Entrevista a Manuel Vázquez Montalbán, “Hem vist com s’han reproduït en el poder actual les normes i tendències del règim anterior” (i 3)

(Entrevista. AVUI, 10 d’abril del 1994)

DAVID CASTILLO / CARLES MARQUÈS

 (Continuació)

-          ¿Vostè mateix dubta dels mites de l’esquerra?

-          Un dels eslògans de la nostra generació va unir Marx i Rimbaud: “El canvi de la història canvia la vida”. De sobte, ens hem trobat com s’han reproduït en el poder actual totes les normes i tendències de l’antic règim, en les relacions personals, en les relacions de domini sexual, de domini sentimental, de domini psicològic. Tot demostra que la cultura del poder és molt més forta que els que entren dins del poder. Els que entren al poder no reformen res, és el poder el que els adapta.

-          ¿Coincideix amb Juan Goytisolo quan deia que part de l’antifranquisme pertanyia d’una forma indissoluble al mateix franquisme?

-          Sí, és un estigma que afecta dues o tres generacions que, realment, van fer antifranquisme. Evidentment, Franco condiciona els antifranquistes, és el que crea el marc, la capacitat de reacció. La mateixa forma de mort del franquisme i de com es va produir la successió va impedir fer una catarsi, una neteja a fons del que significava l’antic règim. El més greu és que en el moment de recuperar el poder, un sector que històricament era innocent, és a dir, que no havia guanyat ni havia perdut la guerra, ha reproduït normes de conducta i pautes de llenguatge del poder de sempre; per exemple, en el moment en què s’ha donat resposta pública a una vaga. El llenguatge que han utilitzat és el típic d’un governador civil de l’època de Franco, la de Primo de Rivera, la de la Restauració o la d’Isabel II. Hi ha un llenguatge d’un amo, el de la repressió de l’Estat. Els socialistes no són res més que rellogats d’aquest poder.

-          Per què molts autors de la seva generació com Marsé, Mendoza, els germans Goytisolo o vostè mateix han buscat la complicitat del lector amb els herois llibertaris, perdedors i desheretats?

-          És el que dèiem de l’imaginari de la ciutat. És una Barcelona no creada exclusivament des de la literatura, des del món de la cultura, sinó de l’experiència vital. De petit ja sabia quins havien estat els anarquistes del meu carrer o sabia quan sortia de la presó un militant d’esquerres. En el cas de Marsé o de Mendoza és igual. Existeix una mitificació i una mitologia lligada a aquest imaginari, el de la Barcelona Rosa de Foc. Ha arribat un moment, però, que ha començat a estar tan distanciat de la realitat actual que no sé quin valor de canvi, quin valor d’ús tindrà. En clau de tango he fet una conya: “La memoria siempre se va con otro”. La nova generació té l’obligació de dir que la nostra és una memòria envellida. És el que tots hem fet.

-          Què en pensa de la novel·la La saga de los Marx de Juan Goytisolo?

-          És una mena de novel·la-movie, una reacció de la intel·ligència europea davant de la grolleria de la nova dreta, davant l’actitud del nou liberalisme quan s’havia precipitat després de la caiguda del Mur a dir que la història s’havia acabat, que tot era meravellós, que animava una suposada democràcia urbi et orbi. Es volien unes regles del joc amb mercat únic, amb exèrcit únic, amb una única veritat. Es pensava que l’harmonia del món estava establerta sense adonar-se que el món de les ciutats obertes representa només un 3 per cent de la humanitat. I, fins i tot, dintre d’aquestes ciutats només determinats barris poden viure. La resta és desordre. Ja no es pot creure en l’imperi del mal o en l’imperi del bé. Has de veure el desordre pel teu compte. No vull utilitzar els antics llenguatges, ni els marxistes, ni cap altre, però el desordre existeix. I la novel·la de Goytisolo és una denúncia de la cultura de la prepotència dirigida als guanyadors de la caiguda del Mur de Berlín.

Entrevista a Manuel Vázquez Montalbán, “Destruint els referents barcelonins s’ha destruït una matèria narrativa” (2)

(Entrevista. AVUI, 10 d’abril del 1994)

DAVID CASTILLO / CARLES MARQUÈS

 (Continuació)

-          Carvalho, que ha estat un observador de la realitat social i política, una mena de voyeurista, hi manté una distància. Amb el temps ha acabat vivint situacions més conjunturals com les Olimpíades a Sabotaje olímpico, o la corrupció a El hermano pequeño. ¿Hi ha un cansament?

-          El món de Carvalho s’ha trencat totalment. La trencadissa de Barcelona i la destrucció de tots els referents barcelonins no són un atzar sinó que s’ha destruït una matèria narrativa, una memòria. Carvalho pateix com les putes dels carrers de Sant Oleguer o Sant Rafael, on han tret les façanes. Ara no saben on col·locar el cul. Passejant pel barri xino veus totes aquestes prostitutes tan velles, amb les cames plenes de varices, que sempre havien tingut un espai, ara la piqueta l’ha enderrocat. Hi ha una destrucció d’uns referents barcelonins que representen la destrucció del paisatge carvalhià i, al mateix temps, un atemptat contra el personatge. No ho dic en un sentit crític defensant que el barri s’havia de conservar, sinó constatant la pèrdua d’un món de referències èpiques, de referències polítiques. En un món que ha estat, definitivament, trencat, com un mirall trencat en el qual Carvalho ja no es pot observar. Això reflecteix la crisi del personatge. No és que jo estigui cansat d’ell sinó que ell ja no pot estar tan segur de si mateix, no pot dir les coses tal com les deia. No pot decidir, moure’s, opinar, acariciar amb la seguretat pessimista o optimista de fa deu anys. Des d’El laberinto griego fins a El hermano pequeño es reflecteix la destrucció d’un món de referents.

-          Coincideix amb Félix de Azúa quan deia que havien destruït el paisatge de la seva infantesa, en el seu cas referint-se a Sarrià? Com veu la desaparició sistemàtica de zones com les antigues del Somorrostro, el sud del Poblenou o l’apocalipsi del xino?

-          Sobretot afecta quan un veu que un lloc que era de la perdició de Barcelona es converteix en locals de la Universitat Pompeu Fabra. T’adones que ha passat alguna cosa. La ruta que anava des del Seminari fins al Liceu suposa una ferida, des del punt de vista positiu, sobre el teixit urbà de la Barcelona més canalla. Això, lògicament, ha de repercutir a la consciència de la ciutat, sobre el seu saber i el seu sentiment.

-          Però no creu que la destrucció de la Barcelona canalla dels Morand, Genet, Miller, Sagarra o Mandiargues no acabarà definitvament amb un paisatge ric, atractiu, viu...?

-          Hi ha poquíssims casos de ciutat amb tant imaginari com Barcelona. Ha tingut una selecció increïble dels millors escriptors de tots els temps, des de Soldati al premi Nobel Claude Simon. De Thomas Mann fins a Jean Genet, la llista és inabastable, impressionant. A la ciutat que han construït no li trobo, de moment, una capacitat d’imaginari. Les pròximes generacions d’escriptors tindran una memòria molt diferent a la meva. L’imaginari i la mitologia de la ciutat pertanyen al territori de la memòria.

-          ¿S’ha complert l’herència dels alcaldes tecnòcrates?

-          Diria que això parteix d’una teoria higienista del segle XIX, quan obrir la ciutat significava obrir corrents d’aire, acabar amb les aigües residuals, trencar el tancament. Darrere d’això ve l’especulació immobiliària i fer vies d’entrada a la ciutat de les revoltes. De la mateixa manera que es va fer l’eixample de París després de la Comuna, aquí es van fer la Via Laietana o el Poblenou. Pertot arreu, la ciutat ha estat vigilada des de Montjuïc fins a la Ciutadella. Hi ha una intenció higiènica, positiva, i una altra especulativa, de reciclar el centre, donar-li un valor nou i així canviar de població. La gent torna al centre quan el centre queda net de misèria. Això comporta que s’acabi amb la ciutat de les barricades, de la insubmissió, amenaces que ja no són actuals però sí que ho van ser fa unes dècades. És el preu que hem de pagar. Barcelona tenia un imaginari que s’ha de reconstruir.

-          Però, ¿no hi ha una tendència a oblidar, a l’amnèsia, a tractar esdeveniments del passat com si fossin fenòmens invisibles?

-          Ja ho crec. Forma part d’una ofensiva cultural dominant, de la dèria de la filosofia hegemònica, d’aquesta filosofia neodeterminista, neopositivista, neoliberal, de desqualificar al mateix temps tot el que significa memòria i utopia. La memòria els sembla inútil perquè és un model que ja no serveix, i la utopia, una bestiesa. Per a ells, l’única evidència que tenim és el present i el que hem de fer és reconduir i administrar el present. Desqualificar el passat i el futur implica la no-obligació de tenir uns referents d’allò que hauria estat possible i no ha estat, és a dir, del model que s’ha perdut o que s’ha traït. ¿Com poden defensar un món que està predestinat per forces tan terribles?,  ¿com es pot lluitar contra el determinisme d’un present en nom d’un futur alternatiu? Això entra dins l’estratègia cultural dominant, allò que Sciascia anomenava el present com a inquisició.

-          I, parlant d’inquisicions, ¿què en pensa d’aquests llibres que es publiquen, que el qualifiquen com un numantí, com un leninista o com un nostàlgic?

-          De què em parla?

-          Per exemple, dels llibres de Porta Perales.

-          I què diu aquest senyor? M’havien dit que s’havia mort, que es tractava d’un ex-jesuïta, un ex-militant de Bandera Roja que s’havia mort durant la Guerra del Golf.

-          ¿Per què introdueix dins l’argument d’El hermano pequeño tot el món del tràfic d’influències, de l’Espanya de les corrupcions? ¿Vol se cronista, crear una novel·la que constati aquest estat de coses?

-          No vull que sigui exclusivament el missatge de l’ampolla del nàufrag. Intento reflectir la sorpresa, aquella frase que moltes vegades cito d’Eduardo Mendoza, quan va dir que entre els somnis de la nostra generació no hi figurava un somni de poder. Però si alguna vegada havíem somiat el poder crèiem que, a les nostres mans, seria un poder molt diferent. Seria un poder transparent, sense una doble moral, sense raons d’estat, sense corrupció. I la sorpresa ha estat veure la corrupció de l’esquerra. Però en aquest llibre no es parla només de la corrupció de l’esquerra des d’un punt de vista econòmic sinó de l’abandó dels principis com a elements intocables. Assumint, també, que els principis s’han de reformar i que moltes vegades s’han d’oblidar. La facilitat amb la qual tota una generació, com a coartada d’una nova conducta, ha utilitzat la remodelació i la reconversió ideològica i moral, ha provocat la justificació de ser corruptes. S’han justificat certes actituds reproduint els rols i els tics de conducta de certa classe dominant. Això ha implicat un nivell de corrupció, encara que sigui per una qüestió de pressió econòmica o biològica. Als nivells que ha arribat en aquest país el canvi de jaqueta, en el sentit més ampli de la paraula –no parlo del canvi de partit o de virar cap a la dreta– ha portat a certs personatges a convertir-se en caps de la repressió en nom de la llibertat, a convertir-se en torturadors al·legant raons d’estat o a enviar comandos de policia paral·lela a matar un home a San Juan de Luz en nom de la democràcia. Això és el que m’emprenya, que ho hagi fet l’esquerra i que ho justifiqui, fins i tot des del punt de vista moral. Són aquestes les corrupcions que surten a la novel·la. A més d’una corrupció que afecta els sentiments. (Continuarà)

Manuel Vázquez Montalbán, “L’ofensiva cultural dominant vol desqualificar tot el que significa memòria i utopia” (1)

Ara que fa deu anys de la mort de Manuel Vázquez Montalbán vull recuperar, com a petit homenatge i record, una entrevista de fa gairebé vint. Aquí en teniu la primera meitat.

(Entrevista. AVUI, 10 d’abril del 1994)

DAVID CASTILLO / CARLES MARQUÈS

“Poeta, narrador, assagista i periodista, Manuel Vázquez Moltalbán ha popularitzat la seva obra literària gràcies a les aventures de Pepe Carvalho. Exemple de l’antiheroi, outsider i escèptic, Carvalho ha viscut des dels anys 70 sota el canvi de paisatge de la societat barcelonina. Ara, Planeta acaba de publicar El hermano pequeño, un conjunt de vuit històries, la primera de les quals dóna títol al recull. Una fosca història d’especulació econòmica amb el rerefons de la corrupció política esdevé l’escenari on el detectiu investiga. A El hermano pequeño, l’autor reviu la decepció dels ideals d’una esquerra perduda entre els compromisos i l’excés de poder. El flash-back continu, l’altra cara de la veritat, formen part d’un territori d’ombres del que s’havia somiat i del que ha estat la realitat. En la conversa, l’escriptor explica les analogies entre la novel·la i l’actualitat europea mentre reivindica la construcció d’un nou imaginari maleït de la ciutat i constata les transformacions de la geografia urbana. Ens trobem en el preludi de l’anunciat final del personatge, mentre tot el que ha estat el seu àmbit s’esvaeix.

-          Fa un any va dir que jubilaria Carvalho el 1995. ¿Serà capaç d’eliminar del seu món literari aquest personatge?

-          És un compromís amb mi mateix. El vaig assumir el 1974 quan publicava Tatuaje. En aquell moment, vaig desconcertar la societat literària perquè havia editat llibres de poemes, novel·les experimentals i tota mena d’articles. Aleshores, vaig anunciar que iniciava una sèrie de duració limitada, que la realitzaria d’una manera natural i que no forçaria mai el ritme de publicació i de vida del personatge. No volia tampoc que Carvalho anés més enllà d’ell mateix. Per aquest motiu, la sèrie té una combinació de temps. Hi ha el temps narratiu lligat al temps interior i hi ha el temps històric, que és com una mena de paisatge sòcio-històric. També hi ha el temps biològic, perquè no és el mateix el Carvalho de Tatuaje que el d’El hermano pequeño, és a dir, un home gran que ja no pot fer determinades coses. Tinc el compromís de no viure d’aquest personatge amb una fidelitat total. Per aquest motiu, vaig declarar que acabaria amb ell el 1995. Ara, el temps m’ha fet distanciar el projecte. Però el 1196 o el 1997 tancaré el cicle amb les dues últimes novel·les de la sèrie, El premio i Milenio.

-          És a dir, que Pepe Carvalho no veurà el segle XXI...

-          Efectivament, Milenio serà l’última novel·la. Les característiques que té el personatge fan que ja no resulti versemblant. Un heroi fix ha de resultar versemblant. Jo mateix li he creat molts problemes perquè no sigui versemblant més enllà d’aquest temps. Maigret va ser construït l’any 1930 i era el mateix el 1936 que el 1970. Els mateixos lectors de Simenon ens vam sorprendre quan va dir que el jubilaria. El mateix passa amb Poirot o Sherlock Holmes. No tenen edat, Carvalho sí.

-          Es podria trobar alguna mena de relació amb el Maigret de Simenon per la introducció que vostè també fa de reflexions o per les dosis de poesia, cosa que contrasta amb el conductisme típic del gènere.

-          Crec personalment que tant a Simenon com a mi la part d’intriga i de tecnologia de misteri que comporta certa novel·la policíaca no ens interessa gens. Hi ha el recurs del que és el procés interior del protagonista. És un procés al qual el lector no arriba mai en la seva totalitat, però que apareix com una mena de Guadiana. Això fa creïbles els personatges. El procés d’inducció o de deducció al qual arriba el lector com a conclusió té una certa garantia lògica. De fet, però, respon a una gran arbitrarietat. La part de comprovació de nivell enigmàtic, de tecnologia de novel·la de misteri, les novel·les de Carvalho no l’aguanten. Si hi ha complicitat, s’ha d’establir en un altre àmbit, per exemple, en el viatge de la lectura arbitrari, personal, literari, dins del qual hi ha alguns elements d’interacció. Fonamentalment, ha d’haver-hi una complicitat psicològica, de mirada de la realitat. És a dir, una relació tàcita entre el lector i el personatge, el que es considera, en definitiva, el punt de vista. Això fa que Carvalho tingui més similituds amb Maigret que amb qualsevol altre personatge.

-          Però a El hermano pequeño fa un homenatge a Agatha Christie.

-          Sí, perquè sempre m’ha divertit molt aquesta escriptora. A més, va escriure una novel·la sensacional, The murder of Roger Ackroyd. Tècnicament és un cas curiosíssim de construcció narrativa. Els estructuralistes francesos la van recuperar perquè des del seu punt de vista, significava una gran aportació a l’estructura de la novel·la. Qui t’està contant la novel·la és el mateix assassí. Tota la resta és una manière de descriure, sempre gratificant. Sempre saps el que trobes i com ho trobes. Ha creat tota una sèrie d’elements semàntics, referencials, bàsics. Un gest, un majordom o una copa de Porto de l’Agatha Christie són d’ella, no poden ser de cap altre escriptor. A més, l’adjectivació sempre l’utilitza d’una manera molt precisa. Tot crea un conjunt d’ítems que crec que mereix una certa atenció, una certa valoració. Ja vaig fer una conya abans, en una col·lecció de contes, Pigmalión y otros relatos. Vaig exposar l’assassinat d’Agatha Christie. L’assassí era Poirot. La matava perquè estava fins als collons d’aquesta dona, perquè sempre l’havia descrit com un home lleig, perquè l’única cosa que li feia dir en francès era “Oh, la, la!”. Aquesta va ser la primera aproximació irònica que vaig fer. Ara s’ha ampliat amb dos relats d’El hermano pequeño que ironitzen sobre el seu món habitual i sobre l’ordre lògic intern de les seves obres.

-          Si Carvalho té més nexes amb Maigret, ¿vostè no se sent més pròxim als Chandler, Hammet o Chester Himes?

-          Sí. Miri, quan vaig publicar Tatuaje, les primeres traduccions franceses l’anmenaven el Philip Marlowe català. Jo, en realitat, havia llegit molt poc Chandler. Hammett l’havia llegit més a partir d’una recomanació de Josep Maria Castellet a L’hora del lector. Castellet parlava de Hammett com un dels introductors del behaviorisme, lligant-lo a l’experiència del nouveau roman francès d’una manera objectiva. El vaig llegir com una curiositat de lletraferit, més que com a autor de novel·la policíaca. A Chandler el vaig llegir més tard. El seu detectiu, Marlowe, que té un to davant la vida i davant la resta del món distanciat i irònic, que podia tenir algun tipus de relació amb Carvalho, té a la vegada, unes diferències abismals. Marlowe és un personatge que no té passat, ni històric ni cultural, i Carvalho sí que en té. I aquest passat forma part del seu joc i de la gràcia del personatge. Carvalho quan crema un llibre és perquè el té i, en canvi, l’única preocupació cultural que té Marlowe és saber quin equip ha guanyat un partit de beisbol, què ha fet Joe DiMaggio. La seva conversa preferida és amb l’home del quiosc. Pel posat, per la distància irònica, per un cert anarquisme mental i lúdic davant la realitat, per la seva relació amb la policia com a representació de l’ordre establert i de repressió pública, per aquestes característiques, Carvalho s’assembla a Marlowe, però per poca cosa més.

-          ¿Vostè llença els llibres a la llar de foc com fa Carvalho?

-          No, mai. Una vegada que va venir una televisió francesa per a un d’aquests programes que van de llibres, van voler filmar com cremava un llibre. Aleshores vaig anar a la biblioteca i vaig triar La República de Fraga Iribarne. I l’entrevistador, que era un paio que sabia de què anava, em va preguntar si el cremava perquè era d’un home de dretes. Li vaig explicar que el cremava, simplement, perquè el tenia repetit.” (Continuarà)

Jaume I, i un tal Marquès

Estava llegint la Crònica de Jaume I, en l’edició del 1982, d’Edicions 62, i m’he trobat un tal Marquès, en un dels episodis més curiosos, còmic i tot, del llibre. Un avantpassat meu, potser? Si fos així, no el podria lluir gaire, perquè es tracta del membre d’una xarxa de falsificació de moneda, i a sobre delator! El rei arriba a Tarassona, i se n’assabenta que en quatre o cinc llocs de la ciutat aragonesa s’hi fa moneda falsa del seu regne, i del de Castella. Mana a un jutge, de nom Umbert, que ho investigui, però aquest no aconsegueix descobrir-ne res. Aleshores, a la “casa” del rei, hi entra un home, que demana de parlar amb ell en secret. Jaume I, en un gest que avui prohibiria qualsevol escorta o servei de seguretat, però que a l’època devia ser normal, suposo, fa que marxi tothom, i que els deixin sols. Aquest primer delator li diu al rei que, si aquest li assegura que no li “farà mal”, ni a ell ni als seus béns, li dirà el nom d’una persona ficada en l’afer de falsificació. El rei li dóna la seguretat que no emprendrà cap acció contra ell, cosa que avui seria constitutiva de delicte d’encobriment, complicitat o de col·laboració:  “-Ara, pus convengut vos ho havem, digats-nos l’home qui és?

            E ell dix-nos que era Marquès. E ell dix:

-Un clergue qui és frare de Domingo Lopes, d’aquell qui féu matar Pero Peres, quan eixia de Tudela.” (pag. 369) Marquès, doncs, és un capellà, germà –aquí frare no vol dir eclesiàstic, ni que Marquès ho sigui– d’un assassí. Prometedor! El rei, orgullós, n’informa al jutge Umbert i, magnànim, li afirma que més val perdonar-ne a un de sol i saber la veritat que no deixar el cas sense resoldre. El rei es torna a adreçar al delator:

“-Amic, en qual lloc est Marquès poríem haver adés?

            E ell dix que no era en la vila.

-Mas jo el vos hauré –dix ell– enans que us gitets.” (pag. 369)

            Em sembla que, en un cas semblant, actualment l’implicat fugiria, però al segle XIII, o almenys amb aquesta intervenció gairebé miraculosa de Jaume I, això no és així i Marquès, dòcil, es deixa portar a la cambra del rei, que se n’estava anant a dormir!: “E, quan venc que nós nos volíem gitar, ell venc, e entram-nos en la cambra ab aquell e ab Marquès, qui fo vengut ab ell. E dix Marquès:

            -Homeliamos-nos, senyor.” (pag. 370) Després d’humiliar-se mansament, Marquès jura dir la veritat davant de l’escrivà Bonanat, i demana al rei que si el perdona li dirà la veritat, i el nom dels altres membres de la xarxa faedora de falses morabetins. Encara més, diu Marquès que s’amagarà al darrere d’una cortina quan els interroguin, i que sortirà del seu amagatall. Els altres components no ho negaran, si el tenen al davant. I així ho fan: al matí –donant massa temps per fugir, opinarien avui els Mossos, crec jo– en fan venir un, que naturalment nega tota participació. Aleshores el propi rei li diu que pot provar-ho. I ell, sorpreneu-vos, li respon que si el rei ho pot provar, ell no podrà fer res per negar-ho. Apareix Marquès i es dirigeix al seu còmplice, diria que en aragonès: “E ab aitant faem venir Marquès: e quan fo denant ell, Marquès dix-li:

            -Amigo ¿no fuestes vos en tal logar con mi, e que faulávamos d’esta cosa como lo fariemos ni como no? E non sabees vós que en nostro consiello foren don atal e don atal?” (pag. 371). Tal com ha fet amb el primer, Jaume I descobreix i deté tota la trama: “Ab tant, ell començà, a dir e avenc-se d’aquell feit ab Marquès, e aquell descobri’n d’altres que hi foren ab ell en aquell feit.” (pag. 371)

            Com deia, un episodi més de comèdia que no del gènere èpic: un rei interrogant ell una xarxa de falsificadors, quedant-se tot sol amb un delator, rebent-ne un altre en el moment d’anar a dormir, en les estances privades... No sé quina imatge teniu d’un dels monarques més mitificats, però segur que no us l’imaginàveu fent de Sherlock Holmes una mica casolà. Tot plegat, més innocent que ara, sense escenes dramàtiques, crits ni tortures... El tal Marquès no torna a aparèixer en tot el llibre, però el rei l’ha perdonat. No sé si en els actuals casos de corrupció, aquest seria un bon exemple a seguir, o no.

En el cementiri d’Espriu

Per ser coherent amb l’autor de Cementiri de Sinera, de qui celebrem el seu Any, estava a punt de titular-ho En el cementiri d’Uirpse. No sé si hauria quedat massa obvi, o tot el contrari, no s’hauria entès gens ni mica. Però hauria sonat, penso, a ciutat del nord enllà, on diuen que la gent... Fa 28 anys, gairebé exactes, dia per dia, jo era una de les (moltes) persones presents en l’enterrament de Salvador Espriu, dissabte 23 de febrer del 1985, a Arenys de Mar. He recordat aquests dies que se’m veia en una fotografia d’El Periódico i he anat a buscar, a l’hemeroteca del diari, l’exemplar de l’endemà, el diumenge 24. I rellegint aquest diari he anat rememorant aquella jornada i els dies anteriors i posteriors.

            Aleshores feia poc, només un mes, que treballava com a periodista a Televisió Espanyola, als estudis de Sant Cugat, en el programa Recull, que era l’informatiu de cap de setmana del circuit català de TVE. M’ocupava, com tots els redactors i redactores del programa, de qualsevol tema, però en especial dels de cultura. Com al llarg d’enguany tindreu ocasions de recordar, el 22 de febrer va morir Espriu, un dels grans escriptors catalans, poeta, dramaturg, autor d’obres com El caminant i el mur i La pell de brau. El director del programa, Josep Maria Balcells, em va encarregar la peça de l’endemà.

Vaig trucar al crític literari Àlex Broch, per acabar de situar la personalitat i importància de la producció del poeta, i vaig escriure’n un petit reportatge, d’uns set minuts, amb música, poemes, imatges del cementiri de Sinera-Arenys, declaracions d’Espriu, etc. La veritat és que, per la durada habitual d’una peça televisiva d’aquestes característiques, que és com a molt d’un parell de minuts, era d’una llargada excessiva, i que cap informatiu de tele ho admetria. Però, què hi voleu fer, érem joves, inconscients, els periodistes que aleshores començaven, i crec honestament que no em va quedar malament del tot. Josep Maria Balcells es va posar les mans al cap quan li vaig dir la durada –Josep Maria, em sap greu, espero que m’ho hagis perdonat– però, en honor seu i de la veritat, he de dir que va revisar el reportatge i el va trobar prou apte per emetre.

L’endemà, dissabte, i com a periodista, però també, en el més íntim, com a lector i seguidor de l’obra d’Espriu, vaig anar a Arenys per assistir tant al funeral, a l’església parroquial, com a l’enterrament. TVE hi havia desplaçat, per a la cobertura, diversos periodistes. Vaig passar per l’església, on moltes persones van quedar al carrer, sense poder-hi entrar, i em vaig dirigir cap al cementiri. Aquest, que ja haurà quedat per sempre, gràcies al poeta, com el cementiri de Sinera, també era ja ple, d’arenyencs, o forasters, i de fotògrafs i periodistes com jo. Recordo especialment, i les fotografies dels diaris m’hi ajuden, les desenes o centenars de persones que es trobaven damunt de les parets de nínxols, alguns de molt antics, amb perill real que s’enfonsessin. Però al centre del cementiri ja no hi cabia ningú, i no sé com la comitiva fúnebre va poder fer-se lloc.

Si la cerimònia a l’església havia estat molt austera, el nínxol destinat a acollir Espriu també era, és, molt senzill. Moltes de les persones presents, que en molts casos el coneixien personalment, del poble, li portaven flors, i el silenci i l’emoció del moment són dels més grans que recordo en tota la meva vida. Hi havia persones més conegudes, com Raimon, que n’havia musicat força poemes. La música va ser present en la jornada, però igualment de manera austera, precisa. La cantant Marina Rossell va cantar El cant dels ocells. La Vanguardia ho esmenta senzillament així, mentre El Periódico explica que el que va interpretar va ser el Nou cant dels ocells. Segurament això segon és més exacte, perquè la Marina, en el seu disc del 1982 Cos meu, recorda, hi cantava una versió de la cançó tradicional, amb aquest títol. Jo hauria de ser un testimoni d’excepció de la interpretació al cementiri arenyenc, sense acompanyament instrumental, plena de sentiment, i de com va esqueixar el gran silenci, perquè era davant mateix de la cantant, a poc més de dos pams, literalment, com es pot apreciar a la fotografia d’El Periódico.

Quan va acabar la interpretació de Marina Rossell, i mentre introduïen en el nínxol el fèretre de Salvador Espriu, el públic, la gent que sentia el poeta com a propi, tant en el sentit de patrimoni cultural com gairebé en el de membre de la família, es va posar a cantar Els segadors. En la meva trajectòria professional, i fins i tot personal, dubto que torni a viure gaires moments tan emotius, sentits i històrics, com aquell dia.

Tanmateix, jo, com vosaltres, tindré un any d’excepció per tornar a llegir l’obra d’Espriu, i rememorar amb els mots aquells moments, i d’altres associats a la veu, les paraules i la música de l’obra espriuana. I a més de l’obra i del senzill nínxol del cementiri de Sinera, sempre ens quedaran possibilitats de visitar-lo, el cementiri, de la mà dels textos del poeta, i de les explicacions de guies únics com l’amic Pep Quintana. Pep, si llegeixes això, a veure si quedem un dia per visitar i reviure Salvador Espriu!

Emili Teixidor, INFORMAR DE LECTURES DIVERTIDES EN MIL PARAULES (Entrevista. Avui, 23 d’abril de 1994)

L’any 1994, per a un especial Sant Jordi del diari Avui, centrat en els programes culturals que feien aleshores els mitjans audiovisuals, vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar Emili Teixidor. Teixidor dirigia, des de feia quatre anys, un espai diari de cinc minuts al Canal 33, Mil paraules. L’escriptor desaparegut fa pocs dies defensava que amb els llibres es poden fer programes divertidíssims. He recuperat de l’arxiu les seves lúcides i provocatives reflexions, o si més no com jo les vaig entendre:

‘Mil paraules’

Canal 33

De dilluns a divendres, a tres quarts i mig de vuit del vespre

Emili Teixidor, director

“Si hi ha gent que és més feliç sense llegir, no l’atabalem més”

“Amb els llibres es poden fer programes divertidíssims”, defensa Emili Teixidor. “Hi ha la idea que la cultura és avorrida i no és cert. L’art serveix per intensificar la vida. Si no, és museu, i el museu és una altra cosa, compte. No fem museu.”

            Amb aquest concepte de fons, pensa que a la televisió s’haurien de fer dues menes de programes culturals. Una, d’espais breus d’informació, com el mateix Mil paraules. Els cinc minuts que dura “són suficients i, per a mi, ja van bé. El que passa –es queixa– és que haurien de ser en una hora que la gent ho pogués seguir. Quan anàvem abans de l’informatiu de Josep Cuní ens seguia més gent”. Tanmateix, la idea li continua semblant bona: “Ens l’ha copiada tothom, cosa que vol dir que és encertada.”

            L’altra mena de programes culturals se la reserva, de moment, però si que revela que haurien de ser, òbviament, divertits: “Tinc moltes idees, però no las diré, perquè hi ha aquests depredadors d’idees i me les robarien... Les televisions s’haurien d’atrevir. El que passa és que la cultura els fa por.”

            I fa por perquè hi ha una visió errònia, “fetitxista”, de la cultura: “A la televisió es fan programes recreatius, que haurien de ser més culturals, en el bon sentit de la paraula. Tinc un gran respecte per Chicho Ibáñez Serrador, que fa vint-i-cinc anys que s’aguanta demanant los afluentes del Ebro. Això vol dir que no és cert que el públic no accepti certes qüestions.”

            Mil paraules porta quatre anys ininterromputs d’emissió –“sortim també als estius”– parlant de llibres i lluitant contra l’esmentat fetitxisme cultural: “No ens centrem només en literatura, perquè pensem que al país hi ha un fetitxe-literatura. S’ha arribat a dir que l’any tal havia estat dolent per a la literatura catalana, quan resulta que estaven vius Jaume Vicens Vives i tota una sèrie d’escriptors que no escrivien novel·la, o poesia.”

            Per tant, tot i que sí que la majoria són literaris, “que poden arribar més al públic”, parlen de tot gènere de llibres, i no fan crítica, sinó informació. I una informació que digui quins llibres ho faran passar bé al lector: “Penso que els grans mitjans no han de fer crítica. Ja hi ha revistes especialitzades que poden fer-ho més a fons. La gent el que vol avui dia és informació i, per tant, informem que es divertiran molt llegint La roca de Tànios, o Cames de seda.”

            En la feina prèvia a l’emissió hi treballen poquíssimes persones. És un programa dels més lleugers, com el mateix Teixidor indica: “Per als llibres de poesia, tinc l’ajut de l’Escola Universitària de Vic, i els de novel·la els faig jo, Enric Gomà o Joaquim Roglan. Més que un informe, el que fem ja és el guió.” I de la complicada tasca de portar un guió sobre un text literari a unes imatges televisives s’encarrega la realitzadora, Maria Eugènia Pujalà, que intenta més suggerir que no donar a l’espectador tot mastegat visualment. Ha de poder imaginar.”

            Per Teixidor, en aquest programa n’hi ha prou dient de què tracten els llibres: “La gent és molt sàvia i ja sap què vol. La lectura és per fer més feliç la gent. Si n’hi ha que són més feliços sense llegir, és un atabalament dir-los que llegeixin.”

Antonio Tabucchi “En l’època dels mitjans de comunicació, si la literatura té encara una funció és la de desvetllar les consciències”

Un rèquiem per Antonio Tabucchi, amb aquesta entrevista de fa divuit anys, en què parla molt de la mort, dels morts i del record. Un rèquiem, com ell volia la seva obra d’aquest mateix títol, que no és maestoso, ni arrogant, ni impressionant, sinó, “molt modest, molt casolà”, un “Réquiem tocat en sordina, i tocat tot sencer als carrers de Lisboa, un Réquiem popular”. Subscric les seves paraules: “sento molta nostàlgia per les persones que van formar part de la meva vida, i que ja no existeixen. I l’única manera de fer-los reviure és el record i també la literatura.”

ENTREVISTA – Carles Marquès (Avui, 12 de maig de 1994)

“L’escriptor italià Antonio Tabucchi (Pisa, 1943) acaba de veure publicada la versió castellana de la seva novel·la portuguesa, Réquiem. Una alucinación (Anagrama). Rèquiem, però per qui? “Per qui? Pels meus records, pels meus fantasmes...”, respon. L’autor de L’àngel negre i Nocturn a l’Índia (les dues a Bromera) també ha publicat Petits equívocs sense importància i El fil de l’horitzó a l’editorial Pòrtic. A Réquiem ha recuperat algun dels seus personatges de L’àngel negre per construir, amb d’altres, una jornada a Lisboa, dins del seu propi món de referències, que en aquesta ocasió reclamava ser escrit directament en portuguès. El Réquiem que Tabucchi interpreta pels seus morts més estimats – el seu pare, l’escriptor Fernando Pessoa...– no és maestoso, ni arrogant, ni impressionant, sinó, com el descriu Tabucchi, “molt modest, molt casolà. El meu és un Réquiem tocat en sordina, i tocat tot sencer als carrers de Lisboa, un Réquiem popular”.

- Diu que ha escrit el llibre en portuguès perquè una part de la seva ànima el parla. Què n’ha descobert, d’aquesta part?

- He descobert el costat fosc, i, a més, crec que és el primer cop que he fet una anàlisi de mi mateix. Perquè escriure en una altra llengua és una gran aventura, significa tocar una zona que normalment no coneixem i no visitem, que tenim amagada dins de la nostra ànima. El fet de visitar-la, ni que sigui en l’espai d’un llibre, que significa, al cap i a la fi, dos o tres mesos d’escriptura, significa tenir el coratge de visitar la part amagada de nosaltres mateixos.

- La novel·la arrenca d’una lectura estival que el narrador fa del Livro do desassossego, de Pessoa. Hi ha algun lligam entre les dues obres?

- Sí, llunyanament n’hi ha algun, perquè el Livro do desassossego és un pseudo-diari, i també la meva novel·la Réquiem és una pseudo-novel·la. En realitat, és una autobiografia reflectida. Hi ha aquest lligam autobiogràfic, tot i que sigui novel·lat, que les uneix.

- Vostè es defineix com una persona lliure, que sempre diu el que pensa. En aquest llibre, com s’ha traduït aquesta llibertat?

- S’ha traduït deixant completa llibertat a l’escriptura. Jo no sabia quina història naixeria de la meva experiència. Vaig començar vagament a pensar en un recorregut per la ciutat de Lisboa en un diumenge de juliol, d’un narrador italià, però no sabia exactament quins eren els personatges que em trobaria. Aleshores, vaig deixar completa llibertat a la història, i la història es va escriure, d’alguna manera, tota sola. És a dir, que no he exercit un control, diguem-ne així, sobre la novel·la. He deixat, més aviat, que la novel·la exercís un control sobre mi, i jo l’he deixada caminar molt lliurement. No crec que sigui un escriptor projectual, que escriu amb un projecte, per dir-ho així, i que escriu amb un sacrifici, com fan molts escriptors, que escriuen de les set del matí fins a les onze del migdia... Jo escric quan en tinc la necessitat, quan sento que la història és urgent, quan el moment, la jornada, són propicis; puc passar molts dies i molts mesos sense escriure. En resum, en això consisteix una relativa llibertat, diguem-ne així. Però no sempre som lliures, de qualsevol manera que es consideri això de lliures.

- Té algun sentit això que estem fent, reflexionar sobre una obra després d’haver-la escrit? Vostè ho acostuma a fer?

- Li puc contestar amb les paraules de Joseph Conrad, que deia que primer es crea l’obra, i només després s’hi reflexiona; i que és una ocupació divertida i egoista, que no serveix a ningú i que normalment porta a falses conclusions. Però... jo crec que té alguna utilitat, reflexionar sobre allò que s’ha fet, perquè la reflexió és important per prendre consciència. Quan s’escriu una novel·la, no es pren del tot consciència de la novel·la: la novel·la gaudeix d’una vida autònoma, seva, separada de la nostra. Aleshores, per això és just d’agafar-la quan s’ha tornat un cos, un ésser, independent, és a dir, quan s’ha transformat ja en llibre, agafar-la un mateix, com un simple lector, i poder-la prendre d’una manera més crítica, o més autocrítica, d’allò que podia fer mentre l’estava escrivint.

- Per reprendre una conversa de la novel·la, vostè creu que, com diu un dels personatges, té ànima, com els mediterranis de sempre, o ja li ha picat el virus centreeuropeu de l’inconscient?

- Jo crec que tinc una ànima; no sé ben bé on està situada, ni els antics no ho sabien, si a l’estómac, al cervell, al cor... hi va haver una gran discussió en l’antiguitat sobre el lloc en què estava situada l’ànima... No sé si la meva ànima és eterna, si és una ànima singular, o plural, però estic segur que la tinc. L’inconscient pot ser un moment de pas, un additiu, una cosa que s’afegeix. Però no crec que sigui, com ho diria... aquesta ànima gran que tots tenim, sinó un símbol, una metàfora, d’aquesta ànima. Crec que l’inconscient és una representació externa del fons de l’ànima. I és també una representació molt literària. La psicoanàlisi és molt interessant des d’un punt de vista literari.

- Dins de l’aventura vital del narrador, els encontres amb els successius fantasmes o aparicions, aquesta al·lucinació, com indica el subtítol del llibre, què representen?

- Els fantasmes són una mena d’enyor del protagonista. És a dir, són el seu desig de fer reviure les persones que ja no existeixen. Sento molta nostàlgia per les persones que van formar part de la meva vida, i que ja no existeixen. I l’única manera de fer-los reviure és el record i també la literatura. Gràcies a la literatura, les persones que jo he conegut a la meva vida que són mortes poden tornar a viure. Així doncs, utilitzo la literatura com a evocació, record, memòria, i com a rememoració.

- Com diu un dels personatges, és aconsellable parlar amb els fantasmes o, en tot cas, és millor escriure sobre ells?

- Jo crec que escriure i parlar amb els fantasmes és, essencialment, la mateixa cosa. Crec que és important parlar amb els morts, en comptes d’amagar-los dins d’un armari. No hem de tenir els esquelets dins de l’armari. Cal que ens acostumem a parlar amb els morts. És una cosa que fa bé al nostre cor i que fa bé fins i tot als morts, perquè l’única possibilitat que tenen els morts de tornar a viure és si algú els crida, si algú els evoca.

- Un dels personatges del llibre és el venedor d’històries. Vostè s’hi sent pròxim? En altres paraules, per què creu que les persones tenim aquesta necessitat d’històries, de ficció?

- Perquè, com havia dit Fernando Pessoa, amb la vida no n’hi ha prou. En segon lloc, perquè crec que, per explicar-nos la nostra vida, per entendre-la, tenim la necessitat d’explicar-la. Si la vida no l’expliquem a algú o a nosaltres mateixos, aquesta vida no existeix, perquè... que és? Un conjunt de temps, de fets, d’esdeveniments, que no tenen un desenvolupament lògic. Al capdavall, narrar significa fer la història de la vida, i fer la història de la vida significa comprendre-la. Crec que és molt important narrar... i també és molt important escoltar...

- El Pessoa de la ficció opina, al final del llibre, que la literatura ha de procurar desassossec, i que ell prefereix l’angoixa a la pau “pútrida”. Hi coincideix, vostè?

- Sí, completament. En aquest cas, poso en boca de Pessoa el que jo penso. A mi no m’ha agradat mai la literatura que tranquil·litza les consciències, la literatura que dóna pau i que dóna respostes. Prefereixo una literatura interrogativa, que posa preguntes, qüestions, i que inquieta les consciències. Crec que, si en l’època dels mitjans de comunicació, la literatura té encara una funció, és pròpiament aquesta de desvetllar les consciències, de torbar la consciència de la gent, i de posar-li interrogants. Perquè de respostes en tenim moltes, en la nostra vida, fins i tot massa. És millor tenir preguntes.

- I quines preguntes es fa a vostè mateix?

- Crec que les preguntes eternes que l’ésser humà es posa, i que la literatura es posa a ella mateixa, són sempre les mateixes: qui sóc, d’on vinc i on vaig? Són les tres preguntes que cadascú de nosaltres, per tota la vida, ens posem a nosaltres mateixos, i a les quals, d’alguna manera, la literatura intenta donar una resposta, sense poder-la donar."