En el cementiri d’Espriu

Per ser coherent amb l’autor de Cementiri de Sinera, de qui celebrem el seu Any, estava a punt de titular-ho En el cementiri d’Uirpse. No sé si hauria quedat massa obvi, o tot el contrari, no s’hauria entès gens ni mica. Però hauria sonat, penso, a ciutat del nord enllà, on diuen que la gent... Fa 28 anys, gairebé exactes, dia per dia, jo era una de les (moltes) persones presents en l’enterrament de Salvador Espriu, dissabte 23 de febrer del 1985, a Arenys de Mar. He recordat aquests dies que se’m veia en una fotografia d’El Periódico i he anat a buscar, a l’hemeroteca del diari, l’exemplar de l’endemà, el diumenge 24. I rellegint aquest diari he anat rememorant aquella jornada i els dies anteriors i posteriors.

            Aleshores feia poc, només un mes, que treballava com a periodista a Televisió Espanyola, als estudis de Sant Cugat, en el programa Recull, que era l’informatiu de cap de setmana del circuit català de TVE. M’ocupava, com tots els redactors i redactores del programa, de qualsevol tema, però en especial dels de cultura. Com al llarg d’enguany tindreu ocasions de recordar, el 22 de febrer va morir Espriu, un dels grans escriptors catalans, poeta, dramaturg, autor d’obres com El caminant i el mur i La pell de brau. El director del programa, Josep Maria Balcells, em va encarregar la peça de l’endemà.

Vaig trucar al crític literari Àlex Broch, per acabar de situar la personalitat i importància de la producció del poeta, i vaig escriure’n un petit reportatge, d’uns set minuts, amb música, poemes, imatges del cementiri de Sinera-Arenys, declaracions d’Espriu, etc. La veritat és que, per la durada habitual d’una peça televisiva d’aquestes característiques, que és com a molt d’un parell de minuts, era d’una llargada excessiva, i que cap informatiu de tele ho admetria. Però, què hi voleu fer, érem joves, inconscients, els periodistes que aleshores començaven, i crec honestament que no em va quedar malament del tot. Josep Maria Balcells es va posar les mans al cap quan li vaig dir la durada –Josep Maria, em sap greu, espero que m’ho hagis perdonat– però, en honor seu i de la veritat, he de dir que va revisar el reportatge i el va trobar prou apte per emetre.

L’endemà, dissabte, i com a periodista, però també, en el més íntim, com a lector i seguidor de l’obra d’Espriu, vaig anar a Arenys per assistir tant al funeral, a l’església parroquial, com a l’enterrament. TVE hi havia desplaçat, per a la cobertura, diversos periodistes. Vaig passar per l’església, on moltes persones van quedar al carrer, sense poder-hi entrar, i em vaig dirigir cap al cementiri. Aquest, que ja haurà quedat per sempre, gràcies al poeta, com el cementiri de Sinera, també era ja ple, d’arenyencs, o forasters, i de fotògrafs i periodistes com jo. Recordo especialment, i les fotografies dels diaris m’hi ajuden, les desenes o centenars de persones que es trobaven damunt de les parets de nínxols, alguns de molt antics, amb perill real que s’enfonsessin. Però al centre del cementiri ja no hi cabia ningú, i no sé com la comitiva fúnebre va poder fer-se lloc.

Si la cerimònia a l’església havia estat molt austera, el nínxol destinat a acollir Espriu també era, és, molt senzill. Moltes de les persones presents, que en molts casos el coneixien personalment, del poble, li portaven flors, i el silenci i l’emoció del moment són dels més grans que recordo en tota la meva vida. Hi havia persones més conegudes, com Raimon, que n’havia musicat força poemes. La música va ser present en la jornada, però igualment de manera austera, precisa. La cantant Marina Rossell va cantar El cant dels ocells. La Vanguardia ho esmenta senzillament així, mentre El Periódico explica que el que va interpretar va ser el Nou cant dels ocells. Segurament això segon és més exacte, perquè la Marina, en el seu disc del 1982 Cos meu, recorda, hi cantava una versió de la cançó tradicional, amb aquest títol. Jo hauria de ser un testimoni d’excepció de la interpretació al cementiri arenyenc, sense acompanyament instrumental, plena de sentiment, i de com va esqueixar el gran silenci, perquè era davant mateix de la cantant, a poc més de dos pams, literalment, com es pot apreciar a la fotografia d’El Periódico.

Quan va acabar la interpretació de Marina Rossell, i mentre introduïen en el nínxol el fèretre de Salvador Espriu, el públic, la gent que sentia el poeta com a propi, tant en el sentit de patrimoni cultural com gairebé en el de membre de la família, es va posar a cantar Els segadors. En la meva trajectòria professional, i fins i tot personal, dubto que torni a viure gaires moments tan emotius, sentits i històrics, com aquell dia.

Tanmateix, jo, com vosaltres, tindré un any d’excepció per tornar a llegir l’obra d’Espriu, i rememorar amb els mots aquells moments, i d’altres associats a la veu, les paraules i la música de l’obra espriuana. I a més de l’obra i del senzill nínxol del cementiri de Sinera, sempre ens quedaran possibilitats de visitar-lo, el cementiri, de la mà dels textos del poeta, i de les explicacions de guies únics com l’amic Pep Quintana. Pep, si llegeixes això, a veure si quedem un dia per visitar i reviure Salvador Espriu!

Emili Teixidor, INFORMAR DE LECTURES DIVERTIDES EN MIL PARAULES (Entrevista. Avui, 23 d’abril de 1994)

L’any 1994, per a un especial Sant Jordi del diari Avui, centrat en els programes culturals que feien aleshores els mitjans audiovisuals, vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar Emili Teixidor. Teixidor dirigia, des de feia quatre anys, un espai diari de cinc minuts al Canal 33, Mil paraules. L’escriptor desaparegut fa pocs dies defensava que amb els llibres es poden fer programes divertidíssims. He recuperat de l’arxiu les seves lúcides i provocatives reflexions, o si més no com jo les vaig entendre:

‘Mil paraules’

Canal 33

De dilluns a divendres, a tres quarts i mig de vuit del vespre

Emili Teixidor, director

“Si hi ha gent que és més feliç sense llegir, no l’atabalem més”

“Amb els llibres es poden fer programes divertidíssims”, defensa Emili Teixidor. “Hi ha la idea que la cultura és avorrida i no és cert. L’art serveix per intensificar la vida. Si no, és museu, i el museu és una altra cosa, compte. No fem museu.”

            Amb aquest concepte de fons, pensa que a la televisió s’haurien de fer dues menes de programes culturals. Una, d’espais breus d’informació, com el mateix Mil paraules. Els cinc minuts que dura “són suficients i, per a mi, ja van bé. El que passa –es queixa– és que haurien de ser en una hora que la gent ho pogués seguir. Quan anàvem abans de l’informatiu de Josep Cuní ens seguia més gent”. Tanmateix, la idea li continua semblant bona: “Ens l’ha copiada tothom, cosa que vol dir que és encertada.”

            L’altra mena de programes culturals se la reserva, de moment, però si que revela que haurien de ser, òbviament, divertits: “Tinc moltes idees, però no las diré, perquè hi ha aquests depredadors d’idees i me les robarien... Les televisions s’haurien d’atrevir. El que passa és que la cultura els fa por.”

            I fa por perquè hi ha una visió errònia, “fetitxista”, de la cultura: “A la televisió es fan programes recreatius, que haurien de ser més culturals, en el bon sentit de la paraula. Tinc un gran respecte per Chicho Ibáñez Serrador, que fa vint-i-cinc anys que s’aguanta demanant los afluentes del Ebro. Això vol dir que no és cert que el públic no accepti certes qüestions.”

            Mil paraules porta quatre anys ininterromputs d’emissió –“sortim també als estius”– parlant de llibres i lluitant contra l’esmentat fetitxisme cultural: “No ens centrem només en literatura, perquè pensem que al país hi ha un fetitxe-literatura. S’ha arribat a dir que l’any tal havia estat dolent per a la literatura catalana, quan resulta que estaven vius Jaume Vicens Vives i tota una sèrie d’escriptors que no escrivien novel·la, o poesia.”

            Per tant, tot i que sí que la majoria són literaris, “que poden arribar més al públic”, parlen de tot gènere de llibres, i no fan crítica, sinó informació. I una informació que digui quins llibres ho faran passar bé al lector: “Penso que els grans mitjans no han de fer crítica. Ja hi ha revistes especialitzades que poden fer-ho més a fons. La gent el que vol avui dia és informació i, per tant, informem que es divertiran molt llegint La roca de Tànios, o Cames de seda.”

            En la feina prèvia a l’emissió hi treballen poquíssimes persones. És un programa dels més lleugers, com el mateix Teixidor indica: “Per als llibres de poesia, tinc l’ajut de l’Escola Universitària de Vic, i els de novel·la els faig jo, Enric Gomà o Joaquim Roglan. Més que un informe, el que fem ja és el guió.” I de la complicada tasca de portar un guió sobre un text literari a unes imatges televisives s’encarrega la realitzadora, Maria Eugènia Pujalà, que intenta més suggerir que no donar a l’espectador tot mastegat visualment. Ha de poder imaginar.”

            Per Teixidor, en aquest programa n’hi ha prou dient de què tracten els llibres: “La gent és molt sàvia i ja sap què vol. La lectura és per fer més feliç la gent. Si n’hi ha que són més feliços sense llegir, és un atabalament dir-los que llegeixin.”

Antonio Tabucchi “En l’època dels mitjans de comunicació, si la literatura té encara una funció és la de desvetllar les consciències”

Un rèquiem per Antonio Tabucchi, amb aquesta entrevista de fa divuit anys, en què parla molt de la mort, dels morts i del record. Un rèquiem, com ell volia la seva obra d’aquest mateix títol, que no és maestoso, ni arrogant, ni impressionant, sinó, “molt modest, molt casolà”, un “Réquiem tocat en sordina, i tocat tot sencer als carrers de Lisboa, un Réquiem popular”. Subscric les seves paraules: “sento molta nostàlgia per les persones que van formar part de la meva vida, i que ja no existeixen. I l’única manera de fer-los reviure és el record i també la literatura.”

ENTREVISTA – Carles Marquès (Avui, 12 de maig de 1994)

“L’escriptor italià Antonio Tabucchi (Pisa, 1943) acaba de veure publicada la versió castellana de la seva novel·la portuguesa, Réquiem. Una alucinación (Anagrama). Rèquiem, però per qui? “Per qui? Pels meus records, pels meus fantasmes...”, respon. L’autor de L’àngel negre i Nocturn a l’Índia (les dues a Bromera) també ha publicat Petits equívocs sense importància i El fil de l’horitzó a l’editorial Pòrtic. A Réquiem ha recuperat algun dels seus personatges de L’àngel negre per construir, amb d’altres, una jornada a Lisboa, dins del seu propi món de referències, que en aquesta ocasió reclamava ser escrit directament en portuguès. El Réquiem que Tabucchi interpreta pels seus morts més estimats – el seu pare, l’escriptor Fernando Pessoa...– no és maestoso, ni arrogant, ni impressionant, sinó, com el descriu Tabucchi, “molt modest, molt casolà. El meu és un Réquiem tocat en sordina, i tocat tot sencer als carrers de Lisboa, un Réquiem popular”.

- Diu que ha escrit el llibre en portuguès perquè una part de la seva ànima el parla. Què n’ha descobert, d’aquesta part?

- He descobert el costat fosc, i, a més, crec que és el primer cop que he fet una anàlisi de mi mateix. Perquè escriure en una altra llengua és una gran aventura, significa tocar una zona que normalment no coneixem i no visitem, que tenim amagada dins de la nostra ànima. El fet de visitar-la, ni que sigui en l’espai d’un llibre, que significa, al cap i a la fi, dos o tres mesos d’escriptura, significa tenir el coratge de visitar la part amagada de nosaltres mateixos.

- La novel·la arrenca d’una lectura estival que el narrador fa del Livro do desassossego, de Pessoa. Hi ha algun lligam entre les dues obres?

- Sí, llunyanament n’hi ha algun, perquè el Livro do desassossego és un pseudo-diari, i també la meva novel·la Réquiem és una pseudo-novel·la. En realitat, és una autobiografia reflectida. Hi ha aquest lligam autobiogràfic, tot i que sigui novel·lat, que les uneix.

- Vostè es defineix com una persona lliure, que sempre diu el que pensa. En aquest llibre, com s’ha traduït aquesta llibertat?

- S’ha traduït deixant completa llibertat a l’escriptura. Jo no sabia quina història naixeria de la meva experiència. Vaig començar vagament a pensar en un recorregut per la ciutat de Lisboa en un diumenge de juliol, d’un narrador italià, però no sabia exactament quins eren els personatges que em trobaria. Aleshores, vaig deixar completa llibertat a la història, i la història es va escriure, d’alguna manera, tota sola. És a dir, que no he exercit un control, diguem-ne així, sobre la novel·la. He deixat, més aviat, que la novel·la exercís un control sobre mi, i jo l’he deixada caminar molt lliurement. No crec que sigui un escriptor projectual, que escriu amb un projecte, per dir-ho així, i que escriu amb un sacrifici, com fan molts escriptors, que escriuen de les set del matí fins a les onze del migdia... Jo escric quan en tinc la necessitat, quan sento que la història és urgent, quan el moment, la jornada, són propicis; puc passar molts dies i molts mesos sense escriure. En resum, en això consisteix una relativa llibertat, diguem-ne així. Però no sempre som lliures, de qualsevol manera que es consideri això de lliures.

- Té algun sentit això que estem fent, reflexionar sobre una obra després d’haver-la escrit? Vostè ho acostuma a fer?

- Li puc contestar amb les paraules de Joseph Conrad, que deia que primer es crea l’obra, i només després s’hi reflexiona; i que és una ocupació divertida i egoista, que no serveix a ningú i que normalment porta a falses conclusions. Però... jo crec que té alguna utilitat, reflexionar sobre allò que s’ha fet, perquè la reflexió és important per prendre consciència. Quan s’escriu una novel·la, no es pren del tot consciència de la novel·la: la novel·la gaudeix d’una vida autònoma, seva, separada de la nostra. Aleshores, per això és just d’agafar-la quan s’ha tornat un cos, un ésser, independent, és a dir, quan s’ha transformat ja en llibre, agafar-la un mateix, com un simple lector, i poder-la prendre d’una manera més crítica, o més autocrítica, d’allò que podia fer mentre l’estava escrivint.

- Per reprendre una conversa de la novel·la, vostè creu que, com diu un dels personatges, té ànima, com els mediterranis de sempre, o ja li ha picat el virus centreeuropeu de l’inconscient?

- Jo crec que tinc una ànima; no sé ben bé on està situada, ni els antics no ho sabien, si a l’estómac, al cervell, al cor... hi va haver una gran discussió en l’antiguitat sobre el lloc en què estava situada l’ànima... No sé si la meva ànima és eterna, si és una ànima singular, o plural, però estic segur que la tinc. L’inconscient pot ser un moment de pas, un additiu, una cosa que s’afegeix. Però no crec que sigui, com ho diria... aquesta ànima gran que tots tenim, sinó un símbol, una metàfora, d’aquesta ànima. Crec que l’inconscient és una representació externa del fons de l’ànima. I és també una representació molt literària. La psicoanàlisi és molt interessant des d’un punt de vista literari.

- Dins de l’aventura vital del narrador, els encontres amb els successius fantasmes o aparicions, aquesta al·lucinació, com indica el subtítol del llibre, què representen?

- Els fantasmes són una mena d’enyor del protagonista. És a dir, són el seu desig de fer reviure les persones que ja no existeixen. Sento molta nostàlgia per les persones que van formar part de la meva vida, i que ja no existeixen. I l’única manera de fer-los reviure és el record i també la literatura. Gràcies a la literatura, les persones que jo he conegut a la meva vida que són mortes poden tornar a viure. Així doncs, utilitzo la literatura com a evocació, record, memòria, i com a rememoració.

- Com diu un dels personatges, és aconsellable parlar amb els fantasmes o, en tot cas, és millor escriure sobre ells?

- Jo crec que escriure i parlar amb els fantasmes és, essencialment, la mateixa cosa. Crec que és important parlar amb els morts, en comptes d’amagar-los dins d’un armari. No hem de tenir els esquelets dins de l’armari. Cal que ens acostumem a parlar amb els morts. És una cosa que fa bé al nostre cor i que fa bé fins i tot als morts, perquè l’única possibilitat que tenen els morts de tornar a viure és si algú els crida, si algú els evoca.

- Un dels personatges del llibre és el venedor d’històries. Vostè s’hi sent pròxim? En altres paraules, per què creu que les persones tenim aquesta necessitat d’històries, de ficció?

- Perquè, com havia dit Fernando Pessoa, amb la vida no n’hi ha prou. En segon lloc, perquè crec que, per explicar-nos la nostra vida, per entendre-la, tenim la necessitat d’explicar-la. Si la vida no l’expliquem a algú o a nosaltres mateixos, aquesta vida no existeix, perquè... que és? Un conjunt de temps, de fets, d’esdeveniments, que no tenen un desenvolupament lògic. Al capdavall, narrar significa fer la història de la vida, i fer la història de la vida significa comprendre-la. Crec que és molt important narrar... i també és molt important escoltar...

- El Pessoa de la ficció opina, al final del llibre, que la literatura ha de procurar desassossec, i que ell prefereix l’angoixa a la pau “pútrida”. Hi coincideix, vostè?

- Sí, completament. En aquest cas, poso en boca de Pessoa el que jo penso. A mi no m’ha agradat mai la literatura que tranquil·litza les consciències, la literatura que dóna pau i que dóna respostes. Prefereixo una literatura interrogativa, que posa preguntes, qüestions, i que inquieta les consciències. Crec que, si en l’època dels mitjans de comunicació, la literatura té encara una funció, és pròpiament aquesta de desvetllar les consciències, de torbar la consciència de la gent, i de posar-li interrogants. Perquè de respostes en tenim moltes, en la nostra vida, fins i tot massa. És millor tenir preguntes.

- I quines preguntes es fa a vostè mateix?

- Crec que les preguntes eternes que l’ésser humà es posa, i que la literatura es posa a ella mateixa, són sempre les mateixes: qui sóc, d’on vinc i on vaig? Són les tres preguntes que cadascú de nosaltres, per tota la vida, ens posem a nosaltres mateixos, i a les quals, d’alguna manera, la literatura intenta donar una resposta, sense poder-la donar."

Teresa Pàmies: “La burocratització del periodisme li ha tret l’impuls de la curiositat, l’audàcia i el risc”

Recordo que el dia que la vaig entrevistar, fa uns vint anys, plovia molt. Havíem quedat al davant de l’Hospital Clínic de Barcelona. Quan va arribar, jo, sense paraigua, em sembla, ja anava mullat de cap a peus. Ella, que sí que portava paraigua, caminava amb una calma i una dignitat enormes, com si caigués un plugim. A ella, que ha viscut una guerra i l’exili, vaig pensar, tòpicament si voleu, això li deu semblar una broma. Vam anar a un bar proper, l’entrevista va ser llarga i reposada, vam parlar dels seus fills i del pater familias, com ella en va dir. Avui ha mort la Teresa Pàmies; a mi, gràcies a ella i d’altres persones de gran dignitat com ella, ja no em fa por la pluja. No en sé res de boleros, però n’hi deu haver algun que parli de la pluja i les persones que trobarem a faltar, oi, Teresa?

ENTREVISTA

CARLES MARQUÈS

(Avui, 11 de juliol del 1993)

“Dones maltractades, mares solteres, parelles en crisi, infants abandonats o prostituïts, incest, racisme, homosexuals discriminats, dones grans amb homes joves, suïcides, presons, vells... Són una mostra de les coses de la vida, algunes sòrdides però totes quotidianes, que Teresa Pàmies (Balaguer, 1919) comenta, amb sinceritat i sense morbositat, a la seva crònica setmanal de ràdio. Una crònica contrapuntada pel ritme agredolç del bolero, una música sempre viva amb temàtica d’amors i odis. Una tria del sentiment i el pensament d’aquesta autora ha estat recollida al llibre Coses de la vida a ritme de bolero (Empúries).

- Per què aquesta crònica, i per què a ritme de bolero?

- La crònica és un gènere molt indicat per comentar les coses de la vida, allò que en castellà en diuen sucesos. Són coses que passen a diari; no em falten mai els temes, desgraciadament. Em va semblar que totes aquestes truculències podrien anar acompanyades d’un bolero. És el gènere musical de la meva joventut, que explica històries molt semblants a les coses de la vida. La veritat és que la primera idea va ser de Josep Cuní, que em va suggerir parlar de boleros, quan em va demanar de fer una col·laboració setmanal al seu programa; la idea es va elaborar, i el bolero es va convertir en l’acompanyant de la crònica. Ja fa més de cinc anys que dura, i he anat descobrint que moltes de les coses que ens entestem a explicar de manera elevada, el bolero ja les ha dit des de fa un segle en un to que no té res a veure amb la carrincloneria, el sentimentalisme barat que se li atribuïa. No és únicament nostàlgic, sinó que té valors contemporanis; el públic jove hi connecta.

- La gent, jove i no tan jove, li deu explicar les seves històries...

- Les dones que passen experiències gairebé idèntiques a les de les cròniques, i que tenen quaranta, cinquanta anys, o la meva edat, són les que m’escriuen i de vegades em diuen: “deixi’m que li expliqui el meu bolero”. Els joves no escriuen, em telefonen. No són un públic constant; generalment m’han escoltat casualment a la ràdio del cotxe i s’han aturat, i tot, a algun telèfon de la carretera per trucar. Em truquen per dir que la seva mare cantava boleros, però que els ha colpit que expliquin històries tan actuals; perquè sempre són històries d’amor, desamor, amors contrariats, desitjos insatisfets, frustracions... He rebut trucades molt maques de joves homosexuals, sobretot nois, que se senten molt agraïts que algú en parli de manera tan natural.

- I com tria els boleros? Què és primer, la crònica o el bolero?

- Primer és la crònica, perquè me la dóna l’actualitat. L’elaboro a partir de tot el més recent que recullo sobre un tema. En acabat, com que conec tots els boleros que tinc, que són molts, ja sé on he d’anar a buscar; de vegades n’he d’escoltar deu o dotze i tot, per veure quin li va millor. M’ho passo molt bé amb aquesta part de la feina. Seria inviable que digués als de la ràdio que em posessin aquell bolero de Cheo Feliciano o de Toña la Negra... de vegades, alguns oients me’n demanen algun per gravar-lo i els dic que no els el deixo, però que –si vénen a casa–, el poden gravar.

- Crisi de la parella. La dona és sempre la víctima en disputes i separacions matrimonials?

- No, no sempre; precisament una de les innovacions del tractament d’aquest tema és que també procuro situar algunes de les responsabilitat de la dona. La dona, amb el cert nivell d’emancipació que ha assolit, corre el risc d’oblidar la diferència –jo sóc d’un feminisme que en diuen de la diferència– i caure en la falsa igualtat, en la imitació d’allò pitjor de l’home. Un altre problema lligat a la crisi de la parella és la sexualitat, que ha evolucionat fins al punt que comença a ser una mica alarmant la pèrdua del misteri de la sexualitat personal. El sexe s’està convertint en una cosa completament banal, exhibicionista; em puc equivocar, perquè és una intuïció, però em sembla que això contribueix perquè la relació íntima d’un home i d’una dona hagi perdut consistència.

- Racisme. Vostè opina que “ens amenaça la decadència biològica, econòmica i cultural, i el mestissatge ho podria evitar”; sembla, però, tret d’excepcions, que gran part de la societat s’atrinxera contra la decadència en el racisme, culpant-ne els de fora?

- El racisme, a cada país, té motivacions pròpies; al nostre és fonamentalment econòmic. La por de l’estranger és la por que ens prengui el treball. Mai no he sentit queixes, com a França, a les pràctiques culturals i religioses dels emigrants. L’absència de racisme real ens hauria d’enorgullir. La desigualtat s’acaba amb el temps, i nosaltres ja ho sabem per altres emigracions; primer ve la integració i després el mestissatge. Del que no sóc partidària és que entri tothom; seria allò ideal, però tenim uns límits, unes possibilitats, que hem de repartir. Alhora, també sóc crítica amb comportaments dels que vénen, i no accepto el fals antiracisme, les campanyes aquestes de pseudo-protecció que arriben a justificar l’ablació del clítoris. Hi tinc una posició activa, i polèmica, perquè tenim una esquerra molt pura, molt vigilant, amb un enfocament molt còmode de la qüestió. És molt fàcil no pensar que aquesta vegada els emigrants no tenen raó, i no per això jo els deixo de respectar.

- Homosexuals. Realment els comportaments són ara més tolerants?

- Sí. No solament tolerants: és més important que la tolerància. Gràcies al coratge d’alguns homosexuals, s’està produint el fenomen de la naturalitat. Espanya és un dels llocs on més s’ha assumit. Fa deu anys era impensable que els homosexuals exposessin públicament la qüestió amb la dignitat i el rigor, polític i intel·lectual, amb què ho fan ara.

- Per què la preocupen tant els mitjans de comunicació?

- Perquè no tenen res a veure amb el que passa en aquest país. No se’n pot donar la culpa només als que hi treballen, sinó al sistema de propietat, que és cada cop més anònim. No es parla mai d’allò que veig a les fàbriques, als carrers, als grups de dones... Diuen que no interessa. Com ho saben? A més, i em costa de dir, el nivell dels periodistes, almenys dels que jo conec, ha baixat. La burocratització del periodisme li ha tret aquell impuls que venia de la curiositat, l’audàcia i el risc.”

Tres passejos per Tarragona (i 3) - La Catedral

Com l’aigua que traspua

de la paret ombriva,

verda de molsa, i lenta;

es transforma en una sola gota clara.

I ara, asseguda

al llindar de casa meva

sóc amb vosaltres.

MONTSERRAT ABELLÓ, Retorn.

Al cor de les paraules: obra poètica 1963 – 2002. Barcelona: Proa, 2002

La façana del Judici Final, del segle XIV, amb Crist jutjant la humanitat, és el primer que veiem en arribar a la Catedral de Tarragona, el conjunt d’art, romànic i gòtic, renaixentista i barroc, més complet i ric de la ciutat. Un conjunt que es pot continuar descobrint plenament a l’interior, al Claustre i al Museu Diocesà. La Catedral, temple de creu llatina amb tres naus i creuer, és seu metropolitana i primada i s’aixeca sobre l’antic Recinte de Culte romà. Importantíssima construcció de transició del romànic al gòtic, es va començar a alçar el 1171, i a meitat del segle XIV la pesta, i la consegüent falta de mà d’obra i de diners, la van deixar per acabar. Els laterals de la façana, amb portalada, són romànics, i al mur hi trobem elements fins i tot anteriors, com un sarcòfag cristià del segle IV. Presideix tot el conjunt una enorme rosassa gòtica. En el interior, hi destaca el retaule dedicat a la patrona de Tarragona, Santa Tecla, obra de Pere Joan, del primer terç del segle XV.

Terres escrites. Triangle Postals, 2009.

Gràcies, Joaquim!

En record del mestre Joaquim Muntañola, per les bones estones que ens va donar!

Tres passejos per Tarragona (2) . L'Amfiteatre

E, quan viren los de Tarragona e els de Cambrils que l'estol movia de Salou, feren vela, e faïa-ho bell veer a aquells que romanien en terra e a nós, que tota la mar semblava blanca de les veles, tan era gran l'estol.

JAUME I, Crònica o Llibre dels feits. Barcelona: Ed. 62, 1994

L’Amfiteatre de Tarragona, del segle II dC, que es dreça al costat del mar, prop del parc del Miracle, feia uns 130 per poc més de 100 metres i algunes de les seves grades eren, són encara, excavades a la mateixa roca. En època romana tenia una capacitat per a unes 14.000 persones i a més de combats de gladiadors s’hi feien lluites amb feres. L’any 221 de la nostra era ja va necessitar algunes reformes, i d’aquell moment s’hi ha trobat una inscripció, la més gran descoberta en el que va ser l’Imperi de Roma, dedicada a l’excèntric emperador Heliogàbal, que és qui el va manar refer. Al mateix segle, l’any 259, hi van cremar vius al primer bisbe de Tarragona, Sant Fructuós, i als seus dos diaques, Auguri i Eulogi. En memòria d’aquests màrtirs, dels quals de l’any 2008 a principis del 2009 es va commemorar a Tarragona l’Any Jubilar, es va construir a l’arena una basílica en època visigoda, als segles VI-VII, i al damunt l’església romànica de Santa Maria del Miracle, als segles XII-XIII.

Terres escrites. Triangle Postals, 2009