dimarts, 29 d’octubre de 2013

Entrevista a Manuel Vázquez Montalbán, “Hem vist com s’han reproduït en el poder actual les normes i tendències del règim anterior” (i 3)

(Entrevista. AVUI, 10 d’abril del 1994)

DAVID CASTILLO / CARLES MARQUÈS

 (Continuació)
-          ¿Vostè mateix dubta dels mites de l’esquerra?
-          Un dels eslògans de la nostra generació va unir Marx i Rimbaud: “El canvi de la història canvia la vida”. De sobte, ens hem trobat com s’han reproduït en el poder actual totes les normes i tendències de l’antic règim, en les relacions personals, en les relacions de domini sexual, de domini sentimental, de domini psicològic. Tot demostra que la cultura del poder és molt més forta que els que entren dins del poder. Els que entren al poder no reformen res, és el poder el que els adapta.
-          ¿Coincideix amb Juan Goytisolo quan deia que part de l’antifranquisme pertanyia d’una forma indissoluble al mateix franquisme?
-          Sí, és un estigma que afecta dues o tres generacions que, realment, van fer antifranquisme. Evidentment, Franco condiciona els antifranquistes, és el que crea el marc, la capacitat de reacció. La mateixa forma de mort del franquisme i de com es va produir la successió va impedir fer una catarsi, una neteja a fons del que significava l’antic règim. El més greu és que en el moment de recuperar el poder, un sector que històricament era innocent, és a dir, que no havia guanyat ni havia perdut la guerra, ha reproduït normes de conducta i pautes de llenguatge del poder de sempre; per exemple, en el moment en què s’ha donat resposta pública a una vaga. El llenguatge que han utilitzat és el típic d’un governador civil de l’època de Franco, la de Primo de Rivera, la de la Restauració o la d’Isabel II. Hi ha un llenguatge d’un amo, el de la repressió de l’Estat. Els socialistes no són res més que rellogats d’aquest poder.
-          Per què molts autors de la seva generació com Marsé, Mendoza, els germans Goytisolo o vostè mateix han buscat la complicitat del lector amb els herois llibertaris, perdedors i desheretats?
-          És el que dèiem de l’imaginari de la ciutat. És una Barcelona no creada exclusivament des de la literatura, des del món de la cultura, sinó de l’experiència vital. De petit ja sabia quins havien estat els anarquistes del meu carrer o sabia quan sortia de la presó un militant d’esquerres. En el cas de Marsé o de Mendoza és igual. Existeix una mitificació i una mitologia lligada a aquest imaginari, el de la Barcelona Rosa de Foc. Ha arribat un moment, però, que ha començat a estar tan distanciat de la realitat actual que no sé quin valor de canvi, quin valor d’ús tindrà. En clau de tango he fet una conya: “La memoria siempre se va con otro”. La nova generació té l’obligació de dir que la nostra és una memòria envellida. És el que tots hem fet.
-          Què en pensa de la novel·la La saga de los Marx de Juan Goytisolo?

-          És una mena de novel·la-movie, una reacció de la intel·ligència europea davant de la grolleria de la nova dreta, davant l’actitud del nou liberalisme quan s’havia precipitat després de la caiguda del Mur a dir que la història s’havia acabat, que tot era meravellós, que animava una suposada democràcia urbi et orbi. Es volien unes regles del joc amb mercat únic, amb exèrcit únic, amb una única veritat. Es pensava que l’harmonia del món estava establerta sense adonar-se que el món de les ciutats obertes representa només un 3 per cent de la humanitat. I, fins i tot, dintre d’aquestes ciutats només determinats barris poden viure. La resta és desordre. Ja no es pot creure en l’imperi del mal o en l’imperi del bé. Has de veure el desordre pel teu compte. No vull utilitzar els antics llenguatges, ni els marxistes, ni cap altre, però el desordre existeix. I la novel·la de Goytisolo és una denúncia de la cultura de la prepotència dirigida als guanyadors de la caiguda del Mur de Berlín.