(Entrevista. AVUI, 10 d’abril del 1994)
DAVID CASTILLO / CARLES MARQUÈS
(Continuació)
-
¿Vostè mateix dubta dels mites de
l’esquerra?
-
Un
dels eslògans de la nostra generació va unir Marx i Rimbaud: “El canvi de la
història canvia la vida”. De sobte, ens hem trobat com s’han reproduït en el
poder actual totes les normes i tendències de l’antic règim, en les relacions
personals, en les relacions de domini sexual, de domini sentimental, de domini
psicològic. Tot demostra que la cultura del poder és molt més forta que els que
entren dins del poder. Els que entren al poder no reformen res, és el poder el
que els adapta.
-
¿Coincideix amb Juan Goytisolo quan
deia que part de l’antifranquisme pertanyia d’una forma indissoluble al mateix
franquisme?
-
Sí,
és un estigma que afecta dues o tres generacions que, realment, van fer
antifranquisme. Evidentment, Franco condiciona els antifranquistes, és el que
crea el marc, la capacitat de reacció. La mateixa forma de mort del franquisme
i de com es va produir la successió va impedir fer una catarsi, una neteja a fons
del que significava l’antic règim. El més greu és que en el moment de recuperar
el poder, un sector que històricament era innocent, és a dir, que no havia
guanyat ni havia perdut la guerra, ha reproduït normes de conducta i pautes de
llenguatge del poder de sempre; per exemple, en el moment en què s’ha donat
resposta pública a una vaga. El llenguatge que han utilitzat és el típic d’un
governador civil de l’època de Franco, la de Primo de Rivera, la de la Restauració o la
d’Isabel II. Hi ha un llenguatge
d’un amo, el de la repressió de l’Estat. Els socialistes no són res més que rellogats
d’aquest poder.
-
Per què molts autors de la seva
generació com Marsé, Mendoza, els germans Goytisolo o vostè mateix han buscat
la complicitat del lector amb els herois llibertaris, perdedors i desheretats?
-
És
el que dèiem de l’imaginari de la ciutat. És una Barcelona no creada
exclusivament des de la literatura, des del món de la cultura, sinó de
l’experiència vital. De petit ja sabia quins havien estat els anarquistes del
meu carrer o sabia quan sortia de la presó un militant d’esquerres. En el cas de
Marsé o de Mendoza és igual. Existeix una mitificació i una mitologia lligada a
aquest imaginari, el de la Barcelona Rosa
-
Què en pensa de la novel·la La saga de los Marx de Juan Goytisolo?
-
És
una mena de novel·la-movie, una
reacció de la intel·ligència europea davant de la grolleria de la nova dreta,
davant l’actitud del nou liberalisme quan s’havia precipitat després de la
caiguda del Mur a dir que la història s’havia acabat, que tot era meravellós,
que animava una suposada democràcia urbi
et orbi. Es volien unes regles del joc amb mercat únic, amb exèrcit únic,
amb una única veritat. Es pensava que l’harmonia del món estava establerta
sense adonar-se que el món de les ciutats obertes representa només un 3 per
cent de la humanitat. I, fins i tot, dintre d’aquestes ciutats només
determinats barris poden viure. La resta és desordre. Ja no es pot creure en
l’imperi del mal o en l’imperi del bé. Has de veure el desordre pel teu compte.
No vull utilitzar els antics llenguatges, ni els marxistes, ni cap altre, però
el desordre existeix. I la novel·la de Goytisolo és una denúncia de la cultura
de la prepotència dirigida als guanyadors de la caiguda del Mur de Berlín.
