Fa dos anys que vaig publicar a la Revista de Catalunya, al número 318, un article sobre el periodista tarragoní Lluís de Salvador. Aquesta és una versió més llarga, inèdita, d'aquell article.
Quan s’acompleixen noranta anys de la proclamació de la República Espanyola, i de l’efímera República Catalana, és el moment de posar de relleu la figura de Lluís de Salvador i Andrés (1893-1975), una de les persones que més bé la va representar a Tarragona. Reivindicat per diversos historiadors locals, que l’han estudiat a fons, encara és massa poc valorat a la ciutat i injustament desconegut a la resta de Catalunya, en comparació amb noms tarragonins com Rovira i Virgili o Domènec Guansé. A diferència d’aquests altres dos intel·lectuals, la pràctica totalitat de la carrera periodística i cultural de De Salvador es va desenvolupar a la seva ciutat. “Portava dins Tarragona”, en paraules de la neta, Viviana de Salvador. I, fins que va haver de marxar a l’exili, a l’inici del 1939, va dedicar escrits i iniciatives a defensar el patrimoni, l’art, la música, les entitats i institucions de Tarragona. Va ser un tarragonista militant, però universalista i gens provincià.
Humanista preocupat per la justícia social, l’educació i la pedagogia, pretenia una societat i una ciutat millors, més cultes i que valoressin els potencials de Tarragona, la història i arqueologia, i les possibilitats de projecció, turística inclosa, a Catalunya i al món. Dialogant i molt modern per a l’època, segons la seva neta, i de mentalitat oberta i progressista, en opinió de l’historiador Joan Gisbert i Canes, l’ideari republicà del periodista va veure una oportunitat en la República. Gisbert el defineix així: “Lluís de Salvador és un intel·lectual revolucionari que vol canviar l’anterior situació d’opressió, d’injustícia i d’ignorància, per una nova societat presidida pels ideals de llibertat, de justícia i de cultura. Ell és, per damunt de tot, un home de pau”. Idealista, moderat en el fer, crític amb els enfrontaments partidistes i sagnants a la rereguarda, catalanista i d’esquerres. Com escriu el mateix De Salvador, “ésser veritablement catalanista comporta necessàriament, sentir els ideals republicans d’esquerra.” (Diari de Tarragona, DT, 10/02/1934)
No era independentista, tot i que veia “lícit el separatisme, com és lícita tota idealitat pura, que no es fonamenti en procediments d'imposició violenta.” (DT, 30/10/1932) Defensava, en contraposició, un concepte ben actual, l’hegemonia. En aquest cas, “l’hegemonia catalana sobre el territori i l’esperit d’Ibèria” en què Catalunya “senyalaria als altres països germans el camí per l’assoliment de la riquesa per l'estructuració d'una vida pròpia, basada en la democràcia i la llibertat.” Quan el 1932 l’Estatut de Catalunya es discutia a les Corts espanyoles, confiava que s’aprovaria, entre altres raons, “perquè si el poble català que votà l'Estatut l'any darrer, es vegés ara decebut amb una negativa”, advertia, “no solament no podria actuar com un fre enfront del corrent separatista, ans encara s'incorporaria a aquest corrent”. (DT, 4/5/1932)
Pel que fa a la dona, la postura
de De Salvador era prou avançada i sensible, en un moment que alguns
republicans temien que si la dona tenia dret a vot, el seu vot seria
conservador. Ell, però, afirma que “no ens va estranyar que, un cop esclatat el
moviment de reacció popular contra l’intent de les castes militars d’implantar
el règim feixista a Espanya, les dones es decidissin a secundar la revolució
subsegüent amb veritable entusiasme”. (‘Tarragona sota les bombes’)
La necessitat d’expressar
aquestes, i altres, inquietuds, i la voluntat literària, l’havien dut a col·laborar
en la premsa des de jove. El seu pare, Lluís de Salvador i Piñol , havia estat
el director d’El Correo de la Provincia, diari d’orientació carlina, entre
1893 i 1896, però no sembla que la premsa fos el futur professional que volia
per al seu fill, que va ser l’ovella negra d’una família benestant i
terratinent, amb arrossars al delta del l’Ebre, com confirma la seva neta
Viviana.
El 1911 ja formava part del cos
de redacció del quinzenal bilingüe Ideal Científico Literario, que
editava a Tarragona un grup d’estudiants. El 1914 va marxar a Alacant per com treballar
com a oficial auxiliar del ferrocarril, i el 1920 ja era el redactor en cap
d’un diari alacantí, El Tiempo. El 1919 va ser el primer periodista de l’estat
espanyol en volar, en el correu aeri Tolosa – Casablanca, amb escales a
Barcelona, Alacant i Màlaga, i en escriure’n un reportatge, que es va publicar
en molts diaris, entre ells La Vanguardia. Les fotografies, seves, eren les
primeres aèries de tot l’estat. Es va fer amic d’alguns pilots de la línia, com
l’escriptor-aviador Antoine de Saint-Exupéry, l’autor d’El petit príncep, com
afirma el periodista Darío Vidal. (Tele/eXpres, 1/04/1969)
Més endavant, tornat a la seva
ciutat, va ser director dels diaris Tarragona, del 1925 al 1927, i Diari
de Tarragona entre 1927 i abril del 1937, i altre cop el 1938. Quan la CNT-FAI
va incautar el Diari de Tarragona, l’1 d’abril del 1937, va passar a ser-ne
el sotsdirector, mentre Josep Alomà n’era el director, i durant molts mesos va signar,
significativament, els seus articles com L. de S.
Durant la guerra civil, va
col·laborar en altres mitjans, com el diari antifeixista Llibertat (1936
– 1938), on signava com a Ludovicus. Com a curiositat, en el DT del 15/12/1936,
Lluís de Salvador escrivia: “com deia fa poc a Llibertat el nostre
fraternal camarada “Ludovicus”. Aquest joc de miralls, i altres articles, com
els que signava com a Ludwig, ja demostren una voluntat irònica. L’estil de De
Salvador, assenyala l’impressor i amic seu Josep – P. Virgili “era mordaç i
agut.” Joan Gilbert diu dels seus articles que estan “escrits amb una prosa
culta i clara que sovint denotava una actitud pedagògica, reflecteixen les
mancances i els anhels d’aquella societat.”
De Salvador va fer de periodista,
però no era vocacional, sinó un home de pensament i de lletres, que havia fet del
periodisme el modus vivendi. En l’article en què s’acomiada de la
professió ho expressa clarament: “el periodista – nosaltres – que s’havia hagut
de consagrar, contra la seva voluntat i per imperi de les circumstàncies a la
professió periodística fent-ne el seu únic mitjà de vida, l’abandona ara,
després d’uns anys de ben accidentada tasca.” (DT, 9/02/1938)
Accidentada tasca que el va
portar dos cops a la presó, per pocs dies. Un, després dels Fets d’Octubre del
1934, durant vuit dies. I abans, un altre, per una poesia, escrita per un suposat
prevere, que el Diari va publicar durant la setmana santa del 1928. I
que en realitat era un parany que li va parar un policia, Báguena, un acròstic
on es podia llegir “Visca Catalunya Lliure”. El periodista es va estar deu dies
a la presó de Pilats de la ciutat “por el supuesto delito contra la seguridad
de la Patria por medio de la imprenta.” (DT, 28/6/1928) De l’empresonament en
va treure experiències que usaria en assajos, poemes i obres de teatre, a més
d’una interessant sèrie de nou articles, Entre rejas, que va publicar al
Diario entre juny i juliol del mateix 1928.
Entre altres agudes observacions,
s’hi pregunta: “es justo someter a un hombre, a un ser humano, culpable o no, —
no hablo ya por egoísmo — al denigrante, inmundo, cruel e inhumano trato que
supone la reclusión en una celda como esta, que es aun impropia para albergar
seres irracionales?” (DT, 24/6/1928) En
castellà, com escrivia al Diario fins abril del 1931.
Tot i dedicar-se tants anys a la
premsa, escriure no li va fer perdre l’escriure. Molts dels davantals que va
publicar al DT, sota l’epígraf Els fets i els dies, són peces literàries.
També hi va escriure contes, en la premsa diària. I és que escriure, escriure
literatura, va ser la seva gran passió. Va ser autor, el 1922, del guió d’una
pel·lícula sobre la Creu Roja, ‘Heroismos’, i va escriure, tal com recull la
historiadora M. Elena Virgili (DT, 16/4/2000), diverses novel·les i obres de
teatre. Com una que ens revela la seva neta Viviana, ‘El valor de los grandes silencios’, ambientada en una granja francesa durant la segona guerra
mundial, on s’allotjava un oficial alemany amb el seu ordenança. Una granja com
la que el mateix De Salvador i la seva família van portar durant l’exili a
França, a la població occitana de Valença d’Agen. En aquesta obra, no estrenada,
s’hi produeix l’aproximació de dos antagonistes, en un transfons d’un gran
pacifisme.
Sempre en el món del teatre, el
periodista tarragoní va ser primer actor i director de companyies de teatre a
Alacant, Tarragona i a París. Moltes de les seves cròniques diàries se centren
en el teatre, com les que entre el 1933 i el 1935 parlen de l’actriu Margarida
Xirgu. La vocació teatral la va encomanar a la seva filla, l’actriu Montserrat
Salvador, nascuda a Tarragona el 1927. En el seu matrimoni amb Concepció Deop
va tenir dos fills més, Lluís, mort als 16 anys, i Ramon.
Com a director del DT, va
promoure iniciatives culturals com els Concerts-Natura del Mèdol, entre 1930 i
1933, que tenien lloc en aquesta privilegiada pedrera romana, “l’auditòrium
natural de Catalunya”. Uns concerts, avui irrepetibles per la condició de
patrimoni protegit del Mèdol, que van tenir molt de ressò i l’assistència del
president Macià, el 1932. L’any abans, el propi De Salvador havia anat a
convidar Pau Casals a la seva vil·la de Sant Salvador. El músic va acceptar i fins
i tot es va oferir a dirigir el concert de l’any següent, però al final no poder
acudir al del 1931.
Escriure no li va fer perdre
l’escriure, certament, però la dedicació quasi exclusiva al periodisme i més
tard l’exili ens han privat amb seguretat de veure publicades, o representades,
obres seves. I és que, tot i el comiat, el periodisme el va tornar a estirar un
cop més, ni que sigui breument. Tal com esmenta l’historiador Jordi Piqué i
Padró al llibre ‘La crisi de la rereguarda. Revolució i guerra civil a
Tarragona (1936-1939)’, encara va dirigir un altre diari de breu vida: “la
publicació del diari 19 de juliol comptarà amb el patrocini directe del
delegat d’Ordre Públic Joan Rodríguez Papasseit, d’ERC, el qual nomenarà
director Lluís de Salvador Andrés, que en aquells moments exercia de cronista
oficial de l’Ajuntament i de la Comissaria Delegada de la Generalitat.”
Aquest encàrrec oficial ens ha
donat dos volums de gran interès, que constitueixen a dia d’avui el seu gran llegat
en forma de llibre. Un llegat que s’inicià quan De Salvador va ser nomenat cronista
dels bombardejos franquistes a Tarragona, i que ha patit un gran nombre de
vicissituds. En aquesta comesa va escriure una memòria dels atacs amb bomba dels
avions alemanys i italians de l’aviació franquista sobre la ciutat, entre el 14
d’abril del 1937 i el 6 de gener del 1939, quan tot just havia hagut de passar
la frontera. Una memòria detallada i precisa, on a més hi figuren reflexions
sobre la guerra total i l’ensorrament de les democràcies, i històries humanes.
La documentació que ens ha
arribat sabem que és una còpia de l’original que es va veure obligat a deixar a
la frontera, i hi consta al peu “Camp de Barcarès. Novembre 1939.” En un full en
francès, en funció de pròleg, hi explica que lliura els papers al govern
francès perquè és conegui internacionalment la barbàrie que el feixisme cometia
contra una ciutat pacífica, preludi i camp de proves de futurs atacs sobre la
població civil d’altres ciutats i països. En les seves pròpies paraules,
“Tarragona volia oferir el seu terrible sacrifici a fi d’evitar la destrucció
de ciutats sobre les quals ja planava una amenaça tràgica, tristament
convertida avui en crua realitat.” Aquest trist paper de ciutat sacrificada en
un nou concepte de guerra contra civils indefensos va fer que, com va escriure
Antoni Rovira i Virgili, “proporcionalment a la seva àrea i al nombre dels seus
habitants, Tarragona és la població catalana que més ha sofert” (La
Humanitat, 23/07/1937)
Tarragona no compta amb una obra
d’art tan decisiva per representar l’horror com el Guernica de Picasso, però
el text de Lluís de Salvador és capaç de fer arribar al lector un dolor comparable.
Sobre el bombardeig de Gernika, a més, en va escriure un article, Roma i el
martirologi de Guernica (22/10/1937), en què es queixa del silenci del Papa,
d’una “veritable complicitat”. Un dia, 22 d’octubre del 1937, que Tarragona va
rebre dos dels molts bombardejos que va patir.
En paral·lel, el periodista escrivia
una crònica sobre la vida quotidiana d’una ciutat en temps de guerra. Sobre
aquesta crònica, l’historiador Gisbert i Canes indica que és una “visió directa
d’uns fets, a través d’un testimoni que els visqué amb passió i que, com molts
d’altres, també en pagà un preu. I s’estigui d’acord amb el contingut ideològic
o no, és innegable l’extraordinària vàlua de la seva aportació.” Molt probablement,
l’autor la va concebre amb la intenció de publicar-la.
Després d’endur-se’ls aquests documents en el
camí d’exili, els va enterrar, durant l’ocupació nazi de França, en un camp
prop del riu Garona. Una crescuda del riu va inundar els terrenys i malmetre
els papers. El 1994, Ramon de Salvador, fill de Lluís, va fer donació a la Biblioteca
Hemeroteca Municipal de Tarragona (des d’ara, BHMT) d’una caixa plena de
documents, alguns trencats i d’altres gairebé il·legibles. La BHMT, i la seva
directora, Maria Elena Virgili i Bertran, van impulsar-ne la publicació de dos
llibres: ‘Tarragona sota les bombes. Crònica d’una societat en guerra
(1936-1939)’, editat el 2005, i ‘Quan la mort venia del cel. Memòria dels
bombardejos sobre Tarragona (1937-1939)’, l’any 2009. El primer inclou uns
apunts biogràfics molt complets, escrits per Maria Elena Virgili, que ens posen
sobre la pista sobre el Lluís de Salvador anterior i posterior a aquests dos
textos. El dels articles de premsa i les reflexions sobre la presó, i el de
l’exili.
Un exili al qual va marxar a peu.
Un cotxe va portar la família des de Barcelona a Figueres, i allà el va fer
tornar perquè pogués portar més refugiats a la frontera. Després de vuit mesos
al camp de Barcarès, es van establir en una granja, i després en una altra més
gran. Van haver de començar de zero, perquè no sabien res de com portar la
terra. A més de fer de granger i pagès, va treballar a Montmartre com a
secretari del pianista Josep Sentís, a qui havia dedicat alguns articles en la
seva etapa al Diari de Tarragona. A París va impartir conferències sobre
teatre i literatura, va escriure nombroses obres teatrals i es va dedicar a
pintar, una de les seves aficions.
Segons la neta, va tornar el
1953. A Barcelona, on va fer de corrector de proves, a Tele/eXpres i a El
Mundo Deportivo, fins que es va jubilar. Va vendre els arrossars de l’Ebre
a les persones que els portaven, perquè defensava que “la terra és per qui la
treballa”, explica Viviana de Salvador, i amb aquests diners i els de la
jubilació es va comprar un pis a un barri de la ciutat, Sant Salvador.
A Tarragona, la ciutat on volia
tornar, va trobar que li feien el buit, tret de comptades persones. Li dolia
que el deixessin de banda per l’etiqueta política, per subversiu, però no se’n
va queixar. Com afirmava al seu amic J. – P. Virgili: “Si jo no fos rojo,
si m’avingués a cantar la gallina i a fer acte públic de penediment, no
em faltarien protectors i padrins”. (Apunts biogràfics a ‘Tarragona sota les
bombes’). No volia homenatges, ni reconeixement, ni aparences, tan sols li
dolia el buit. Va aconseguir fer als primers 70 unes col·laboracions a Ràdio
Tarragona, amb el pseudònim Luis de Tarragona. Els temes, els seus, els de la
ciutat: Tarragona, el patrimoni, l’art, la cultura...
Va morir just un mes abans que
Franco, el 20 d’octubre del 1975. Va morir als 82 anys, just els mateixos que enguany
s’acompleixen de la fi de la Guerra Civil. I va deixar un llegat recuperat i un
altre que caldria recuperar.
Per recuperar ara l’obra d’aquest
intel·lectual tarragoní en la seva integritat, penso que, a més de reeditar els
dos volums esmentats, caldria publicar-ne, com a mínim, una antologia
d’articles, com ara els encapçalats amb l’epígraf Els dies i els fets,
més les cròniques de la presó, per exemple, i que els apunts biogràfics escrits
per Maria Elena Virgili s’editessin en un volum a part. Amb l’ampliació que la
historiadora consideri convenient. I també, potser, d’altres textos inèdits. Lluís
de Salvador, i la Tarragona que va ser, i que va voler ser, durant ells anys 30,
s’ho mereixen. Perquè deixi de ser “un periodista gairebé anònim d’una ciutat
catalana i tarragonina”.
