El Periódico de Catalunya – 8/12/1984
(Traducció del castellà)
El drac del premi de novel·la Sant
Jordi, que s’atorga divendres vinent, s’ha engolit en més d’una ocasió els
autors premiats. La terrible fera que amaga crítics, escriptors i lectors s’ha
cobrat fins ara dues víctimes, a més de causar algun ferit: Enric Massó i Josep
M. Sonntag.
Dues víctimes del Sant Jordi, a la
muntanya de l’oblit
Carles Marquès
Enric Massó i
Urgellès va guanyar el primer Sant Jordi de novel·la el 1960, amb Viure no
és fàcil. El seu triomf, tanmateix, es va convertir en caiguda espectacular
quan Mercè Rodoreda, amb La plaça del Diamant, que n’havia aconseguit el
tercer lloc, va accedir a la popularitat. Aleshores, algunes opinions van
desqualificar el veredicte del jurat i, com a conseqüència, l’autor. Massó va
caure a l’oblit i, segons el seu criteri, ha estat perseguit fins i tot en la
seva vida privada i laboral. Ell veu interessos extraliteraris en aquesta confabulació,
conxorxa, en la seva pròpia expressió.
“El més fàcil de
dir per algú que no em conegui – exclama – és per pateixo
de manies persecutòries, però en tinc proves”. Als seus 70 anys, ja jubilat,
segueix escrivint i treballa més que mai. Declara que té intencions de demostrar
ara, passats els anys, que és un autor de qualitat i que s’ha comès una injustícia
amb ell. D’ençà de l’any del Sant Jordi, ha escrit narracions i obres de teatre
i encara ha guanyat algun premi literari. Sobre el seu teatre, indica que “és
el més intel·ligent que s’hagi escrit mai en català”, paraules que atribueix
al conegut home de teatre Xavier Regàs.
La veu de Massó
tremola d’indignació quan rememora els fets que van rodejar el premi que podia
haver-lo fet famós. “Si hi va haver un encert o un desencert amb Mercè
Rodoreda, això no m’afecta”, assevera. Opina, a més a més, que l’escriptora
no es va portar bé amb ell, tot i que veu en la seva obra moltes virtuts, que
la feien una excel·lent candidata.
Un “desconegut”
A Viure no és
fàcil se l’ha acusada de ser una novel·la fàcil. El seu autor considera que
no és de grans disquisicions, però que aquí una obra que té públic ja és desterrada
sistemàticament. Una altra llufa penjada a l’esquena de Massó és la d’autor desconegut.
Se’n defensa al·legant que “no és un demèrit, sinó que és no participar en
una determinada capelleta.”
Després del, per a
ell, fatídic premi, se’n va anar a Itàlia, el 1962, perquè fins i tot en el seu
treball professional se li feia la vida impossible. Allà es va estar amb una
beca de la Universitat de Pàdua fins que finalment, sense treball, va haver de
tornar “vençut i amb el cap cot” el 1964. Sobre aquesta presumpta persecució,
l’escriptor creu que es tracta d’una acció portada a terme per determinats
sectors religiosos, com els jesuïtes i l’Opus Dei, en la qual el franquisme “hi
jugava un factor essencial de maquiavel·lisme polític”.
S’afanya a afirmar
que amb aquesta denúncia no vol molestar als qui tenen uns sentiments
religiosos autèntics, perquè ells també els va tenir, tot i que ara n’estigui “escarmentat”.
“Jo m’he mantingut sempre fidel a les meves conviccions – puntualitza –;
en política era independentista, tot i que ara ja no soc tan radical”.
País de “cledes”
De la literatura
catalana actual, Massó considera que som en un “país petit i de cledes” i
que el panorama actual del teatre a Barcelona fa una mica de pena. No obstant
això, li agraden alguns autors com Jaume Cabré o Vicenç Villatoro, de qui diu
que és “un escriptor excel·lent, però no un narrador a l’estil que jo intento
ser-ne, és a dir, buscar una trama argumental, desvetllant l’interès del lector
en base al: què passarà?”
Les seves
influències literàries les troba a Somerset Maugham, i qualifica el seu propi
teatre de “molt cerebral” a l’estil de John B. Priestley. Especifica que,
com aquest, fa un teatre dirigit a tothom, però sobretot al públic més
intel·ligent. El seu autor català predilecte és Joan Puig i Ferreter, “el
narrador més complet, més europeu de tots els que hem tingut, a qui s’ha volgut
rebentar també”.
Enric Massó afegeix
que “si m’han esborrat, jo no ho he fet, i com el que compta per a mi soc
jo, estic escrivint una novel·la que Déu sap que li pot passar, però mai no em
pagaré jo mateix l’edició, com d’altres. Jo he de cobrar com a escriptor o, com
a molt, escriure per amor a l’art”.
L’estrena literària
del novel·lista, que va començar a escriure de molt jove, es va produir als 16
anys Ràdio Associació de Catalunya li va premiar una narració. Anys més tard,
Josep Janés i Olivé, amic de la infantesa, el va introduir al Diario
Mercantil, que dirigia, on va coincidir amb Osvald Cardona, Avel·lí Artís-Gener
i Pere Calders. Ha publicat Els dos miralls (1955), Viure no és fàcil
(1961) i Mort de guerra (1981), a més de narracions curtes a revistes.
Sonntag, escriptor i aventurer
Del premi de Sant
Jordi només recorda les circumstàncies novel·lesques que l’hi van fer
presentar. Una dona l’acabava de deixar, amb l’admonició “ara vas i escrius,
i guanyes el Sant Jordi”. I així ho va fer. Però, per a ell, escriure no ha
estat mai professió ni carrera, sinó una aventura més, una cosa que feia per
pur plaer.
Quan va esclatar l’acusació,
s’ho va prendre amb filosofia i va renunciar a jugar a la gauche divine,
cosa que li va portar l’enemistat amb aquesta. Ara, Sonntag treballa per a l’ONU
a Ginebra, on se’n va anar amb la seva filla després del cas Nifades. Encara
escriu i té una obra a l’espera que l’hi publiquin. Als 45 anys – en té 40 –,
pensa emprendre la seva darrera aventura: “me n’aniré a les Garrigues a plantar
corders i criar carxofes”.