anys a Terrassa. La va dirigir Josep Maria Mestres, ajudat per Helena Ramada, amb aquest repartiment: Ginebra – d’aquí el nom –, la filla, Ariadna Gil; Joana, la tieta anarco daurada, Muntsa Alcañiz; Maria, la Mare, Teresa Lozano; Ernest, el pare, Jaume Vernet; i la Iaia – l’única que fuma –,  Teresa Cunillé. L’autora diu que no ha volgut fer “cap experiment, sinó una comèdia, senzillament”.

-          Recepta del Negroni de Ginebra-

-          Saps que no la sé! L’hauré de demanar a l’Helena Ramada, que em va donar el títol. Però el còctel es diu només Negroni.

-          Em referia a la comèdia, no al còctel.

-          No n’hi ha cap, de recepta. Era una història que sabia que havia passat a Londres, a casa d’uns laboristes, i vaig fer-la, canviant algunes coses, com aquesta tieta tan divertida.

-          Una referència planiana, és clar. A Josep Pla li agradava molt el Negroni...

-          Primera notícia. Ara entenc per què van fer-me tan males crítiques.

-          Has volgut fer un remake verídic, és a dir cruel, d’Endevina qui ve a sopar?

-          No, només una història divertida que, quan s’anava fent, vaig veure que s’hi assemblava. Vaig posar la referència perquè la gent sabés que jo sabia que existia aquesta pel·lícula.

-          Escriure teatre... Que vols passar gana?

-          No escric mai per guanyar diners, mai. Jo sóc una professional que escriure no per viure de la literatura, sinó per a la literatura. Ara, que m’hi vaig divertir moltíssim; això ja paga.

-          Les velles progres, com la Joana, mai no moren; o és que les noies d’ara són molt light?

-          La Joana no és una vella progre, és una vella boja, i diu beneitures. Ara bé, potser sí que les velles progres ens tornem una mica boges. I les noies d’ara... hi ha de tot, però em sembla que n’hi ha més de light que de heavies.

-          De mare només n’hi ha una, i tan possessiva com la de l’obra?

-          N’hi ha moltes: possessives, geloses, egoistes, mares que no són mares, com jo, i bones. I n’hi ha que no mereixen ser-ho, perquè travessen els semàfors en vermell amb l’infant per davant.

-          “En aquest país nostre no hi ha lloc per a la discriminació de raça” (Ernest) fins que ens toca a la família?

-          En aquest, i en molts altres països, hi ha discriminació de raça, de sexe, de religió... Però jo no m’ho creia quan molta gent em deia que hauria fet el mateix que la família de l’obra.

-          L’Ariadna Gil va ser una ginebra seca anglesa?

-          Va ser ginebra Bombay, que és bona, però també gin Xoriguer, que també és bo. Sap ser dolça i, quan cal, seca. És una noia preciosa, i molt intel·ligent.

-          De debò que les dones, quan no hi ha homes al davant, parleu del sexe dels homes, per dir-ho finament?

-          I tu què et creies? Sí, de debò. I de moltes altres coses...

-          Ja només fumem les iaies i els iaios, pel que expliques.

-          Que fumi només la Iaia no va ser una idea meva, sinó de Josep Maria Mestres. Però ara, pel carrer, et miren malament si et veuen fumant.

-          M’has dit tota la veritat o, com diu un personatge teu, “sempre dic mentides, que ve a ser el mateix?

-          Quan vas a entrevistar un escriptor o una escriptora, què et penses que et diran? La veritat? Jo sempre dic mentides.

-          Que ve a ser el mateix.

Carles Hac Mor: “No he practicat mai ni la provocació ni el terrorisme cultural”

LA CONFESSIÓ (Avui, 26 de maig del 1994)

Carles Hac Mor

“No he practicat mai ni la provocació ni el terrorisme cultural”

CARLES MARQUÈS

La fi del món

·        Empúries

·        Narrativa

Carles Hac Mor (Lleida, 1940), autor d’una desena de llibres i d’una nombrosa obra narrativa, poètica i d’assaigs dispersa en publicacions, revistes i diaris, entre ells l’AVUI, ha publicat una novel·la, La fi del món (Empúries). Evidentment, amb la Fi del Món, hi ha el Judici Universal i ell mateix s’autoacusa en el llibre d’una quantitat enorme de delictes i pecats, comesos en escriure la novel·la, dels quals ara li donem l’oportunitat de defensar-se. El veredicte d’aquest judici serà de cada lector. Per part del confessor, només caldria afegir-hi un càrrec de desacatament a l’autoritat d’aquest tribunal públic, perquè ja en el pròleg afirma que “la resposta a qualsevol interrogació sobre aquesta novel·la cal cercar-la en la seva lectura”.

-          Carles, les acusacions que tu mateix t’has buscat són aquestes: això del textualisme és una cosa dels anys 70, i minoritària...

-          ... i una referència que, fora de context, resulta absurda.

-          ... no ets gens realista.

-          Sóc antirealista. Solament ignorant la realitat, en podem copsar els mínims aspectes interessants que pot tenir l’escriptura.

-          ... fas invents incomprensibles, com aquest de l’escriptura paraparèmica... “per a” què?

-          Per escriure sense voler dir (o sigui, paraparèmicament), amb la certitud que, així, allò que ineluctablement és dit esclata en un feix de significacions.

-          ... goses dir que l’art, com a mitjà de coneixement, ha estat superior, en el segle passat, a la literatura...

-          I tant! L’art contemporani, en lluitar contra el sentit, va creant significances noves. En canvi, generalment l’escriptor repeteix, més o menys brillantment, coses ja conegudes.

-          ... el teu humor és ple de comicitat poca-solta...

-          Conreo l’estètica de la poca-solta, sobre la qual tinc publicat un assaig. Zenó, Nietzsche, Wittgenstein, Duchamp, Artaud, Lacan, i d’altres, en són profetes, de l’atzucac il·lògic i engrescador que és mostrat mitjançant aquesta presa de posició ontològica.

-          ... a la novel·la, t’hi amagues a tu mateix sota el nom evident de Carles Quovadis. Quo vadis, Carles? Més ben dit, de què vas?

-          Sincerament, m’esforço per no anar de res: voldria ésser i prou. I val a dir que no he practicat mai ni la provocació ni el terrorisme cultural.

-          ... l’arrencada de la novel·la consisteix en un deliri esquizofrènic...

-          ... que no para en tot el llibre i que reflecteix l’actitud del lector.

-          ... primer et vols passar a l’enemic prosaic i vas lligant una novel·la com si fos allioli; t’assembles a Francesc Trabal.

-          De Trabal tot just m’atreu L’any que ve.

-          ... i després acabes fent una novel·la sense cap ni peus, és a dir, que ni comença ni acaba...

-          ... però que acaba i alhora torna a deixar inacabada la novel·la sense final de Novalis Heinrich von Ofterdingen, la qual, de fet, tampoc no té començament.

-          ... té una estructura de film pornogràfic, sense argument ni desenvolupament dramàtic...

-          És l’exaltant manca de carcassa assolida amb el nihilisme creatiu.

-          ... no hi ha qui s’aclareixi, amb tants de personatges en metamorfosi promíscua i constant...

-          És que no hi ha res a aclarir-hi. I entès això, hi emergeix el vessant filosòfic de l’obra, tan cabdal com els altres nivells de lectura que permet.

-          ... les paraules que fas servir (oronells, jaquit, arrilladet, grifolda...) no les entendria ni Pompeu Fabra.

-          I del dret a l’ideolecte, què? Altrament, d’aquests quatre mots, només un nou fou introduït per Fabra al seu diccionari: arrillat, força corrent a Ponent on, com és sabut, tenim un lèxic molt ric.

-          ... pretens ser original, qual l’originalitat, al cap darrer, no existeix...

-          Pretenc no pretendre res. Potser sí que en aquest afany hi ha una originalitat relativa, la qual cosa, tanmateix, no té cap importància.

-          T’has defensat bé, però encara no sé si t’enviaran al cel o a l’infern. La resposta també cal cercar-la llegint la novel·la...

'L'altre Manuel Valls' (Presència, 8/6/14), reportatge sobre Anton de Sartine (i 3)

Reportatge de Marta Monedero al dominical 'Presència' (El Punt Avui) sobre el polític francès Anton de Sartine (Barcelona 1729-Tarragona 1801) i la peça de teatre i música que n'he escrit.  Tercera, i última, part.

'L'altre Manuel Valls' (Presència, 8/6/14), reportatge sobre Anton de Sartine (2)

Reportatge de Marta Monedero al dominical 'Presència' (El Punt Avui) sobre el polític francès Anton de Sartine (Barcelona 1729-Tarragona 1801) i la peça de teatre i música que n'he escrit. Segona part.

'L'altre Manuel Valls' (Presència, 8/6/14), reportatge sobre Anton de Sartine (1)

Reportatge de Marta Monedero al dominical 'Presència' (El Punt Avui) sobre el polític francès Anton de Sartine (Barcelona 1729-Tarragona 1801) i la peça de teatre i música que n'he escrit. Primera part.

Presentació ‘A la tardor... poemes’, de Josep Lleixà

Divendres 14 de març, a la biblioteca de Torredembarra vam presentar el llibre de Josep Lleixà 'A la tardor poemes' Us adjunto el text que vaig llegir, tot i que hi falten les inevitables improvisacions, la intervenció del Lleixà i la lectura dels seus poemes.

No cal presentar l’autor, perquè Josep Lleixà, tots ho sabeu, és un pocavergonya. No dic que sigui un sinvergüensa. No és “sense”, sinó “poca”. Una mica de vergonya li queda. Però en aquest segon llibre, després d’Haikus, tankes i colors, es despulla de vergonyes, com pocs de nosaltres gosaríem, i parla de sentiments, relacions, persones, vivències... D’una manera descarnada, valenta, i sense embuts. Perquè el Fifo no és dels que passa per l’embut. També hi reflexiona, i molt, sobre ell, les persones, i l’ofici d’escriure.

            Després de tota una vida que, com passa a molta gent, o a tothom, potser no ha acabat de llançar-se del tot, com volia, ara, A la tardor, poemes, que és com és titula el llibre. Un títol que ens remet a un refrany tan nostrat com “a la vellesa, verola”.  Però més val un llibre de poemes, és més útil i agradable. El llibre, com dic, és agosarat, i, com el Lleixà afirma, no hi ha un estil definit. Als que puguin criticar la manca d’estil, i dir per exemple que no fa poemes, sinó versos, els dedica un poema que es diu La raó no sé si molt pura. Crítica a la crítica. No es pot dir millor i per això, i per complementar la presentació, l’he triat per llegir-lo jo ara. Privilegis del presentador.

            Ens acompanyaran en aquesta lectura altres amistats. Ja sabeu que això és molt important per al Josep. L’Eva-Maria Sans, la seva neboda, la del Fifo, Anna, i el Jana. I, des de les pàgines del llibre, l’acompanyen, com en l’anterior, les imatges. Els quadres de tres pintors, Perecoll, Francesc Subirats i Joan Ciuró Gatell, que, amb una foto de l’escultura Alfa i Omega, de Rafael Bartolozzi, encapçalen les quatre parts de l’obra. Quatre apartats que són: poemes filosòfics; romàntics; de la mar i altres coses, i eròtics.

            Quatre enfocaments que vull resumir, i que s’acabaran d’entendre en la lectura. Com que diuen que per les seves obres (literàries) els coneixereu, el que he fet és agafar algunes frases dels poemes per mirar de fer-ne un comentari de text. Una crítica, si en voleu dir així, i d’aquesta manera, tan pocavergonya com ell, m’exposo a les vostres crítiques. I, al que és pitjor, o millor, a les del propi autor. Al final ja em diràs el què.

Poemes filosòfics

(Iod-hé-vau-hé) “I torna a començar”. Doncs això, Josep, prepara’ns ja un nou llibre.

(Tot és efímer) “Trepitja fort on estàs”. Trepitja fort la Torre, ja ho fas, però compte, mira de no trepitjar-nos a nosaltres, els que estem aquí, eh.

(Estem lligats a la sínia) “Ets únic en la teva història, ningú la pot viure per tu”. Pensava que això de “la sínia” era una referència local, per allò de la revista La Sínia, i el que he entès, per tant, és que ets únic en la nostra història, la local.

(L’univers) “Es pot veure algun indici (estrelles blanques, forats negres) del final d’aquest procés?” Si et refereixes al procés que vivim a Catalunya, no sé si hi ha algú que hi pugui veure algun indici del final. Forats negres, i antimatèria, sí que en veiem. I també algunes estrelles blanques, i vies làcties grogues, no siguem pessimistes...

(Misteris) “Som una madeixa de fil”. Aquí també hi veig una clara referència torrenca. Potser per això presentem aquest llibre a la biblioteca. Però aleshores no em queda clar què vol dir això de la madeixa de fil. No l’hauries d’haver presentat en una merceria?

(Viure) “Explicar-ho, potser sí. Fer-ho entendre...” Va, posem-nos seriosos. Aquesta frase és la mare dels ous de tot acte de comunicació, i de la literatura, sobretot. Sempre passa allò que tu expliques una cosa, i cada lector ho entén segons la seva experiència.

(La felicitat) “És tan maca que ens fa por”. No tinc res a afegir, és exactament així.

(El silenci) “Et pot ensenyar el camí, per encertar la drecera”. I aquí tampoc tinc res a dir, els silencis sovint expliquen més coses que les paraules. I en els poemes, ho veureu en la lectura que seguirà, hi ha paraules, i silencis que no amaguen, sinó que exhibeixen.

(Solitud) “Estàs sol en companyia, però en la teva”. Segueixo amb els silencis.

(La llibertat) “Si no hem pogut decidir”. Una altra clara referència política: no hi ha llibertat si no hem pogut decidir. Ja sabem tots de quin peu calça l’amic Lleixà...

(Viure en present) “Converteix la tardor en primavera”. Quedem-nos amb aquest vers, és l’essència del poemari, penso jo. I del mateix Fifo.

(Paraules buides) “Recitades sense sentiment”. Aquí ens repta als que després llegirem. Intentarem recitar amb sentiment. I vosaltres, quan llegiu el llibre, feu-ho també així.

(Records) “No en sobra cap, ans poder en falta algun que al subconscient no ha agradat”. No et preguntarem ara, Josep, quins records amaga el teu subconscient. Això ho haurà de completar cada lector amb els seus propis records.

(La buidor és necessària) “La roda (...) és el buit del centre, el que li dóna utilitat”. Atenció! No sé què en diria l’Eudald Carbonell, però per a mi és la idea central i més brillant del llibre. Les rodes, les reals, i les metafòriques, no tenen sentit sense el forat.

Poemes romàntics

(La teva llum) “Després va créixer l’ombra”. En què quedem, Josep, és la llum o l’ombra? Potser ens ho acabarà d’aclarir el següent poema.

(Com la teva ombra) “No vull ser un estrany” Noi, doncs més aviat t’esforces en el contrari! Però això és justament el que apreciem en tu. De gent normal ja n’hi ha massa.

(Vivian) “Poesia ets tu” M’ha enviat un whatsapp un tal Gustavo Adolfo Becquer que us vol demandar a tots dos per plagi. Tot i que tu canvies la “pupila azul” per la mirada “trista però profunda” de la Vivian.

(Somni amb l’amor impossible) “Ens separa l’edat”. Però Josep, on ha quedat aquell altre vers d’un poema d’abans, “Converteix la tardor en primavera”?

(Plor de joia) “Estic content, acabo de plorar”. Frase brutal, ho veureu en la lectura.

(Dóna’m la mà) “La por a un servitud, a un amo desconegut.” Josep, no tinguis por, tu no tens altre amo que tu mateix. /  D’aquest poema, n’he triat dues:“Necessito protecció contra aquest enemic, que sóc jo, que m’empeny a sortir del guió.” Surt del guió, home, surt del guió, i t’ho diu el guionista que has triat per conduir l’acte!

(Si et busco no et trobo) “Si ets un somni o una ficció, fes-m’ho saber, amor”. Digue’m realista, però com carai vols que t’ho faci saber, si és justament una ficció.

(No plora ningú esperant la nit) “Tot i que la nit sigui fosca, tothom espera la seva arribada”. Punyetero, això és una metàfora, no et refereixes pas a la nit-nit, no? O sí?

Poemes d’altres coses, com la mar

Quan fas un poemari i ets de la Torre, el mar, i la Torre, hi han de sortir per força. És un peatge, la cançó obligada d’un concert.

(El mar de la Torre) “Percebràs aquell perfum, que va deixar l’última sirena”. I aquesta sirena, és una metàfora, la realitat d’una turista, o el nom d’un càmping?

(Sonet imperfecte) “Sols sentir-te prop i escoltar la teva veu” Un poema de nota, musical. Aquest “sols” es podria millorar, però en qualsevol cas tot el poema està molt més ben lligat amb les notes que no la traducció al castellà de Sonrisas y lágrimas.

(Hotel Fantasia) “Sempre amb molta fantasia i alguna o altra orgia... Això no ho creu ni el menys sensat, que per cert, sóc jo.” Per molts anys ho siguis, Fifo, per molts anys!

(Artistes) “L’artista està atent / El pintor està atent”. Potser que saber estar atent sigui precisament la millor qualitat de qualsevol artista?

(La raó no sé si molt pura. Crítica a la crítica) “La crítica és la força de l’impotent.” Allò que dèiem abans. D’aquí una estona hi tornarem.

Poemes eròtics

(Sospirs) “Ens tornarem a veure?”. Jo d’ella, sigui qui sigui, no patiria gens. Sempre et trobarà al carrer Nou, la coral, o la plaça de la Font... els de la Torre sabem on veure’t.

(Sonet del cava) “El raig de cava marxava, la meva llengua el seguia”. Esperem que no s’estigui referint al boicot al cava, això de “marxava”. I que “la meva llengua el seguia”, no parli de la desaparició del català.

(Agafats de la mà) “Ho fan poc a poc, com afinant una guitarra”. Diuen que el Fifo toca la guitarra, però deu ser una llegenda urbana, perquè és molt car de deixar-se veure tocant-la en públic.

(Les teves olors) “És el moment de la gran obra, convertir les teves olors en una de sola” Un poema d’olors, i no de lletres, aquesta és una bona idea.

(Quan em deixaràs que et mossegui l’orella?) “Els mossos, més que mossos seran llepades”. Per un moment pensava que es referia als mossos d’esquadra. I m’he preguntat si una llei del ministre Fernández Díaz ha prohibit mossegar les orelles. Però, “mos” vol dir justament “mossegada”. I aquest poema no és gens llepat, precisament.

Després d’aquesta anàlisi, que em sabreu perdonar, ara ve el torn de rèplica del Lleixà.