'L'altre Manuel Valls' (Presència, 8/6/14), reportatge sobre Anton de Sartine (i 3)

Reportatge de Marta Monedero al dominical 'Presència' (El Punt Avui) sobre el polític francès Anton de Sartine (Barcelona 1729-Tarragona 1801) i la peça de teatre i música que n'he escrit.  Tercera, i última, part.

'L'altre Manuel Valls' (Presència, 8/6/14), reportatge sobre Anton de Sartine (2)

Reportatge de Marta Monedero al dominical 'Presència' (El Punt Avui) sobre el polític francès Anton de Sartine (Barcelona 1729-Tarragona 1801) i la peça de teatre i música que n'he escrit. Segona part.

'L'altre Manuel Valls' (Presència, 8/6/14), reportatge sobre Anton de Sartine (1)

Reportatge de Marta Monedero al dominical 'Presència' (El Punt Avui) sobre el polític francès Anton de Sartine (Barcelona 1729-Tarragona 1801) i la peça de teatre i música que n'he escrit. Primera part.

Presentació ‘A la tardor... poemes’, de Josep Lleixà

Divendres 14 de març, a la biblioteca de Torredembarra vam presentar el llibre de Josep Lleixà 'A la tardor poemes' Us adjunto el text que vaig llegir, tot i que hi falten les inevitables improvisacions, la intervenció del Lleixà i la lectura dels seus poemes.

No cal presentar l’autor, perquè Josep Lleixà, tots ho sabeu, és un pocavergonya. No dic que sigui un sinvergüensa. No és “sense”, sinó “poca”. Una mica de vergonya li queda. Però en aquest segon llibre, després d’Haikus, tankes i colors, es despulla de vergonyes, com pocs de nosaltres gosaríem, i parla de sentiments, relacions, persones, vivències... D’una manera descarnada, valenta, i sense embuts. Perquè el Fifo no és dels que passa per l’embut. També hi reflexiona, i molt, sobre ell, les persones, i l’ofici d’escriure.

            Després de tota una vida que, com passa a molta gent, o a tothom, potser no ha acabat de llançar-se del tot, com volia, ara, A la tardor, poemes, que és com és titula el llibre. Un títol que ens remet a un refrany tan nostrat com “a la vellesa, verola”.  Però més val un llibre de poemes, és més útil i agradable. El llibre, com dic, és agosarat, i, com el Lleixà afirma, no hi ha un estil definit. Als que puguin criticar la manca d’estil, i dir per exemple que no fa poemes, sinó versos, els dedica un poema que es diu La raó no sé si molt pura. Crítica a la crítica. No es pot dir millor i per això, i per complementar la presentació, l’he triat per llegir-lo jo ara. Privilegis del presentador.

            Ens acompanyaran en aquesta lectura altres amistats. Ja sabeu que això és molt important per al Josep. L’Eva-Maria Sans, la seva neboda, la del Fifo, Anna, i el Jana. I, des de les pàgines del llibre, l’acompanyen, com en l’anterior, les imatges. Els quadres de tres pintors, Perecoll, Francesc Subirats i Joan Ciuró Gatell, que, amb una foto de l’escultura Alfa i Omega, de Rafael Bartolozzi, encapçalen les quatre parts de l’obra. Quatre apartats que són: poemes filosòfics; romàntics; de la mar i altres coses, i eròtics.

            Quatre enfocaments que vull resumir, i que s’acabaran d’entendre en la lectura. Com que diuen que per les seves obres (literàries) els coneixereu, el que he fet és agafar algunes frases dels poemes per mirar de fer-ne un comentari de text. Una crítica, si en voleu dir així, i d’aquesta manera, tan pocavergonya com ell, m’exposo a les vostres crítiques. I, al que és pitjor, o millor, a les del propi autor. Al final ja em diràs el què.

Poemes filosòfics

(Iod-hé-vau-hé) “I torna a començar”. Doncs això, Josep, prepara’ns ja un nou llibre.

(Tot és efímer) “Trepitja fort on estàs”. Trepitja fort la Torre, ja ho fas, però compte, mira de no trepitjar-nos a nosaltres, els que estem aquí, eh.

(Estem lligats a la sínia) “Ets únic en la teva història, ningú la pot viure per tu”. Pensava que això de “la sínia” era una referència local, per allò de la revista La Sínia, i el que he entès, per tant, és que ets únic en la nostra història, la local.

(L’univers) “Es pot veure algun indici (estrelles blanques, forats negres) del final d’aquest procés?” Si et refereixes al procés que vivim a Catalunya, no sé si hi ha algú que hi pugui veure algun indici del final. Forats negres, i antimatèria, sí que en veiem. I també algunes estrelles blanques, i vies làcties grogues, no siguem pessimistes...

(Misteris) “Som una madeixa de fil”. Aquí també hi veig una clara referència torrenca. Potser per això presentem aquest llibre a la biblioteca. Però aleshores no em queda clar què vol dir això de la madeixa de fil. No l’hauries d’haver presentat en una merceria?

(Viure) “Explicar-ho, potser sí. Fer-ho entendre...” Va, posem-nos seriosos. Aquesta frase és la mare dels ous de tot acte de comunicació, i de la literatura, sobretot. Sempre passa allò que tu expliques una cosa, i cada lector ho entén segons la seva experiència.

(La felicitat) “És tan maca que ens fa por”. No tinc res a afegir, és exactament així.

(El silenci) “Et pot ensenyar el camí, per encertar la drecera”. I aquí tampoc tinc res a dir, els silencis sovint expliquen més coses que les paraules. I en els poemes, ho veureu en la lectura que seguirà, hi ha paraules, i silencis que no amaguen, sinó que exhibeixen.

(Solitud) “Estàs sol en companyia, però en la teva”. Segueixo amb els silencis.

(La llibertat) “Si no hem pogut decidir”. Una altra clara referència política: no hi ha llibertat si no hem pogut decidir. Ja sabem tots de quin peu calça l’amic Lleixà...

(Viure en present) “Converteix la tardor en primavera”. Quedem-nos amb aquest vers, és l’essència del poemari, penso jo. I del mateix Fifo.

(Paraules buides) “Recitades sense sentiment”. Aquí ens repta als que després llegirem. Intentarem recitar amb sentiment. I vosaltres, quan llegiu el llibre, feu-ho també així.

(Records) “No en sobra cap, ans poder en falta algun que al subconscient no ha agradat”. No et preguntarem ara, Josep, quins records amaga el teu subconscient. Això ho haurà de completar cada lector amb els seus propis records.

(La buidor és necessària) “La roda (...) és el buit del centre, el que li dóna utilitat”. Atenció! No sé què en diria l’Eudald Carbonell, però per a mi és la idea central i més brillant del llibre. Les rodes, les reals, i les metafòriques, no tenen sentit sense el forat.

Poemes romàntics

(La teva llum) “Després va créixer l’ombra”. En què quedem, Josep, és la llum o l’ombra? Potser ens ho acabarà d’aclarir el següent poema.

(Com la teva ombra) “No vull ser un estrany” Noi, doncs més aviat t’esforces en el contrari! Però això és justament el que apreciem en tu. De gent normal ja n’hi ha massa.

(Vivian) “Poesia ets tu” M’ha enviat un whatsapp un tal Gustavo Adolfo Becquer que us vol demandar a tots dos per plagi. Tot i que tu canvies la “pupila azul” per la mirada “trista però profunda” de la Vivian.

(Somni amb l’amor impossible) “Ens separa l’edat”. Però Josep, on ha quedat aquell altre vers d’un poema d’abans, “Converteix la tardor en primavera”?

(Plor de joia) “Estic content, acabo de plorar”. Frase brutal, ho veureu en la lectura.

(Dóna’m la mà) “La por a un servitud, a un amo desconegut.” Josep, no tinguis por, tu no tens altre amo que tu mateix. /  D’aquest poema, n’he triat dues:“Necessito protecció contra aquest enemic, que sóc jo, que m’empeny a sortir del guió.” Surt del guió, home, surt del guió, i t’ho diu el guionista que has triat per conduir l’acte!

(Si et busco no et trobo) “Si ets un somni o una ficció, fes-m’ho saber, amor”. Digue’m realista, però com carai vols que t’ho faci saber, si és justament una ficció.

(No plora ningú esperant la nit) “Tot i que la nit sigui fosca, tothom espera la seva arribada”. Punyetero, això és una metàfora, no et refereixes pas a la nit-nit, no? O sí?

Poemes d’altres coses, com la mar

Quan fas un poemari i ets de la Torre, el mar, i la Torre, hi han de sortir per força. És un peatge, la cançó obligada d’un concert.

(El mar de la Torre) “Percebràs aquell perfum, que va deixar l’última sirena”. I aquesta sirena, és una metàfora, la realitat d’una turista, o el nom d’un càmping?

(Sonet imperfecte) “Sols sentir-te prop i escoltar la teva veu” Un poema de nota, musical. Aquest “sols” es podria millorar, però en qualsevol cas tot el poema està molt més ben lligat amb les notes que no la traducció al castellà de Sonrisas y lágrimas.

(Hotel Fantasia) “Sempre amb molta fantasia i alguna o altra orgia... Això no ho creu ni el menys sensat, que per cert, sóc jo.” Per molts anys ho siguis, Fifo, per molts anys!

(Artistes) “L’artista està atent / El pintor està atent”. Potser que saber estar atent sigui precisament la millor qualitat de qualsevol artista?

(La raó no sé si molt pura. Crítica a la crítica) “La crítica és la força de l’impotent.” Allò que dèiem abans. D’aquí una estona hi tornarem.

Poemes eròtics

(Sospirs) “Ens tornarem a veure?”. Jo d’ella, sigui qui sigui, no patiria gens. Sempre et trobarà al carrer Nou, la coral, o la plaça de la Font... els de la Torre sabem on veure’t.

(Sonet del cava) “El raig de cava marxava, la meva llengua el seguia”. Esperem que no s’estigui referint al boicot al cava, això de “marxava”. I que “la meva llengua el seguia”, no parli de la desaparició del català.

(Agafats de la mà) “Ho fan poc a poc, com afinant una guitarra”. Diuen que el Fifo toca la guitarra, però deu ser una llegenda urbana, perquè és molt car de deixar-se veure tocant-la en públic.

(Les teves olors) “És el moment de la gran obra, convertir les teves olors en una de sola” Un poema d’olors, i no de lletres, aquesta és una bona idea.

(Quan em deixaràs que et mossegui l’orella?) “Els mossos, més que mossos seran llepades”. Per un moment pensava que es referia als mossos d’esquadra. I m’he preguntat si una llei del ministre Fernández Díaz ha prohibit mossegar les orelles. Però, “mos” vol dir justament “mossegada”. I aquest poema no és gens llepat, precisament.

Després d’aquesta anàlisi, que em sabreu perdonar, ara ve el torn de rèplica del Lleixà.

'Tarragona amb Carles Marquès' (Ricard Huerta, 'Lletres de ciutats')

El professor d'educació artística de la Universitat de València, i sobretot amic, Ricard Huerta acaba de publicar el llibre 'Lletres de ciutats', un passeig a través d'un seguit de ciutats a través de les lletres, enteses gràficament, que en poblen els carrers. En aquests trajectes l'acompanyava una persona de la ciutat. En el cas de Tarragona vaig tenir la sort, i el plaer, de ser jo aquest acompanyant. Us ofereixo els primers paràgrafs del capítol corresponent. La resta del text el podreu trobar en el llibre, que ha publicat la Universitat de Lleida. Un passeig per totes les lletres de Tarragona.


Carles Marquès és un altre dels convidats a aquest banquet de les ciutats que, tot i no viure al lloc del qual ens fa d’amfitrió, sí que hi manté una relació tan íntima com permanent. No solament això. L’amic Carles Marquès ha escrit un dels llibres clau per a la bibliografia local: la guia de Tarragona editada per Triangle. Possiblement un dels llibres més venuts i traduïts de la història tarragonina. Amb Carles ens uneixen dècades de cerimònies i altres sacrificis. Ens vam conèixer a la meravellosa illa de la Palma, a les Canàries. Érem joves, i el clima allà és d’una monòtona placidesa. Tots els dies plovia i feia sol. Tots els dies de l’hivern podies banyar-te a la mar de bon matí i pujar a la neu per la vesprada. Per poder, podies fins i tot divisar, si la climatologia acompanyava al vespre, l’enigmàtic raig verd que tan bé va retratar Erich Rohmer a la seua curiosa i preciosista pel·lícula Le Rayon Vert. En aquells temps a les Illes Canàries s’anava a comprar rellotges i d’altres tecnologies electròniques, així com tabac i begudes. La botella de whisky, depenia d’on i quan, era més barata que una ampolla d’aigua. En aquelles estranyes circumstàncies vam iniciar una amistat que a hores d’ara perdura majestuosament.
Vaig continuar coneixent a Carles en l’època que vivia a Madrid, quan treballava per a Televisió Espanyola, mentre jo indagava per biblioteques i hemeroteques buscant material per a la tesi. Després a Barcelona, redactant els guions d’alguns programes de gran audiència per a Catalunya Ràdio. I en la seua faceta com a director del Caixaforum Tarragona, l’entitat que organitza events culturals i socials a la capital. Una màquina, aquest home, que a més a més, i si tot això fóra poca cosa, es dedica a escriure peces de teatre i a dirigir un grup local que he pogut degustar en alguns assajos. La mare de Carles és proteïcament activa, i es desfà en atencions quan passem per Torredembarra a saludar a la resta de l’equip familiar, que es mou entre Saragossa i el Tarragonés. Una vida lúcida, la de l’amic Marquès.

Des de Baix a Mar, David Nel·lo

L'escriptor David Nel·lo, molt vinculat al meu poble, Torredembarra, i al barri de pescadors de Baix a Mar, acaba de guanyar el premi de literatura infantil Edebé, amb La nova vida del senyor Rutin. Fa cinc anys, vaig cometre l'agosarament de fer una adaptació per a lectura teatral d'una part d'una novel·la seva, La geografia de les veus, que havia guanyat un altre premi, l'Andròmina de Narrativa, el 2006. Només en vaig adaptar una part, la que feia referència al seu, i meu, poble, i a un altre dels nostres barris, Els Munts. La lectura va córrer a càrrec del grup teatral torrenc, el Grup d'Aficionats a l'Art, dirigit per la Maria-Rosa Wennberg. Aquí en teniu la presentació que en vaig escriure, per als assistents. Li dedico a la Maria-Rosa, i al David. Gràcies a tots dos.

Presentació lectura teatral Des dels Munts, Rosalia

A partir de la novel·la La geografia de les veus, de David Nel·lo

Sant Jordi 2009 (24 d’abril)

Carles Marquès

Fa dos anys, els lectors i lectores del Club de Lectura feien una tertúlia a la Biblioplatja sobre la novel·la de David Nel·lo La geografia de les veus. L’autor, vinculat des de petit amb la nostra vila i, per tant torrenc, podríem dir, amb el seu permís, havia guanyat amb aquest llibre el premi de narrativa Andròmina el 2006. De David Nel·lo i Colom, autor de moltíssims títols per a lectors joves, coneixíem altres obres com Retorn a Budapest, un assaig autobiogràfic en què explica l’estada, el 1988, per ampliar estudis de música a Hongria, i la tornada, el 2000, a un país canviat, aleshores ja un estat capitalista.

En La geografia de les veus, el David parteix d’un mite clàssic, el de Baucis i Filemó, els únics en donar hospitalitat a dos déus grecs, Zeus i Hermes, i qui després de la seva mort, el déu Zeus va convertir en dos arbres: ell, Filemó, en un roure, i ella Baucis, en un til·ler. Però com escrivia fa dos anys el mateix Nel·lo, aquest mite era “només la llavor, el punt de partida. Després les coses, com sol passar, es van anar complicant.” Com es van complicar, ho començareu a escoltar ara, tot i que us recomano que llegiu la novel·la sencera. També us vull proposar un petit joc, que descobriu quins personatges de l’obra corresponen als del mite grec. Us en recordo els noms: Filemó i Baucis.

Només hem adaptat la primera de les quatre parts que formen la novel·la, la que té lloc aquí, a la Torre. De les quatre parts, les quatre veus interiors, de la novel·la, la primera pertany a la Rosalia, una dona de la Torre a qui el passat torna, en forma de més veus, com cops d’onada al Roquer, fins al seu xalet dels Munts. Un passat ple de sentiments, dolors i frustracions, una xarxa estripada, com en diu ella mateixa. Un passat en què, entre personatges imaginaris, hi reconeixerem una Torre, la dels anys 50-60-70, fins avui, i un paisatge que David retrata perfectament: els Munts, el carrer Nou, els balls de festa major, la carretera de la Riera, el programa de ràdio La Voz de Torredembarra...

La Rosalia, el personatge central, és un personatge molt ric, ple de matisos i amb un caràcter tràgic, plenament universal, però alhora quotidià, molt reconeixible. Una persona normal i corrent, que, quan llegeixes l’obra, sembla que tinguis al davant. Com es llegia al fulletó del Club, David Nel·lo construeix amb les paraules i el ritme de les oracions una imatge molt viva, la d’aquesta Rosalia, tant que podem sentir el so de la seva veu. I d’aquí a intentar fer sentir en públic aquesta veu hi havia un pas. Un pas que demanava a crits la pròpia obra, i que em va semblar, des de la primera lectura, que tenia un fons teatral, que la feia molt adaptable, no sé si a un muntatge teatral convencional, però sí a una lectura o un guió radiofònic. Recordem que el David és fill d’un director teatral, Francesc Nel·lo, i que potser això li dóna una teatralitat, d’argument i personatges, que feia fàcil ajudar a fer el pas de novel·la a text teatralitzat.

Un pas que donem avui, amb el consentiment de l’autor, que ha llegit l’adaptació i l’ha aprovada, fent sonar el monòleg íntim de la Rosalia, poblat de veus, en forma gairebé de coral polifònica, per correspondre la formació musical del David, i convertint la veu complexa d’aquesta dona, Rosalia, la seva xarxa esquinçada, en la de tres intèrprets que, com qualsevol de nosaltres, són i no són la mateixa persona al llarg de tota una vida.

És per això que Rosalia s’ha convertit, en la nostra lectura, en tres dones, tres actrius: una Rosalia jove, del passat; la dona gran de l’actualitat; i la veu d’una narradora, més enllà del temps, una mena de veu del record o de la consciència. A aquestes tres dones, vestides de blanc, se’ls va afegint una geografia de veus, ombres del passat, i alguna veu del present, de la realitat plurinacional de la nostra vila. Veus fosques, que no sabem si només existeixen en la ment dividida de la protagonista. Unes veus que van dibuixant una vida, interpretades per les actrius i actors del nostre elenc.

Sergi Pàmies: “Les estructures narratives no funcionen amb l’esquema clàssic, ja no hi ha temps” (1992)

Sergi Pàmies acaba (el 2013) de ser guardonat amb el premi de periodisme esportiu Vázquez Montalbán. Fa més de vint anys publicava la novel·la L’instint i li fèiem aquesta entrevista. Conserva el mateix instint, de saber veure les coses extraordinàries que hi ha en les ordinàries.

Avui, 26 de setembre del 1992

David Castillo/Carles Marquès

Després de publicar dos llibres de narracions breus, ‘Infecció’ i ‘T’hauria de caure la cara de vergonya’, Sergi Pàmies es va decidir per la novel·la amb ‘La primera pedra’. Dos anys després, publica ‘L’instint’, la seva segona novel·la. Es tracta d’un text que sorprendrà per la seva qualitat i pel domini del ritme i la progressió qualitativa que l’escriptor està aconseguint.

Per Sergi Pàmies, nascut el 1960, ja no hi ha temps. En la novel·la, el temps ja no és el de Flaubert, temps d’escriure amb plantejament, nus i desenllaç, temps per dedicar-se a escriure, i a llegir, amb aquest esquema. Ara és el temps del zàping, el que marca la televisió i, en la novel·la, el temps de trencar el temps, de dinamitar-lo. El temps sempre ha preocupat Pàmies. En una de les seves primeres redaccions escolars, va decidir que ell mateix era un rellotge. Ara acaba de publicar la segona novel·la, L’instint, que és el quart llibre que edita, després de dos de contes i la novel·la La primera pedra, tots a Edicions dels Quaderns Crema.

            L’instint li ha fet deixar tot un poble sense llum per seguir les petites misèries diàries dels habitants, portades a l’extrem per la foscor. Però l’instint també li diu com cal ser un escriptor d’aquest temps, sense prejudicis contra els clàssics de la literatura catalana, però. “L’interès dels de la nostra edat per la literatura catalana és absolutament accidentat. Si haguéssim tingut uns avis amb una biblioteca collonuda, i una torre a Viladrau on anar els caps de setmana i follar-nos les nostres cosines, haurien canviat moltes coses a les nostres vides, i una de les coses que haurien passat és que hauríem llegit Foix, Sagarra i Pla. Sobretot els dos primers, que em semblen uns escriptors extraordinaris, completament vàlids avui dia”. L’instint de Sergi Pàmies, que sap veure l’extraordinari en l’ordinari.

-          En L’instint, tot i que comença amb un fet diguem-ne extraordinari, un caçador que tomba a trets una torre d’alta tensió, no hi passa res més, aparentment, que no sigui corrent, quotidià. Tanmateix, crea una sensació d’angoixa, gairebé terrorífica. La quotidianitat pot ser terrorífica?

-          Sí, qualsevol cosa ho pot arribar a ser, depèn de com ho expliquis. La gent atabalada, per exemple, t’explica les coses més meravelloses com si fossin una desgràcia absoluta i terrorífica. Aquest sistema és molt útil, primer com a element de tensió de la història, i després per anar creant un suspens. La quotidianitat va molt bé, perquè no expliques res espectacular i fas que el lectir cregui que passarà alguna cosa greu, perquè encara no ha passat. Sempre hi ha una expectativa, amb elements quotidians. En canvi, si ja comences en el primer capítol fent sortir un drac d’una nevera, hi ha un element molt fantàstic, que et situa en un altre pla. Fent avançar la novel·la amb petites misèries, si arribes al final, i no ha passat res, és com una trampa. A més, jo tinc la tendència a parlar sempre de cosetes, de detalls, d’aquestes coses que tots veiem, però de les quals normalment no es parla a les novel·les.

-          Hi ha una necessitat, ja en els contes i en l’altra novel·la, i també en els seus articles, de partir d’una anècdota, una anècdota que moltes vegades pot passar desapercebuda. Per què incideix sempre en aquest punt?

-          Perquè necessito un suport. Si no, a part d’unes quantes reflexions que puguis anar introduint, com una obsessió, necessites alguna ossada on aguantar-te. Aleshores les anècdotes, els detalls, són de vegades més significatius que el que tothom veu. Per exemple, si ara entrés en aquest bar un senyor i caigués desmaiat a terra, i comencés a treure baves per la boca, segur que no em fixaria en això; estaria pendent dels cordons de les sabates, de si li ha caigut un bitllet de mil de la butxaca, de si porta una pestanya d’un color o d’un altre. Jo parteixo de la base que d’allò essencial ja se n’ocupen altres. Sóc una mica carronyer.

-          Normalment la literatura és transcendentalista, grandiloqüent, i en una novel·la ens trobem amb l’estructura clàssica de plantejament, nus i desenllaç, provinent del segle dinou. Les seves obres, i les d’alguns altres narradors, estan més en contacte amb altres corrents d’Europa que es desenvolupen més a través de la tècnica?

-          Aquesta estructura de novel·la no té res a veure amb el que faig jo. El d’escriptor és un dels pocs oficis que queden que pots fer el que vols, i més en un país que figura que tot es pot editar, que no hi ha censura. Censura oficial, vull dir. Per tant, posar-se límits és una estupidesa molt gran. Si jo partís de la base que només es pot escriure una novel·la amb plantejament, nus i desenllaç, és com si digués que a Mataró només hi puc anar amb burro. No, s’hi pot anar amb cotxe, amb avió, amb helicòpter, nedant... i jo trio l’opció que m’agrada, me’n responsabililtzo, és a dir, que si hi vaig a peu, em cansaré. Amb la novel·la em passa el mateix: si jo agafo l’estructura clàssica no me la noto com a meva. Per exemple, un telefilm ja fa molts anys que no funciona amb aquesta estructura. Quan vénen aquí els senyors que fan màsters de guions, t’expliquen allò de: conflicte més acció més obstacle, més publicitat, pam!, pausa... Tot aquest ritme és el meu, és el que he viscut. A mi, què feia Flaubert m’és igual: no he tingut el gust de coneixe’l. Segurament, si hagués viscut aleshores, els elements sí que serien aquests, però abans a Mataró només s’hi podia anar d’una o dues maneres, i ara s’hi pot anar de vint-i-cinc. Utilitzo molt les dreceres, amb absoluta llibertat, perquè l’ofici m’ho permet. És clar que t’arrisques que sigui un bunyol, però jo sempre busco que hi hagi molts elements i no tinc un model. No dic: ara vaig a fer una novel·la com Peter Handke, que ara és un pallisses, o com Echenoz... Echenoz em smebla un cas de novel·lista en absoluta llibertat; no té cap problema, agafa el fum de la pipa d’un tio que va amb vaixell a Tailàndia, el segueix i fa un zoom fins a un bar de París. Això seria intolerable per a Flaubert però ara s’entèn. Depèn de la gràcia que tinguis a fer-ho. Per això dic que no entenc les estructures que em diuen que he de respectar, no són les meves, no són les del meu temps. Em sembla que les estructures narratives actuals, que consumim cada dia, no funcionen amb l’esquema clàssic, ja no hi ha temps.

-          Sembla que, com vostè ha dit, funcionen bastant pel ritme que dóna la televisió. En la seva novel·la, estan molt marcats els personatges pel mitjans de comunicació?

-          Sí, i també pel cinema. La barreja de cinema i ràdio és en aquesta novel·la més present que mai. Si tens un convidat a la ràdio, n’has d’explicar la vida en tres ratlles: aquest senyor ha fet això, pim, pam, pum... Generalment, hi ha un error, que el convidat te temps de corregir, i, immediatament, l’estructufra que tu havies somiat és transgredida. A més, de cop i volta, hi ha una publicitat, que també hi és a la novel·la: hi vaig introduint elements com ara publicitat, notícies, com si fes zàping. La idea meva era posar-ho tot, explicar les coses com es fa ara, que no es pot fer linealment, perquè en passen moltes.

-          La majoria dels petits capítols de la novel·la acaben amb una idea, una situació, o una paraula, que és la mateixa amb què comença el següent. Això potser va lligat amb aquesta idea de zàping, però no hi ha també un cert fatalisme, de situació sense sortida?

-          És més formal que de contingut. Em recordava un truc cinematogràfic: l’escena d’un senyor que penja el telèfon i immediatament, en l’escena següent, veiem una senyora que l’aixeca en un altre lloc. És a dir, que el telèfon serveix de nexe d’unió entre dues escenes. És un recurs estilístic, d’anar encadenant les escenes, i fer que passi el corrent que uneix aquestes situacions, com si un lampista hagués connectat una cosa amb l’altra. No vull dir que no hi hagi sortida, sinó que m’interessa que la narració sigui com un cuc, que es vagi movent, però que el moviment del cap afecti la cua.

-          Però, en aquest cuc de la novel·la, es van produint uns quants fets que es repeteixen més endavant. Aquesta mena de retorns, o més ben dit de tornades, també és un recurs formal?

-          No, això sí que seria més de contingut: fins i tot en un poble petit i miserable, en què hi ha tres tios desperts, a tots tres els passa el mateix. És per anar creant un ambient de claustrofòbia: a la gent li passa el mateix, pensa el mateix, diu el mateix, amb les mateixes paraules sovint. Ho he fet per demostrar la poca imaginació que de vegades tenim tots plegats, però també és alhora com un joc, propi de la música. En un tema de jazz, tots van tornant. Vuit compassos te’n vas sol, i després tornes al tema.

-          Aquesta potser és la idea que el distingeix d’altres narradors més rústecs, aquesta lleugeresa que van imposant les cadències. Des de les seves primeres obres, T’hauria de caure la cara de vergonya i Infecció, hi ha una necessitat de buscar un estil propi. Pot agradar o no, però hi ha una recerca d’aquesta diferenciació, quan altra gent l’única cosa que ha fet és buscar paral·lelismes i mestratges. Com definiria aquest estil?

-          Encara que sonarà una mica pedant, a mi el que m’interessa és tenir veu pròpia, que la gent digui: “això és Pàmies, només ho pot escriure ell”, perquè parteixo de la base que explicar una història nova, descobrir la sopa d’all el 1992, és difícil, és pelut. En canvi, explicar que algú va descobrir la sopa d’all a la meva manera sí que em veig amb cor de fer-ho. Tornant a la música, em passa exactament el mateix: els que hem tocat algun instrument, o hem intentat acostar-nos al món de la música, sabem que no tocarem la guitarra com cinc milions de guitarristes que toquen de puta mare. L’única cosa que es pot fer és dominar prou la pròpia tècnica, per expressar allò que només tu tens a dins. Jo he anat en aquesta direcció; només m’interessa explicar històries que s’adaptin a la meva tècnica per poder explicar allò que em ve de gust. Si tots aquests elements es donen, sortirà un Pàmies. Si fujo d’això i faig un projecte de paròdia, ja em perdo. Per això, segurament es diu L’instint.

-          En començar les dues parts en què la divideix, hi ha dues notes que fan referència a les rates-pinyades. Aquestes rates-pinyades, són només els personatges de la novel·la, o bé li sembla que tothom vola per la foscor per intuïció?

-          La rata-pinyada és la metàfora de la gent en una situació en què no hi ha llum. No és que tots ho siguem sempre, sinó que en una situació d’apagada, sí que ho som. Però em feia molta gràcia a la primera part dir això, que hi ha aquest instint de moure’s en una situació sense llum, i començar la segona part dient que les rates-pinyades se la foten constantment, que són un absolut desastre. És a dir, que el tòpic que s’aclareixen a la foscor, tampoc no és cert. Sempre tinc aquestes dues idees: en parteixo d’una més o menys positiva, i vaig cap a la negativa. Creiem que, en una situació de foscor, ens en sortirem amb un sisè sentit, i topem contra els mobles, contra els cantells, i ens fem mal, i ens caguem en Déu.

-          Tota la novel·la manté un llenguatge molt planer, amb frases simples, i després, dos o tres cops, hi ha unes erupcions de llenguatge mèdic i científic. Per què?

-          És el que deia del zàping. Tu veus un concurs, un culebró, un telenotícies, i de cop i volta, saltes a un programa on un tio fot un rotllo increïble sobre els micos de Tanganyika, i aleshores especialitzes moltíssim el llenguatge. D’altra banda, em venia molt de gust també treballar amb el llenguatge dels prospectes de les enciclopèdies. En el símil de la música, seria “estic tocant com toca aquell”. Imites, però ho fas també teu. S’ha fet molt, no és cap invent: agafes un llenguatge que no hi correspon i l’utilitzes. És molt divertit de fer, i m’imagino que de llegir. A més a més, és un descans, perquè aquest estil tal sec, de vegades pot fer-se molt feixuc.

-          Li dóna vida a objectes vulgars, com una maleta, per exemple, que li passen coses, que pateix... Els personatges diguem-ne humans tenen una gran càrrega de moralitat en la seva obra. N’hi ha de bons i de dolents. Els objectes, els de la novel·la, són bons o dolents?

-          No m’ho havia plantejat mai, hauria de pensar-ho. Per exemple, la maleta és bona, la bombeta i l’espelma també. Segurament hi ha més compassió amb els animals i amb els objectes que amb les persones. Els tracto més bé, són més inofensius. La idea de fer això amb els objectes, d’una banda, em ve dels dibuixos animats, i de l’altra, d’una redacció que vaig fer que es deia Soy un reloj. La vaig fer quan estudiava i va tenir molt d’èxit. A part que en aquest cas hi venia molt bé, no ho pots fer sempre.

-          Tot l’ús del llenguatge que fa, precís, sense ornaments, fa la impressió, sobretot al començament, de ser el guió d’una pel·lícula a punt de filmar. Té vostè una mirada cinematogràfica, de càmera, d’enquadrament, de la realitat?

-          Sí i no. enquadro després; miro normal, com tothom i després ho estructuro en plans. Més que mirar com el cinema, el que faig és ordenar les coses que passen com el cinema. Si segueixo una seqüència, per exemple, si veig un tio que va cap a la bossa d’una iaia i l’arrossega pel carrer, ho estic veient normalment, però ja ho estic estructurant cinematogràficament: ja veig els plans de la iaia caient... hi ha fins i tot càmera lenta. Tinc un ull molt educat per veure les coses d’aquesta manera. La primera impressió és cinematogràfica.

-          El seu estil, en la part del llenguatge, és molt periodístic, molt en la línia de Hemingway, o Fitzgerald, o altres novel·listes que van guanyar-se la vida en els mitjans. I, pel que a l’estructura, hi ha un aspecte de trencament del temps, fins i tot també de l’espai, que recorda una mica la novel·la europea després dels anys cinquanta i seixanta, l’herència del nouveau roman, de Robbe-Grillet... Hi pot haver alguna relació amb aquestes dues tendències, de llenguatge i d’estructura?

-          No, jo ho veig bastant més senzill. L’obsessió pel llenguatge sense complicacions és de lògica personal: si pots explicar-ho senzill, no tens per què complicar-te la vida. Però això en tot: si m’enfilo a un arbre, no crido un helicòpter i em llenço des de dalt, sinó que m’enfilo a l’arbre i ja està. Quin és el llenguatge que va més al gra, i que et permet una certa personalitat, que no és fred? Per a mi, és el del periodisme per una raó òbvia: i és el que s’ha dedicat a explicar les coses durant un segle, aquest és el llenguatge bo. I en l’altre aspecte, el de l’estructura, estic molt més a prop. De Robbe-Grillet, n’he llegit només algunes pàgines a la meva vida, de Hemingway, dos llibres, de Fitzgerald no he llegit res... Em guio molt més per la tele, pel cinema, per la ràdio que per tots aquests autors. El que sí que admiro molt dels escriptors que llegeixo és la llibertat de què parlava abans. I l’estructura de temps, l’estan trencant constantment el cinema i la televisió. Si algú tenia problemes amb el trencament del temps fa trenta anys, és un problema d’ell. Jo tinc la sort que el temps en què vivim no hi ha cap problema en trencar-lo. El dinamitarem si cal, però tampoc per postura estètica, per pertànyer a l’avantguarda de res.