'L'altre Manuel Valls' (Presència, 8/6/14), reportatge sobre Anton de Sartine (i 3)

Reportatge de Marta Monedero al dominical 'Presència' (El Punt Avui) sobre el polític francès Anton de Sartine (Barcelona 1729-Tarragona 1801) i la peça de teatre i música que n'he escrit.  Tercera, i última, part.

'L'altre Manuel Valls' (Presència, 8/6/14), reportatge sobre Anton de Sartine (2)

Reportatge de Marta Monedero al dominical 'Presència' (El Punt Avui) sobre el polític francès Anton de Sartine (Barcelona 1729-Tarragona 1801) i la peça de teatre i música que n'he escrit. Segona part.

'L'altre Manuel Valls' (Presència, 8/6/14), reportatge sobre Anton de Sartine (1)

Reportatge de Marta Monedero al dominical 'Presència' (El Punt Avui) sobre el polític francès Anton de Sartine (Barcelona 1729-Tarragona 1801) i la peça de teatre i música que n'he escrit. Primera part.

Presentació ‘A la tardor... poemes’, de Josep Lleixà

Divendres 14 de març, a la biblioteca de Torredembarra vam presentar el llibre de Josep Lleixà 'A la tardor poemes' Us adjunto el text que vaig llegir, tot i que hi falten les inevitables improvisacions, la intervenció del Lleixà i la lectura dels seus poemes.

No cal presentar l’autor, perquè Josep Lleixà, tots ho sabeu, és un pocavergonya. No dic que sigui un sinvergüensa. No és “sense”, sinó “poca”. Una mica de vergonya li queda. Però en aquest segon llibre, després d’Haikus, tankes i colors, es despulla de vergonyes, com pocs de nosaltres gosaríem, i parla de sentiments, relacions, persones, vivències... D’una manera descarnada, valenta, i sense embuts. Perquè el Fifo no és dels que passa per l’embut. També hi reflexiona, i molt, sobre ell, les persones, i l’ofici d’escriure.

            Després de tota una vida que, com passa a molta gent, o a tothom, potser no ha acabat de llançar-se del tot, com volia, ara, A la tardor, poemes, que és com és titula el llibre. Un títol que ens remet a un refrany tan nostrat com “a la vellesa, verola”.  Però més val un llibre de poemes, és més útil i agradable. El llibre, com dic, és agosarat, i, com el Lleixà afirma, no hi ha un estil definit. Als que puguin criticar la manca d’estil, i dir per exemple que no fa poemes, sinó versos, els dedica un poema que es diu La raó no sé si molt pura. Crítica a la crítica. No es pot dir millor i per això, i per complementar la presentació, l’he triat per llegir-lo jo ara. Privilegis del presentador.

            Ens acompanyaran en aquesta lectura altres amistats. Ja sabeu que això és molt important per al Josep. L’Eva-Maria Sans, la seva neboda, la del Fifo, Anna, i el Jana. I, des de les pàgines del llibre, l’acompanyen, com en l’anterior, les imatges. Els quadres de tres pintors, Perecoll, Francesc Subirats i Joan Ciuró Gatell, que, amb una foto de l’escultura Alfa i Omega, de Rafael Bartolozzi, encapçalen les quatre parts de l’obra. Quatre apartats que són: poemes filosòfics; romàntics; de la mar i altres coses, i eròtics.

            Quatre enfocaments que vull resumir, i que s’acabaran d’entendre en la lectura. Com que diuen que per les seves obres (literàries) els coneixereu, el que he fet és agafar algunes frases dels poemes per mirar de fer-ne un comentari de text. Una crítica, si en voleu dir així, i d’aquesta manera, tan pocavergonya com ell, m’exposo a les vostres crítiques. I, al que és pitjor, o millor, a les del propi autor. Al final ja em diràs el què.

Poemes filosòfics

(Iod-hé-vau-hé) “I torna a començar”. Doncs això, Josep, prepara’ns ja un nou llibre.

(Tot és efímer) “Trepitja fort on estàs”. Trepitja fort la Torre, ja ho fas, però compte, mira de no trepitjar-nos a nosaltres, els que estem aquí, eh.

(Estem lligats a la sínia) “Ets únic en la teva història, ningú la pot viure per tu”. Pensava que això de “la sínia” era una referència local, per allò de la revista La Sínia, i el que he entès, per tant, és que ets únic en la nostra història, la local.

(L’univers) “Es pot veure algun indici (estrelles blanques, forats negres) del final d’aquest procés?” Si et refereixes al procés que vivim a Catalunya, no sé si hi ha algú que hi pugui veure algun indici del final. Forats negres, i antimatèria, sí que en veiem. I també algunes estrelles blanques, i vies làcties grogues, no siguem pessimistes...

(Misteris) “Som una madeixa de fil”. Aquí també hi veig una clara referència torrenca. Potser per això presentem aquest llibre a la biblioteca. Però aleshores no em queda clar què vol dir això de la madeixa de fil. No l’hauries d’haver presentat en una merceria?

(Viure) “Explicar-ho, potser sí. Fer-ho entendre...” Va, posem-nos seriosos. Aquesta frase és la mare dels ous de tot acte de comunicació, i de la literatura, sobretot. Sempre passa allò que tu expliques una cosa, i cada lector ho entén segons la seva experiència.

(La felicitat) “És tan maca que ens fa por”. No tinc res a afegir, és exactament així.

(El silenci) “Et pot ensenyar el camí, per encertar la drecera”. I aquí tampoc tinc res a dir, els silencis sovint expliquen més coses que les paraules. I en els poemes, ho veureu en la lectura que seguirà, hi ha paraules, i silencis que no amaguen, sinó que exhibeixen.

(Solitud) “Estàs sol en companyia, però en la teva”. Segueixo amb els silencis.

(La llibertat) “Si no hem pogut decidir”. Una altra clara referència política: no hi ha llibertat si no hem pogut decidir. Ja sabem tots de quin peu calça l’amic Lleixà...

(Viure en present) “Converteix la tardor en primavera”. Quedem-nos amb aquest vers, és l’essència del poemari, penso jo. I del mateix Fifo.

(Paraules buides) “Recitades sense sentiment”. Aquí ens repta als que després llegirem. Intentarem recitar amb sentiment. I vosaltres, quan llegiu el llibre, feu-ho també així.

(Records) “No en sobra cap, ans poder en falta algun que al subconscient no ha agradat”. No et preguntarem ara, Josep, quins records amaga el teu subconscient. Això ho haurà de completar cada lector amb els seus propis records.

(La buidor és necessària) “La roda (...) és el buit del centre, el que li dóna utilitat”. Atenció! No sé què en diria l’Eudald Carbonell, però per a mi és la idea central i més brillant del llibre. Les rodes, les reals, i les metafòriques, no tenen sentit sense el forat.

Poemes romàntics

(La teva llum) “Després va créixer l’ombra”. En què quedem, Josep, és la llum o l’ombra? Potser ens ho acabarà d’aclarir el següent poema.

(Com la teva ombra) “No vull ser un estrany” Noi, doncs més aviat t’esforces en el contrari! Però això és justament el que apreciem en tu. De gent normal ja n’hi ha massa.

(Vivian) “Poesia ets tu” M’ha enviat un whatsapp un tal Gustavo Adolfo Becquer que us vol demandar a tots dos per plagi. Tot i que tu canvies la “pupila azul” per la mirada “trista però profunda” de la Vivian.

(Somni amb l’amor impossible) “Ens separa l’edat”. Però Josep, on ha quedat aquell altre vers d’un poema d’abans, “Converteix la tardor en primavera”?

(Plor de joia) “Estic content, acabo de plorar”. Frase brutal, ho veureu en la lectura.

(Dóna’m la mà) “La por a un servitud, a un amo desconegut.” Josep, no tinguis por, tu no tens altre amo que tu mateix. /  D’aquest poema, n’he triat dues:“Necessito protecció contra aquest enemic, que sóc jo, que m’empeny a sortir del guió.” Surt del guió, home, surt del guió, i t’ho diu el guionista que has triat per conduir l’acte!

(Si et busco no et trobo) “Si ets un somni o una ficció, fes-m’ho saber, amor”. Digue’m realista, però com carai vols que t’ho faci saber, si és justament una ficció.

(No plora ningú esperant la nit) “Tot i que la nit sigui fosca, tothom espera la seva arribada”. Punyetero, això és una metàfora, no et refereixes pas a la nit-nit, no? O sí?

Poemes d’altres coses, com la mar

Quan fas un poemari i ets de la Torre, el mar, i la Torre, hi han de sortir per força. És un peatge, la cançó obligada d’un concert.

(El mar de la Torre) “Percebràs aquell perfum, que va deixar l’última sirena”. I aquesta sirena, és una metàfora, la realitat d’una turista, o el nom d’un càmping?

(Sonet imperfecte) “Sols sentir-te prop i escoltar la teva veu” Un poema de nota, musical. Aquest “sols” es podria millorar, però en qualsevol cas tot el poema està molt més ben lligat amb les notes que no la traducció al castellà de Sonrisas y lágrimas.

(Hotel Fantasia) “Sempre amb molta fantasia i alguna o altra orgia... Això no ho creu ni el menys sensat, que per cert, sóc jo.” Per molts anys ho siguis, Fifo, per molts anys!

(Artistes) “L’artista està atent / El pintor està atent”. Potser que saber estar atent sigui precisament la millor qualitat de qualsevol artista?

(La raó no sé si molt pura. Crítica a la crítica) “La crítica és la força de l’impotent.” Allò que dèiem abans. D’aquí una estona hi tornarem.

Poemes eròtics

(Sospirs) “Ens tornarem a veure?”. Jo d’ella, sigui qui sigui, no patiria gens. Sempre et trobarà al carrer Nou, la coral, o la plaça de la Font... els de la Torre sabem on veure’t.

(Sonet del cava) “El raig de cava marxava, la meva llengua el seguia”. Esperem que no s’estigui referint al boicot al cava, això de “marxava”. I que “la meva llengua el seguia”, no parli de la desaparició del català.

(Agafats de la mà) “Ho fan poc a poc, com afinant una guitarra”. Diuen que el Fifo toca la guitarra, però deu ser una llegenda urbana, perquè és molt car de deixar-se veure tocant-la en públic.

(Les teves olors) “És el moment de la gran obra, convertir les teves olors en una de sola” Un poema d’olors, i no de lletres, aquesta és una bona idea.

(Quan em deixaràs que et mossegui l’orella?) “Els mossos, més que mossos seran llepades”. Per un moment pensava que es referia als mossos d’esquadra. I m’he preguntat si una llei del ministre Fernández Díaz ha prohibit mossegar les orelles. Però, “mos” vol dir justament “mossegada”. I aquest poema no és gens llepat, precisament.

Després d’aquesta anàlisi, que em sabreu perdonar, ara ve el torn de rèplica del Lleixà.

'Tarragona amb Carles Marquès' (Ricard Huerta, 'Lletres de ciutats')

El professor d'educació artística de la Universitat de València, i sobretot amic, Ricard Huerta acaba de publicar el llibre 'Lletres de ciutats', un passeig a través d'un seguit de ciutats a través de les lletres, enteses gràficament, que en poblen els carrers. En aquests trajectes l'acompanyava una persona de la ciutat. En el cas de Tarragona vaig tenir la sort, i el plaer, de ser jo aquest acompanyant. Us ofereixo els primers paràgrafs del capítol corresponent. La resta del text el podreu trobar en el llibre, que ha publicat la Universitat de Lleida. Un passeig per totes les lletres de Tarragona.


Carles Marquès és un altre dels convidats a aquest banquet de les ciutats que, tot i no viure al lloc del qual ens fa d’amfitrió, sí que hi manté una relació tan íntima com permanent. No solament això. L’amic Carles Marquès ha escrit un dels llibres clau per a la bibliografia local: la guia de Tarragona editada per Triangle. Possiblement un dels llibres més venuts i traduïts de la història tarragonina. Amb Carles ens uneixen dècades de cerimònies i altres sacrificis. Ens vam conèixer a la meravellosa illa de la Palma, a les Canàries. Érem joves, i el clima allà és d’una monòtona placidesa. Tots els dies plovia i feia sol. Tots els dies de l’hivern podies banyar-te a la mar de bon matí i pujar a la neu per la vesprada. Per poder, podies fins i tot divisar, si la climatologia acompanyava al vespre, l’enigmàtic raig verd que tan bé va retratar Erich Rohmer a la seua curiosa i preciosista pel·lícula Le Rayon Vert. En aquells temps a les Illes Canàries s’anava a comprar rellotges i d’altres tecnologies electròniques, així com tabac i begudes. La botella de whisky, depenia d’on i quan, era més barata que una ampolla d’aigua. En aquelles estranyes circumstàncies vam iniciar una amistat que a hores d’ara perdura majestuosament.
Vaig continuar coneixent a Carles en l’època que vivia a Madrid, quan treballava per a Televisió Espanyola, mentre jo indagava per biblioteques i hemeroteques buscant material per a la tesi. Després a Barcelona, redactant els guions d’alguns programes de gran audiència per a Catalunya Ràdio. I en la seua faceta com a director del Caixaforum Tarragona, l’entitat que organitza events culturals i socials a la capital. Una màquina, aquest home, que a més a més, i si tot això fóra poca cosa, es dedica a escriure peces de teatre i a dirigir un grup local que he pogut degustar en alguns assajos. La mare de Carles és proteïcament activa, i es desfà en atencions quan passem per Torredembarra a saludar a la resta de l’equip familiar, que es mou entre Saragossa i el Tarragonés. Una vida lúcida, la de l’amic Marquès.

Des de Baix a Mar, David Nel·lo

L'escriptor David Nel·lo, molt vinculat al meu poble, Torredembarra, i al barri de pescadors de Baix a Mar, acaba de guanyar el premi de literatura infantil Edebé, amb La nova vida del senyor Rutin. Fa cinc anys, vaig cometre l'agosarament de fer una adaptació per a lectura teatral d'una part d'una novel·la seva, La geografia de les veus, que havia guanyat un altre premi, l'Andròmina de Narrativa, el 2006. Només en vaig adaptar una part, la que feia referència al seu, i meu, poble, i a un altre dels nostres barris, Els Munts. La lectura va córrer a càrrec del grup teatral torrenc, el Grup d'Aficionats a l'Art, dirigit per la Maria-Rosa Wennberg. Aquí en teniu la presentació que en vaig escriure, per als assistents. Li dedico a la Maria-Rosa, i al David. Gràcies a tots dos.

Presentació lectura teatral Des dels Munts, Rosalia

A partir de la novel·la La geografia de les veus, de David Nel·lo

Sant Jordi 2009 (24 d’abril)

Carles Marquès

Fa dos anys, els lectors i lectores del Club de Lectura feien una tertúlia a la Biblioplatja sobre la novel·la de David Nel·lo La geografia de les veus. L’autor, vinculat des de petit amb la nostra vila i, per tant torrenc, podríem dir, amb el seu permís, havia guanyat amb aquest llibre el premi de narrativa Andròmina el 2006. De David Nel·lo i Colom, autor de moltíssims títols per a lectors joves, coneixíem altres obres com Retorn a Budapest, un assaig autobiogràfic en què explica l’estada, el 1988, per ampliar estudis de música a Hongria, i la tornada, el 2000, a un país canviat, aleshores ja un estat capitalista.

En La geografia de les veus, el David parteix d’un mite clàssic, el de Baucis i Filemó, els únics en donar hospitalitat a dos déus grecs, Zeus i Hermes, i qui després de la seva mort, el déu Zeus va convertir en dos arbres: ell, Filemó, en un roure, i ella Baucis, en un til·ler. Però com escrivia fa dos anys el mateix Nel·lo, aquest mite era “només la llavor, el punt de partida. Després les coses, com sol passar, es van anar complicant.” Com es van complicar, ho començareu a escoltar ara, tot i que us recomano que llegiu la novel·la sencera. També us vull proposar un petit joc, que descobriu quins personatges de l’obra corresponen als del mite grec. Us en recordo els noms: Filemó i Baucis.

Només hem adaptat la primera de les quatre parts que formen la novel·la, la que té lloc aquí, a la Torre. De les quatre parts, les quatre veus interiors, de la novel·la, la primera pertany a la Rosalia, una dona de la Torre a qui el passat torna, en forma de més veus, com cops d’onada al Roquer, fins al seu xalet dels Munts. Un passat ple de sentiments, dolors i frustracions, una xarxa estripada, com en diu ella mateixa. Un passat en què, entre personatges imaginaris, hi reconeixerem una Torre, la dels anys 50-60-70, fins avui, i un paisatge que David retrata perfectament: els Munts, el carrer Nou, els balls de festa major, la carretera de la Riera, el programa de ràdio La Voz de Torredembarra...

La Rosalia, el personatge central, és un personatge molt ric, ple de matisos i amb un caràcter tràgic, plenament universal, però alhora quotidià, molt reconeixible. Una persona normal i corrent, que, quan llegeixes l’obra, sembla que tinguis al davant. Com es llegia al fulletó del Club, David Nel·lo construeix amb les paraules i el ritme de les oracions una imatge molt viva, la d’aquesta Rosalia, tant que podem sentir el so de la seva veu. I d’aquí a intentar fer sentir en públic aquesta veu hi havia un pas. Un pas que demanava a crits la pròpia obra, i que em va semblar, des de la primera lectura, que tenia un fons teatral, que la feia molt adaptable, no sé si a un muntatge teatral convencional, però sí a una lectura o un guió radiofònic. Recordem que el David és fill d’un director teatral, Francesc Nel·lo, i que potser això li dóna una teatralitat, d’argument i personatges, que feia fàcil ajudar a fer el pas de novel·la a text teatralitzat.

Un pas que donem avui, amb el consentiment de l’autor, que ha llegit l’adaptació i l’ha aprovada, fent sonar el monòleg íntim de la Rosalia, poblat de veus, en forma gairebé de coral polifònica, per correspondre la formació musical del David, i convertint la veu complexa d’aquesta dona, Rosalia, la seva xarxa esquinçada, en la de tres intèrprets que, com qualsevol de nosaltres, són i no són la mateixa persona al llarg de tota una vida.

És per això que Rosalia s’ha convertit, en la nostra lectura, en tres dones, tres actrius: una Rosalia jove, del passat; la dona gran de l’actualitat; i la veu d’una narradora, més enllà del temps, una mena de veu del record o de la consciència. A aquestes tres dones, vestides de blanc, se’ls va afegint una geografia de veus, ombres del passat, i alguna veu del present, de la realitat plurinacional de la nostra vila. Veus fosques, que no sabem si només existeixen en la ment dividida de la protagonista. Unes veus que van dibuixant una vida, interpretades per les actrius i actors del nostre elenc.